ELS COMIATS DE RENÉE FLEMING: DER ROSENKAVALIER A LA ROH (Coote-Bevan-Rose-Berrugi;Nelsons)

der-rosenkavalier-roh_2

A l’espera de comentar la retransmissió cinematogràfica de les representacions londinenques del seguit de comiats de Renée Fleming als escenaris amb la seva paradigmàtica Marschallin del Rosenkavalier de Richard Strauss, avui us parlo de la retransmissió radiofònica del passat 13 de gener.

Ja us vaig parlar del primer comiat a Boston, també amb Andris Nelson al podi, però mentre que en aquella ocasió va ser en versió de concert o semi-escenificada al damunt de l’hemicicle de la Boston Symphony Orchestra, ara és escenificada en la monumental producció de Robert Carsen.

La veu i sobretot algunes vocals de Fleming denoten el pas dels anys, però la soprano americana també continua oferint un retrat de la Marschallin esplèndid, senyorívol, decadent i nostàlgic. Sap com dissimular les carències o les evidències del pas inexorable del temps, conservant després d’una carrera enlluernadora tots els atributs d’una intensa Marschallin. Es retira fent honor a la carrera i al rol, a temps i amb categoria. Bravo per ella. Continua llegint

INSISTINT AMB NABUCCO AL MET (Domingo-Monastyrska-Belosselskiy-Barton-Thomas;Moshinsky-Levine)

Jamie Burton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House

Jamie Barton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House 2017

Jo no ho creia necessari, però a IFL moltes vegades ja no sóc només jo a decidir i quan una sol·licitud no és fruit d’una ànima en pena sinó de diverses perdones, de diverses procedències i de tarannàs ben diferents, m’ho repens0 i com que el meu amic Kiko ja m’havia fet una feina prèvia imprescindible per insistir-hi, avui ho faré, insistiré en parlar de la representació del Nabucco de Verdi que va tenir lloc al Metropolitan Opera House de Nova York i que ja va ser motiu d’un apunt l’endemà de la representació, el 8 de gener transmesa als cinemes.

Així doncs els fans incondicionals de Plácido Domingo ho agrairan malgrat que ja sabeu que per a mi fa temps que hauria de dedicar-se a altres àmbits del món operístic on de ben segur pot aportar moltes més coses que cantant i qui sap si continuant rebent aplaudiments, sense necessitat de disfressar-se o d’anar de quatre grapes en mig d’escenografies que van en contra de l’estabilitat dels cantants. Continua llegint

Der Fliegende Holländer a Finlàndia (Reuter-Nylund-Frank-Pohjonen;Holten-Fiore)

Tornem a Der Fliegende Holländer i no serà el darrer d’aquesta temporada, ja que com molt bé sabeu també és un títol de la 2016/2017 del Gran Teatre del Liceu.

La que avui us proposo prové de l’òpera nacional de Finlàndia  i la va emetre The Opera Platform que està esdevenint un canal imprescindible per visionar les propostes més interessants del panorama operístic, que no sempre passa per les cases d’òpera de més anomenada però que en canvi en moltes ocasions són les que tenen més cura per presentar repartiments molt homogenis i direccions musicals i escèniques creatives i estimulants.

Després de la decebedora proposta de Oller al Teatro Real, el que ens ofereixen els finesos amb aquesta proposta de danès Kasper Holten, actualment director de la ROH londinense, del qual veurem en el Liceu aquesta mateix  temporada la seva visió de Don Giovanni, és del tot trencadora i innovadora, una reinterpretació radical que encendrà passions i confrontacions perquè Holten converteix a l’holandès errant en un artista, atrapat en el món de la jet set internacional. Un home, impulsat per la seva inspiració i obligat a viure sense trobar una llar. Holten crida l’atenció sobre Senta també. Qui és aquesta noia que està disposada a sacrificar-se a si mateixa a través de la devoció? I és realment el desinterès qui la motiva?

