Finalment s’ha estrenat la pel·lícula que va dur de corcoll a tota la ciutat de Barcelona, a la classe política autòctona i a tots els seguidors de Woody Allen.
Com serà la pel·lícula d’Allen sobre Barcelona?, com filmarà la ciutat?, com veurà Allen la ciutat, que segons diuen, després de New York és la més “alleniana” de totes les ciutats del món?
No és tan dolenta com algú ja ha dit i que estic segur que si hagués estat idèntica a aquesta però filmada a Paris, els hi semblaria millor, ni tan genial com ens varen dir alguns crítics d’aquí, després de l’estrena al festival de Cannes.
Podríem dir que és un típic Allen, però potser des de la immillorable Match Point li estem demanant que es superi i penso que serà difícil.
Jo començaré parlant de la pel·lícula, el guió, els personatges, les interpretacions, per després caure en la cosa més nostrada i que ben segur portarà cua, a In Fernem Land i arreu.
El títol no és gens encertat, Vicky Cristina Barcelona, però sembla que va ser una exigència que sortís el nom de la ciutat. Provincianisme d’aquell que em treu de polleguera.
No m’ha agradat gens la fotografia, amb aquest tons quasi cremats. Jo crec que Javier Aguirresarobe, no ha sabut captar el color de la ciutat, el blau del cel i del mar.
Una pel·liculeta, un guionet llest i distret, uns típics personatges i situacions del Woody Allen més convencional. Tant li fa que el decorat sigui Barcelona, Paris, Venècia, Londres o New York, Allen no es distreu gens de les seves obsessions, de la seva sofisticació, de la seva intel·lectualitat novaiorquesa, amb galeristes d’art, alts executius, high classe i nenes pijes a la recerca i captura de algú que pugui guarir-les de les picors estiuenques.
Durant la primera meitat de la pel·lícula, la cosa va lliscant amb més discreció que res, amb un narrador feixuc, insistent i absolutament innecessari, i amb la contundència visual i expressiva d’un convincent i topic Javier Bardem, en aquest rol Don Giovanesc, tamisat amb aires d’artista. Ell s’emporta el gat a l’aigua, mentre la nova musa alleniana, Scarlett Johansson (Cristina) i Rebecca Hall (Vicky), van alternant la seducció sofisticada amb una interpretació genèrica de comedieta que no acaba d’aixecar definitivament el vol.
Apareix Penélope Cruz, i en un tres i no res, aconsegueix pujar el ritme, el interès, la diversió i el sentit decididament còmic de la pel·lícula. S’ha de dir que composant un personatge absolutament almodovorià, que res té a veure, al menys fins ara, amb l’univers del director de Manhattan o Annie Hall.
La P se les menja totes. A les actrius, les escenes, els diàlegs, la fotogènia, tot. Està genial, divertida, guapa, espontània, esbojarrada, histèrica. Els diàlegs entre ella i Bardem, mig en castellà, mig en anglès, son el millor, amb escreix de tota la pel·lícula. Evidentment en una versió doblada això es perdrà irremediablement. De les altres dues ja no en queda ni rastre, la Johansson, que té moments d’una joventut i dolçor admirables, queda totalment eclipsada pel tsunami Cruz, fins hi tot en la vessant física del assumpte.
De la pel·lícula ja no em queda gairebé res més per dir. Tampoc és molt transcendent que us parli del argument i de les disquisicions dels personatges, és ben poca cosa, per molt que al sortir del cinema, alguna gent del públic volgués trobar-li racons amagats a aquesta historieta.
Una més d’Allen, no diria que dolenta, però tampoc a l’alçada de les tres o quatre veritablement bones (segons el meu punt de vista, és clar).
Ara a destriar el valor afegit d’aquesta pel·lícula tan esperada a Barcelona i Catalunya.
Factor negatiu per nosaltres, els de can fanga, és identificar els racons i raconets, això distreu força, així doncs un consell, passeu de voler identificar cadascun dels racons. També es perd molt temps buscant els personatges famosets que fan de figuració o tenen petitÍssim paperets. Sembla ser que no ets ningú si no has sortit en un moment o altre. Veure algun polític, ni que sigui de resquitllada és penós.
