EL QÜESTIONARI IFL DE JOSÉ LUIS ROMERO

El primer que cal fer abans de llegir el qüestionari de José Luis és felicitar-lo, ja que l’absoluta casualitat ha fet que és publiqui el dia del seu aniversari. No podia començar millor la cosa.

A JL els que vivim a Barcelona el trobem a faltar, va decidir tornar al cap dels anys a la seva amplíssima terra i encara hores d’ara sempre miro de reüll a l’Auditori, el Palau i el Liceu si el trobem a un entreacte o descans amb aquell somriure afable que caracteritza a les persones bones.

Llàstima que Bach, el seu Bach no composes cap òpera perquè aleshores seria un nom omnipresent en moltes de les respostes. En qualsevol cas i com era d’esperar, José Luis deixa entreveure així que pot la sensibilitat, el sentit de l’humor i la intel·ligència que el caracteritza, i només la meva implacable rigidesa us priva de saber el que diu en moltes qüestions que incloïen més d’un nom (les normes són les normes), però els punts suspensius segurament li faran fer memòria i de ben segur ens ho explicarà en un comentari que amplií el capador, rígid i injust qüestionari que he publicat i que farà les delícies de tots els visitants. Continua llegint

MET 2016/2017: ROMÉO ET JULIETTE

Vittorio Grigolo and Diana Damrau in 'Roméo et Juliette' Ken Howard / Metropolitan Opera

Vittorio Grigolo (Roméo) i Diana Damrau (Juliette) a ‘Roméo et Juliette MET 2017 Ken Howard / Metropolitan Opera

Entre el senyor Grigolo i la senyora Damrau hi ha química, s’avenen i això és nota, però la qualitat artística d’ambdós cantants és dispar, i mentre que la Jiulette de Damrau em sebla més que excel·lent, extraordinària, el Roméu de Grigolo em sembla meritori, només, quelcom que tenint en compte la poca estima que tinc pel tenor italià, un cridaner encantador, ja és un gran pas endavant.

Per a mi Roméu i Juliette és millor que el Faust del mateix Gounod, no us sabría dir el motiu, però potser és per l’emoció que em produeix quan tot funciona. Serà segurament perquè la història shakesperiana és teatralment parlant, molt més eficaç que la de Goethe, tan fàcilment procliu al gran guinyol, mentre que la història dels amants veronesos, tot i les mil i una versions possibles, sempre funciona.

Ginandrea Noseda tornava al fossat novaiorquès després d’aquells inoblidables Les Pêcheurs de perles d’ara fa un any al mateix MET i també amb Damrau. Aquesta vegada, tot i els grans moments que sense cap mena de dubte ha tingut, no m’ha agradat tant, no he trobat que el discurs fos tan homogeni i lligat.. La tensió no es mantenia sempre, segurament perquè tret de la parella principal, Verrez i Montague, la resta de l’equip vocal em va semblar mediocre o indigne, i és clar així per molt que Noseda s’esforcés es feia difícil salvar escenes on el conjunt dequeia.

L’orquestra del MET millor que el Cor i la sensació global,  a banda d’un senyor que volia tant si com no fer un  gran èxit amb bravos estentoris i en algun cas aïllats mentre la resta del públic ni tan sols aplaudia, no em va semblar que fos una gran nit del MET.

Diana Damrau és una de les cantants actuals més portentoses, ja sigui per la qualitat vocal, com per aquest talent artístic que la caracteritza i que fa que totes les seves interpretacions portin el segell de qualitat associat només a uns quats privilegiats. Ella això ho té i l’evolució de la veu, de soprano coloratura (memorable Reina de la Nit al Coven Garden l’any 2003) a lírica pura (Jiuliette al MET 14 anys més tard) sense que s’hagi espatllat, obert o enlletgit,  és una raresa en aquest món on s’acostumen a espatllar les veus en aquests traspassos prematurs de repertori.

