Dilluns actuarà en el Palau de la Música, la Jessye Norman inaugurant aquest festival que s’anomena Únicas i que portarà properament a Barcelona veritables reinones, santes i altres representants del art canor.

A la Jessye Norman, perdoneu, però ja fa temps que li he perdut el interès. Senzillament per que s’ha convertit, més enllà del deteriorament vocal lògic, en una parodia de si mateixa o en una repetició constant dels seus tics i moneries més apreciades, pel seu fidelíssim públic. No hi ha ni sorpresa, ni emoció, però això si, el públic, més aviat provincià de la Barcelona “pochola”, aquell que és capaç de gastar-se una pasta gansa, tan sols per corejar al final del concert oficial, Jessye, Jessye i portar al èxtasi col·lectiu, al “subidón”, com diu ella mateixa en una entrevista al Babelia de El País d’avui dissabte,  és el que vol, tan li fa, van a veure la seva Jessye (no pronunciar-ho com si es tractés d’un personatge dels Morancos, tampoc és això).

Sembla que tot el interès, tota la motivació dels concerts de la Norman, sigui poder corejar de manera adolescent, el nom de la diva a la tanda de les desitjoses propines.La darrera vegada que la vaig anar a veure en el Liceu, l’espectacle era més a la platea que no pas sobre l’escenari, però allò ja no tenia res a veure amb els dos anteriors recitals que va fer en el Palau, i on ella va fer levitar l’ànima de cadascun dels extasiats oients. Va establir la comunió perfecte entre allò que cantava, com ho cantava i qui ho escoltava. D’aquells memorables concerts de lied, s’ha passat a sessions més aviat distretes, barrejant tots els repertoris per a fer-ho més digerible. Com si fes un macro concert de propines.

Ara en els seus recitals hi ha incorporat el jazz. Res a dir, però crec que seria més correcte fer tot un concert de jazz i no alternar Duke Ellington amb Fauré, per exemple. Tot i que alguns de vosaltres, amables lectors d’aquest caòtic blog, teniu una capacitat sobrenatural per passar de Juanita Reina a Maria Reining, o de Francis López a Hugo Wolf, jo no. Prou anàrquica resulta la vida, com per que un concert em proposi de manera estèticament discutible tal varietat de propostes. Per mi fa tant mal a les orelles com en els meus ulls feria, portar una camisa de seda italiana ratllada, amb una corbata d’Hermés amb els seus característics estampats, tot combinat amb una americana Buberrys  de  magnífics quadres, potser així m’entendreu millor.

 

Si algú de vosaltres hi va i en vol fer cinc cèntims, li agrairia molt. Tot i que el final no portarà cap sorpresa, JESSYE, JESSYE, JESSYE (mentre aixecant els braços els anem onejant a dreta i esquerra).