Sondra Radvanovsky (Tosca) Producció Rafael Villalobos Gran Teatre del Liceu gener 2023. Fotografia de ©A Bofill, gentilesa del departament de Premsa.
El Liceu feia goig ahir, quasi un ple absolut i ambient de gran esdeveniment. Tosca era Sondra Radvanovsky i, per tant, una de les reines indiscutibles de la casa tornava a interpretar aquest rol, ja ho havia fet l’any 2014, però ara potser, fins i tot se l’esperava amb més ganes, ja que la resta de sopranos que l’acompanyen enguany, no han acabat de convèncer per raons diverses.
La direcció d’orquestra ha anat a càrrec de Giacomo Sagripanti, després que el mestre titular Henrik Nánási es lesionés i s’hagués de buscar a correcuita un voluntari que pogués donar-li un cert descans en l’atapeït calendari de representacions. Si el mestre hongarès no em va agradar, l’italià tampoc, potser encara menys, igualment lent, sorollós en excés i sobretot mancat d’aquella intensitat dramàtica que requereix aquest relat melòdicament inspirat, sí, però dramàticament intens que no necessita només una lectura que quadri escena i fossar, que tampoc ho ha aconseguit, ja que aquest repartiment era per vicissituds previstes i diverses, el que menys assaigs ha fet. Es notava i molt que tant Radvanovsky, com Grigolo no tenien una entesa amb el director que tot sovint, o s’havia d’esperar o els havia d’anar a buscar, sense obtenir el clima idoni per fer un treball de conjunt que arribés a transmetre credibilitat, emoció i la imprescindible tensió dramàtica que tota Tosca ha de tenir per assolir l’èxit. Tampoc l’excés de volum en els moments més intensos va ajudar a veus potents com la de la soprano nord-americana, que per raons no només de la rotunditat del mestre Sagripanti, a traspassar el mur orquestral. Orquestra correcta, sense més ni més.
Pel que fa al cor, aquesta vegada escoltat des d’un extrem superior del quart pis del teatre, en la intervenció més lluïda que té i en aquesta ocasió en la pèssima escena del Te Deum, amb l’amplificació imposada, no em va semblar tan mal resolta, molesta i estrident com escoltada des del centre del mateix pis, però sí que és igualment artificial, amb un so metàl·lic imperdonable, que fa que el tècnic responsable, mereixi una sanció pel seu pèssim treball. En les altres intervencions, totes internes, però sense recursos antinaturals afegits, va estar simplement irrellevant.
Radvanovsky em va més que sorprendre, meravellar, en el streaming de la Medea des del MET (ressenya a IFL), però aquell esforç titànic, aquell repte a l’abast de molt poques sopranos, sembla que hagi passat factura en la seva veu, que sona fatigada en molts moments, i no tan segura, amb zones més sordes que altres i canviant sovint de color, depenent si la línia de cant se situa en els extrems o en el centre imprescindible per fer una Tosca referencial. L’any 2014 em va agradar molt (ressenya a IFL), però han passat quasi nou anys i la veu ha accentuat tot allò que no l’acabava d’afavorir, mentre que aquell desvergonyiment vocal, exultant i abassegador, almenys ahir, va quedar entre una intel·ligent prudència per no prendre mal en els moments més lírics del primer acte i la intensitat dramàtica del segon, que continua sent contundent, malgrat que aquell “Vissi d’arte” ja no és igual i mostra més “trampetes” de gran diva. El públic l’adora i va fer l’esperat bis sense fer-se pregar gaire. Per a mi la versió no n’era, ni de lluny, mereixedora, però el món dels bisos ja no té res a veure amb el passat. Cal dir que per a mi, el bis, tot i no ser extraordinari, va ser millor que la versió original. En el tercer acte va estar esplèndida i generosa, amb projectils colpidors, sí, però també amb subtileses i mitges veus amb el duo amb