Haig de confessar que des de la primera seqüència de There Will Be Blood, aquí traduída per Pous d’ambició he estat intranquil, tement en cada moment alguna cosa violenta em colpis. Certament tota la pel·lícula he estat tens i en tot moment no he pogut agafar-me a cap dels personatges que van passant per la magnífica pel·lícula de Paul Thomas Anderson (Sydney – 1996, Boogie Nights – 1997, Magnolia – 1999, Punch-Drunk Love – 2002).

La pel·lícula amb un ritme extraordinàriament pausat, però mai mort i pesat, resulta en molts moments hipnòtica i amb unes reminiscències bíbliques que a vegades poden resultar desmesurades, sobretot en la segona part, on la personalitat abassegadora de Daniel Plainview (extraordinari Daniel Day-Lewis i Oscar merescudíssim) acaba per menjar-se qualsevol intent de pèrdua d’atenció cap a un altre trama que pogués aportar visions paral·leles de la història.

De totes maneres, el guió ens regala un altre personatge digne del gran guinyol, però que la magnífica interpretació que Paul Dano, el jove actor de Little Miss Sunsine, fa del doble rol dels germans Sunday, dona la justa rèplica i el sentit a tota aquesta paràbola d’autodestrucció.

Una magnífica fotografia, un plantell de secundaris excel·lents i una banda sonora desconcertant, justament al costat d’aquestes interpretacions tant al extrem, però que no acaben de passar mai la frontera de la sobreactuació, tot i que a la darrera escena estem a punt del desastre, fan que malgrat la distància i fredor en l’exposició dels fets, facin absolutament recomanable la seva visió, tot i no sent una pel·lícula de fàcil visió.

Escoltar el concert per a violí de Brahms sempre és un plaer, però no acabo d’entendre que hi pinta en mig del desert americà, entre pols, sang, petroli, odi i ambició.