Damrau és capaç d’oferir una coloratura neta en el vals d’esclat juvenil del primer acte i commoure per la intensitat lírica i dramàtica de la sensacional ària del quart acte “Amour, ranime mon courage”. La intensitat del fraseig, l’emissió i la col·locació de la veu, amb un registre agut sa, un centre poderós i una zona greu audible, fan que la seva Jiuliette sigui una emocionant interpretació no només vocal, i encara que físicament ja no sigui aquella noieta adolescent, te la creus i sap com emocionar. És una cantant fantàstica que canta una Jiuliette fantàstica. Bravo!

Vittorio Grigolo no té la intel·ligència interpretativa de Damrau, ni tampoc els recursos tècnics d’una veu generosa però no sempre ben dosificada. El seu cant és franc  i connecta fàcilment amb el públic, però no és gens distingit,m li manca classe i elegància en el seu Roméo i com que tècnicament no evolucionam, els seus finals de frase acostumen a ser excessivament oberts i le snotes agudes sempre semblen més cridades que correctament emeses, possiblement perquè no sempre les recolza correctament. L’estil francès no el caracteritza, només cal comparar entre el Roméo del jove Alagna a la ROH al costat de Vaduva (la parella més perfecte dels darrers anys en aquesta òpera, per adonar-se’n de la diferència i l’adequació estilística d’ambdós cantants. Físicament (perruca a banda) el Roméo de Grigolo és ideal. Té encara un aspecte adolescent que l’ajuda a encaterinar al públic, aspecte essencial per fer creïble aquest personatge.

Virginie Verrez ja la coneixíem del seu madrigal a la Manon Lescaut també al MET. És una cantant exquisida de veu indefinida deguda a un color clar que l’allunya de les mezzosopranos clàssiques i l’apropa més a una soprano curta. Va cantar un esplèndid Stéphano.

La veterana Diana Montagne va interpretar una digníssima Getrude i Mikhail Petrenko (ja ho va ser a Salzburg al 2008) va treure la seva faceta menys greu en un Frère Laurent gens  contundent o sever. La seva vocalitat desconcerta quan costa entreveure a un veritable baix.

Incomprensible l’èxit assolit per Elliot Madore cantant un Mercutio vulgaríssim. El físic segurament l’ajuda, però jo diria que el perjudica. El bravejador oficial de la nit es va deixar endur per altres passions, segur, é sque si no no ho entenc.

Preocupant l’estat vocal de Laurent Naouri, ja que en les darreres actuacions que l’hem vist mostra un declivi que no va mostrar en la fantàstica interpretació dels malvats al Hoffmann del Liceu.

Benvolio, Tybalt, Pàris, Grégorio i Duc de Verona, per oblidar.

La setena producció de Bartlett Sher al MET, hereva de la que ja havia fet per el festival de Salzburg l’any 2008, acaba sent monòtona per l’omnipresència d’una escenografia invariable i d’un disseny de llums molt pla. És una llàstima perquè hi ha un treball de moviment escènic molt interessant, amb unes baralles coreografiades d’espases molt efectives.

Sher no es mou de Verona però si de segle. Per què? No ho acabem de saber. Això potser li permet al dissenyador de vestuari evitar les malles masculines tan compromeses de lluir.

Hi ha coses interessants que s’allunyen del realisme imperant en la immensa majoria de les escenes del muntatge, però globalment la producció pesa com una de les llosses de les tombes de la darrera escena.

La confiança que Me Gelb ha donat a Sher pensant que els seus èxits de Broadway es repetirien al MET no crec que hagi estat un encert, i jo diria que aquest Roméu et Juliette no m’ajudarà a canviar d’opinió.

