L’AUDITORI 2026: MATTHÄUS PASSION SEGONS HERREWEGHE (CUTTING-BOESCH-DAVIDSON-ELY-POTTER-SCHACHTNER-BODEN-SIEVERS-STÖRZ-TIMOSHENKO; COLLEGIUM VOCALE GENT)


Matthäus Passion amb el Collegium Vocale Gent i Philippe Herrewwghe a L’Auditori de Barcelona, dilluns 30 de març de 2026. Fotografia IFL

Després de les memorables edicions de l’any 2012 (amb els vídeos controvertits de Bill Viola) i la del 2022, ambdues al Palau, enguany torna la Matthäus-Passion (La Passió segons sant Mateu), amb la versió del Collegium Vocale Gent i Philippe Herreweghe, és clar, però a l’Auditori de Barcelona, dins la temporada d’Ibercamera.

Per aquestes dates solen coincidir com a mínim dues Sant Mateu a Barcelona, al Palau (va ser divendres passat i sembla que en una versió esplèndida) i aquesta de l’Auditori, però si havia d’escollir, perquè ja he decidit que a tot arreu no puc anar, aquest cop ho tenia clar: volia, necessitava, trasbalsar-me del tot, i amb els de Gent això pràcticament està sempre garantit.

Jo, de la Passió d’aquest any, esperava trasbalsar-me, amb aquella màgia única que el Collegium Vocale Gent i Philippe Herreweghe em van regalar en les dues ocasions anteriors, i no ha estat així. La versió d’enguany ha estat bellíssima; la interpretació, serena, extremadament humana, concentrada, i orquestralment i coralment irreprotxable, amb un Evangelista de primeríssima categoria i un Jesús rotund. Ja sabem que els solistes són en gran part membres del cor, cantants preparadíssims, que ben segur canten molt millor que els que ho feien en temps de Bach, però que no trasbalsen si no es crea aquell embolcall que, per a mi, ahir no es va produir a l’Auditori.

Només que hi pensem una mica, potser entendrem que si el dia 27 interpretaven aquesta Passió a Gent, el cap de dos dies eren a Colònia, ahir a Barcelona, demà a Madrid, el dia 2 a Hamburg, el 3 a Múnic i el 4 a Zúric, és difícil assolir el que jo demano. A cada lloc volen el mateix i és impossible donar-ho, perquè ja no és només interpretar-la pràcticament cada dia, amb l’exigència que això comporta per a totes i tots, el director el primer, ja que el 2 de maig complirà setanta-nou anys. Set concerts seguits amb un parell de dies de descans, que comporten a banda de l’exigència de la preparació, cada dia dormir a un lloc diferent, els viatges, els trasllats, les esperes, els hotels, els auditoris cadascun amb acústiques diferents, climes diferents i sense temps per reposar i preparar l’entorn propici per l’embolcall espiritual necessari per convertir-lo en màgic. És gairebé un miracle que en algun d’aquests llocs s’arribi a aconseguir. També cal dir que, de la mateixa manera que demano que les grans orquestres sempre toquin a l’Auditori, les Passions i el repertori barroc interpretat amb criteris i formacions historicistes, estic convençut que troben millor caliu al Palau.

El mestre Herreweghe, a qui mai no ha caracteritzat una gestualitat grandiloqüent, ha dirigit amb la seva austeritat habitual, amb molta serenor, una versió quasi diria que minimalista en molts moments i en els moments de les grans corals omplint d’un so magnífic la sala Pau Casals, però sempre amb contenció. Ha estat en l’acompanyament de les àries on s’ha mostrat més reflexiu, allunyat de dramatismes, amb una orquestra plena de solistes instrumentals meravellosos que acompanyen les àries amb un gran virtuosisme i expressivitat sonora, amb moltíssima qualitat de so, una cosa que es troba a faltar en la majoria dels solistes vocals, si bé en aquesta obra es permet molt més que no pas en l’Orlando de l’altre dia al Liceu amb els solistes discrets que portava Minkowski. En aquest cas el tema és diferent, ja que aquestes àries també les hem sentit cantades per grans i mítics noms que han deixat versions referencials, i això també es troba a faltar o almenys jo ho trobo a faltar com a cirereta ideal en aquest embolcall de bellíssima perfecció que oficia el mestre belga.

El cor inicial m’ha desanimat una mica, perquè el so, habitualment càlid, equilibrat i rotund del Collegium Vocale, semblava que havia d’amollar-se a l’Auditori; sortosament, després han brillat com ens tenen acostumats, amb un equilibri, un matís i una claredat polifònica aclaparadors.

L’Evangelista del tenor Guy Cutting ha estat magnífic en l’esgotadora part, molt expressiu i amb una emissió segura i una projecció admirable. L’Evangelista, malgrat no tenir cap de les bellíssimes àries assignades, és l’eix vertebrador de la monumental partitura, i una ària pot ser interpretada discretament sense que s’ensorri l’estructura, però si l’Evangelista falla tot trontolla. El tenor anglès no tan sols ha mantingut el nivell, sinó que ha fet una veritable creació.