Cavaradossi. La veu i la vivència musical, malgrat no tenir aquella calidesa pucciniana de les més grans intèrprets de Tosca, té una presència indiscutible i no estant en un moment especialment esplèndid, és de primeríssima categoria, Radvanovsky està en un moment d’evident canvi, ja ho ha fet tot i ja ha deixat empremta memorable, ara es permet assumir uns rols que temps enrere la podien posar en greu perill i ara en una etapa de maduresa que esperem que duri força, fa front a la Lady i Turandot o aquesta sorprenent i inesperada Medea, més altres rols que segur arribaran i li passaran més factura encara, res diferent que no hagin fet tantes altres, la majoria sense tant encert, per ara, com ella, però això va en detriment d’aquells rols més idonis que ella mateixa havia brodat i amb els quals ha de competir amb el seu propi record i en la comparació amb si mateixa, acaba perdent. Llei de vida
Amb el canvi de Calleja per Vittorio Grigolo, no hi ha dubte que hi hem sortit guanyant. No perquè l’italià sigui un prodigi de finor, exquisidesa i elegància, però si més no, la veu és bonica, viril, solar i homogènia, i fins i tot, com a intèrpret és més seductor que el tenor maltès, que ha fet una carrera, per a mi, incomprensible. En canvi, el tenor d’Arezzo sense ser ni molt menys un primera classe, garanteix una empatia, tal vegada forçada, amb el públic, que no aguanta gaires anàlisis d’excel·lència canora, però si de simpàtica eficàcia teatralitat. Si fos més intel·ligent, treballaria més el fraseig i l’emissió, tindria més cura en la distinció i la musicalitat del seu cant, que massa sovint és irregular, tot i els intents de fer-lo distingit, però no n’hi ha prou amb fer mitges veus amb més o menys encert. Certament, transmet passió, però sense cap mena d’acompanyament de rigor i elegància. És massa vulgar en la seva pretesa espontaneïtat visceral, alhora que voluntariós i m’ha agradat més com a Cavaradossi que com a Manrico, perquè allà cal una línia de cant que no admet cap mena de prestidigitador, mentre que amb una mica d’expansió visceral i un estudiat ploriqueig al tercer acte, a Tosca aconsegueix fins i tot fer un bis, encara, però, més injust que el de Radvanovsky al “Vissi d’arte”. Estava més que cantat que Grigolo el buscava per no ser menys que la seva companya, i si el seu “E lucevan le stelle” “oficial” va ser més aviat només d’un bon tenor provincià, el bis va vorejar el tenor provincià sense el bo del davant. El públic va estar a l’altura del provincianisme. El Liceu ha entrat en aquesta competició absurda d’alguns teatres per veure qui aconsegueix més representacions memorables, més nits “històriques” amb bisos inclosos, si ho critiquem allà també ho hem de criticar quan passa aquí, perquè ahir cap de les dues interpretacions eren mereixedores d’aquesta distinció que ha de ser especial i exclusiva. Si això escoltat ahir mereixia ser repetit, no us sembla que avui encara hauríem d’estar escoltant Il Trittico? Per favor!
Željko Lučić es manté entre aquest Scarpia mal cantat i ben interpretat, que exaspera per la manca de categoria en un rol tan cabdal. Fa bé el rol escènic, però renoi, quantes desafinades, quantes notes fixades, quina mancança de projecció en els moments més punyents, que com amb Nánási, amb Sagripanti ha arribat a desaparèixer del pla sonor, quelcom imperdonable en l’imperdonable i amplificat cor del Te Deum, on a ell se’l veu gesticular. Al final va rebre alguna lleugera protesta enmig d’una general acceptació d’una interpretació absolutament insatisfactòria.
La resta potser han millorat la prestació quasi desgraciada del primer dia i han quedat discrets, alguns massa, però tot anava més rodat. M’ha agradat el pastor d’Hugo Bolivar.
