LICEU 2016/2017: ELEKTRA

Hi ha nits que et queden gravades a la memòria de per vida i no tinc cap mena de dubte que la d’ahir serà una d’aquestes.

No sempre és possible obtenir d’artistes amb gran talent resultats a l’alçada de les expectatives, hi ha molts factors que influencien per tal de que tot es conjuri a favor de l’art i arribar a assolir un nivell de compromís i excel·lència extrem que facin possible que tot el públic respongui extasiat i excitat després del darrer acord, amb un rugit de gratitud espontani i  ensordidor per intentar agrair tot el que han rebut amb intensitat desenfrenada durant una mica més dels 100 minuts que transcorren des de que les criades netegen durant uns llargs minuts de silenci musical, només trencat per l’escombrada del pati interior del palau reial de Micenes, fins els conclusius i violents darrers acords de l’orquestra abans que la foscor envaeixi l’escenari i ens evidencií que la màgia en aquesta ocasió brutal, de l’òpera ha acabat i que tornem per tant a la quotidianitat.

En recordo unes quantes de nits com les d’ahir, no moltes, però són en qualsevol cas aquelles nits que recordes, rememores i transmets a tots els que en un futur no massa llunyà voldran conèixer i saber coses de primera ma dels afortunats que hi varen assistir. Que al sortir m’aturin dues noies a les quals no havia vist mai i em diguin que han baixat expressament de Ripoll fent-me cas, per no perdre’s aquesta Elektra malgrat que no és el repertori o el tipus de música que més els satisfà i el més important, que em diguin que els ha agradat molt, és com us podeu imaginar el colofó perfecte a aquesta experiència musical, teatral i vocal que de ben segur es repetirà en les quatre representacions que queden (11,15,19 i 23 de desembre) i que no us hauríeu de perdre per res del món, i ara, si l’excitació que encara em dura després de les més 3 hores d’acabada la representació, m’ho permet, us explicaré els motius. Continua llegint

BIRGIT NILSSON LA MÉS TRIADA

nilsson-elektra

Disputadíssima tria i al capdavant 4 versions molt juntetes, totes elles esplèndides i totes elles amb possibilitats d’acabar sent la més triada, però per l’estret marge d’una tria, la que ha agradat més ha estat la versió de Birgit Nilsson en la mítica gravació de la DECCA sota la direcció de Georg Solti, Tot i ser una versió d’estudi, estem davant d’un dels cims de la discografia de tots els temps i com que ella ha demostrat en escreix en el teatre que és una de les millors Elektra de les que tenim constància sonora (que són quasi totes), suposo que a ningú li estranyarà que ella hagi estat la més triada.

La versió és aquesta Continua llegint

PREPARANT ELEKTRA

Elektra di Richard Strauss Producció de Patrice Chéreau ripresa da: Vincent Huguet Scene: Richard Peduzzi Costumi: Caroline De Vivaise Luci: Dominique Bruguière

Elektra di Richard Strauss Producció de Patrice Chéreau ripresa da: Vincent Huguet Scene: Richard Peduzzi Costumi: Caroline De Vivaise Luci: Dominique Bruguière

El primer record que tinc de l’Elektra de Richard Strauss és remot, ara fa exactament 46 anys, és a dir jo en tenia 11 i segurament no era l’edat més propicia per entendre el que Strauss m’oferia. Ho recordo bé, jo estava al davant de la ràdio escoltant la transmissió de Radio Nacional des del Liceu, com feia en quasi totes les òperes que es retransmetien per Radio Nacional i ho recordo perquè em va quedar un nom d’aquella retransmissió, el de la soprano catalana, ara tan oblidada, Enriqueta Tarrés, una magnífica soprano lírica que va fer una boníssima carrera a Alemanya i que de tant en tant aterrava a casa seva, com en aquesta ocasió que cantava Chrysothemis, al costat de l’Elektra d’Edelmira Calomfirescu (ignota total) i la Klytämnestra de Sona Cervena. Era la temporada 1970/1971 del Liceu. Crec recordar que vaig aguantar cinc o deu minuts de la transmissió dient-me  a mi mateix una d’aquelles màximes que recordes per sempre més, “Això no m’agradarà mai a la vida” i que sortosament es desmenteixen tan aviat ets capaç d’entendre la immensitat de la música de Strauss, potser no vaig arribar a escoltar l’imponent “Allein” i no vaig passar del “safareig” de les criades.

