Hi ha dies que quan et lleves, un cop dutxat i afaitat, vas a buscar “el primer que trobes a l’armari” i et poses la camisa més trista que hom pugui arribar a imaginar, (us ha passat?). És el senyal inequívoc que no ens hem llevat amb el peu correcte o potser que ja vam anar a dormir amb el cap ple de cabòries i els somnis no han estat tot lo reparadors que hagués estat desitjable.
Doncs quan arriba aquesta hora (al voltant de les onze del vespre) i encara dono voltes a tres o quatres temes per portar-vos a In Fernem Land, i me’n adono del caire que tenen, penso que son el reflex del dia que per sort ja s’acaba.
Mentre rebusco un disc que no trobo, m’he topat amb la “camisa” inesperada, un cd que em va gravar Colbran, quan feia aquella sèrie de posts dedicats a actors i actrius que també cantaven, estic parlant dels inicis del blog i me’l he posat mentre regirava les altres coses, per trobar el que al final no ha fet cap falta.
M’he quedat altre cop meravellat amb aquella veu que t’atrapa i et sedueix. Ràpidament he anat al post que li vaig fer i he vist amb gran tristesa que la presentació, com era habitual en aquell temps, va estar feta amb Splashcast, és a dir, es va perdre, com tants d’altres, quan els responsables d’aquesta plataforma van decidir que no els sortia a compta mantenir un domini gratuït on tanta gent l’havíem escollit per deixar-vos trossets de la nostra sensibilitat en format de fotografies i música.
Veure aquell buit (hi han altres posts amb les mateixes mancances) m’ha fet mal io també decidir a fer un YouTube per omplir aquell post vidu i alhora donar-me una mica de vida, de fet tan sols escoltant aquest disc m’he refet i he pensat, que carai Joaquim! aquests efectes benèfics els has de posar altre cop a l’abast de la gent que cada dia et visita i fins i tot et comenta.
No m’enrotllo més, us deixo amb Melina Mercouri i si voleu esbrinar el orígens d’aquest post d’avui tan sols heu de prémer aquí
No em digueu que no us trobeu una mica millor, no m’ho puc creure.
Aquest post, si em permeteu, el dedico per raons obvies a Kalamar.

Em trobo millor!
M'agradaM'agrada
Directo al corazón…..
Grecia, Atenas, Melina ,Mános, que mas puedo pedir.
La foto es una de mis preferidas ,junto a la que saluda desde el Acropolis, que engalana toda la estacion del mismo nombre del metro en Atenas . Esa iglesia hoy en dia esta engullida por la calle Ermou esquina Kanikarea , que ahora han hecho peatonal, menos mal….
Melina junto a Amalia Rodrigues ( me repito mas que el ajo…) son dos pilares que sostienen esta cosita loca que es mi cabezita…
Curiosidad…. sabiais que Melina en realidad se llamaba Maria Amalia??..
Melina sabes que pronto , como hago cada vez que voy a Atenas, te iré a visitar y colocaré dos rosas rojas donde tu y yo sabemos.
Viva Melina y viva Grecia.
M'agradaM'agrada
Imágenes y música de una Grecia idílica que cada vez cuesta más de encontrar….. ¡Como pasa el tiempo! ¡Casi tres años ya de aquel post! Os vuelvo a recomendar a los que viajéis este verano a Atenas que no dejéis de visitar la casa-museo que lleva el nombre de Melina Mercouri, que es el mejor homenaje que se le puede hacer a esta gran mujer, actriz y política.
M'agradaM'agrada
Com diu en Roberto, aquesta Grècia idealitzada, està massa lluny de la realitat.
Col•lapsats com estan amb vagues generals i amb una natura maltractada, potser si que s’hauran de refugiar amb la Mercouri i la fabulosa música de Hadjidákis
No recordava el post del desembre del 2007. Te’n has adonat de la quantitat de posts que has fet?