Charles Gounod
ROMÉO ET JULIETTE
llibret de Jules Barbier i Michel Carré

Roméo……………….Vittorio Grigolo
Juliette…………….Diana Damrau
Frère Laurent………..Mikhail Petrenko
Stéphano…………….Virginie Verrez
Mercutio…………….Elliot Madore
Benvolio…………….Tony Stevenson
Gertrude…………….Diana Montague
Capulet……………..Laurent Naouri
Tybalt………………Diego Silva
Pâris……………….David Crawford
Grégorio…………….Jeongcheol Cha
Duke of Verona……….Oren Gradus

Conductor……………Gianandrea Noseda

Production…………..Bartlett Sher
Set Designer…………Michael Yeargan
Costume Designer……..Catherine Zuber
Lighting designer…….Jennifer Tipton
Choreographer………..Chase Brock

Metropolitan Opera House, Nova York 21 de gener de 2017

Una manca de senyal poc oportuna es va fer la guitza en el darrer i intens duo del darrer acte, finalment el varem escoltar fragmentat i durant alguns compassos sense visió.

He vist aquesta òpera més ben interpretada: la molt entranyable de Carreras i Wise al Liceu, la d’un massa gran Kraus també al Liceu, l’esmentada de la ROH amb Vaduva i Alagna dirigits per un sensacional MacKerras o Alagna una altra vegada però uns quants anys més tard, amb Gheroghiu a Orange. Aquesta del MET m’ha deixat poc entusiasmat malgrat ser una òpera que adoro i puc seguir constatant que aquesta temporada del MET cinematogràfic és la més fluixa des de que s’ha iniciat aquesta estimulant iniciativa. El Met està en crisi

ELS COMIATS DE RENÉE FLEMING: DER ROSENKAVALIER A LA ROH (Coote-Bevan-Rose-Berrugi;Nelsons)

der-rosenkavalier-roh_2

A l’espera de comentar la retransmissió cinematogràfica de les representacions londinenques del seguit de comiats de Renée Fleming als escenaris amb la seva paradigmàtica Marschallin del Rosenkavalier de Richard Strauss, avui us parlo de la retransmissió radiofònica del passat 13 de gener.

Ja us vaig parlar del primer comiat a Boston, també amb Andris Nelson al podi, però mentre que en aquella ocasió va ser en versió de concert o semi-escenificada al damunt de l’hemicicle de la Boston Symphony Orchestra, ara és escenificada en la monumental producció de Robert Carsen.

La veu i sobretot algunes vocals de Fleming denoten el pas dels anys, però la soprano americana també continua oferint un retrat de la Marschallin esplèndid, senyorívol, decadent i nostàlgic. Sap com dissimular les carències o les evidències del pas inexorable del temps, conservant després d’una carrera enlluernadora tots els atributs d’una intensa Marschallin. Es retira fent honor a la carrera i al rol, a temps i amb categoria. Bravo per ella. Continua llegint

INSISTINT AMB NABUCCO AL MET (Domingo-Monastyrska-Belosselskiy-Barton-Thomas;Moshinsky-Levine)

Jamie Burton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House

Jamie Barton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House 2017

Jo no ho creia necessari, però a IFL moltes vegades ja no sóc només jo a decidir i quan una sol·licitud no és fruit d’una ànima en pena sinó de diverses perdones, de diverses procedències i de tarannàs ben diferents, m’ho repens0 i com que el meu amic Kiko ja m’havia fet una feina prèvia imprescindible per insistir-hi, avui ho faré, insistiré en parlar de la representació del Nabucco de Verdi que va tenir lloc al Metropolitan Opera House de Nova York i que ja va ser motiu d’un apunt l’endemà de la representació, el 8 de gener transmesa als cinemes.

Així doncs els fans incondicionals de Plácido Domingo ho agrairan malgrat que ja sabeu que per a mi fa temps que hauria de dedicar-se a altres àmbits del món operístic on de ben segur pot aportar moltes més coses que cantant i qui sap si continuant rebent aplaudiments, sense necessitat de disfressar-se o d’anar de quatre grapes en mig d’escenografies que van en contra de l’estabilitat dels cantants. Continua llegint

Der Fliegende Holländer a Finlàndia (Reuter-Nylund-Frank-Pohjonen;Holten-Fiore)

Tornem a Der Fliegende Holländer i no serà el darrer d’aquesta temporada, ja que com molt bé sabeu també és un títol de la 2016/2017 del Gran Teatre del Liceu.