I finalment he de parlar una altra vegada i tantes faci falta, de la grolleria de l’actitud d’una part del públic a l’escena prèvia a l’inici del segon acte. Ahir algú, fins i tot li va arribar a dir a l’actor que interpretava a Pasolini i que fa una proclama que llibertat abans que comenci a sonar la ja famosa “Love in Portofino”, que callés. Tanta vulgaritat i tantes mostres d’intolerància em fan sentir molta vergonya i molta pena. Hi ha moments molt més adients per mostrar l’animadversió a la producció, per exemple al final del primer acte, moment més idoni impossible per mostrar-se en contra de l’amplificació, o entre el segon i tercer acte en el breu espai del canvi d’escena, sense ningú treballant a dalt de l’escenari o fins i tot al final abans que comencin a sortir a saludar els que menys culpa tenen de tot. Però no, hi ha qui es creu amb el dret de dir-li a un actor que està interpretant a dalt d’un escenari, que calli. És absolutament lamentable i mereixedor de la més absoluta repulsa. Això no es pot admetre. Els espectacles no poden ser de baix nivell, però el públic tampoc i aquí ho tenim tot.
Ja és prou pena!
IN FERNEM LAND 
Altra cop no me sap greu haver me perdut aquesta Tosca.
” Si fos més intel·ligent, treballaria més el fraseig i l’emissió, tindria més cura en la distinció i la musicalitat del seu cant”, valoració preocupant, si mes no.
Gracies per la claredat, rotunditat i honestedat d’un anàlisi ben argumentat
M'agradaM'agrada
No t’has perdut la Tosca de la teva vida, no pateixis. Tot això que t’has estalviat.
M'agradaM'agrada
Eso me dijeron ayer de los dos bises que más por la calidad vocal mostrada por Radvanosky y por Grigolo, quizás por una reivindicación de la parte musical de TOSCA por encima de toda la polémica escénica de la producción.
Tengo en audio el bis que me han pasado del..lucevan le stelle…y como bien dices, si esto es motivo de bisar que se pongan a escuchar en disco a los Corelli, Di Stefano, Tucker, Domingo y hasta Carreras cantando el aria. Lamentable y de circo.
En cuanto a la Sondra, de lo último que le he escuchado, creo ya está en la cuesta abajo de su carrera y es una mejor intérprete total que una buena voz, con una emisión cada vez más caprina.
Yo creo que en su próxima Lady Macbeth, lo puede pasar mal vocalmente salvo que lleve el rol a
Su terreno: no es una falcon o dramática de agilidad que es lo que requiere la tesitura de la Lady Macbeth. Veremos ( por otro lado tendremos la versión mezzo , con la Semenchuk )
M'agradaM'agrada
Déjate estar, no había reivindicación musical de ningun tipo, tampoco los aplausos fueron tan prolongados, ellos, ambos, decidierron ir al bis pronto, la cosa de la protesta no iba con ellos, pero ahora funciona así, te lo regalan en menos que canta un gallo.
Por otro lado es curiosos que tu “hasta Carreras” para mi no tiene rival en todos los otros que mencuionas, grandes tenores, pero por debajo de él. Contrate de pareces podriamos titularlo.
En cuanto a su próxima Lady, de Radvanovsky quizás con la voz actual, se acerque al ideal verdiano para este rol, veremos. Ya está por encima del bien y del mal y tiene el Liceu a sus pies. Nos podrá gustar más o menos pero el éxito lo tiene asegurado.
Peor lo tiene Lucic, creo que este si que nos hará sufrir porqué si en un rol que solamente tiene que saber decir con contundencia para triunfar, pasó serios problemas y por tanto en un rol donde además de dramáticamente implicado tiene que cantar mucho y con gran línea, autoridad y legato, con los problemas evidenciados cómo Scarpia: dudosa afinación, fijación de sonidos y falta de proyección, creo que sufriremos.
M'agradaM'agrada
Efectivamente, lo de Carreras, contraste de pareceres u opiniones más que respetables.
Para mi, no es mi Cavaradossi referencial
M'agradaM'agrada
Molt bona crítica aquesta. I molt honesta.