No vaig trigar gaire a estimar-la, però van passar uns anys, deu, quan la vaig veure per primera vegada amb Danika Mastilovic que la interpretava per segona vegada al Liceu, en el rol titular, amb Gerlinde Lorenz com a Chrysothemis i Anny Schelm com a Klytämnestra. L’impacte va ser enorme. La curiositat de la vetllada és que en aquelles temporades de l’empresari Pàmies, semblava que una Elektra era massa curta (com ara diu el Time Out com a reclam) i van programar a la segona part (Elektra de telonera té molta gosadia, sinó directament delicte) l’estrena en el teatre de “Adiós a la Bohemia” de Pablo Solozabal, amb Mirna Lacambra, Enric Serra i Pere Farrés. Temps estranys, curiosos i agosarats malgrat les precarietats de tota mena. Continua llegint

INAUGURACIÓ DE LA TEMPORADA DE L’ORQUESTRA CAMERA MUSICAE AMB ALEXANDRA SOUMM I TOMÀS GRAU

prog-ma-alexandra-soumm_451791-page-001

Fotografia de portada de BéatriceCruveiller

Ahir es va inaugurar al Palau de la Música la 5ª temporada simfònica de l’Orquestra Camera Musicae.

L’orquestra amb seu a Tarragona ofereix també els seus concerts a la sala barcelonina en una saturació centralista que diu molt de la realitat musical/cultural del nostre país i aquest molt no vol dir necessàriament bo, si bé és veritat que la categoria de la formació i la millora, temporada rere temporada, dels resultats  obre unes expectatives molt interessants i esperançadores que més que nodrir de més concerts a una Barcelona incapaç d’absorbir tota l’oferta, hauria de fer pensar en com estructurar la divulgació musical de nivell per tot el territori català.

Si teatralment Girona ha fet una sacsejada imponent amb la seva Temporada Alta, per què no Tarragona, Lleida, Vic, Manresa o la Seu, no poden crear una oferta musical potent, de producció pròpia i de qualitat competitiva amb el que es fa de manera sobresaturada a Barcelona?  I per fer-ho cal una orquestra de veritat, no una orquestra d’encàrrec com la de Cadaqués, arrelada a un territori i nodrida a l’entorn d’un conservatori que sigui capaç de concentrar l’entusiasme, la força i la gosadia de la joventut, amb la formació, el rigor i l’estudi. Continua llegint

EL QÜESTIONARI IFL D’ANTONIO SANS PICO

Avui us porto el qüestionari d’Antoni Sans Picó que tan aviat vaig convidar-lo a participar a l’iniciativa em va contestar sense dilació.

Amb l’Antonio no ens coneixem, potser de vista quan deu haver assistit en alguna representació del Liceu hem coincidit, però no he tingut l’oportunitat de saludar-lo sabent que era l’Antonio que ara participa a IFL.

M’agrada que aporti nous fronts de debat i sobretot que mira al futur, perquè mentre categoricament diu que no li agrada cap òpera barroca, de les del segle XXI diu, encara cap. Ho trobo espléndid  perquè no tanca la porta a que n’hi hagi una que acabi agrandant-li

Aquest és el seu qüestionari: Continua llegint

INSISTINT AMB TRISTAN UND ISOLDE A ROMA: 5 RAONS

Avui, mentre preparo l’apunt d’Elektra em ve de gust insistir en el Tristan und Isolde de l’òpera de Roma i ara que s’ha posat de moda i és tan engrescador, utilitzaré 5 poderoses raons: Continua llegint

TIME OUT I L’ELEKTRA llegir-ho per creure-ho

Evelyn Herlitzius (Elektra) Producció de ptarice Chéreau a Aix-en-Provence 2013 Fotografia Pascal Victor/ArtComArt

Evelyn Herlitzius (Elektra) Producció de ptarice Chéreau a Aix-en-Provence 2013 Fotografia Pascal Victor/ArtComArt

He llegit amb perplexitat els motius per els quals la revista Time Out creu que paga la pena apropar-se al Liceu per veure l’Elektra de Strauss.

