ELS COMIATS DE RENÉE FLEMING: DER ROSENKAVALIER A LA ROH (Coote-Bevan-Rose-Berrugi;Nelsons)

der-rosenkavalier-roh_2

A l’espera de comentar la retransmissió cinematogràfica de les representacions londinenques del seguit de comiats de Renée Fleming als escenaris amb la seva paradigmàtica Marschallin del Rosenkavalier de Richard Strauss, avui us parlo de la retransmissió radiofònica del passat 13 de gener.

Ja us vaig parlar del primer comiat a Boston, també amb Andris Nelson al podi, però mentre que en aquella ocasió va ser en versió de concert o semi-escenificada al damunt de l’hemicicle de la Boston Symphony Orchestra, ara és escenificada en la monumental producció de Robert Carsen.

La veu i sobretot algunes vocals de Fleming denoten el pas dels anys, però la soprano americana també continua oferint un retrat de la Marschallin esplèndid, senyorívol, decadent i nostàlgic. Sap com dissimular les carències o les evidències del pas inexorable del temps, conservant després d’una carrera enlluernadora tots els atributs d’una intensa Marschallin. Es retira fent honor a la carrera i al rol, a temps i amb categoria. Bravo per ella. Continua llegint

INSISTINT AMB NABUCCO AL MET (Domingo-Monastyrska-Belosselskiy-Barton-Thomas;Moshinsky-Levine)

Jamie Burton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House

Jamie Barton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House 2017

Jo no ho creia necessari, però a IFL moltes vegades ja no sóc només jo a decidir i quan una sol·licitud no és fruit d’una ànima en pena sinó de diverses perdones, de diverses procedències i de tarannàs ben diferents, m’ho repens0 i com que el meu amic Kiko ja m’havia fet una feina prèvia imprescindible per insistir-hi, avui ho faré, insistiré en parlar de la representació del Nabucco de Verdi que va tenir lloc al Metropolitan Opera House de Nova York i que ja va ser motiu d’un apunt l’endemà de la representació, el 8 de gener transmesa als cinemes.

Així doncs els fans incondicionals de Plácido Domingo ho agrairan malgrat que ja sabeu que per a mi fa temps que hauria de dedicar-se a altres àmbits del món operístic on de ben segur pot aportar moltes més coses que cantant i qui sap si continuant rebent aplaudiments, sense necessitat de disfressar-se o d’anar de quatre grapes en mig d’escenografies que van en contra de l’estabilitat dels cantants. Continua llegint

Der Fliegende Holländer a Finlàndia (Reuter-Nylund-Frank-Pohjonen;Holten-Fiore)

Tornem a Der Fliegende Holländer i no serà el darrer d’aquesta temporada, ja que com molt bé sabeu també és un títol de la 2016/2017 del Gran Teatre del Liceu.

La que avui us proposo prové de l’òpera nacional de Finlàndia  i la va emetre The Opera Platform que està esdevenint un canal imprescindible per visionar les propostes més interessants del panorama operístic, que no sempre passa per les cases d’òpera de més anomenada però que en canvi en moltes ocasions són les que tenen més cura per presentar repartiments molt homogenis i direccions musicals i escèniques creatives i estimulants.

Després de la decebedora proposta de Oller al Teatro Real, el que ens ofereixen els finesos amb aquesta proposta de danès Kasper Holten, actualment director de la ROH londinense, del qual veurem en el Liceu aquesta mateix  temporada la seva visió de Don Giovanni, és del tot trencadora i innovadora, una reinterpretació radical que encendrà passions i confrontacions perquè Holten converteix a l’holandès errant en un artista, atrapat en el món de la jet set internacional. Un home, impulsat per la seva inspiració i obligat a viure sense trobar una llar. Holten crida l’atenció sobre Senta també. Qui és aquesta noia que està disposada a sacrificar-se a si mateixa a través de la devoció? I és realment el desinterès qui la motiva?