El Jesús del baix austríac Florian Boesch ha estat d’una solidesa vocal convincent, malgrat que la veu no és pròpiament de baix; la projecció, però, ha ressonat amb contundència i expressivitat, i a vegades fins i tot semblava amplificada (he dit semblava).

Entre els solistes, cal dir que hi ha hagut una baixa de darrera hora, ja que la soprano Johanna Ihling s’ha indisposat i en el seu lloc ha hagut de cantar l’ària Ich will dir mein Herz schenken la soprano del cor II, Hannah Ely, que ha salvat el repte discretament. La soprano I ha estat una habitual de les Passions del Collegium, Grace Davidson, que en altres visites cantava la part de soprano II i que malgrat pujar de categoria, continua igual de discreta.

Els dos contratenors m’han agradat: tant Alex Potter, amb l’ària més emblemàtica (Erbarme dich) i el magnífic duo amb la soprano com a moments culminants, com Benno Schachtner, potser amb una veu més dúctil, però sense l’autoritat del primer. En cap cas Potter ha superat els meravellosos predecessors en les visites anteriors.

Els tenors Samuel Boden i Florian Sievers no m’han semblat res d’extraordinari: encaixaven amb la magnífica correcció general, però el record del tenor croat d’ahir amb Savall (Emanuel Tomljenović) era molt present.

Més que correctes els baixos, sobretot Mikhail Timoshenko com a baix II: és jove encara, però sembla una veu que, quan es consolidi, farà goig. Florian Störtz, com a baix I, m’ha semblat més anònim.

L’experiència d’una Sant Mateu és intensa i, una vegada més, amb una interpretació d’aquesta categoria, sense ser la millor de la meva vida, et fa pensar en transcendències; i si això passa és que el concert ha estat magnífic. Al final, els aplaudiments del públic que omplia l’Auditori han estat sorollosos per a tots i cadascun dels solistes vocals i instrumentals, amb especial entusiasme per a Cutting, Boesch i Potter pel que fa a les veus, i per a Christine Busch (concertino I), amb un acompanyament sensible a l’Erbarme dich i Maria Roca (concertino II). Però no només elles: estrepitoses ovacions per a Romina Lischka (viola de gamba), Patrick Beuckels (flauta), Emmanuel Laporte (oboè) i Julien Debordes (fagot) de l’orquestra 1. Apoteosi quan s’han aixecat tots.

Un gran concert, com s’esperava, però jo volia un plus personal que no he rebut; el problema deu ser meu.

Demà més: demà, Mahler, el més crepuscular.

.

MATTHÄUS PASSION BWV 244 (1727)
Collegium Vocale Gent, orquestra i cor
Philippe Herreweghe, director

Guy Cutting, Evangelista
Florian Boesch, Jesus
Philipp Kaven, Pilat
Grace Davidson* Hanna Ely**, soprano
Alex potter* Benno Schachtner**, contratenor
Samuel Boden* Florian Sievers**, tenor
Florian Störz* Mikhail Timoshenko**, baix

* solista cor 1 / ** solista cor 2


Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND

Subscribe to get the latest posts sent to your email.

Un comentari

  1. Wolf's avatar Wolf

    Es la primera vez que asist a una Pasión y la primera que veo a Herreweghe en directo a pesar que su versión discográfica la escucho con asiduidad.

    Claro, tenía la referencia de los solistas del disco de Harmonia Mundi y los de ayer eran inferiores, pero la experiencia restará inolvidable, yo si salí levitando.

    Le agradezco la crónica que he leído está mañana a primera hora, admirado una vez más, de su prontitud en publicar.

    M'agrada

  2. Noè's avatar Noè

    Crec que el problema no és només seu. Els organitzadors haurien de ser més conscients de què i on programen. Amb la petita orquestra que porta Herreweghe i solistes a qui l’Auditori se’ls fa gran, l’experiència no és òptima.

    Estant al primer amfiteatre, hi hagut massa moments on he pensat que potser m’estava quedant sord. Tenors solistes discretíssims amb un Geduld precari en la meva opinió. Més o menys el mateix amb les sopranos. Contratenors i baixos certament millors, però patint per fer-se sentir. Evangelista i Jesús, els millors de la nit, ja m’hagués agradat que el Jesús cantés el Mache dich.

    Coralment res a dir, son segurament qui millor ho canten i interpreten. Orquestralment, també, però, per una banda, pel meu gust a algunes àries es van excedir amb el minimalisme, i per l’altra, l’Auditori (ja sol costar sentir el violí del Gebt mir meinem Jesum wieder, i ahir a la meva zona era directament inaudible).

    M'agrada

    • Estem totalment d’acord, Noè.

      Els concerts també necessiten un embolcall i l’Auditori o la sala gran per ser més exactes, no ho és.