Possiblement el Time Out en la versió anglesa que jo coneixia com a revista de referència cultural del Londres de fa 30 anys mai hagués encapçalat les raons per veure aquesta obra mestra a la ROH com ho fa a l’edició catalana en el 2016. De fet ningú signa aquest reguitzell de perles i més aviat sembla una promoció feta des del mateix Liceu, si més no l’estil recorda molt aquell tarannà de les promocions que envaeixen els mitjans de comunicació promocionant l’activitat del teatre, con aquell ja mític Benvenuto Cellini de Terry Gilliam.

Més que provocar l’interès del públic operístic d’aquí i arreu,  que hauria de ser l’objectiu que semblaria normal per part de la direcció del teatre tractant-se d’una producció lloada fins la sacietat i amb l’imponent equip vocal de la famosa estrena a Aix-en-Provence, el teatre sembla que amb només 5 representacions, que segurament en un altre teatre faria mesos que s’haurien esgotat les localitats, aquí encara n’hi ha moltes de disponibles, no hi hagi cregut mai, semblava que Elektra ja era un problema abans de començar, una nosa i un compromís heretat de l’antiga direcció. Com és possible que no l’hagin sabut vendre? Com és possible que hagin hagut de recórrer  al pèssim guru del Time Out per intentar omplir de modernor allò que al Liceu ja no omple però en altres teatres si?. Què ens fa diferents? o perquè hem canviat tan ràpidament? Continua llegint

1 DE DESEMBRE: WORLD AIDS DAY o LA GALA ANUAL A LA DEUTSCHE OPER DE BERLÍN

 

Any rere any i ja en van 26, la Deutsche Oper de Berlín organitza una gala, sovint esplèndida, per recordar-nos que la lluita contra la SIDA continua necessitant de la generositat de tots.

La gala és pur glamur, amb catifa vermella, “postureig” i tot el que vosaltres vulgueu, però a banda de ser un aparador de famosos que serveixen òbviament de reclam, alhora també serveix per mostrar en aquesta ocasió, tota una jove fornada de cantants joves que en algun cas seran estels rutilants en el firmament operístic dels propers anys. Continua llegint

TRISTAN UND ISOLDE A ROMA (Schager-Nicholls-Relyea-Polegato-Breedt;Gatti)

Tristan und Isolde a l'ôpera de Roma: Rachel Nicholls (Isolde) i Andreas Schager (Tristan( Foto gentilesa del Teatro dell'opera Roma

Tristan und Isolde a l’ôpera de Roma: Rachel Nicholls (Isolde) i Andreas Schager (Tristan( Foto gentilesa del Teatro dell’opera Roma

La inauguració de la temporada operística 2016/2017 a Roma ha suposat un esdeveniment musical de gran rellevància amb el debut al teatre Costanzi del director Daniele Gatti que ha portat la producció de Pierre Audi estrenada al Théâtre des Champs Élysées al juny passat de l’òpera Tristan und Isolde, en una coproducció entre París-Roma i Àmsterdam.

La “prima” de Roma sense cap mena de dubte i a banda de tot el circ mediàtic que envolta la inauguració anual a Milà, ha robat després de molts anys de monopoli milanès, el protagonisme musical i vocal, que és el que ens importa a IFL, a la capital Llombarda gràcies al mestre Gatti que seguint amb el seu mestratge wagnerià ara s’ha decidit en aprofundir amb l’univers romàntic, suggeridor, nocturn, malaltís i exalta de la grandiosa Tristan und Isolde, amb resultats gratificants i estimulants, obtenint de l’orquestra de l’òpera de Roma resultats més que òptims tot i que no estan al mateix nivell dels obtinguts pel mestre milanès amb l’Orquestra Nacional de França, orquestra que trigarà a trobar un mestre com Gatti. Hi ha qui diu que Roma voldria fitxar-lo per dirigir el Teatre, però no crec que pogués alternar el Concertgebauwn amb les convulses trifulgues operístiques dels teatres italians, sempre vorejant l’abisme. Continua llegint