En relació amb la Sondra, crec que si hagués estat present des del començament de la producció, el resultat hagués estat diferent. A Zurich va fer Tosca el mes passat i les crítiques van ser molt bones. Com pot ser aquesta diferència entre Barcelona i Zurich? Crec que Sondra no estava contenta. Un example és que el noi nu va desaparèixer del seu costat quan cantava “Vissi d’arte”. Va demanar ella que el treissin del seu costat? Amb Maria Agresta el noi hi era i ella li tocava el rostre fins i tot.
Crec que a vegades el provincialisme pot salvar l’òpera. I aquí els bisos van ser l’oposició dolça a tant xiulet i esbroncada. Una mica de bogeria a vegades va bé.
M'agradaM'agrada
Si s’hagués assajat més amb aquest cas segurament hagués anat millor, tot i que l’anarquia de Grigolo sembla ser antològica.
El problema de Radvanovsky no és la incomoditat de la producció, per altra banda gens agressiva per a la soprano, és d’un desgast vocal prou evident. Si algú parla de les funcions de Barcelona en funció dels aplaudiments, l’èxit no hi ha dubte que va ser aclaparador, fins i tot pel baríton, malgrat algunes protestes més aviat ofegades per les mostres d’evident acceptació. Potser a Zurich va passar quelcom similar. Ella és una cantant que crea molta empatia amb el públic i això sempre és bo, fins i tot quan les coses no van del tot bé.
Gràcies per comentar
M'agradaM'agrada
Bona tarda, gràcies per la crònica Joaquim, estic absolutament d’acord amb tu fins i tot en el referent a les mostres de cansament de Radvanovsky. És evident que ja no té la frescor d’aquella Tosca que cites, fins i tot em va fer patir una mica en els filats, semblava que se li havia de trencar la veu en qualsevol moment. No obstant manté la mestria d’una diva que encara ho és i altre cop, em va emocionar.
Que bises no em va semblar malament tot i que jo preferiria no ho fessin perquè em trenca l’estat de gràcia que em deixa una brillant interpretació. No estic gaire d’acord que ho va fer de seguida, va haver-hi uns minuts d’aplaudiments i bravos abans no ho va fer. Respecte al bis de Grigolo, se l’hauria pogut estalviar, ningú o gairebé ningú li va demanar, però com és un divito no volia ser menys que ella i aquest sí que no s’ho va pensar gaire i va bisar.De totes maneres em va anar agradant més a mesura que avançava l’obra i al tercer acte no el vaig trobar malament del tot, fins i tot em va agradar més que no pas esperava.
I sobre aquesta producció tan protestada, he de dir que em va agradar i molt. En veient-la li vaig anar trobant el sentit de totes aquelles figures que anaven i venien per l’escenari. L’actitud d’una determinada part del públic va ser d’una manca de respecte i d’educació que no s’hauria d’esperar entre persones suposadament culturitzades. Al cretí que va etzibar el “Cállate ya”, des de la platea em va semblar, jo li hauria llençat una galleda de fems perquè se sentís més còmode (per fer conjunt al referent del “Saló” de Passolini).
Ens agradi o no el que estem veient, mereix el respecte de deixar treballar els actors a l’escena, i ja al final si vols, xiules o esbronques el que et doni la gana.El cas és que jo hauria volgut sentir íntegrament tota l’escena del previ al segon acte i un grupet d’intolerants casposos m’ho van impedir.
Malgrat que se’m classifiqui d’ignorant he de dir que ahir vaig sortir feliç i satisfeta, suposo que la mediocritat a la qual ens té acostumats el Liceu, va tenir bona part de causa. Però em va emocionar i prou.
Una salutació per a tothom.
M'agradaLiked by 1 person
Moltes gràcies Susana per deixar un comentari valent, que per a mi suposa una mostra més de la pluralitat que cal respectar i et diria més, fomentar.
Només un apunt, per fer un bis, per a mi, hi ha d’haver una interminable aclamació, i ahir encara no estàvem en el punt, de fet jo crec que no feia cap falta i sempre trenca l’evolució dramàtica, sobretot en òperes que com la Tosca, són pur teatre.