      Tenint en compte que seguim criteris historicistes, estaria bé pensar en llocs on aquests es poden apreciar millor, i ja no dic fer-ho a una església, però en auditoris més recollits, sí. El Palau per aquest repertori és molt més idoni.

      Gràcies per comentar.

      M'agrada

  3. Giacomo's avatar Giacomo

    Gràcies com sempre per l’apunt, Joaquim. Totalment d’acord amb tu, però …

    Com ho dius, musicalment no va ser el concert màgic que vam tenir al Palau les darreres vegades. Com ho dius, els solistes extrets del cor no són els millors que hem escoltat. Com ho dius, la sala no és la més adient, i prefereixo tenir grans orquestres al Palau (on sovintejo el segon pis de totes maneres) que no pas conjunts barrocs a l’Auditori.

    De fet, no tinc el meu blog on proclamar-ho i per tant em quedo envaint el teu: cada dia suporto menys l’estafa de les interpretacions historicistes en llocs anti-històrics. El mestre Herreweghe és un grandíssim artista, però segueix tocant on no caldria: Passió a l’Auditori, i pitjor encara el fortepiano de Bezuidenhout al Palau, que no arribava ni a la meitat de la platea. No sé si ja vaig comentar alguna vegada que a Boston vaig tenir el privilegi d’escoltar algunes vegades un conjunt barroc en un estudi radiofònic d’uns 400 metres quadrats (menys que la meitat del Palau, i no parlem dels metres cúbics): una revelació. Quina meravella seria poder-ho escoltar a la Sala 2 de l’Auditori! Malauradament entenc que és inassumible convidar al Collegium Vocale Gent per a només 586 persones. Tanmateix, si només és assumible tocar en sales tardoromàntiques, potser s’hauria d’admetre que toca fer-ho amb conjunts tardoromàntics, oi?

    Això dit, per a mi el plus personal sí que hi va haver: no pas musical, sinó religiós. Entenc que pel mateix Bach era el més important, i no és que em passi sempre amb les seves passions. Bona Pasqua!

    M'agrada

    • Potser el lloc ideal d’una Passió no seria ni la sala Oriol Martorell, potser hauríem de trobar quina església podria ser l’ideal. Aquesta experiència sí que seria historicista, qüestions econòmiques a banda.

      M'agrada

      • Giacomo's avatar Giacomo

        Evidentment tens tota la raó: el lloc més historicista no deixa de ser la Thomaskirche de Leipzig. Que és una mica més gran del Palau: 25 x 50 m sense comptar el presbiteri, contra 23 x 48 sense comptar el segon pis, i força més alta. Tot i això, hom diu que l’acústica és prou seca i que ho era encara més al temps de Bach. No crec que ho sigui la de cap església gòtica de Barcelona: ni la catedral amb el seu cor i tot.

        M'agrada

        • En podem buscar alguna que no sigui gòtica, però l’estil arquitectònic no hauria de ser el condicionant més historicista, no et sembla? L’aspecte més valuós hauria de ser l’acústic i, per tant, això descarta la majoria, amb la Sagrada Família i Santa Maria del Mar al capdavant, per ser espais negats a la música, malgrat els concerts programats i precisament pels resultats obtinguts.

          En qualsevol cas, és una discussió bastant esteril perquè el que mana són les possibilitats d’ingressos per taquilla i això situa a la de Gaudí, en primer lloc, i amb ingressos addicionals en format digital. No cal recordar aquella fantasmada de la Berliner amb Thielemann, de vergonyosos resultats pel públic assistent.

          M'agrada

        • Giacomo's avatar Giacomo

          Sí, sí, totalment d’acord. La Thomaskirche és d’origen gòtic, però qui sap si tenim alguna església més moderna a Barcelona que s’hi apropi acústicament. Potser al final el més semblant és el mateix Palau, oi?

          Els concerts televisius a la Sagrada Família son un fenomen trist, hi coincidim. Santa Maria del Mar tampoc no és cap sala de concert, però no es pot comparar a la acústica impossible de la basílica gaudiniana. L’orgue no hi sona malament, sense ser cap meravella. No sé si hi he escoltat mai res més: el concerts es fan més aviat a Sant Felip Neri.

          M'agrada

  4. Jesús G.'s avatar Jesús G.

    Molt d’acord amb tots vosaltres que les Passions molt millor al Palau. I reconec que a mi, com en Giacomo, també em va conmoure més enllà de la música.

    M'agrada

    • Malgrat que Herreweghe és el gran especialista, el gran sacerdot, el bisbe emèrit per la Passió segons Sant Mateu, jo diria que aquesta vegada és la que m’ha commogut menys, el que no vol dir que no la gaudís, però commoure, no. Potser és l’Auditori o pot ser que aquesta tradició passional de cada any s’està estandarditzant. No ho sé.
      Gràcies per comentar.

      M'agrada

Deixa un comentari