A partir d’aquí res del que heu vist tantes vegades i coneixeu, deixa de tenir sentit perquè Holten, com Herheim, s’inventa una dramatúrgia nova que sense traïr l’essència, fa miques i prescindeix dels personatges i les situacions originals, quelcom que sempre motiva contradiccions del text amb el que veiem, quelcom que exaspera i no sense raó, a aquells que més enllà del immobilisme ancestral no creuen convenient les adulteracions de les obres d’art. Quelcom que no deixa de ser part del que curiosament aconsegueix Holten amb la seva proposta. Continua llegint

STAATSOPER DE VIENA 2016/2017: LA SONNAMBULA (FALLY-FLÓREZ-PISARONI-NAZAROVA;MARELLI-GARCÍA CALVO)

Juan Diego Flórez va celebrar el seu 44è aniversari cantant el rol de Elvino de La Sonnambula de Bellini a la Staatsoper de Viena. Ell va fer interessant aquest nou i fallit streaming des de la capital austríaca,, darrerament molt poc estimulants.

La producció és la mateixa que varem veure al Liceu ara farà tres anys, deguda a Marco Artuto Marelli, però sortosament per a nosaltres varem tenir a una gran belcantista, Patrizia Ciofi, mentre que a Viena els van col·locar a Daniela Fally, una cantant de la casa tan poc interessant i distingida com avorrida. Imperdonable, perquè l’òpera es titula La Sonnambula i ella és o hauria de ser la gran protagonista, i no ho és. Continua llegint

LICEU 2016/2017: WERTHER

Quasi 25 anys després de la darrera representació al Gran Teatre del Liceu (19 de juliol de 1992) ahir per la tarda va tornar al seu  escenari Werther, l’exquisida òpera de Jules Massenet, i ho va fer de manera excel·lent perquè va comptar amb un intèrpret de luxe, el tenor polonès Piotr Beczala, que només havia cantat al Liceu en aquella gran selecció del Faust en forma de concert que va inaugurar vergonyosament la temporada 2011/2012. Si aleshores va triomfar ahir va excel·lir, fins i tot bisant “Puorquoi me réveiller?” potser com a revenja, enfadat perquè va quedar el 10 de 14 a la tria d’aquesta casa, quelcom que no té cap importància, perquè el que veritablement importa és el que va passar ahir al teatre i Beczala es va posar al públic del Liceu a la butxaca després de que els dos darrers Werther al teatre fossin interpretats per Kraus, i una mica de fenomen “vidus de Kraus” cal reconèixer que encara regnava al teatre, ahir aquest fantasma es va esvair, ahir va ser una gran tarda d’òpera. Continua llegint

EL QÜESTIONARI IFL D’EDUARDO

Ja no recordo quan va ser la primera vegada que ens va escriure el primer comentari l’amic Eduardo, fa anys, això sí, i ha esdevingut un incondicional malgrat que contra la seva voluntat passa alguns períodes una mica absent sense fer.ho, tot i que ell sempre em diu que entrant cada dia.

Ens separen molts quilòmetres i ens uneixen moltes complicitats, no només la imprescindible òpera, i això sempre és un afegitó que atorga uns que llaços que han traspassat l’àmbit estricte d’IFL.

Si heu anat llegint el seus comentaris no us sorprendrà el seu qüestionari. Al llarg de la seva vida l’Eduardo ha tingut l’oportunitat d’assistir a representacions d’òpera que molts de nosaltres no dubtaríem a posar en la pregunta 24, sense anar més lluny el seu bateig operístic. Impossible que no et marqui de per vida,

Aquí el teniu: Continua llegint

PREPARANT WERTHER

Jules Massenet va néixer a Montaud (Loire), prop de Sant-Etiève, el 12 de maig de 1842 i va morir a París, el 13 d’agost de 1912. Va rebre les seves primeres ensenyances musicals de la seva mare, Adélaïde Royer de Marancour  i quan tenia onze anys va entrar al conservatori de Paris, on la família s’havia traslladat l’any 1848. Entre totes les disciplines apreses a la famosa institució parisenca va rebre les lliçons de composició d’Ambroise Thomas. L’any 1859 va rebre el primer premi de piano i quatre anys més tard el primer premi de contrapunt, any que també va guanyar el Grand Prix de Rome per la cantata David Rizzio que li va donar dret a una residència a Villa Medicis  a la capital italiana, on va rebre classes de Franz Liszt i on va conèixer entre els alumnes a la que seria la seva esposa tres anys més tard, Louise-Constance (Ninon) de Gressy.