A partir d’aquí res del que heu vist tantes vegades i coneixeu, deixa de tenir sentit perquè Holten, com Herheim, s’inventa una dramatúrgia nova que sense traïr l’essència, fa miques i prescindeix dels personatges i les situacions originals, quelcom que sempre motiva contradiccions del text amb el que veiem, quelcom que exaspera i no sense raó, a aquells que més enllà del immobilisme ancestral no creuen convenient les adulteracions de les obres d’art. Quelcom que no deixa de ser part del que curiosament aconsegueix Holten amb la seva proposta. Continua llegint

STAATSOPER DE VIENA 2016/2017: LA SONNAMBULA (FALLY-FLÓREZ-PISARONI-NAZAROVA;MARELLI-GARCÍA CALVO)

Juan Diego Flórez va celebrar el seu 44è aniversari cantant el rol de Elvino de La Sonnambula de Bellini a la Staatsoper de Viena. Ell va fer interessant aquest nou i fallit streaming des de la capital austríaca,, darrerament molt poc estimulants.

La producció és la mateixa que varem veure al Liceu ara farà tres anys, deguda a Marco Artuto Marelli, però sortosament per a nosaltres varem tenir a una gran belcantista, Patrizia Ciofi, mentre que a Viena els van col·locar a Daniela Fally, una cantant de la casa tan poc interessant i distingida com avorrida. Imperdonable, perquè l’òpera es titula La Sonnambula i ella és o hauria de ser la gran protagonista, i no ho és. Continua llegint

LICEU 2016/2017: WERTHER

Quasi 25 anys després de la darrera representació al Gran Teatre del Liceu (19 de juliol de 1992) ahir per la tarda va tornar al seu  escenari Werther, l’exquisida òpera de Jules Massenet, i ho va fer de manera excel·lent perquè va comptar amb un intèrpret de luxe, el tenor polonès Piotr Beczala, que només havia cantat al Liceu en aquella gran selecció del Faust en forma de concert que va inaugurar vergonyosament la temporada 2011/2012. Si aleshores va triomfar ahir va excel·lir, fins i tot bisant “Puorquoi me réveiller?” potser com a revenja, enfadat perquè va quedar el 10 de 14 a la tria d’aquesta casa, quelcom que no té cap importància, perquè el que veritablement importa és el que va passar ahir al teatre i Beczala es va posar al públic del Liceu a la butxaca després de que els dos darrers Werther al teatre fossin interpretats per Kraus, i una mica de fenomen “vidus de Kraus” cal reconèixer que encara regnava al teatre, ahir aquest fantasma es va esvair, ahir va ser una gran tarda d’òpera. Continua llegint

EL QÜESTIONARI IFL D’EDUARDO

Ja no recordo quan va ser la primera vegada que ens va escriure el primer comentari l’amic Eduardo, fa anys, això sí, i ha esdevingut un incondicional malgrat que contra la seva voluntat passa alguns períodes una mica absent sense fer.ho, tot i que ell sempre em diu que entrant cada dia.

Ens separen molts quilòmetres i ens uneixen moltes complicitats, no només la imprescindible òpera, i això sempre és un afegitó que atorga uns que llaços que han traspassat l’àmbit estricte d’IFL.

Si heu anat llegint el seus comentaris no us sorprendrà el seu qüestionari. Al llarg de la seva vida l’Eduardo ha tingut l’oportunitat d’assistir a representacions d’òpera que molts de nosaltres no dubtaríem a posar en la pregunta 24, sense anar més lluny el seu bateig operístic. Impossible que no et marqui de per vida,

Aquí el teniu: Continua llegint

PREPARANT WERTHER

Jules Massenet va néixer a Montaud (Loire), prop de Sant-Etiève, el 12 de maig de 1842 i va morir a París, el 13 d’agost de 1912. Va rebre les seves primeres ensenyances musicals de la seva mare, Adélaïde Royer de Marancour  i quan tenia onze anys va entrar al conservatori de Paris, on la família s’havia traslladat l’any 1848. Entre totes les disciplines apreses a la famosa institució parisenca va rebre les lliçons de composició d’Ambroise Thomas. L’any 1859 va rebre el primer premi de piano i quatre anys més tard el primer premi de contrapunt, any que també va guanyar el Grand Prix de Rome per la cantata David Rizzio que li va donar dret a una residència a Villa Medicis  a la capital italiana, on va rebre classes de Franz Liszt i on va conèixer entre els alumnes a la que seria la seva esposa tres anys més tard, Louise-Constance (Ninon) de Gressy.