Qui esperi identitat nacional catalana, no en trobarà ni un esborrall, ans al contrari, al inici de la pel·lícula hi ha aquell diàleg que ja va causar mal estar a la crosta nacionalista, quan es va filtrar que algú es preguntava perquè servia venir a Barcelona a estudiar la identitat catalana, que inicialment és el que ve a fer la Vicky.
Tampoc es veu cap sis de nou amb folre i manilles, ni sardanes, ni una paraula en català, ni barretines, ni ases catalans. QUIN CONY DE BARCELONA ES AQUESTA?, la dels del Manifiesto dels pebrots?. Això si, postaletes gaudinianes i arquitectura modernista col·lateral, pràcticament totes les possibles. Molta ciutat vella i res del Eixample i el Quadrat d’or. Cap menció a una Barcelona moderna, això ja ho tenen allà. Així doncs promoció del sector del Fòrum i els gratacelets barcelonins, cap ni una. És la típica visió d’un guiri que no s’ha interessat el més mínim, després de tantes visites, en esbrinar una mica més sobre la cultura d’aquí. Li feia falta per fer la seva pel·lícula?, no, decididament, no. Ens feia falta a nosaltres per que fes la feia que els polítics no saben fer?, es veu que si, però no ens enganyem, Woody Allen, fa pel·lícules que li serveixen per psicoanalitzar-se i també a les platees dels cinemes d’algunes ciutats del planeta. No li demanem que ens resolgui els problemes d’autodeteminació.
Aquí no ha acabat tot. La música, en alguns moments excel·lent, hi en altres tossudament repetitiva, és un altre tòpic rere tòpic, espanyol. Ni una tenora, ni una gralla, ni un ritme i sonoritat diferent a l’oferta per la guitarra espanyola, que pogués alleugerir el malestar creixent que ocasionarà aquesta visió tan poc profunda del país. I és que per Woody Allen, Barcelona és un decorat magnífic i per a ell, al darrere de la Sagrada Família, el Parc Güell o les Rambles i Ciutat Vella, no hi han persones que reivindiquin sobiranisme.
Els que no ho entenguin així tenen un gros problema, doncs mai el cinema d’Allen s’ha caracteritzat per anar més enllà de la problemàtica dels personatges. Molt ingenus tenien que ser, aquells que esperaven que Allen amb la seva visió de la ciutat, ens ajudés a tenir un millor finançament.
I no m’agradaria que molts tiressin per terra la pel·lícula precisament per això. La pel·lícula és passadora i d’això nosaltres no en tenim la culpa. A veure si ara govern i oposició es tiraran els plats pel cap, perquè alguns crítics han dit que és una pel·lícula fantàstica i altres, de mitjans amb la crosta ben aposentada, han dit que és horrorosa, ja què l’únic moment per posar-se drets amb la ma al cor, com el Maragall de Polònia, és quan escoltem, tocada a la guitarra, el Noi de la Mare.
IN FERNEM LAND 
Para mí es una película entretenida, gracias a Penélope Cruz y Javier Bardem, pero sobretodo a ella y nada más. Decepcionante?, bastante, porque yo esperaba más, e irritante por varias cosas que ahora comentaré.
Su “idea original” y guión es un plagio del film “The pleasure seekers” (“En busca del amor”-1964), de Jean Negulesco y que, a su vez, era un “remake” no admitido de “Creemos en el amor” (1954) del mismo director. En la versión de 1964 la ciudad era Madrid y también había una escapada fuera de la capital a Segovia (si no recuerdo mal); en la película que nos ocupa la escapada es a Oviedo. Las americanas se comportaban más o menos como las del film de Allen, pero no tan sexualmente explícitas. Ellas eran Ann-Margret (que llegaba a bailar seudo-flamenco con Antonio Gades), Pamela Tiffin y Carol Lynley. La señora mayor en aquella ocasión era Gene Tierney, en su última aparición cinematográfica. Es decir que de idea original nada de nada.
Otro motivo de irritación para mí es que Vicky viene a estudiar la identidad catalana y en ningún momento del film se menciona que los catalanes tienen una lengua que es el catalán. Qué identidad catalana viene a estudiar esta chica?