La que avui us proposo prové de l’òpera nacional de Finlàndia  i la va emetre The Opera Platform que està esdevenint un canal imprescindible per visionar les propostes més interessants del panorama operístic, que no sempre passa per les cases d’òpera de més anomenada però que en canvi en moltes ocasions són les que tenen més cura per presentar repartiments molt homogenis i direccions musicals i escèniques creatives i estimulants.

Després de la decebedora proposta de Oller al Teatro Real, el que ens ofereixen els finesos amb aquesta proposta de danès Kasper Holten, actualment director de la ROH londinense, del qual veurem en el Liceu aquesta mateix  temporada la seva visió de Don Giovanni, és del tot trencadora i innovadora, una reinterpretació radical que encendrà passions i confrontacions perquè Holten converteix a l’holandès errant en un artista, atrapat en el món de la jet set internacional. Un home, impulsat per la seva inspiració i obligat a viure sense trobar una llar. Holten crida l’atenció sobre Senta també. Qui és aquesta noia que està disposada a sacrificar-se a si mateixa a través de la devoció? I és realment el desinterès qui la motiva?

A partir d’aquí res del que heu vist tantes vegades i coneixeu, deixa de tenir sentit perquè Holten, com Herheim, s’inventa una dramatúrgia nova que sense traïr l’essència, fa miques i prescindeix dels personatges i les situacions originals, quelcom que sempre motiva contradiccions del text amb el que veiem, quelcom que exaspera i no sense raó, a aquells que més enllà del immobilisme ancestral no creuen convenient les adulteracions de les obres d’art. Quelcom que no deixa de ser part del que curiosament aconsegueix Holten amb la seva proposta. Continua llegint

STAATSOPER DE VIENA 2016/2017: LA SONNAMBULA (FALLY-FLÓREZ-PISARONI-NAZAROVA;MARELLI-GARCÍA CALVO)

Juan Diego Flórez va celebrar el seu 44è aniversari cantant el rol de Elvino de La Sonnambula de Bellini a la Staatsoper de Viena. Ell va fer interessant aquest nou i fallit streaming des de la capital austríaca,, darrerament molt poc estimulants.

La producció és la mateixa que varem veure al Liceu ara farà tres anys, deguda a Marco Artuto Marelli, però sortosament per a nosaltres varem tenir a una gran belcantista, Patrizia Ciofi, mentre que a Viena els van col·locar a Daniela Fally, una cantant de la casa tan poc interessant i distingida com avorrida. Imperdonable, perquè l’òpera es titula La Sonnambula i ella és o hauria de ser la gran protagonista, i no ho és. Continua llegint

LICEU 2016/2017: WERTHER

Quasi 25 anys després de la darrera representació al Gran Teatre del Liceu (19 de juliol de 1992) ahir per la tarda va tornar al seu  escenari Werther, l’exquisida òpera de Jules Massenet, i ho va fer de manera excel·lent perquè va comptar amb un intèrpret de luxe, el tenor polonès Piotr Beczala, que només havia cantat al Liceu en aquella gran selecció del Faust en forma de concert que va inaugurar vergonyosament la temporada 2011/2012. Si aleshores va triomfar ahir va excel·lir, fins i tot bisant “Puorquoi me réveiller?” potser com a revenja, enfadat perquè va quedar el 10 de 14 a la tria d’aquesta casa, quelcom que no té cap importància, perquè el que veritablement importa és el que va passar ahir al teatre i Beczala es va posar al públic del Liceu a la butxaca després de que els dos darrers Werther al teatre fossin interpretats per Kraus, i una mica de fenomen “vidus de Kraus” cal reconèixer que encara regnava al teatre, ahir aquest fantasma es va esvair, ahir va ser una gran tarda d’òpera. Continua llegint

EL QÜESTIONARI IFL D’EDUARDO

Ja no recordo quan va ser la primera vegada que ens va escriure el primer comentari l’amic Eduardo, fa anys, això sí, i ha esdevingut un incondicional malgrat que contra la seva voluntat passa alguns períodes una mica absent sense fer.ho, tot i que ell sempre em diu que entrant cada dia.