TRIEM UNA ELEKTRA o “Allein, Weh ganz allein”

richard_strauss-woche_festival_poster_1910_by_ludwig_hohlwein

Richard Strauss Woche Festival (poster de Ludwig Hohlwein 1910)

Aquest any per a mi l’interès operístic del 7 de desembre no es trobarà a la prima de la Scala amb una Butterfly poc estimulant, no, l’interès el tinc focalitzat al Liceu amb la primera representació de les 5 previstes d’Elektra de Richard Strauss, amb l’imponent producció que Patrice Chéreau va estrenar al Festival d’Aix-en-Provence i amb quasi un cast idèntic, el que representa sense cap mena de dubte, l’estímul més potent i engrescador de tota la temporada.

Aviat prepararem Elektra i res millor per començar a escalfar motors que proposar-vos per la indispensable tria, 12 versions del impactant monòleg d’entrada d’Elektra “Allein, Weh ganz allein“. Continua llegint

SUGAR, NINGÚ ÉS PERFECTE A L’EIXAMPLE TEATRE

sugar_eixampleteatre

L’èxit d’una obra mestra de la cinematografia com és amb  Some Like It Hot (1959) de Billy Wilder, era inevitable que passés a Broadway en forma de musical i David Merrick, el productor va reunir al voltant del projecte un equip creatiu que incloïa  el bo i millor del teatre musical, in equip guanyador amb un llibret de Peter Stone, els texts de les cançons de Bob Merrill, la coreografia de Gower Champion i la música del gran Jule Styne amb èxits indiscutibles com Gentlemen Prefer Blondes (1949), My Sister Eileen (1955), Bells Are Ringing (1956), Gypsy (1959) o Funny Girl (1964) entre més de les 30 produccions pel teatre musical que va escriure.

Sugar, estrenada el 9 d’abril de 1972 al Majestic Theatre de Broadway i va estar en cartell durant 505 representacions, però no va ser l’èxit que tothom esperava, bàsicament perquè les cançons no tenen la qualitat que s’esperava de Styne, el llibret suposa una copia de les escenes de la pel·lícula i les lletres de les cançons no van estar a l’alçada. I perquè no dir-ho, és prècticament impossible sustraures de la personalitat de Marilyn, Lemmon i Curtis, i això marca irremeiablement qualsevol proposta ja que o queden com a imitacions de l’origibal, quelcom sempre poc creatiu i decebedor o el canvi pot suposar un sacrilegi impossible d’assumir per a la taquilla que  de ben segur busca com a reclam la genialitat de Wilder per no defraudar les expectatives del públic. Continua llegint

EL QÜESTIONARI IFL DE OLGA

A Olga he hagut d’escapçar-li el qüestionari ja que en alguna de les preguntes m’havia contestat dos noms, per tant ja serà ella qui ho acabi explicant en forma de comentari perquè ja sabeu que només accepto una única resposta.

Com que ella mateixa matisava amb precisió alguna de les respostes dobles, he deixat els noms de cantants associats a “de tots els temps” i obviant els “actuals” entenen que de tots els temps incloïa l’actualitat.

M’ho ha posat impossible a l’hora de triar una aportació audiovisual ja que no concreta cap gravació per la illa deserta i és clar, el que per a mi pot ser una bona versió potser no ho és per a ella, per tant no vull arriscar.

Espero haver encertat.