Y el tercer motivo de irritación es que nadie en todo el film rectifica la fonética del apellido Gaudí. Todos pronuncian Gáudi (acento en la á) y se quedan tan anchos. Veríamos qué gracia les haría a los americanos que en un film español rodado, por ejemplo, en Nueva York, todos los intérpretes, incluso los autóctonos, pronunciaran Warhól por Warhol, o Hocknéy por Hockney.
La inclusión del narrador a lo largo de toda la película es innecesaria y fatigante. Qué idea más tonta de Woody Allen! No se le estarán acabando las ideas geniales al autor de “Match point” y “La rosa púrpura del Cairo”?
Si la pormenorizo más, me doy cuenta de que me ha gustado menos. Incluso los dialogos son insulsos y reiterativos y los únicos refrescantes son los de Penélope y Javier cuando hablan en castellano.
La Barcelona que nos propone Allen apenas es la que yo conozco y donde yo vivo. No sé si a los espectadores internacionales puede atraerles demasiado esta Barcelona, quizás para ver in situ la obra de Gáudi, con acento en la á.
M'agradaM'agrada
gracies a les vostres doctes apreciacions ja tinc ben clar que m’he de estalviar veure-la al cinema per no seguir en la espiral d’indignació que em fà aquest títol, si més no ja la baixaré l’any proper de la mula per una tarda avorrida de diumenge
M'agradaM'agrada
Qué buena crónica, Ximo! (Y muy interesantes apreciaciones de Colbran). Me alegro de que Pe y Ja estén estupendos, a mí me caen muy simpáticos estos chicos.
M'agradaM'agrada
La historia es siempre la misma, ya lo fue en los 50, los 60 y lo continúa siendo en el 2008, el deslumbramiento de los turistas americanos que vienen de una sociedad llena de prejuicios ante las propuestas desprejuiciadas de los europeos. En las películas que menciona Colbran, o en otras como “Locuras de verano” el tema más o menos era el mismo que en esta nueva, pero decepcionante, película de Woody Allen. Creo que el principal fallo es la falta de credibilidad en todo el planteamiento. No me creo a ese matrimonio americano que vive en una mansión pero no habla una palabra de español; no me creo que Vicky venga aquí a hacer una tesis sobre la identidad catalana y sólo se la vea conversando con un cocinero que supuestamente le explica de qué va la cocina catalana, o en la biblioteca sin relmente investigar nada; no me creo la crisis de identidad de Cristina después del menàge a trois que también es poco creíble; no me creo al pintor interpretado por Bardem, que va y viene a Oviedo en una avioneta que “se la han dejado” y desde luego no me creo a su padre que sigue teniendo sueños eróticos con la ex-mujer de su hijo; y por último tampoco me creo a esta ex-mujer que pasa de querer suicidarse, a querer matar a Cristina, a seducirla y montárselo con ella y el pintor, a querer matar a su ex, y así sucesivamente. Me extraña que Allen haya tenido que recurrir a una voz en off agobiante para explicar las situaciones que estamos viendo en pantalla, creo que es una muestra de que no cree (como yo) en lo que está dirigiendo. Es curioso que la película tenga éxito en Estados Unidos y según parece se ríen de situaciones que a mí no me han provocado ni siquiera una sonrisa. ¡Ah!, me olvidaba, ¿alguien se cree al personaje del novio-marido de Vicky que desde Nueva York le propone casarse falsamente en el Ayuntamiento de Barcelona, como quién no quiere la cosa? Coincido con Ximo en un par de cosas, esta no es mi Barcelona que me la han pintao y la fotografía de Aguirresarobe que no trasmite en absoluto la luz mediterránea pero en cambio parece que la paleta de colores se acaba con el anaranjado. En cambio a mí me parece que Penélope Cruz se ha quedado con el personaje de “Volver” y exprime al máximo el look Anna Magnani en “La rosa tatuada”, por ejemplo, que seguramente gustará mucho a los americanos, pero que a mí me deja igual, ya que prefiero el original. En fin, una pena. Ya imaginaba que con este título no se acercaría a la extraordinaria “Match Point”, pero es que ni siquiera se acerca a la irregular pero más interesante “Cassandra’s dream”.
M'agradaM'agrada
Roberto, felicidades has dado en el clavo!Me parece una película aburrida y distante en la que el genial Woody Allen brilla por su ausencia.Me parece absolutamente injusto desde mi punto de vista decir que Penelope Cruz se come a las demas actrices .Para mi es la peor de las tres del reparto.No se si os habeis dado cuenta pero no hay practicamente primeros planos de su mirada.En resumen una película olvidable.