De tornada a la capital francesa estrena la seva primera òpera La Grand-Tante (1867), a la que succeirien fins a Amadis, estrenada l’any 1922, 42 òperes de les que malauradament es representen en prou feines quatre títols de manera assídua: òbviament Manon (1884) i Werther (1892), i en menor mesura Thaïs (1894) i Don Quichotte (1910), tot i que altres títols com  Le Roi de Lahore (1877), Hérodiade (1891), Le Cid (1885), Esclarmonde (1889) o Cendrillon (1889) es programen de manera massa escadussera. Continua llegint

EL “PUORQUOI ME REVEILLER?” MÉS TRIAT: JONAS KAUFMANN

Werther_Kaufmann_MET5

No ha estat cap sorpresa malgrat que a darrera hora tot semblava que podria donar un tomb. La tria més participada de IFL des de que un dia vaig decidir posar vàries versions de la mateixa ària sense identificar als seus intèrprets, ha estat també la més internacional, amb participació internacional, inclòs un fil obert de debat a ODB-Opéra amb un respectuós respecte a les normes que jo vaig imposar a casa meva i que malauradament no vaig poder aconseguir. Ell sí, han parlat de les versions sense anomenar al cantants. Bravo! per els amics del foro francès que han aconseguit allò que aquí ha estat impossible.

Des d’un bon inici la versió 11 cantada per l’inconfusible Jonas Kaufmann va situar-se a primera línía i a molta distància del segon, que en un principi va ser la versió 12 tot i que aviat el 6 va anar agafant força i en les darreres hores, perquè ha estat una qüestió d’última hora, s’ha apropat fins i tot perillosament a disputar la primera posició, qui sap si amb unes horetes més hagués hagut de desempatar. Continua llegint

HAMBURG INAUGURA SALA DE CONCERTS

El dimecres 11 de gener es va inaugurar l’espectacular sala de concerts Elbphilharmonie de la ciutat de Hamburg després de 10 anys interminables i una desviació pressupostària incomprensible a Alemanya i habitual dels paisos llatins.

L’edifici concebut com un referent arquitectònic i com ja ha succeït en altres edificis similars, a la recerca de esdevenir un nou símbol  de la ciutat, és obra dels arquitectes Jacques Herzog i Pierre de Meuron.

No us vull atabalar amb números i dades arquitectòniques d’aquest enorme complexa cultural, podeu trobar-ho a la xarxa i si coneixeu l’idioma alemany en el streaming que va oferir l’imprescindible canal Arte, s’explica fil per randa.

El programa televisiu ofereix un munt d’entrevistes, alhora que els inevitables i a vegades interminables discursos que trenquen la continuïtat musical, cal dir que esplèndida, en la seva amplíssima varietat estilística. Continua llegint

UN ALTRE WERTHER (Flórez-Leonard-Lapointe-Iniesta;Mariotti)

florez-werther-bologna

Juan Diego Flórez (Werther) Fotografia Rocco Casaluci Teatro Comunale Bologna

Després de 14 Werther que han aixecat polseguera, avui i com a prèvia de la preparació de l’òpera us proposo insistir amb el Werther de Juan Diego Flórez, que després del seu debut en el rol al Théâtre des Champs-Elysées a París, el mes de març passat, motiu d’apunt a IFL, avui us vull insistir amb el tenor peruà cantant l’emblemàtic rol romàntic, en la interpretació que va oferir el desembre passat a Bologna, al costat de la nord-americana Isabel Leonard.

Vull que vosaltres, si voleu, escolteu la versió i traieu les vostres pròpies conclusions, jo avui no ho faré, bàsicament perquè estic necessitat de repòs. Continua llegint

ONP 2016/2017: SANCTA SUSANNA DE HINDEMITH (ANTONACCI-MORLOC-BRUNET;RIZZI)

Sancta Susanna ONP 2016 Anna Caterina Antonacci i Renée Morloc

Sancta Susanna ONP 2016
Anna Caterina Antonacci i Renée Morloc

El 27 de desembre vaig publicar l’apunt dedicat a la Santizza que  Elīna Garanča va cantar a l’ONP en un doble programa on s’obviava els tradicionals Pagliacci que acompanyen habitualment a l’obra mestra de Mascagni, proposant la Sancta Susanna de Paul Hindemith, una òpera que forma part d’un tríptic primerenc del compositor alemany (Hanau, 16 de novembre de 1895 – Frankfurt del Meno, 28 de desembre de 1963) juntament amb Mörder, Hoffnung der Frauen op. 12 (1921) i Das Nusch-Nuschi op. 20 (1921).