De tornada a la capital francesa estrena la seva primera òpera La Grand-Tante (1867), a la que succeirien fins a Amadis, estrenada l’any 1922, 42 òperes de les que malauradament es representen en prou feines quatre títols de manera assídua: òbviament Manon (1884) i Werther (1892), i en menor mesura Thaïs (1894) i Don Quichotte (1910), tot i que altres títols com  Le Roi de Lahore (1877), Hérodiade (1891), Le Cid (1885), Esclarmonde (1889) o Cendrillon (1889) es programen de manera massa escadussera. Continua llegint

EL “PUORQUOI ME REVEILLER?” MÉS TRIAT: JONAS KAUFMANN

Werther_Kaufmann_MET5

No ha estat cap sorpresa malgrat que a darrera hora tot semblava que podria donar un tomb. La tria més participada de IFL des de que un dia vaig decidir posar vàries versions de la mateixa ària sense identificar als seus intèrprets, ha estat també la més internacional, amb participació internacional, inclòs un fil obert de debat a ODB-Opéra amb un respectuós respecte a les normes que jo vaig imposar a casa meva i que malauradament no vaig poder aconseguir. Ell sí, han parlat de les versions sense anomenar al cantants. Bravo! per els amics del foro francès que han aconseguit allò que aquí ha estat impossible.

Des d’un bon inici la versió 11 cantada per l’inconfusible Jonas Kaufmann va situar-se a primera línía i a molta distància del segon, que en un principi va ser la versió 12 tot i que aviat el 6 va anar agafant força i en les darreres hores, perquè ha estat una qüestió d’última hora, s’ha apropat fins i tot perillosament a disputar la primera posició, qui sap si amb unes horetes més hagués hagut de desempatar. Continua llegint

UN ALTRE WERTHER (Flórez-Leonard-Lapointe-Iniesta;Mariotti)

florez-werther-bologna

Juan Diego Flórez (Werther) Fotografia Rocco Casaluci Teatro Comunale Bologna

Després de 14 Werther que han aixecat polseguera, avui i com a prèvia de la preparació de l’òpera us proposo insistir amb el Werther de Juan Diego Flórez, que després del seu debut en el rol al Théâtre des Champs-Elysées a París, el mes de març passat, motiu d’apunt a IFL, avui us vull insistir amb el tenor peruà cantant l’emblemàtic rol romàntic, en la interpretació que va oferir el desembre passat a Bologna, al costat de la nord-americana Isabel Leonard.

Vull que vosaltres, si voleu, escolteu la versió i traieu les vostres pròpies conclusions, jo avui no ho faré, bàsicament perquè estic necessitat de repòs. Continua llegint

ONP 2016/2017: SANCTA SUSANNA DE HINDEMITH (ANTONACCI-MORLOC-BRUNET;RIZZI)

Sancta Susanna ONP 2016 Anna Caterina Antonacci i Renée Morloc

Sancta Susanna ONP 2016
Anna Caterina Antonacci i Renée Morloc

El 27 de desembre vaig publicar l’apunt dedicat a la Santizza que  Elīna Garanča va cantar a l’ONP en un doble programa on s’obviava els tradicionals Pagliacci que acompanyen habitualment a l’obra mestra de Mascagni, proposant la Sancta Susanna de Paul Hindemith, una òpera que forma part d’un tríptic primerenc del compositor alemany (Hanau, 16 de novembre de 1895 – Frankfurt del Meno, 28 de desembre de 1963) juntament amb Mörder, Hoffnung der Frauen op. 12 (1921) i Das Nusch-Nuschi op. 20 (1921).

Expressionisme musical concentrat en una mica més de 20 minuts d’una partitura molt teatral que permet lluir-se sobretot a la protagonista, ja que tots els altres rols, per a contralt, són quasi anecdòtics, malgrat que la intensitat vocal de les tres protagonistes és notori en les seves intervencions i només aconsegueixen que lamentem que l’obra sigui un sospir. Continua llegint

EL QÜESTIONARI IFL DE JORDI TARRAGONA

Ençà de que l’enyorat Tristany ens va presentar ara ja fa uns quants anys. l’amic Jordi no ha deixat mai de sovintejar el blog amb visites i comentaris sempre interessants, alguns parlant-nos de les envejables visites bavareses.

Tan aviat li vaig proposar la participació al qüestionari IFL es va prestar a col·laborar i me’l va enviar en un tres i no res afegint a les seves contestes aquest breu preàmbul que us adjunto i que tant agraeixo perquè vol dir que va entendre perfectament la perversió de la proposta limitant a un únic nom  aquelles contestes que és evident que necessiten molt més matís.