Ens separen molts quilòmetres i ens uneixen moltes complicitats, no només la imprescindible òpera, i això sempre és un afegitó que atorga uns que llaços que han traspassat l’àmbit estricte d’IFL.

Si heu anat llegint el seus comentaris no us sorprendrà el seu qüestionari. Al llarg de la seva vida l’Eduardo ha tingut l’oportunitat d’assistir a representacions d’òpera que molts de nosaltres no dubtaríem a posar en la pregunta 24, sense anar més lluny el seu bateig operístic. Impossible que no et marqui de per vida,

Aquí el teniu: Continua llegint

PREPARANT WERTHER

Jules Massenet va néixer a Montaud (Loire), prop de Sant-Etiève, el 12 de maig de 1842 i va morir a París, el 13 d’agost de 1912. Va rebre les seves primeres ensenyances musicals de la seva mare, Adélaïde Royer de Marancour  i quan tenia onze anys va entrar al conservatori de Paris, on la família s’havia traslladat l’any 1848. Entre totes les disciplines apreses a la famosa institució parisenca va rebre les lliçons de composició d’Ambroise Thomas. L’any 1859 va rebre el primer premi de piano i quatre anys més tard el primer premi de contrapunt, any que també va guanyar el Grand Prix de Rome per la cantata David Rizzio que li va donar dret a una residència a Villa Medicis  a la capital italiana, on va rebre classes de Franz Liszt i on va conèixer entre els alumnes a la que seria la seva esposa tres anys més tard, Louise-Constance (Ninon) de Gressy.

De tornada a la capital francesa estrena la seva primera òpera La Grand-Tante (1867), a la que succeirien fins a Amadis, estrenada l’any 1922, 42 òperes de les que malauradament es representen en prou feines quatre títols de manera assídua: òbviament Manon (1884) i Werther (1892), i en menor mesura Thaïs (1894) i Don Quichotte (1910), tot i que altres títols com  Le Roi de Lahore (1877), Hérodiade (1891), Le Cid (1885), Esclarmonde (1889) o Cendrillon (1889) es programen de manera massa escadussera. Continua llegint

EL “PUORQUOI ME REVEILLER?” MÉS TRIAT: JONAS KAUFMANN

Werther_Kaufmann_MET5

No ha estat cap sorpresa malgrat que a darrera hora tot semblava que podria donar un tomb. La tria més participada de IFL des de que un dia vaig decidir posar vàries versions de la mateixa ària sense identificar als seus intèrprets, ha estat també la més internacional, amb participació internacional, inclòs un fil obert de debat a ODB-Opéra amb un respectuós respecte a les normes que jo vaig imposar a casa meva i que malauradament no vaig poder aconseguir. Ell sí, han parlat de les versions sense anomenar al cantants. Bravo! per els amics del foro francès que han aconseguit allò que aquí ha estat impossible.

Des d’un bon inici la versió 11 cantada per l’inconfusible Jonas Kaufmann va situar-se a primera línía i a molta distància del segon, que en un principi va ser la versió 12 tot i que aviat el 6 va anar agafant força i en les darreres hores, perquè ha estat una qüestió d’última hora, s’ha apropat fins i tot perillosament a disputar la primera posició, qui sap si amb unes horetes més hagués hagut de desempatar. Continua llegint

HAMBURG INAUGURA SALA DE CONCERTS

El dimecres 11 de gener es va inaugurar l’espectacular sala de concerts Elbphilharmonie de la ciutat de Hamburg després de 10 anys interminables i una desviació pressupostària incomprensible a Alemanya i habitual dels paisos llatins.