Expressionisme musical concentrat en una mica més de 20 minuts d’una partitura molt teatral que permet lluir-se sobretot a la protagonista, ja que tots els altres rols, per a contralt, són quasi anecdòtics, malgrat que la intensitat vocal de les tres protagonistes és notori en les seves intervencions i només aconsegueixen que lamentem que l’obra sigui un sospir. Continua llegint

CANÇONS SECRETES DE MERCÈ CORRETJA i MERCÈ TORRENTS PER MARTA VALERO i MARTA PUJOL

cancons-secretes

Dues Marta interpreten a dues Mercè, casualitats o no, ha estat un plaer escoltar aquest CD que Columna Música acaba de publicar amb 12 cançons amb música de Mercè Torrents i poemes de la seva filla Mercè Corretja, aplegats en dos reculls anomenats Vine pluja i Vibracions.

La nostra miopia cultural o fins i tot la pobresa que acostuma a caracteritzar la vida cultural catalana, fa que la compositora barcelonina Mercè Torrents i Turmo (1930) malgrat els anys que fa que es dedica a la composició musical sigui pràcticament desconeguda per gran part del públic que assisteix amb regularitat a les sales de concert catalanes, i davant d’aquesta trista evidència ens caldria preguntar-nos si tots plegats ho estem fent mínimament bé parlant sempre dels mateixos compositors i obres, fins i tot amb els compositors vius. Continua llegint

LA REACCIÓ NO DESITJADA

emotico-emprenyat

M’ho podria mirar per la banda positiva del assumpte, mai una de les tries havia aconseguit en el primer dia més de 300 vots, serà que doncs que les campanyes organitzades per mobilitzar consciències a la recerca d’imposar un criteri únic utilitzant les xarxes socials, triomfen i per tant mig món ha decidit que el “Puorquoi me reveiller?” número 11 ha de ser sí o sí, el més triat, mentre que uns altres ja no admeten ni la legitimitat de la intranscendent tria, ja que el “maestro” ha de ser l’únic garant de com s’ha de cantar aquesta ària i per tant l’únic en ser mereixedor del “honor” de ser triat, no fos cas que hagués de compartir-lo amb algun que altre trinxeraire que no té dret a ser, ni tan sols a cantar per fer-nos, o intentar fer-nos, més feliços.

A hores d’ara In Fernem Land deu ser una mica més conegut i potser amb una mica de sort en els propers dies hauré aconseguit més  notorietat i potser encara amb una mica més de sort aconseguiré algun fidel seguidor més. Maco, oi? Continua llegint

EL QÜESTIONARI IFL DE JORDI TARRAGONA

Ençà de que l’enyorat Tristany ens va presentar ara ja fa uns quants anys. l’amic Jordi no ha deixat mai de sovintejar el blog amb visites i comentaris sempre interessants, alguns parlant-nos de les envejables visites bavareses.

Tan aviat li vaig proposar la participació al qüestionari IFL es va prestar a col·laborar i me’l va enviar en un tres i no res afegint a les seves contestes aquest breu preàmbul que us adjunto i que tant agraeixo perquè vol dir que va entendre perfectament la perversió de la proposta limitant a un únic nom  aquelles contestes que és evident que necessiten molt més matís.

Deia en Jordi: Com et pots imaginar per a moltes de les preguntes no hi ha una sola resposta però jo simplement he decidit posar la primera que em ve al cap. Així t’ho facilitaré més que no pas amb llargues digressions… Continua llegint

MET 2016/2017: NABUCCO

M’he avorrit molt amb la darrera representació del Nabucco de la temporada 2016/2017 del MET. I això que el millor ha estat la direcció del mestre Levine, entronitzat coma divinitat pel públic novaiorquès que l’estima amb bogeria i té sobrats motius per fer-ho ja que el director musical és en tota la història del teatre, el segon nom amb més representacions a les seves esquenes (fins al mes d’octubre de l’any passat, 2553 representacions).