M'agradaM'agrada
Hay gustos para todo, pero Penélope Cruz es la única que mantiene viva la segunda parte del film que hacia el final de la primera parte promete acabar con la paciencia del espectador. Las otras dos actrices dejan de estar cuando aparece ella.
Scarlett Johanson está casi inexistente al lado de su compañera americana y desaparece cuando aparece Penélope. Desmerecer a esta actríz me parece sumamente injusto pues es la única que demuestra frescura y espontaneidad.
Rebecca Hall hace uso de todos los consabidos y manidos tics del antiguo Actor´s Studio y la Johanson está francamente mediocre y en algún momento incluso poco atractiva.
En cuanto a que “Locuras de verano” tiene algo que ver con esta película, Roberto, no comparto tu opinión. En aquél caso se trataba de una señora madura que se “agarra al último tren” (Rossano Brazzi). Mientras que este mediocre film es una copia descarada de “The pleasure seekers” y el personaje de Tony Franciosa es clavado al de Javier Bardem en la que estamos comentando. Las niñas del film rondaban los 20 años y “buscaban placer” (como en el film de Woody Allen)no “el último tren” del flirteo y la aventura. Aún les quedaban muchos “trenes” por delante. Y en la película de Allen también les quedan.
Repito no se trata de coincidencias argumentales, sino de un guión que Allen ha copiado del film de Negulesco de 1964, incluso con escenas similares.
M'agradaM'agrada
A lo que yo me refería es al deslumbramiento por parte de los americanos mojigatos (ya sean jóvenes o mayores) ante los desprejuicios de los europeos, casi siempre representados por una especie de “latin lover”, ya sea Anthony Franciosa, Rossano Brazzi o Bardem, y por supuesto que las coincidencias argumentales se decantan más las comedias de Jean Negulesco que por el drama de David Lean. ¿De acuerdo?
M'agradaM'agrada
D’avui endevant ja no lleigeixo altre critica d’opera, musica, cine, teatre, musical etc que no sigui el IN FERNEM LAND.
No he trobat a cap altre diari reviste o programa de radio i televisio, nacional o forester que m’informe tant, tant clar i tant d’acord amb el meu propi analisi(!¡)
GRACIES XIMO I COLBRAN.
M'agradaM'agrada
Dandini, vols dir que si Woody Allen no li fa primers plans a la Penélope, la seva actuació és la pitjor?. Argument bastant sui generis.
Doncs mira faré uns suposició, basant-me en la teva teoria. Potser no li fa més primers plans per tal de no demostrar que la seva lluminositat, els seus ulls i la seva vida, no fos cas que encara es mengés més a les bullides.
Jo tan sols us diré una cosa. Mentre no surt la Cruz, la sala del cinema semblava adormida, algun somriure amb alguna frase del Bardem i poca cosa més. El narrador esgota i les pijes interessen poc. Problemes de guiris molt llunyans a les meves necessitats vitals.
Quan arriba el tsunami Cruz, va semblar que tothom es treia la mandra de sobre i la pel•lícula pren un altre caire. Per fi algú que aporta una mica de vida propera, tot lo altre m’interessa poc.
Una prova, l’escena de la sessió fotogràfica al carrer. Quatre cops de cap de la Cruz, esborren de la memòria els llavis sensuals i siliconats de la Scarlett.
Llàstima que Woody Allen no li faci més primers plans, d’acord, però potser aleshores la seva musa l’hagués esgarrapat. Dues dives a l’òpera ja saps que és molt perillós.
Jaume, no estic d’acord amb el que dius. Cal llegir moltes coses, moltes visions i opinions. Enriqueix molt. T’agreixo les teves paraules, però de tot aprenem, fins hi tot d’allò que no hi estem d’acord. Llegir la nostre pròpia opinió pot acabar avorrint.
M'agradaM'agrada
Amic Ximo està clar que la Maria Elena és el rol més visceral i xocant de tota la película.Pero malauradament això ve definit pel text no pas per el que tu nomenes tsunami (interpretatiu? )Cruz.No vull tirar més terra sobre la senyoreta Cruz ,crec que va fer un bon treball a Volver pero crec que parlar de tsunamis i de banquets en aquesta película es molt exagerat.