M'agradaM'agrada
M’encanta que algú que escriu sense saber escriure s’atreveixi a ser tan crític amb professionals que han triomfat i triomfen arreu, hahaha… En fi…
M'agradaM'agrada
I què coi té a veure que no sàpiga escriure per saber si aquests professionals que triomfen, segons vostè, arreu del món, no ho fan del tot o una mica o gens bé?
M'agradaM'agrada
Veig que tampoc no sabem llegir. Jo no dubto dels seus coneixements, sí de la seva autoritat; em fascina que sigui tan atrevit i sobretot la mala llet amb la qual jutja, que doni lliçons a artistes de tanta categoria quan vostè no és capaç de fer bé la seva feina.
M'agradaM'agrada
Cregui’m, s’ho ha de fer mirar.
M'agradaM'agrada
Jo, oi? Hahaha!
Salut!
M'agradaM'agrada
Si, perquè jo ja m’ho he fet mirar i no puc dir que em vagi malament, de fet les xifres m’acompanyen. Això si, sempre vaig a la recerca de la millora i no descarto aconseguir-ho.
Salut sempre.
Gràcies
M'agradaM'agrada
Vaig veure Tosca i em va semblar fantàstica, emocionant, tot el Liceu ple, molta gent jove.
Què més volem?
Fem crítiques constructives.
Ho hem de trencar tot?
M'agradaM'agrada
És el que té ser jove.
Si aquesta ressenya et sembla negativa, millor no miris la de la primera representació d’aquesta temporada, aquesta del 20 va ser millor.
No tinc la impressió d’haver trencat res jo, potser la trencadissa ve per una altra banda, no et sembla?.
Gràcies per comentar
M'agradaM'agrada
Tenim en comú l’afició per l’òpera i això és molt bó.
També trobo interessant llegir els comentaris.
I em fa una sensació d’optimisme veurà el Liceu tant ple de gent jove, encara que ho hagin mancances.
Nanit 🙂
M'agradaM'agrada
Una de les coses que em vaig imposar quan vaig obrir el blog, és que mentre que els comentaris no fossin ofensius, no s’esborrarien mai. Els comentaris sempre enriqueixen i són sense cap mena de dubte un incentiu per seguir publicant, encara que em posin verd. Seria infinitament trist bloquejar a aquells que no pensen com jo i només deixar aquells que em convenen.
Es uneixen segurament més coses, i t’agraeixo la teva participació, que estem més o menys d’acord, és el de menys
M'agradaM'agrada
Ok! 🤣
M'agradaM'agrada
Comentari a nivell estadístic: a la darrera funció cap protesta a la proposta escènica.
Abraçada
(p.s.: però ara estic en dubte si la feina que no saps fer bé es la teva pròpia o la dels artistes 😂)
M'agradaM'agrada
Gràcies, no només per la informació.
M'agradaM'agrada
Una pregunta (puesto que no la he visto, pero sí algunos fragmentos): ¿es el mismo movimiento escénico el del “Vissi d’arte” que el del bis?
Gracias anticipadas y un saludo, infernems.
M'agradaM'agrada
En esta función estaba situado en un extremo del cuarto piso y no tenia visión del escenario si no me levantaba, que no lo hice, o si no utilitzava la pantallita, que tenía imagen frontal del escenario, con una única cámara.
La posición era la misma, el movimento, por lo que puede ver, no.
M'agradaM'agrada
¡Gracias!
M'agradaM'agrada
Sí, la escenificación fue practicamente identica
M'agradaM'agrada
Gracias.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Enlaces de enero de 2023 | Beckmesser
Sí, la escenificación fue casi identica.
