Els inquiets (?) amants de l’òpera voldríem sempre veure i escoltar allò que ens agrada. No volem fer gaires esforços per conèixer noves obres, no cal que siguin les anomenades contemporànies, com Boluevard Solitude, que fa més de 50 anys de la seva estrena, per la qual cosa la seva contemporaneïtat és més que discutible. Parlo d’obres que malgrat esser de compositors clàssics i arrelats a les temporades (Verdi, Donizetti, Bellini, entre tots els altres) no es representen amb assiduïtat i d’altres que el gran públic desconeix.
La darrera vegada que es va programar I Vespri Siciliani al Liceu, va ser la temporada 1974-1975, amb la històrica i retalladíssima producció amb la Caballé i el Domingo. I que dir de el Dom Sébastien de Donizetti o Il Pirata de Bellini?.
Les darreres temporades del Liceu, ens han fet conèixer títols cabdals que no s‘havien estrenat mai al teatre. Britten i Janacek ja no són compositors desconeguts a casa nostre, però ¿cal insistir en fer-nos conèixer tot el seu llegat o també caldria fer-nos conèixer Mercadante, Meyerbeer, Marschner, Lortzing. I el llegat nacional? (ja sigui el Nacional Nacional o l’altre).
El Liceu avui per avui, no pot competir amb Paris, Londres, New York o Berlín. Ni tenim el seu pressupost, ni tenim el recolzament institucional per assolir-ho. El Liceu ha superat amb nota el canvi de gestió, la renovació i la posada al dia de la institució. Però crec que també hauria de buscar una identitat pròpia que el faci referent dins el panorama operístic mundial. Un camí podria ser liderar les temporades amb títols importants, però sense ser els més habituals (Die Tote Stadt, coproduïda amb el Festival de Salzbourg em sembla una magnífica idea), un altre podria ser la recuperació de títols emblemàtics del repertori però injustament oblidats, penso en la representadíssima (a principis del segle XX) Louise de Charpentier, l’esmentat Dom Sébastien Donizettià o els imprescindibles Huguenots ( en els primers 50 anys del Teatre es van representar en 28 temporades).
Repassant la propera temporada ens trobem per enèsima vegada l’Aida ( i per més càstig amb els paperets del Mestres Cabanes). Quan podrem gaudir de I Lombardi, I Masnadieri o les meves estimades Vespri?. De Strauss ens fan la Elektra. No seria millor reposar l’Arabella o el Rosenkavalier per fer-nos oblidar el desencís de les ja llunyanes darreres representacions? o muntar les desconegudes, a casa nostre, Daphne , Die Ägyptische Helena, Die schweigsame Frau o Die Liebe der Danae?. La Lucrezia Borgia, que ara ja comença a ser rareta, serà en versió concertant i de Rossini qualsevol que ens facin resulta una raresa, vista la poquíssima assiduïtat d’aquest autor a casa nostre, però ja que en fan una, doncs m’estimaria més La Donna del Lago, que desconec si s’ha estrenat al teatre, per no mencionar el Guillaume Tell (definitivament maleïda de les nostres temporades. Per mor de la bomba?) .
Guillaume Tell a Paris amb Thomas Hampson

I posats a somniar, en lloc del Andrea Chenier inaugural m’estimaria més El Príncep Igor, ja que sembla ser que el repertori eslau sempre ens queda limitat al Boris, Khovantxina i els Janacek de torn (l’any vinent fent companyia al castell del Bartók).
Finalment tan sols em queda esperar que el nostre president de la Generalitat, assidu al teatre (el primer President de la Generalitat de Catalunya que manifesta que li agrada l’òpera i que assisteix a les representacions), vist que es diu José i que ha tingut la gosadia de mantenir la forma espanyola, amb la seva convicció i perseverança que sembla que el caracteritza, s’atreveixi a insinuar al Sr. Matabosch, que inclogui en una temporada, una recuperació del nostre o nostre dels altres, títol de music nascut entre Llívia i Cadis (de dalt a baix) i Xàtiva i Ciudad Rodrigo (de dreta a esquerra), excloent Portugal, no fos cas que programessin una òpera portuguesa abans que un Chapí, un Arrieta o un Pedrell. D’aquesta manera, a part de fer un servei cultural al País i recuperar la memòria històrica musical, feria contents a la legió de liceistes que ho volen (deixem el tema sarsuela per un altre editorial. De totes maneres si voleu participar-ne a un que ja està obert cliqueu a ¿Zarzuela en el GTL?, d’un blog amic
Que ho passeu be

els oblidats Mercadante, Lortzing, Meyerbeer i Marschner