M'agradaM'agrada
Hay personalidades que han ejercido sobre nosotros tanta atracción que cuando fallecen nos parece imposible que haya sucedido. Esto me ocurre, por ejemplo, con la inolvidable Melina Mercouri (Melinaki como la llamaba mi hermano), que hace ya 16 años que no está entre los mortales. Aún permanece en mis pupilas la mirada lasciva de Melinaki, a vueltas de todo, en “Topkapi”, contemplando los luchadores turcos. O su paseo por la Costa Brava en “Los pianos mecánicos” (“Los organillos”), de Juan Antonio Bardem, o su carencia de moralidad en “Gayly, gayly”, etc…
Afortunadamente sus películas y su voz, desgarrada, expresiva, fruto de miles de cigarrillos y bebidas, perduran gracias a los diversos soportes electrónicos que están a nuestro alcance.
Debutó tarde en el cine, con 35 años, en el film griego “Stella” (1955), donde ya cantaba dos canciones. En teatro ya era conocida en su Grecia natal, pero los productores cinematográficos consideraban que tenía la boca excesivamente grande para la pantalla (qué hubieran dicho si les nace griega Julia Roberts?). Estuvo nominada para el premio de interpretación en Cannes por ese film, pero no lo ganó, en vista de lo cual la gran actríz italiana Isa Miranda, que pertenecía al Jurado, le concedió el premio Isa Miranda, a título personal.
Mundialmente se dió a conocer con el estupendo film “Never on Sunday”, bajo la dirección de Jules Dassin, al que conocía desde la presentación en Cannes de “Stella” y con el que se casaría años más tarde y seguiría casada con él hasta su muerte. La canción “Los niños del Pireo” que La Mercouri cantaba en esta película (y que Joaquim nos incluye en este post) se ha convertido en uno de los temas musicales más famosos de todos los tiempos.
Gracias al éxito mundial de “Never on Sunday”, los americanos pretendieron hacer una continuación con la pareja Mercouri-Dassin, que iban a titular “Ilya in New York”, pero ambos desistieron. No obstante, sí que les atrajo la idea de convertir el film en un musical con canciones de Hadjidàkis y que estuvo en cartel más de un año en Broadway y cuyo registro discográfico está buscadísimo y en manos de los dichosos “sellers” a un precio brutal, pues contiene tres temas suprimidos en el LP original, donde las canciones no seguían el orden de la interpretación en escena y ahora sí.. Cuando la obra se representó en circuitos otra gran inolvidable (que hace unos años nos dejó) se hizo cargo del codiciado rol de Ilya, la gran y llorada Cyd Charisse.
La comedia musical termina con esa delicia del “Ya charà”, el adiós de todos los intérpretes, cuyo fragmento último está a cargo de Melina Mercouri y el coro y que también nos proporciona Joaquim.
M'agradaM'agrada
Vi Nunca en Domingo en un cine de piojito en México cuando yo era una niña. Nunca olvidaré el descubriemiento de esa voz arrastrada y rota, fantástica. Gracias por traerla de nuevo a mi memoria.
M'agradaM'agrada
ufff Joaquim, quin regal de benvinguda! acabo de passar uns dies de descans i em trobo amb les 2 cançonetes que el meu patéras grec posava al tocadisc-maleta quan li venia l’enyorança. Al meu germà i a mi, petits com erem, ens arribava a la fibra tot i que mai hem viscut a Grècia. No recordo qui, però no les cantava la Melina del ulls grossos: la senyora més venerada de la família grega.
estic emocionada, moltes gràcies 😥
M'agradaM'agrada
Ha estat molt important la gran Melina. Jo també vaig veure a Barcelona i amb deu anys de retard Never on Sunday o Jamais le dimanche. La cançó dels nens del Pireu ja es cantava a principis dels seixanta. José Guardiola la va enregistrar: “Se ve en el cielo pasear, un navío, dos navíos, tres navíos sobre el mar…” més o menys. Ara no et pots ficar en cap racó d’Atenes sense sentir-la.Parlo dels racons que no s’han pogut escapar de la funció turística que Grècia representa des de fa tants anys.
Un post mold adequat, Joaquim. Gràcies!
M'agradaM'agrada