La sala del Petit Palau és massa gran per aquest espectacle
Començaré pels agraïments.
Gràcies Jason Robert Brown per escriure una música tan brillant, eclèctica i a moments, inspirada. Del text de les cançons puc dir que he intuït coses, però no ni ha hagut cap que l’hagi entès al 100%, fort oi?.
Gràcies Daniel Anglès per donar-nos a conèixer aquest musical, per esmerçar temps i esforços per lluitar contra corrent i estrenar un musical actual, no franquiciat, en català i amb una orquestra de cinc musics. Gràcies de tot cor.
Gràcies Sergi Cuenca per portar a bon port la part orquestral i pianística, amb moments veritablement reeixits d’Edurne Vila al violí i la percussió, Esther Vila al violoncel i percussió, Anna Moreira al violoncel i percussió, Carles Casanova a la guitarra acústica i Javier Gómez al baix elèctric. A jutjar per la resposta del públic, els únics mereixedors d’aplaudiments forts i exclamacions d’aprovació.
AQUESTS 5 ANYS
És una llàstima, un cop més, que el mateix Daniel Anglès s’encarregui alhora de interpretar, dirigir i traduir l’espectacle. Segurament si ell tan sols s’hagués encarregat de la direcció, no li hagués permès al Daniel Anglès actor-cantant, ser tan poc expressiu,tan poc clar alhora de dir les cançons, tan estaquirot, tan fred alhora de llegir el relat de la piscina i fins i tot desafinar en algun moment. No pot ser que de la Cançó de Schumel m’hagi arribat un 30% del seu contingut de text i música. També hagués hagut d’adonar-se que els musics eren molt més presents que les veus i la meitat del text, sobretot a la primera part, ha arribat al públic amb dificultat.
De haver fet un càsting, estic segur que tampoc hagués escollit a la Pilar Capellades. Si he de jutjar per les serioses dificultats que ha tingut per arribar al final de la funció. Tan sols diré que aquest exigent rol, és inapropiat per a ella. He patit molt, alhora que he hagut d’aguantar massa sovint aproximacions a la justa afinació, que si sempre són inadmissibles, en una nit d’estrena, encara més.
Avui semblava la primera de les prèvies. Si tenim en compte que d’aquest espectacle se’n faran 5 úniques funcions, no crec, pel nivell assolit avui, que a la darrera funció l’espectacle estigui per estrenar-se.
Potser han mancat assajos, potser avui els han traït els nervis, potser és un musical que els sobrepassa a tots dos i segur que haguessin hagut de fer-lo altres dos veus i actors més complerts. Estic convençut que avui hi ha hagut una mica de tot això i alguna cosa més.
Espectacle distant i fred, on els personatges mai arriben a commoure i això que parlen de sentiments, d’amor i desamor, de tendresa, de il•lusions, de somnis, de la vida, vaja!. Doncs ni així. Interpretacions planes, inexistents en molts moments amb una Capellades i un Anglès palplantats al escenari, més preocupats per arribar a temps per a canviar-se i lluir els modelets de U i Adolfo Dominguez, que per fer-nos entrar calfreds emocionals per l’espinada.
Una nit d’estrena amb una sala mig plena i gélida (també per l’aire condicionat), uns aplaudiments de cortesia, quan hom sap que a la primera funció hi acostumen a anar tots els amics i incondicionals, donen fe que la cosa o no funciona, o el més calent és a l’aigüera.
Desitjo que millori, de fet pot millorar, no és gaire difícil, lo d’avui ha vorejat en molts moments el desastre.
Si no som més exigents amb el teatre musical que es fa a casa nostre i ens adormim en èxits assolits en altres moments i circumstàncies, no anem bé. Ja fa temps que dic que El Musical Més Petit, s’ha quedat petit d’ambicions.
La Sala del Petit Palau, és massa gran per aquest espectacle.
IN FERNEM LAND 
Vaya por delante que este tipo de musical no es mi tipo de musical. Si esto ha de seguir así me despido del género y me sumerjo en mis atesoradas grabaciones del musical que me gusta, disfruto y entiendo.
No obstante, la música de este espectáculo, aún no siendo demasiado inspirada es agradable, pero para disfrutar de las canciones hay que entender la letra y yo apenas entendí un 10% de lo que se cantaba.
