El teatre ple de gom a gom cada representació i durant dues hores i mitja el públic que no para de riure, entre esquetxos, números musicals nous o extrets de les famoses revistes musicals dels anys gloriosos del Paral·lel, amb homenatges a Alady, la Bella Dorita, Josep Santpere, Escamillo o els Vienesos, un gènere del passat sense possibilitat de recuperació i uns artistes que no tenen cabuda al teatre d’avui dia. També un gran homenatge al teatre d’aficionats amb el pretext del muntatge de L’amor venia amb Taxi, l’obra de Rafael Anglada estrenada l’any 1959 al Teatre Romea de Barcelona i que qualsevol dels centenars de companyies d’aficionats que han forjat tant els fonaments del teatre català, va programar alguna vegada i de la que en realitat en el muntatge de La Cubana amb prou feines agafa el títol i un fil argumental que desplegarà aquell món “cubanero” que des d’aquella llunyana Tempestat (un efímer record en aquest muntatge actual) o aquell llegendari “Cómeme el Coco” que ja era un homenatge a la revista, no han deixat d’aparèixer en tots els espectacles de la prodigiosa companyia catalana. L’obra d’Anglada és un pretext per desenvolupar un fil argumental que tot sovint dona peu, a vegades amb un forçat calçador, a fer baixar els nostàlgics telons pintats i treure el fons d’armari de l’immens bagul de vestuari i perruques, els hilarants números que per a molt del públic assistent, els de cinquanta en avall, ni tan sols saben ubicar perquè en realitat no ho varen poder viure i potser només coneixen per la tradició oral de pares o avis. L’obra també és un musical que intercala números nous, amb músiques de Xavier Mestres i Joan Vives interpretada amb una petita orquestra de músics/actors, per  explicar-nos coses tan surrealistes com el muntatge dels decorats, la troballa de l’imprescindible “tresillo” o el final amb segell inqüestionable del gran Vives que serveixen per donar continuïtat a tot un batibull de situacions sense pausa, amb alguna lleugera baixada de tensió a l’escena massa llarga pel meu gust, de l’assaig de l’esbart, però en definitiva és una festa com ho han estat sempre les obres de La Cubana, un gran homenatge al teatre, el teatre que saben fer com ningú, repetint espectacle rere espectacle la mateixa fórmula, una fórmula que mai falla i que es podria eternitzar fins a la fi dels segles, perquè mentre hi hagi actrius i actors, escenari, decorats i llum, músics, plomes, brilli-brilli i passarel·la, disbauxa perfectament controlada malgrat que tot sembli pura improvisació, amb tota la companyia que parlen o criden (què seria de La Cubana sense crits!) a l’hora, com a les tertúlies polítiques, però aquí sense que mai perdis el fil, d’un text ocurrent, proper, carregat de gags que moltes vegades no ets a temps a caçar-los tots perquè entre les rialles del públic i la gresca escènica, no dones l’abast, però rius sense complexos i sempre llueix com la guspira talentosa i desfermada de l’artífex de donar altre cop vida a aquest món tan proper i tan estimat, Jordi Millán, present en cadascun dels gests, les expressions, les ocurrències i les sortides de bomber de tots i cadascun dels personatges, personatges que tots identifiquem i que aquí rau l’èxit, en persones amigues, conegudes o saludades i és per això que els espectacles de La Cubana, omplen i agraden a tothom, a un amplíssim ventall de públic i això només s’aconsegueix, a banda de amb molt de talent, amb molt de cor, i ja està, aquest és el secret de l’èxit d’aquesta companyia que a cada proposta ens atrapa i això que cada proposta torna a pujar sobre l’escenari el mateix, de manera tossuda i perseverant, però és que no hi ha secrets, t’agradarà potser més aquesta que “Adeu Arturo”, o potser trobaràs que no han superat la “Gente bien” o aquell enginy de “Cegada de Amor” o “Una nit d’òpera” o aquell histerisme sense fre de “Campanes de Boda”,  però fixeu-vos que totes elles són amb totes les variacions que vulgueu, un calc de les unes amb les altres i sempre amb una excel·lent companyia que malgrat que els actors i les actrius vagin canviant, sempre interpreten aquells arquetips que possiblement els i les encotilla i els fa esdevenir cubanes sense possibilitat de crear uns personatges propis, no hi ha gaire marge per sortir de la plantilla, tot i que en aquest muntatge hi ha una excepció que m’ha agradat moltíssim perquè és diferent de tot el que jo recordo de la companyia i és el gag de l’apuntador, potser un gag que mereixia una cançó i sí en lloc de La Cubana hagués estat un espectacle de Dagoll Dagom, segur que l’apuntador hagués tingut una deliciosa melodia “antaviànica”, que potser aquí no li feia cap falta perquè el mèrit és aconseguir que tota la bogeria s’aturi uns breus minuts per escoltar una reflexió poètica, pausada, quasi xiuxiuejada, com correspon al personatge i que no decaigui la trama. Un moment de teatre de veritat que també serveix per agafar aire.

També el necessitàveu vosaltres aquest moment de respir en aquest únic punt i a part que serveix per concloure la meva opinió, no sense fer menció del moment que m’ha fet quasi ofegar-me de l’atac de riure que m’ha provocat i que no és altra que l’escenificació dels fragments de la sarsuela de Martínez Valls, Cançó d’amor i guerra, i  no us vull dir res, només que els dos fragments de na Francina, no els oblidaré mentre visqui i això que no és l’obra de La Cubana que m’hagi agradat més, però és impossible no acabar aplaudint amb ganes i dir a tota la companyia, “US ESTIMO”.