Una hora desprès de sortir del cinema i encara tenia un nus a la gola i això que he plorat com una toia des de que la Edith Piaf nena canta la Marsellesa, a la seva primera interpretació al carrer, quan la pel·lícula tot just porta una mitja hora, es veu que avui tinc el dia bleda. Des d’aquest moment i fins l’últim crèdit he tingut els ulls amarats o en certs moments, tolls de llàgrimes fluïen galtes avall impossibles de retenir, escoltant la veu de la Piaf autèntica o l’altre, veient la magistral reencarnació que fa aquesta dona que es diu Marion Cotillard.Quina tristesa de vida i quina musica, quina veu, quina força.

La Môme (La Vie en Rose la han titulat a Espanya) no és una obra mestra, és una bona pel·lícula, això si. És un bon producte, una pel·lícula comercial de qualitat, com el francesos saben fer. És molt feta a trossets i costa anar enllaçant-los. A vegades pot semblar una mica superficial i altres és queda curta, però per sobre de tot hi ha l’esperit de la Piaf, que la Marion Cotillard, a part de fer una recreació minuciosa de la gestualitat de la gran cantant, sap trametre amb la veu i la mirada. Per mi, la mirada en els actors és molt important i els ulls de la Cotillard, a part del excel·lent maquillatge, parlen i emocionen.
Jo us la recomano tan sin us agrada la Piaf (pot haver algú al món que no li agradi?), com si no, però si no us agrada la Piaf, primer us ho heu de fer mirar.

(5 nous vídeos a la XIMO’S COLLECTION de la Piaf de veritat)