Deia en Jordi: Com et pots imaginar per a moltes de les preguntes no hi ha una sola resposta però jo simplement he decidit posar la primera que em ve al cap. Així t’ho facilitaré més que no pas amb llargues digressions… Continua llegint

MET 2016/2017: NABUCCO

M’he avorrit molt amb la darrera representació del Nabucco de la temporada 2016/2017 del MET. I això que el millor ha estat la direcció del mestre Levine, entronitzat coma divinitat pel públic novaiorquès que l’estima amb bogeria i té sobrats motius per fer-ho ja que el director musical és en tota la història del teatre, el segon nom amb més representacions a les seves esquenes (fins al mes d’octubre de l’any passat, 2553 representacions).

El mestre James Levine construeix un discurs musical, sòlid, convincent i esplèndid, extraient de l’orquestra un so espectacular, càlid i al servei dels cantants, i aquí potser rau una o l’única part discutible de la seva direcció, ja que per afavorir a Domingo i les particularitats vocals actuals del tenor, el tempo emprat va ser massa lent, sacrificant a estones el tremp dramàtic. Tot i així per a mi ell va ser el veritable estel de la representació, amb moments concertants esplèndids atorgant després del popular “Va pensiero” un bis excessivament generós, però això ja forma part d’una tradició similar a les “vendetta” de Leo Nucci.

Espectacular l’orquestra i el cor del MET que quan estan dirigits per Levine som molts els que creiem que extrauen un plus qualitatiu tan admirable com esplèndid. Continua llegint

LA PRIMERA TRIA DEL 2017: “POURQUOI ME REVEILLER?”

werther-gravat

El proper 15 de gener s’inicien al Gran Teatre del Liceu les 14 representacions previstes (un excés) per aquesta temporada de Werther de Jules Massenet. Com ja és tradició a IFL cada nou títol de la temporada liceista i abans de la preparació prèvia o més ben dit, iniciant la preparació prèvia, us proposo una tria que no podia ser una altra que la de l’ària més emblemàtica de l’òpera, la que canta el protagonista en el tercer acte, la meravellosa “Pourquoi me reveiller?“.

Tinc molt material i de qualitat, com per fer una tria llarguíssima, però encara que l’ària no arriba als quatre minuts si s’inclou el recitatiu “Traduire. Ah! Bien souvent mon rêve senviole”, m’ha semblat oportu no posar-ne més de 14, tot i que això m’ha obligat a excloure versions molt estimades per a mi. Hi ha 7 cantants actuals i 7 del passat. Totes les versions, tret d’una que m’ha semblat imprescindible posar, estan cantades en francès, totes són amb orquestra i les actuals totes són de representacions, cap d’estudi discogràfic com ho són quasi totes les del 7 cantants del passat.

Per a mi ha estat un plaer fer aquesta tria, totes les versions tenen interès malgrat que no totes m’agradin. No m’he deixat endur només per l’instint o els meus gustos personals, vull dir que he intentat fer un ampli ventall perquè tothom es trobi en el dilema d’escollir només 4 com a màxim, malgrat que segurament en a tots us agradaran més versions, però per això estem davant d’una tria i les tries mai resulten fàcils, sobretot si en lloc de deixar-nos endur per el que diran, ens deixem endur per el que ens diu el nostre cor. Trieu les que més us agradin, sense por encara que això signifiqui en algun cas triar amb els ulls tancats perquè no heu reconegut el cantant. I què si no el coneixeu? El més important és que trieu les versions (4) que més us agradin i quan es desvetllin els noms tingueu agradabilíssimes sorpreses o constatacions fefaents i inamovibles, tant li fa. Continua llegint

ROBERTO ALAGNA & FRIENDS A VERSAILLES

El dia de Reis a IFL forçosament ha de portar or, encens, mirra i carbó, així ho diu la tradició i després de veure des d’un balco, avui privilegiat, la cavalcada dels Reis Mags de Barcelona, no seré pas jo qui porti la contraria a la tradició, i ves per on ahir em vaig veure aquest concert que el carismàtic tenor Roberto Alagna envoltat d’amics va fer el mes de novembre passat al teatre de Versailles homenatjant a la Sicília dels seus avantpassats.