El mestre James Levine construeix un discurs musical, sòlid, convincent i esplèndid, extraient de l’orquestra un so espectacular, càlid i al servei dels cantants, i aquí potser rau una o l’única part discutible de la seva direcció, ja que per afavorir a Domingo i les particularitats vocals actuals del tenor, el tempo emprat va ser massa lent, sacrificant a estones el tremp dramàtic. Tot i així per a mi ell va ser el veritable estel de la representació, amb moments concertants esplèndids atorgant després del popular “Va pensiero” un bis excessivament generós, però això ja forma part d’una tradició similar a les “vendetta” de Leo Nucci.

Espectacular l’orquestra i el cor del MET que quan estan dirigits per Levine som molts els que creiem que extrauen un plus qualitatiu tan admirable com esplèndid. Continua llegint

LA PRIMERA TRIA DEL 2017: “POURQUOI ME REVEILLER?”

werther-gravat

El proper 15 de gener s’inicien al Gran Teatre del Liceu les 14 representacions previstes (un excés) per aquesta temporada de Werther de Jules Massenet. Com ja és tradició a IFL cada nou títol de la temporada liceista i abans de la preparació prèvia o més ben dit, iniciant la preparació prèvia, us proposo una tria que no podia ser una altra que la de l’ària més emblemàtica de l’òpera, la que canta el protagonista en el tercer acte, la meravellosa “Pourquoi me reveiller?“.

Tinc molt material i de qualitat, com per fer una tria llarguíssima, però encara que l’ària no arriba als quatre minuts si s’inclou el recitatiu “Traduire. Ah! Bien souvent mon rêve senviole”, m’ha semblat oportu no posar-ne més de 14, tot i que això m’ha obligat a excloure versions molt estimades per a mi. Hi ha 7 cantants actuals i 7 del passat. Totes les versions, tret d’una que m’ha semblat imprescindible posar, estan cantades en francès, totes són amb orquestra i les actuals totes són de representacions, cap d’estudi discogràfic com ho són quasi totes les del 7 cantants del passat.

Per a mi ha estat un plaer fer aquesta tria, totes les versions tenen interès malgrat que no totes m’agradin. No m’he deixat endur només per l’instint o els meus gustos personals, vull dir que he intentat fer un ampli ventall perquè tothom es trobi en el dilema d’escollir només 4 com a màxim, malgrat que segurament en a tots us agradaran més versions, però per això estem davant d’una tria i les tries mai resulten fàcils, sobretot si en lloc de deixar-nos endur per el que diran, ens deixem endur per el que ens diu el nostre cor. Trieu les que més us agradin, sense por encara que això signifiqui en algun cas triar amb els ulls tancats perquè no heu reconegut el cantant. I què si no el coneixeu? El més important és que trieu les versions (4) que més us agradin i quan es desvetllin els noms tingueu agradabilíssimes sorpreses o constatacions fefaents i inamovibles, tant li fa. Continua llegint

ROBERTO ALAGNA & FRIENDS A VERSAILLES

El dia de Reis a IFL forçosament ha de portar or, encens, mirra i carbó, així ho diu la tradició i després de veure des d’un balco, avui privilegiat, la cavalcada dels Reis Mags de Barcelona, no seré pas jo qui porti la contraria a la tradició, i ves per on ahir em vaig veure aquest concert que el carismàtic tenor Roberto Alagna envoltat d’amics va fer el mes de novembre passat al teatre de Versailles homenatjant a la Sicília dels seus avantpassats.