Aquí teniu el seu qüestionari: Continua llegint

SCARAMOUCHE EL MUSICAL (Guinovart-Bozzo-Pintó-Vives-Dagoll Dagom)

scaramouche

Lluitar contra la pròpia obra és un dels grans handicaps que sempre neguitejaran al gran Albert Guinovart, perquè a ell com a Claude-Michel Schönberg i els seus Misérables, el persegueix l’èxit de Mar i Cel (1988)i molts dels que van al teatre a veure les seves obres volen sortir cantant allò de “Les veles s’inflaran” o “Per què plorar” i sortosament Guinovart ha fet molta i excel·lent música en les altres obres que ha escrit per el teatre musical, des de Flor de Nit (1992) fins a la imponent La vampira del Raval (2011). Ara torna amb un projecte ambiciós de la ma de Dagoll Dagom, una factoria teatral que embolcalla el seus productes amb grans llassades, paper de regal del bo i capses de categoria que no sempre contenen el gran regal que hom espera amb la luxosa presentació, adaptant un dels relats més brillants de les novel·les de capa i espasa, Scaramouche de Rafael Sabatini, que va donar peu a una pel·lícula muda l’any 1923 i a una extraordinària versió (lliure) dirigida l’any 1952 per George Sidney, amb Stewart Granger, Mel Ferrer, Janet Leigh i la immensa Eleanor Parker. Continua llegint

LYRIC OPERA CHICAGO 2016/2017: DON QUICHOTTE (Furlanetto-Alaimo-Margaine;Davis)

Continuant amb la deliciosa immersió a l’òpera francesa iniciada la setmana passada amb el Werther  moscovita, el Samson et Dalila del Regio de Torí, Les Troyens a la Lyric Opera de Chicago i continuant amb els dos Contes d’Hoffmann d’aquesta,  avui us proposo tornar a Massenet i a Chicago, ja que la Lyric Opera després de la monumental inauguració de la temporada amb l’òpera de Berlioz, després va proposar el Don Quichotte de Massenet, una deliciosa raresa que sumada a l’exuberant inauguració tira per terra les teories tòpiques que diuen que els teatres privats nord-americans només mirant la rendibilitat i el calaix de taquilla, ja que en cap cas les dues primeres òperes de la temporada són el que a can Liceu entendrien com a sostenibles i ves per on, a Chicago conformen l’inici d’una temporada que també comptarà amb Die Zauberflöte, Norma, Carmen, Eugene Oneguin, My Fair Lady, Das Rheingold, Charlie Parker’s Yardbird i Lucia di Lammermoor. Continua llegint

ROH 2016/2017: LES CONTES D’HOFFMANN (Grigòlo-Hampson-Lindsey-Fomina-Rice-Yoncheva; Schlesinger-Pidó)

Recuperar la mítica producció de Les Contes d’Hoffmann de la ROH, deguda a John Schelinger, amb un vestuari fastuós de la gran Maria Björson i una escenografia bigarrada per a la qual els anys han passat de manera definitiva, bé mereixia un repartiment que tot i no intentar superar a Domingo, Serra, Baltsa, Cotrubas i Ghiulevev, al menys mantingués el llistó alt per preservar-la com un dels referents quan es parla d’aquesta òpera, però la Royal Opera House de Londres no ha estat gens encertada en aquesta nova retransmissió cinematogràfica de la temporada 2016/2017, proposant un cast a totes totes insuficient i vulgar, impropi de la categoria de la immensa majoria de produccions operístiques que presenta en les seves temporades. Continua llegint

ONP 2016/2017: LES CONTES D’HOFFMANN (Vargas-d’Oustrac-Tagliavini-Koutcher-Jaho-Aldrich;Carsen-Jordan)

Primera de les dues tandes de Les Contes d’Hoffmann que tindrem aquesta setmana, seguint la immersió a l’òpera francesa i que encara ens guarda alguna agradable sorpresa.

Coincidint amb les representacions de la mateixa òpera a la ROH, la òpera de Paris (ONP) ha programat una reposició d’una de les produccions més magnífiques, intel·ligents, belles i originals que jo hagi vist mai sobre un escenari, la deguda a Robert Carsen i estrenada a la Bastille ja fa 16 anys però que continua sorprenent i meravellant per les immenses dosis de talent, teatre i sobretot màgia.