M'agradaM'agrada
Posats a tractar de carques i casposos els que vàrem protestar la genialitat i pertinència del muntatge jo començaria per Alagna a qui segurament ja no li podré escoltar un Mario, en directe. Seguidament em faria mirar l’allau de canvis en el repartiment,del cast anunciat al llibret queda Puccini. Després li hauria dit a la Sondra, que si no estava disposada a cantar el Visi d’arte acaronant un figurant en pilota picada no podia cantar la producció per tal de no privar al respectable de veure íntegrament la proposta escènica del regisseur. Pel que a mi respecta, la funció de diumenge era el meu 3r i darrer intent, per sort reeixit de veure una Tosca ( després dels 2 frustrats Agresta/Fabiano i Zanettin substituïnt Magee/Grigolo) i si a l.entreacte hagués sortit l”.Scarpia amb taloons d’agulla interpretant, per exemple I want to be a primadonna de Herbert a teló baixat, hauria fet l.esforç d’abocar-me a l’escenari. Però repetir un 3r Tosca a Portofino ja no. I com que no ho va fer durant el descans sino coençat el 2n acte, em vaig dedicar a protestar-lo. Segurament aquesta actitud deu ser pròpia de públic de teatre de provincies. No em consta que aquesta genial producció s’hagi estrenat encara a Milà, però no em cap dubte que el públic de la Scala respectarà escrupolosament el treball dels actors i es podrà disfrutar a youtube d’aquesta gema sense interrupcions. El muntatge a més probablement marqui tendència i l’òpera Garnier representi simultàniament Tosca i la caputxeta vermella de Perrault ateses les innegables concomitàncies entre el barone i el llop
M'agradaM'agrada
Sr. Joan, suposo que ha llegit tot el meu comentari i, per tant, s’haurà adonat que en cap moment condemno la manifestació del gust o disgust per qualsevol aspecte de la funció, tant per la part musical com l’escenogràfica. Comento sobre les mostres de manca de respecte i la mala educació d’una part del públic que va impedir que jo i altres persones poguéssim gaudir o no de la integritat d’un espectacle i, per tant, poder fer-nos una idea més completa de la proposta del director artístic. I sí, aquí sí que és la meva opinió expressada lliurament i amb tot el dret, el mateix que el seu a discrepar, per mantenir-me en què aquest públic és intolerant i sí caspós, a més d’irrespectuós i maleducat. Això últim no és opinió, són fets constatats.Pel que diu de l’Alagna, he de dir que em va sorprendre aquesta finor per no participar en aquesta producció, no li recordo tanta exquisidesa en una Carmen d’ara fa ja uns quants anys, amb Beatrice Uria Monzón, on aquesta es treia les calces en mig l’escenari i li ficava mà en tot l’entrecuix a Don José. Deu ser que s’ha fet gran i tots i totes ens tornem més exigents.
M'agradaM'agrada
Me parece muy bien por la diva y protagonista como Tosca, S. Radvanosky.
Si le molestaba el figurante en pelotas mientras cantaba el vissi d’ arte, supongo que lo debió plantear antes de empezar a la Dirección artística del teatro: o se aparta al figurante que molesta o yo no canto..( y que el Liceo busque a la cover ).
Y claro, entre un figurante que nada aporta y la Sondra R.como Tosca, la decisión del teatro era obvia y clara. ( si es que Sondra lo llegó a pedir )
Por cierto y tanto hablar de Alagna cuyas razones ya se conocieron meses atrás . ¿ se conocen los motivos verdaderos por los cuales Nikitin ya canceló sus Scarpias de esta producción , antes incluso que Alagna ?
M'agradaM'agrada
Què gran suerte que cancelara, no creo que sea un cantante para Scarpia
M'agradaM'agrada
És ben curiós, trobo jo, que reivindiquis el dret a aquesta mena de protestes per alliberar, sembla això, la impotència o frustració que t’hagi pogut suposar tot aquest nyap de Tosca, des d’un bon inici, quan es va programar amb Alagna, Kurzak i Nikitin, com a trio estel·lar i que després va servir per tot aquest ball de noms, qui d’ells menys interessant per intentar donar una certa categoria i prestigi a les representacions, que s’han venut molt millor que el Trittico, aquest si veritablement estel·lar i molt més interessant pels anys d’absència al Liceu.
El públic no pot expressar la seva opinió quan li dona la gana, sobretot si això significa impedir que la resta que no pensa com ells, vol seguir amb atenció allò que li proposen per acabar de decidir al final de la representacioó si allò mereix o no la seva aprovació.