M'agradaM'agrada
Home Dandini, pot ser el més visceral, però si l’interpreta malament pot quedar com una bleda assolellada (Assur puc?). No és el cas. Continuo pensant que hi ha un banquet i un tsunami i per això no cal que rebaixis a la Penélope Cruz a senyoreta, és una senyora amb tot el que cal.
Tan sols té un problema s’ha fet bona, amb personalitat pròpia i això en aquest país no es perdona. Massa personalitat per tan poca pel•lícula. La culpa és de Allen, mai pot ser seva.
M'agradaM'agrada
Doncs m’ho he passat molt bé. He rigut molt amb la Penélope Cruz. Certament més a prop de las Mujeres al Borde de un Ataque de Nervios que de Match Point, però és que Allen ens veu una mica així. “Exòtics”.
L’escena lèsbica entre la Scarlett i la Cruz, tot hi ser apte per tots els públics, és molt sexy.
Qui es penses veure la seva ciutat, Ximo, anava equivocat, veiem la ciutat d’Allen, la que veu des de la finestra del antic Ritz o des de el bar/escenari del Hotel que ha triat per fer el seu jazz.
Avui al Periódico el Martí Arnau, crec recordar, que reclamava l’ocasió perduda pel despistat alcalde Hereu, de donar-li el pregó de la Mercè al Allen, hagués estat bé.
Suposo que tots aquests que la trobeu horrorosa, haureu anat a veure la VO, si heu anat a les versions doblades, heu de tornar-hi.
M'agradaM'agrada
Ximo, no es que estigui amb ganes de polèmica, però després de veure la pel•lícula no coincideixo amb tu en un tema: l’arribada de la Cruz marca una inflexió descendent del interès( el meu ). Fins aquell moment no em semblava una gran pel•lícula, però em distreia.
M'agradaM'agrada
Penélope Cruz, después de ser nominada (junto a Javier Bardem) a los premios “Independet Spirit Awards”, acaba de ser premiada por la Asociación de Críticos de EEUU como la mejor actríz de reparto de 2008, por su brillante interpretación en “Vicky Cristina Barcelona”.
Me agrada saber que mi opinión ha coincidido con la crítica americana que ha sabido destacar la exhuberante interpretación de nuestra actríz, entre la aplastante mediocridad que la rodea en la película de Woody Allen (exceptuando a Bardem).
Los que apostamos por Penélope (Joaquim incluído), podemos de este modo constatar que de lo que vimos en el cacareado film, los críticos estadounidenses han valorado muy especialmente la labor de Penélope Cruz, que con su intervención, a partir de la mitad de la película, salva la obra del desastre y le proporciona una frescura de la que carece hasta que ella entra en escena.
Este importante premio podría ser un indicativo de su nominación al Oscar, absolutamente merecida.
M'agradaM'agrada
Es curioso, de las otras dos actrices ya nadie se acuerda. De la película casi tampoco, de no ser por Penelope Cruz, claro.
A ver si va a ganar también el Oscar y todos los que aquí la pusieron a parir, tendrán que reconocer que fuera de España, como sucede casi siempre, se valoran las cosas sin los prejuicios internos.
Ayer fueron los BAFTA y dentro de quince días podría ser Hollywood.
Me alegraría mucho.
M'agradaM'agrada
Es de justicia la cantidad de premios que le van cayendo a PP porque su interpretación en este film es fresca y rebosante de vitalidad. Las dos actrices que la acompañan, una con su Actor´s Studio del año del catapún y la otra ausente, no le llegan ni a la suela de sus zapatos.
Y que conste que Penélope Cruz no era santo de mi devoción, pero a partir de su magistral creación en “Volver” he cambiado totalmente de opinión.
No sé si le otorgarán el Oscar secundario, pero se lo merece, como ya se merecía el principal por “Volver”.
M'agradaM'agrada
Ahora sólo les quedará decir que los Oscar no son tan importantes y que están llenos de injusticias..
Felicidades Penelope, sin duda, lo mejor de esta película y merecedora del premio.
M'agradaM'agrada
MOLT GRAN LA P!!!
M'agradaM'agrada