La reposició tenia el gran al·licient de comptar inicialment amb el Hoffmann de Jonas Kaufmann i per tant havia motivat un allau de viatges operístics cap a la capital francesa, però com tots sabeu el tenor bavarès ho va cancel·lar tot per els seus problemes de salut i entre aquest tot hi havien aquestes esperades representacions. Llàstima! Continua llegint

MEFISTOFELE A BADEN-BADEN (Schrott-Castronovo-Penda-Blue;Himmelmann-Soltesz)

Avui arriba a IFL una òpera que estimo, el Mefistofele d’Arrigo Boito, una obsessió musical del genial llibretista verdià que esdevé una rara avis del teatre líric italià que no va trobar continuïtat en el verisme que es va imposar al tombar del segle XIX al XX.

Mefistofele es va estrenar el 5 de març de 1868 a la Scala de Milà i és fàcil imaginar que el perquè no va agradar gens, ja que la música de Boito res tenia a veure amb les òperes de Verdi que triomfaven arreu. 7 anys més tard es va estrenar a la wagneriana Bolonya la versió definitiva, la que coneixem ara, obtenint un èxit esclatant. Continua llegint

LICEU 2016/2017: LE NOZZE DI FIGARO

Vaig assistir a l’assaig pre-general de Le nozze di Figaro i ahir a la darrera representació de les 7 programades aquesta temporada i curiosament ahir semblava més un assaig pendent de rodatge i en el pre-general tot semblava més lligat. Potser el fet de que ahir Susanna i Cherubino fossin les del repartiment alternatiu (també ho van cantar el dia 10) podia influir, però em va sorprendre que hi haguessin tants dubtes entre el fossat i l’escenari, perquè el pre-general del dia 4 de novembre.

Josep Pons ha aconseguit que l’orquestra del Liceu ofereixi un so pulcre, polit i en definitiva mozartià, sobretot gràcies a una corda molt motivada i corpòria, i a unes fustes (imprescindibles en l’orquestració de Mozart) càlides i de resultats feliçment curosos i de qualitat, que van mantenir l’estructura refinada i un so genuí, que amb la distribució concentrada en el centre del fossat i aquest molt més alçat del que és costum a la casa, atorgava una sonoritat més abrupte, fins i tot podia semblar agressiva, que recordava les interpretacions més historicistes, allunyades de classicisme més amable i dolç. Continua llegint

EL QÜESTIONARI IFL D’EVA CALERO

Avui, una vegada la Kàtia va trencar l’hegemonia masculina dels primers qüestionaris IFL, tenim la visita d’Eva Calero que aporta nous estímuls i reafirma com ja es va comentar la setmana passada que Giulio Cesare sembla que guanyarà per golejada en l’apartat d’òpera barroca predilecte dels IFL’s.

Us deixo amb les seves predileccions Continua llegint

LICEU 2016/2017: RECITAL SIMON KEENLYSIDE & MALCOLM MARTINEAU

001

El públic que ahir en prou feines omplia el 50% de l’aforament del teatre va posar en evidència la decrepitud d’un model cultural que està perdent la exquisidesa, el refinament o aquella “finezza”, com diria un italià cultivat, que potser un dia ja llunyà semblava que teníem, però que després de l’expressió més barroera del comportament durant el liederabend que van protagonitzar el baríton ara irlandès (ençà del Brexit) Simon Keenlyside i el pianista Malcom Martineau, ha quedat definitivament oblidat donant pas a la tristíssima demostració que aquest teatre per poc que s’ho proposin perdrà el valor de la marca, i parlo en termes marquetinians perquè sembla que al cap i a la fi és l’únic que els interessa.

Perdoneu que comenci parlant de temes aliens als artistes però ahir el poc i mal avingut personal que varem anar al teatre, varem poder assistir a una vergonyant manca de respecte quan no tan sols no es van respectar els blocs del programa, aplaudint quan els semblava, sinó que alguns ho feien insistentment abans de que el piano acabés els darrers compassos, com si veiessin virtualment que el teló començava a baixar, senyal inequívoc per els neòfits que encara que la música continués, ells ja tenien la vènia per aplaudir.   Continua llegint