L’ocasió serveix per mostrar-nos l’Alagna més trempat, proper, distés i entranyable, amb l’afegitó egolatra que caracteritza a tot tenor que n’exerceix i que al voltant de cançons napolitanes, sicilianes o músiques de compositors sicilians i que ens parlen de l’illa italiana o senzillament altres que no hi ha manera de casar-ho  amb aquest leitmotiv s’afegeixen a la festa “alagnesca”, acompanyat-se d’amics que en més d’un cas ofereixen interpretacions extraordinàries i sortosament acaba resultant ser un concert festiu, sense gaires pretensions, però amb algunes perles  valuoses tot i una posada en escena “telecinquera” amb lluminàries una mica estridents i un moviment de càmera incessant que acaba esgotant la paciència del teleespectador i desitjant que la grua que es passeja incessant per sobre la platea “mariantonietana” s’encalli i ens mantingui la càmera fixa durant una estona. Continua llegint

CONCERT DE SANT SILVESTRE 2016 A BADEN-BADEN: SONYA YONCHEVA-PIOTR BECZALA;DOMINGO HINDOYAN

Fotografia Sonya Yoncheva Johannes Ivkovitz Fotografia Piotr Beczala, Gregor Hohenberg

Fotografia Sonya Yoncheva Johannes Ivkovitz
Fotografia Piotr Beczala, Gregor Hohenberg

Si ahir inauguràvem l’any musical amb el tradicional concert al Musikverein de Viena, abans d’ahir moltes sales de concert i teatres acomiadaven l’any 2016 amb concerts i representacions que durant aquesta setmana intentaré portar a IFL, i començo per Beden-Baden ja que en el Festspielhaus de la ciutat/balneari es van citar Sonya Yoncheva i Piotr Beczala (molt aviat esperat Werther al Liceu), per oferir un ampli concert  amb bàsicament obres del repertori francès si bé també inclou aproximacions a les operetes de Lehár i alguna que altra llicència verdiana per fer participar al públic i que s’haguessin pogut estalviar però que ja forma part d’aquesta mena de concerts, com la marxa Radetzky en el de Cap d’Any.

El concert compta amb Deutsche Radio Philharmonie Saarbrücken Kaiserslautern dirigida per el director veneçolà Domingo Hindoyan, marit de la Yoncheva. Continua llegint

FAUST A MOSCOU (Romanovsky-Lungu-Abdrazakov-Ladyuk-Pfister;Lebedev)

La darrera vegada que vàrem assistir a un streaming operístic en versió de concert a la Txaikovski Concert Hall de Moscou va ser en ocasió d’un celebrat Werther de Massenet i ara que repetim amb un altre dels més cèlebres títols de l’òpera francesa com és el Faust, estic segur que també ho celebrareu perquè el nivell és alt i compta, a banda de l’atractiu garantit del Mephistophélès del baix Ildar Abdrazakov, amb un elenc totalment rus en el que només coneixereu a la soprano lírica Irina Lungu, el que no vol dir que la resta del cast no sigui de gran interès.

Potser el Faust de Gounod sigui una “grand opéra” per a ser representada amb una bona producció de decorats vistosos i molta enginyeria escènica per “épater le bourgeois”, però una vegada més el que ens ofereixen els amics moscovites en versió de concert dóna la raó a aquells que fonamenten l’essència de l’òpera en la vessant musical i vocal per sobre de la teatral, ja que aquesta es pot ometre i en canvi,, com és el cas, es pot assolir l’èxit, mentre que tots hem vist produccions escèniques excel·lents amb cantants i direccions musicals fallides que no acaben mai d’aixecar el vol. Continua llegint

TEATRO REAL 2016/2017: DER FLIEGENDE HOLLÄNDER (Youn, Brimberg, Schukoff, Youn; Ollé, Heras-Casado)

Der Fliegende Holländer, producció d'Alex Ollé Teatro Real. Fotografia Javier del Real/TR

Der Fliegende Holländer, producció d’Alex Ollé Teatro Real. Fotografia Javier del Real/TR

No us negaré que la visió per streaming d’aquest Der Fliegende Holländer des del Teatro Real de Madrid ha resultat ser una de les decepcions grans del que portem de temporada i segurament Pablo Heras-Casado n’és el principal culpable i a partir d’aquí quasi tot no ha estat a l’alçada del que esperava.

