El dia 30 d’abril del any 1870 va néixer, potser el més gran compositor d’opereta de la història, Franz Léhar.Va néixer a Komarno, això vol dir que avui seria eslovac, però en aquell moment era hongarès, és a dir austríac, què és la nacionalitat que va tenir sempre.

Va escriure 38 operetes, entre elles les més famoses i populars, Die Lustige Witwe (1905), Der Graf von Luxemburg (1909), Eva (1911), Das Länd des Lächelns (1923), Paganini (1925) i Giuditta (1934).

L’anomenaven el Puccini de les operetes, per la seva inspiració melòdica i el instint teatral que transmet la seva musica. Cal dir que Puccini i Lehár es professaven entre ells un gran respecte i admiració. El fracàs de la seva primera òpera Kukuska a lany 1986 va fer que provés sort amb la opereta. L ‘estrena de  Die Rastelbinder a l’any 1902, va obtenir un èxit clamorós i això va fer que enfoqués definitivament tota la seva inspiració cap aquest gènere.

Ídol del públic, les seves obres no s’han deixat de representar mai, malgrat que els arguments avui ens grinyolen una mica, però la seva inspiradíssima musica, captiva les orelles de tothom. Va revolucionar el context de la opereta, mostrant arguments i situacions més dramàtiques i amargues del que fins aquell moment el públic havia vist, però aquest nou gir va donar una nova alenada al gènere, que potser per tots els esdeveniments i la situació mundial, ja no acceptava l’antic embolic vodevilesc que havia estat fins aquell moment.

Tot i que la seva dona era jueva i que alguns del seus amics i col·legues varen morir en els camps d’extermini, mai va oposar-se al nazisme. Hitler adorava la Vídua Alegre. Aquesta negativa va cusar-li alguns problemes fora del àmbit d’influència germànica.
Va morir a Bad Ischl a l’any 1948.

A mi, el gènere de l’opereta no m’acaba d’agradar gaire, em passa com amb la Zarzuela. La musica si, tot i que en el cas de l’opereta la trobo sempre agradable però monòtona. Acabo de valsos fins el cap de munt, tot és massa ensucrat, amable i dolç. L’ambient del imperi austro-hongarès, pre i post Sissí, mostrat d’aquesta manera tan falsa, el detesto.

A l’opereta s’acostuma a parlar molt i allò que en teoria ha de tenir gràcia, es converteix en interminables esperes fins arribar al fragment musical de torn. Els embolics argumentals no són especialment originals i si les postes en escena esdevenen, com sol passar en la majoria de produccions, un pastel kitsch, a les hores millor escoltar-la a casa. Com en el cas de la zarzuela, les produccions barates i de baix nivell musical li han fet molt mal.

Dein ist mein ganzes Hertz (Das Länd des Lächelns): Richard Tauber el seu creador.