Aquesta provocació exagerada, més fins i tot que la de Villalobos, que hi és, per part dels que es creuen posseïdors de la veritat operística, m’ha semblat el més tristament rellevant d’aquestes representacions grises i avorrides. Villalobos ha estat l’ase dels cops, com sempre, el recurs fàcil contra allò que motivava la crispació, ja fos la inacceptable amplificació, ja fos la nuesa d’uns figurants o l’escena blanca, blanquíssima de la seducció entre Pasolini i Pelosi, que que de ben segur aquella fatídica nit a Ostia, no va ser tan tendre i segurament molt més sòrdida.
Carregar-se tot això de la manera que s’ha fet és per a mi, veritablement, una demostració de mal gust, d’impotència reaccionària i retrograda i si, també de homofòbia, absolutament denigrant. Es pot protestar, és clar que si, quan toca, no quan en a mi o a qui sigui, li passi per l’entrecuix. Fins aquí podríem arribar i fins aquí podríem tolerar que en un centre artístic es privés de la llibertat d’expressió.
Ni em vaig fixar si el noi despullat desapareixia durant el “Vissi d’Arte”, perquè per a mi això no tenia cap rellevància i el “Vissi d’arte” no em va semblar digne de record, i aquest per a mi, va ser el veritable desencís.
No puc ser condescendent davant la mediocritat, tolero, perquè no tinc cap altre remei, que la gent expressi el seu entusiasme per la mediocritat, no és cap novetat, el públic actual va al Liceu a distreure’s, és ben poca cosa, però és una opció, ara bé que no em demanin que sigui modern i m’apunti a la festa.
Finalment, a la Scala estan tips de veure nyaps també i no cal dir que a La Monnaie, on es va estrenar aquesta producció, també, però allà que es porten una certa distància en alguns aspectes fonamentals, el públic no es va comportar com el del Liceu.
Gràcies per comentar i aportar punts de vista legítims i provocadors.
M'agradaM'agrada
Molt d’acord, Marina!
M'agradaM'agrada
Jo vaig assistir a la funció del dia 17 la primera de la Sondra i certament al començament la veu era destemplada però progressivament va anar millorant fins arribar molt bé a partir del segon acte. Va fer bis del Visi d’arte demanat molt rapidament per alguns espectadors. Per mi en Grigolo va ser elmillor dels tres Marios i em va agradar, estar clar que no te la subtilesa, fraseig i finor per ser un gran Mario però si ho posem en context, avui en dia que reuneix aquestes qualitats? Després del E lucevan le stelle es va respectar la continuïtat de la musica sense cap aplaudiment i lògicament no va bisar. Vaig apreciar algun canvi de moviments en la producció entre les funcions dels dies 17 i 19, per exemple desprès de deixar els lliris a la Madonna Sondra s’agenolla per resar i Agresta ho fa dempeus, en el Visi d’arte el actor nu que fa de Passolini no apareix, tanmateix a l’escena del Vittoria, vittoria! en Gricolo es puja sobre la taula per cantar les frases subsegüents mentre Fabiano ho fa dempeus. Cal assenyalar que a la dita funció es va respectar íntegrament l’escena inicial actoral del segon acte , només just al acabar i abans que comences a sonar la musica, una espectadora dels pisos alts va proferir “volem Puccini” sense mes incidències remarcables. Bon dia i salut.
M'agradaM'agrada
Només he vist la producció bé el dia del meu torn (B) i el dia que la van emetre per la TV, si bé les càmeres et mostren el que elles volen i aleshores les visions no són comparables. El dia de la segona representació amb Sondra, em vaig arrapenjar a l’espaetllera de la butaca i pràcticament no mirava la pantelleta d’imatge fixa d’una única càmera. L’escena ja estava més que viosta, per tant tots els detalls de Marios sobre la taula o nusos infrautilitzats no les vaig percebre. La meva finalitat era veure si per fi escoltaríem una Tosca de relleu i no ho va ser, tampoc el públic em va deixar gaudir del Love in Portofino, i és una cançó ben bonica, com aquella la Spagnola cantada per Gigli que sonava previ a l’inici del segon acte de L’elisir dirigit escènicament per Gas i que res tenia a veure amb el llibret de Romani i la música no és precisament de Donizetti. Ningú va dir que volien Donizetti, ara potser faltava un peto recargolat entre Adina i Gianetta enmig d’aquella disbauxa, per provocar protestes fora de lloc.