L’edifici concebut com un referent arquitectònic i com ja ha succeït en altres edificis similars, a la recerca de esdevenir un nou símbol  de la ciutat, és obra dels arquitectes Jacques Herzog i Pierre de Meuron.

No us vull atabalar amb números i dades arquitectòniques d’aquest enorme complexa cultural, podeu trobar-ho a la xarxa i si coneixeu l’idioma alemany en el streaming que va oferir l’imprescindible canal Arte, s’explica fil per randa.

El programa televisiu ofereix un munt d’entrevistes, alhora que els inevitables i a vegades interminables discursos que trenquen la continuïtat musical, cal dir que esplèndida, en la seva amplíssima varietat estilística. Continua llegint

UN ALTRE WERTHER (Flórez-Leonard-Lapointe-Iniesta;Mariotti)

florez-werther-bologna

Juan Diego Flórez (Werther) Fotografia Rocco Casaluci Teatro Comunale Bologna

Després de 14 Werther que han aixecat polseguera, avui i com a prèvia de la preparació de l’òpera us proposo insistir amb el Werther de Juan Diego Flórez, que després del seu debut en el rol al Théâtre des Champs-Elysées a París, el mes de març passat, motiu d’apunt a IFL, avui us vull insistir amb el tenor peruà cantant l’emblemàtic rol romàntic, en la interpretació que va oferir el desembre passat a Bologna, al costat de la nord-americana Isabel Leonard.

Vull que vosaltres, si voleu, escolteu la versió i traieu les vostres pròpies conclusions, jo avui no ho faré, bàsicament perquè estic necessitat de repòs. Continua llegint

ONP 2016/2017: SANCTA SUSANNA DE HINDEMITH (ANTONACCI-MORLOC-BRUNET;RIZZI)

Sancta Susanna ONP 2016 Anna Caterina Antonacci i Renée Morloc

Sancta Susanna ONP 2016
Anna Caterina Antonacci i Renée Morloc

El 27 de desembre vaig publicar l’apunt dedicat a la Santizza que  Elīna Garanča va cantar a l’ONP en un doble programa on s’obviava els tradicionals Pagliacci que acompanyen habitualment a l’obra mestra de Mascagni, proposant la Sancta Susanna de Paul Hindemith, una òpera que forma part d’un tríptic primerenc del compositor alemany (Hanau, 16 de novembre de 1895 – Frankfurt del Meno, 28 de desembre de 1963) juntament amb Mörder, Hoffnung der Frauen op. 12 (1921) i Das Nusch-Nuschi op. 20 (1921).

Expressionisme musical concentrat en una mica més de 20 minuts d’una partitura molt teatral que permet lluir-se sobretot a la protagonista, ja que tots els altres rols, per a contralt, són quasi anecdòtics, malgrat que la intensitat vocal de les tres protagonistes és notori en les seves intervencions i només aconsegueixen que lamentem que l’obra sigui un sospir. Continua llegint

CANÇONS SECRETES DE MERCÈ CORRETJA i MERCÈ TORRENTS PER MARTA VALERO i MARTA PUJOL

cancons-secretes

Dues Marta interpreten a dues Mercè, casualitats o no, ha estat un plaer escoltar aquest CD que Columna Música acaba de publicar amb 12 cançons amb música de Mercè Torrents i poemes de la seva filla Mercè Corretja, aplegats en dos reculls anomenats Vine pluja i Vibracions.