No comprenc la direcció del afamat director granadí. No entenc el so brut i groller d’una orquestra en baixa forma, despistada, desencaixada, farcida d’errades i on la corda quedava absolutament ofegada, sense cap mena d’equilibri entre les famílies orquestrals i el que és pitjor, entre el fossat i l’escenari,  vorejant en masses moments de la representació el cataclisme catastròfic. No admeto que el director permetés que la intervenció del cor dels mariners de l’holandès en l’imponent escena del tercer acte on es confronten els dos móns, fos en un enregistrament vergonyant i de qualitat sonora pèssima. Tampoc entenc el tempo desencaixat en els dos primers actes i desaforat en un tercer on semblava que els músics tinguessin por de perdre el darrer metro. Incomprensible que el cor del Teatro Real cada vegada estigui en més baixa forma. Tot plegat en una obra de director. Lamentable. Continua llegint

La Santuzza d’Elīna Garanča amb Yonghoon Lee i Vitaliy Bilyy a l’ONP

Elïna Garanča (Santuzza) Cavalleria rusticana ONP Producció de Martone © Elisa Haberer / OnP

Elïna Garanča (Santuzza) Cavalleria rusticana ONP Producció de Mario Martone Fotografia © Elisa Haberer / OnP

A principis de desembre l’Opéra National de Paris va emparentar la Cavalleria Rusticana amb Sancta Susanna de Hindemit, un acoblament si més no curiós. Semblaria més lògic associar l’òpera de Hindemit amb la Suor Angelica pucciniana tenint en compte que ambdues passen a convents de monges, tal i com van fer a Lió l’any 2012, però l’òpera parisenca ha anat a buscar dues produccions de Mario Martone, per a la Scala la de Mascagni (allà es va representar amb els tradicionals Pagliacci) i la de Lió per Sancta Sussana. Jo avui només us parlaré de l’òpera verista i de la seva protagonista, Elīna Garanča.

La mezzosoprano letona canta una voluptuosa Santuzza, sense la visceralitat sangínia que la tradició imposa, segurament des d’una vessant més moderna, però amb unes facultats vocals d’impacte, amb la seva bellíssima veu i el seu registre ample, generós i seductor. Sembla més Lola que Santuzza i costa entendre com Turiddu pot deixar escapar una bellesa tan exòtica i tan poc meridional, tan nòrdica i tan poc camperola, tan elegant i fins i tot tan aristocràtica. Continua llegint

OTELLO DE ROSSINI AL SAN CARLO DE NÀPOLS (Osborn-Machaidze-Korchak-Gatell;Ferro)

Dos-cents anys després  de l’estrena al Teatro San Carlo de Nàpols el 4 de desembre de 1816, ha tornat a pujar a l’escenari del mateix escenari l’Otello de Gioachino Rossini.

Com en l’Ermione que fa pocs dies escoltàvem en la magnífica versió dirigida per Zedda al Théâtre des Champs Elysées de París,  estrenada 3 anys més tard que l’Otello que avui ens visita, Andrea Nozzari, Isabella Colbran, Giovanni David, i Giuseppe Ciccimarra en van ser els protagonistes (Otello, Desdemona, Rodrigo i Jago), per tant amb l’excelsa companyia en un estat vocal més pletòric, Rossini va escriure una òpera bellíssima que només té per a mi un greu problema, no haver-se inspirat en el llibret de Shakespeare.

El San Carlo ha comptat per la commemoració amb un bon equip que segurament no arriba a les cotes mítiques del quartet protagonista de l’estrena (tot això ho hem de suposar segons les cròniques de l’època) i que tampoc superen i diria que ni tan sols igualen als protagonistes de l’esmentat Ermione parisenc, però que mantenen les esperances en la feliç continuïtat de l’escola i la vocalitat rossiniana. Continua llegint

EL QÜESTIONARI IFL DE XAVIER C.

 

No cal que us parli de Xavier C. els assidus a IFL el coneixeu prou bé, si bé per a tots els que us heu incorporat darrerament haureu de visitar apunts antics per conèixer-lo una mica millor, ja que abans comentava molt sovint i darrerament s’ha incorporat al club de tots els que tot i visitar assíduament o fins i tot cada dia el blog, han fet com la Belinda, quedar-se muts.

Algun dia caldrà esbrinar el motiu (o no) però en qualsevol cas i potser per la seva ironia, la seva erudició, el seu anàlisi crític i la seva esbojarrada seriositat, els trobem a faltar.

No podia ser d’una altra manera i el seu qüestionari és sorprenent, divertit, eclèctic i com no, provocador.

Aquí el teniu:  Continua llegint