Gràcies per dir-hi la teva
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim, gràcies com sempre per l’apunt. Llàstima que no et vaig trobar al teatre, on tornava després d’uns mesos als Estats Units. Diria que les meves impressions coincideixen amb les teves, com sempre més precises i millor explicades.
Vaig tenir la sort de tenir Radvanovsky al meu torn d’abonament, i la veritat és que em va agradar i decebre alhora. D’acord, no calia la repetició del “Vissi d’arte,” però tampoc no em va molestar gens. No quedarà imprès a la memòria, però sí va ser bonic. En general, les seves àries em van agradar totes. La decepció va ser la resta, on massa vegades semblava parlar més aviat que cantar, i fins i tot parlar amb crispacions. No sé si són els anys que passen factura, o bé que cantant només dues vegades va preparar més aviat un bonic recital d’àries que no la opera sencera.
Grigolo em va semblar més que correcte. No sabria dir perquè no va acabar d’agradar-me, però té molta veu i pel que jo puc avaluar la té ben controlada. També va créixer del primer acte al tercer. Llàstima per Scarpia, al qual faltava absolutament la veu, com dius. La orquestra i el director, per a mi, totalment oblidables i ja oblidats però no molestos.
La producció resulta ser la que ens mereixem al Liceu, malauradament.
Destrucció total, horrorosa, criminal de l’escena del Te Deum. Nogensmenys, tothom aplaudeix, fins i tot des del cinquè pis tot on vam patir una descarada falta de respecte, amb l’estridor dels altaveus a pocs metres. Si aplaudim això, de què ens queixarem?
La resta, força normal, amb escenografia circular que ja s’ha vist moltes vegades. Pel meu modest enteniment no té importància que tot sigui molt blanc i una mica negre o gris. Em sorprèn que avui en dia puguin molestar encara uns nus a l’escenari. Com a molt, podria ser sexista posar-hi només homes i no dones també. Però no veig perquè el sopar de Scarpia no podria ser una orgia. És adient al personatge.
L’intent de connexió amb Pasolini hauria hagut de ser un fracàs total. La connexió queda superficial, fins i tot afectada. Sembla un intent de posar-lo on sigui per aprofitar del centenari del seu naixement. No afegeix res a Tosca. Em sembla irrespectuós envers el poeta, que acaba sent tractat com la imatge del Che a les samarretes.
Llàstima que ho rescati la reacció grollera del públic barceloní. La interrupció dels figurants i de Buscaglione (que sense ser Puccini va ser un músic prou destacable) acaba sent tot un èxit per Villalobos. No tan sols perquè assoleix immerescudament que es parli d’ell, sinó també perquè demostra que el seu intent d’épater les bourgeois funciona perfectament com a tal. Ja que funciona, sembla difícil negar-li el valor artístic que ja tenia fa cent o cent-cinquanta anys.
M'agradaM'agrada
Hola Giacomo, ben tornat a Barcelona.
Si aquesta va ser la producció operística de benvinguda, no vas estar gaire de sort, la veritat. Llàstima que no veiessis Il Trittico, perquè va ser d’altíssim nivell.
Per la resta res a dir. Esperem que el Macbeth ens tregui aquesta intolerable manca d’educació i respecte que tant m’ha intranquil·litzat.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Gràcies, Joaquim!
Sí, em va saber molt greu perdre’m el Trittico i el recital de Davidsen, Theorin i Meier. Però mirem el got mig ple: sort que el Liceu programi aquests gran concerts, encara que precisament quan no podia ser-hi. Esperem en Alcina i Macbeth, i sobre tot en Parsifal que per a mi és l’altra gran esperança de la temporada.
Fins aviat!
M'agradaM'agrada