A quién tengo que echar la culpa? A las voces? Insignificante, monótona, aburrida y con una emisión tan discutible y de tan poco peso que se me clavaba en la sesera la de Pilar Capellades. Daniel Anglés poee una voz mucho más interesante, pero se “mira demasiado el ombligo” (es un decir) y suena siempre igual, frío, inexpresivo y distante y no se involucra para nada en la acción (si es que hay alguna) de esta obra.
A ninguno de los dos se les entiende nada, o poco, de lo que cantan, probablemente por mala proyección de la voz, pero, sobretodo, por un nefasto diseño de sonido de Roc Ibáñez., ya que, obviamente, las voces están amplificadas.
El grupo instrumental que acompaña este ciclo de canciones, que no musical, es excelente e interpreta los temas con auténtica dedicación y muy buen resultado.
La fórmula de este show está muy vista. Lloyd.Webber ya la utilizó en el primer acto de “Song and dance” (“Tell me on Sunday”-1982) con letras de Don Black, con mejor resultado para mi gusto y, posteriormente, se ha utilizado mucho porque resulta barata.
Por lo que pude intuir del argumento, nada nuevo bajo el sol: amores y desamores que se puede encontrar en desde “I do I do” (1966) hasta “They´re playing our song” (1979), pasando por varios Sondheim de pequeño formato.
Es decir, no entiendo para nada el éxito que me han dicho que ha conseguido este espectáculo en Nueva York. Probablemente se deba a la calidad del texto de las canciones y a cómo se interpretan. En el caso de esta versión este éxito parece injustificado.
Yo me tuve que poner el abrigo por culpa del gélido aire acondicionado, lo que ayudó a que aún me pareciera más gélido el espectáculo.
M'agradaM'agrada
Hola,
Perdoneu que no sigui el lloc, però estarà molt pocs dies: avui he anat a la funció d’El retablo de Maese Pedro, de Falla, al Liceu. Encara que estigui en les funcions infantils, és un dels espectacles més rodons de la temporada. L’escenografia i els titelles del Lanz, encertadíssims: ha sabut fer-ho per a un teatre gran: una grandíssima posada en escena. L’interpretació musical, molt bona. L’orquestra, bé, tant al Retablo com al concert per a clavecí (falla alguna intervenció de la trompeta, això sí), molt ben dirigida. I vocalment, molt bé: Marisa Martins fa un gran Trujamán (i s’entèn tot, que és important) i Royo, un bon Quixot (potser una mica tapat al final). Però, de bo de bo, un gran espectacle que podria haver estat dignament a la “temporada adulta”. Com que és per a nens, algun massa petit fa xivarri, però no es nota gaire: són pitjor els pares. Val a dir que sóc entusiasta del Retablo, però per això mateix puc dir que ha estat més que bé. Val la pena. Disculpeu que no hagi estat el lloc, però és per si a algú se li escapa…
M'agradaM'agrada
Hola Bocachete, doncs si, aquesta crònica aquí no hi pinta res, sobretot perquè no tindrà la rellevància que li pertoca i et mereixes.
A veure si em puc acostar un dia d’aquests a una de les matinals liceistes i fer un post com cal. Si ho acabo fent, traslladaré el teu comentari com el primer.
Gràcies per explicar-nos i avisar-nos. He vist el reportatge
per TV3 i m’ha agradat molt. El problema és trobar el moment, dins l’agenda atapeïda d’aquests dies.
M'agradaM'agrada
Hi estic molt d’acord amb els comentaris que fas, Joaqum. Potser no ho calificaria de “pífia” però sí “d’espectacle a millorar”. Penso que els ha faltat dies de rodatge abans de l’estrena i que realment s’haurien de plantejar fer un pas més.
Respecte la música, cal felicitar al Sergi Cuenca i tot el grup de músics. Chapeau!
Nosaltres hi vam anar el dissabte a la tarda. Estàvem asseguts a les 3 primeres cadires del lateral i el so, realment FATAL. Fins i tot, quan en Dani canta el conte, i això que m’ho va cantar a mi directament, no vaig entendre res de res. Va ser una llàstima que el tema de so no estés a l’alçada.
Malgrat tot, parlant amb dos persones més que van anar a l’espectacle, i precissament un d’ells és tècnic de so, em deien que els havia agradat molt i que no van tenir cap problema de sonoritat. Com a molt que el piano alguna vegada tapava les veus però que s’entenia perfectament el text.
Doncs no sé si és problema de situació en la sala, de magafornía o de què però volía fer partícep aquests altres comentaris.
Per resumir-ho, doncs que vaig sortir de la sala bastant indiferent.
M'agradaM'agrada