La nostra miopia cultural o fins i tot la pobresa que acostuma a caracteritzar la vida cultural catalana, fa que la compositora barcelonina Mercè Torrents i Turmo (1930) malgrat els anys que fa que es dedica a la composició musical sigui pràcticament desconeguda per gran part del públic que assisteix amb regularitat a les sales de concert catalanes, i davant d’aquesta trista evidència ens caldria preguntar-nos si tots plegats ho estem fent mínimament bé parlant sempre dels mateixos compositors i obres, fins i tot amb els compositors vius. Continua llegint

LA REACCIÓ NO DESITJADA

emotico-emprenyat

M’ho podria mirar per la banda positiva del assumpte, mai una de les tries havia aconseguit en el primer dia més de 300 vots, serà que doncs que les campanyes organitzades per mobilitzar consciències a la recerca d’imposar un criteri únic utilitzant les xarxes socials, triomfen i per tant mig món ha decidit que el “Puorquoi me reveiller?” número 11 ha de ser sí o sí, el més triat, mentre que uns altres ja no admeten ni la legitimitat de la intranscendent tria, ja que el “maestro” ha de ser l’únic garant de com s’ha de cantar aquesta ària i per tant l’únic en ser mereixedor del “honor” de ser triat, no fos cas que hagués de compartir-lo amb algun que altre trinxeraire que no té dret a ser, ni tan sols a cantar per fer-nos, o intentar fer-nos, més feliços.

A hores d’ara In Fernem Land deu ser una mica més conegut i potser amb una mica de sort en els propers dies hauré aconseguit més  notorietat i potser encara amb una mica més de sort aconseguiré algun fidel seguidor més. Maco, oi? Continua llegint

EL QÜESTIONARI IFL DE JORDI TARRAGONA

Ençà de que l’enyorat Tristany ens va presentar ara ja fa uns quants anys. l’amic Jordi no ha deixat mai de sovintejar el blog amb visites i comentaris sempre interessants, alguns parlant-nos de les envejables visites bavareses.

Tan aviat li vaig proposar la participació al qüestionari IFL es va prestar a col·laborar i me’l va enviar en un tres i no res afegint a les seves contestes aquest breu preàmbul que us adjunto i que tant agraeixo perquè vol dir que va entendre perfectament la perversió de la proposta limitant a un únic nom  aquelles contestes que és evident que necessiten molt més matís.

Deia en Jordi: Com et pots imaginar per a moltes de les preguntes no hi ha una sola resposta però jo simplement he decidit posar la primera que em ve al cap. Així t’ho facilitaré més que no pas amb llargues digressions… Continua llegint

MET 2016/2017: NABUCCO

M’he avorrit molt amb la darrera representació del Nabucco de la temporada 2016/2017 del MET. I això que el millor ha estat la direcció del mestre Levine, entronitzat coma divinitat pel públic novaiorquès que l’estima amb bogeria i té sobrats motius per fer-ho ja que el director musical és en tota la història del teatre, el segon nom amb més representacions a les seves esquenes (fins al mes d’octubre de l’any passat, 2553 representacions).

El mestre James Levine construeix un discurs musical, sòlid, convincent i esplèndid, extraient de l’orquestra un so espectacular, càlid i al servei dels cantants, i aquí potser rau una o l’única part discutible de la seva direcció, ja que per afavorir a Domingo i les particularitats vocals actuals del tenor, el tempo emprat va ser massa lent, sacrificant a estones el tremp dramàtic. Tot i així per a mi ell va ser el veritable estel de la representació, amb moments concertants esplèndids atorgant després del popular “Va pensiero” un bis excessivament generós, però això ja forma part d’una tradició similar a les “vendetta” de Leo Nucci.

Espectacular l’orquestra i el cor del MET que quan estan dirigits per Levine som molts els que creiem que extrauen un plus qualitatiu tan admirable com esplèndid. Continua llegint

LA PRIMERA TRIA DEL 2017: “POURQUOI ME REVEILLER?”

werther-gravat

El proper 15 de gener s’inicien al Gran Teatre del Liceu les 14 representacions previstes (un excés) per aquesta temporada de Werther de Jules Massenet. Com ja és tradició a IFL cada nou títol de la temporada liceista i abans de la preparació prèvia o més ben dit, iniciant la preparació prèvia, us proposo una tria que no podia ser una altra que la de l’ària més emblemàtica de l’òpera, la que canta el protagonista en el tercer acte, la meravellosa “Pourquoi me reveiller?“.