L’ocasió serveix per mostrar-nos l’Alagna més trempat, proper, distés i entranyable, amb l’afegitó egolatra que caracteritza a tot tenor que n’exerceix i que al voltant de cançons napolitanes, sicilianes o músiques de compositors sicilians i que ens parlen de l’illa italiana o senzillament altres que no hi ha manera de casar-ho  amb aquest leitmotiv s’afegeixen a la festa “alagnesca”, acompanyat-se d’amics que en més d’un cas ofereixen interpretacions extraordinàries i sortosament acaba resultant ser un concert festiu, sense gaires pretensions, però amb algunes perles  valuoses tot i una posada en escena “telecinquera” amb lluminàries una mica estridents i un moviment de càmera incessant que acaba esgotant la paciència del teleespectador i desitjant que la grua que es passeja incessant per sobre la platea “mariantonietana” s’encalli i ens mantingui la càmera fixa durant una estona. Continua llegint

SIMON RATTLE I DANIEL TRIFONOV ACOMIADEN EL 2016 A BERLÍN

I continuo el periple per el darrer dia musical de l’any 2016 i avui ens aturem a la sala Philharmonie de Berlín per assistir al concert de Sant Silvestre de la Berliner Philharmoniker i que va reunir a Simon Rattle, naturalment i al estratosfèric Daniel Trifonov, en un brillantíssim concert que va incloure obres de  Dmitri Kabalewsky, Sergei Rakhmàninov, William WaltonAntonín Dvořák.

Resulta interessant comparar les diferents propostes que al voltant del Cap d’Any van apareixent i constatar que amb un programa com el que ens proposa Sir Simon Rattle, evidentment popular però amb peces poc sovintejades, també es pot fer un èxit, és clar que amb la Berliner Philharmoniker sembla impossible no fer-lo, oi? Continua llegint

DIE FLEDERMAUS LA DARRERA NIT DEL 2016 A LA STAATSOPER DE VIENA

 

Encara ancorat en el darrer dia de l’any passat, avui us parlaré del streaming de la Staatsoper de Viena i el tradicional Die Fledermaus que s’acostuma a alternar en aquest dia tan assenyalat amb l’altra símbol de l’opereta vienesa, Die Lustige Witwe de Franz Lehár.

La producció continua sent la de Otto Schenk estrenada l’any 1980 i que conserva virtuts que sense uns cantants actors distingits i sense cap mena de renovació, no conserva la màgia dels primers anys i cau en una rutina que en aquesta ocasió sobrepassa el que s’hauria de permetre a la Staatsoper.

L’edició del 2014 ja va protagonitzar un apunt a IFL ara fa dos anys però el que vaig dir aleshores ja no em val per aquesta edició, doncs els canvis en el repartiment no el milloren i més aviat diria que el fan caure a un nivell que podríem qualificar directament de provincià.  Continua llegint

CHRISTIAN THIELEMANN I NIKOLAJ ZNAIDER ACOMIADEN EL 2016 A DRESDEN

Avui us proposo retrocedir quatre dies, ja que us parlaré del concert que va tenir lloc a la Semperoper de Dresden, amb la fabulosa Staatskapelle sota la direcció del seu titular, Christian Thielemann i la participació del violinista danès, Nikolaj Znaider, un habitual en els concerts de la Staatskapelle i que a Barcelona també hem gaudit com a solista amb l’OBC.

El programa d’aquesta gala de comiat de l’any  2016 és popular i de qualitat, vull dir que es va programar un reguitzell d’obres ben conegudes, bellíssimes i molt atractives pel gran públic però sense caure en temptacions excessivament fàcils o previsibles en aquestes dates tan donades al vals i a la polca, ja que aquest és un patrimoni vienès que en qualsevol altre lloc queda postís i sempre  a remolc del Musikverein i el Cap d’Any. En altres ocasions Thielemann havia optat per l’opereta o concerts operístics, segurament amb més glamur i atractiu televisiu, però per aquesta edició i utilitzant aquesta amanida variada que va de l’obertura de Donna Diana de von Reznicek a la cavalleria lleugera de von Suppé, passant per els hiper romàntics concert per a violí de Bruch o l’exaltada obertura de Roméo i Julieta de Txaikovski, fins a la inclusió de la sorprenent obertura de Guillaume Tell de Rossini en un programa tan germànic i que permet assaborir l’excel·lència dels solistes de la Staatskapelle, des d’un primer violoncel que treu l’alè amb la intensitat i bellesa del fraseig a unes fustes de calidesa admirable en el passatge concertant de la flauta, l’oboè i el clarinet abans del galop conclussiu. I entre mig petites peces per a violí i orquestra que a la manera de bisos de Znaider fora de temps, ens permeten deixar-nos endur amb perles de Kreisler o l’Estrellita de Ponce. Continua llegint