Tinc molt material i de qualitat, com per fer una tria llarguíssima, però encara que l’ària no arriba als quatre minuts si s’inclou el recitatiu “Traduire. Ah! Bien souvent mon rêve senviole”, m’ha semblat oportu no posar-ne més de 14, tot i que això m’ha obligat a excloure versions molt estimades per a mi. Hi ha 7 cantants actuals i 7 del passat. Totes les versions, tret d’una que m’ha semblat imprescindible posar, estan cantades en francès, totes són amb orquestra i les actuals totes són de representacions, cap d’estudi discogràfic com ho són quasi totes les del 7 cantants del passat.

Per a mi ha estat un plaer fer aquesta tria, totes les versions tenen interès malgrat que no totes m’agradin. No m’he deixat endur només per l’instint o els meus gustos personals, vull dir que he intentat fer un ampli ventall perquè tothom es trobi en el dilema d’escollir només 4 com a màxim, malgrat que segurament en a tots us agradaran més versions, però per això estem davant d’una tria i les tries mai resulten fàcils, sobretot si en lloc de deixar-nos endur per el que diran, ens deixem endur per el que ens diu el nostre cor. Trieu les que més us agradin, sense por encara que això signifiqui en algun cas triar amb els ulls tancats perquè no heu reconegut el cantant. I què si no el coneixeu? El més important és que trieu les versions (4) que més us agradin i quan es desvetllin els noms tingueu agradabilíssimes sorpreses o constatacions fefaents i inamovibles, tant li fa. Continua llegint

ROBERTO ALAGNA & FRIENDS A VERSAILLES

El dia de Reis a IFL forçosament ha de portar or, encens, mirra i carbó, així ho diu la tradició i després de veure des d’un balco, avui privilegiat, la cavalcada dels Reis Mags de Barcelona, no seré pas jo qui porti la contraria a la tradició, i ves per on ahir em vaig veure aquest concert que el carismàtic tenor Roberto Alagna envoltat d’amics va fer el mes de novembre passat al teatre de Versailles homenatjant a la Sicília dels seus avantpassats.

L’ocasió serveix per mostrar-nos l’Alagna més trempat, proper, distés i entranyable, amb l’afegitó egolatra que caracteritza a tot tenor que n’exerceix i que al voltant de cançons napolitanes, sicilianes o músiques de compositors sicilians i que ens parlen de l’illa italiana o senzillament altres que no hi ha manera de casar-ho  amb aquest leitmotiv s’afegeixen a la festa “alagnesca”, acompanyat-se d’amics que en més d’un cas ofereixen interpretacions extraordinàries i sortosament acaba resultant ser un concert festiu, sense gaires pretensions, però amb algunes perles  valuoses tot i una posada en escena “telecinquera” amb lluminàries una mica estridents i un moviment de càmera incessant que acaba esgotant la paciència del teleespectador i desitjant que la grua que es passeja incessant per sobre la platea “mariantonietana” s’encalli i ens mantingui la càmera fixa durant una estona. Continua llegint

SIMON RATTLE I DANIEL TRIFONOV ACOMIADEN EL 2016 A BERLÍN

I continuo el periple per el darrer dia musical de l’any 2016 i avui ens aturem a la sala Philharmonie de Berlín per assistir al concert de Sant Silvestre de la Berliner Philharmoniker i que va reunir a Simon Rattle, naturalment i al estratosfèric Daniel Trifonov, en un brillantíssim concert que va incloure obres de  Dmitri Kabalewsky, Sergei Rakhmàninov, William WaltonAntonín Dvořák.

Resulta interessant comparar les diferents propostes que al voltant del Cap d’Any van apareixent i constatar que amb un programa com el que ens proposa Sir Simon Rattle, evidentment popular però amb peces poc sovintejades, també es pot fer un èxit, és clar que amb la Berliner Philharmoniker sembla impossible no fer-lo, oi? Continua llegint