Per raons laborals, en els darrers mesos he passat molts dies a Torino, magnífica i oblidada ciutat italiana, que de manera sistemàtica, la majoria de la gent qualifica de grisa, trista i industrial, sense la monumentalitat de les grans i renaixentistes ciutats italianes o sense la força de la prepotent Milano, que es menja tot el que pot i més. Van errats aquests que pensen així, ja que Torino és una ciutat sorprenent i que com a conseqüència del Jocs d’Hivern del 2006 ha fet una transformació i una neteja de cara molt important.
Torino és la ciutat on neix la Itàlia moderna. Torino és la ciutat de la Sindone i de la Fiat, és la ciutat amb el Museu Egipci més important del món desprès del Museu del Caire, la ciutat més maçonica d’Itàlia, la ciutat de la Juve.
Humberto Eco va dir que sense Itàlia, Torino hagués estat si fa o no fa la mateixa, però sense Torino, Itàlia seria molt diferent. Torino és la ciutat dels Grisini (tradicionals bastonets de pa que acompanyen sempre a la taula i Torino és la ciutat dels Saboia, amb tot el seu llegat, cultural, artístic i arquitectònic i també és, la ciutat del Teatre Regio.

L’àntic Teatre Regio cremat al 1936 – La façana camuflada del Teatre – Sala actual

El Teatre Regio de Torino es va inaugurar el dia de Sant Esteve de 1740, està situat al costat del Palau Reial a la piazza Castello i es podia anar de Palau al Teatre sense sortir al carrer, coses dels Saboia, que es veu que des de la caseta ho volien tenir tot al abast (per anar a missa es van construir un passadís que els portava directament a una llotja a ma esquerra de la catedral a sobre de la capella de Sindone). La llotja de la catedral deixa en ridícul a la que tenien al teatre.
Recordem que a Torino es va estrenar la Manon Lescaut i La Bohème de Puccini. La sala del teatre original era, en el seu temps la més gran d’Europa amb una cabuda de 2.500 espectadors. Malgrat que la ciutat italiana declarada com a wagneriana és Bologna, a Torino s’estrenaven totes les òperes de Wagner i de Strauss, sent així la ciutat Straussina d’Itàlia.
La nit del 8 al 9 de febrer de 1936 un incendi va destruir el teatre i els bombardejos de la segona guerra mundial sobre Torino, durant els anys 1942 i 1943 varen acabar de malmetre el que en quedava.
Desprès de llarguíssimes discussions, plans i projectes, s’inaugura el nou teatre el 10 d’abril de 1973, en el mateix lloc on era, però NO com era. L’òpera escollida per la inauguració va ser la meva estimada I Vespri Siciliani i va ser dirigida escènicament per Maria Callas i Giuseppe DiStefano (aquells anys anaven junts a tot arreu), en l’única incursió que va fer durant la seva vida, la Callas en la direcció d’escena.
El Teatre Regio és un teatre de concepció moderna, una gran platea el·líptica, al estil Bayreuth, on tothom veu el immens escenari frontalment. Tal sols hi ha una filera de 37 llotges que encerclen la sala a mode de balcons, situats a un nivell superior. L’estructura de la sala és magnífica i perfectament valida, però a la decoració li convindria un canvi total de look. Li ha passat la modernitat dels anys 70 i ara quan s’entra al immens vestíbul, et dona la sensació que entres al Regio (quina casualitat!) Vistarama Palace del Paral·lel, al Alcazar de la Rambla de Catalunya o al Urgell, ens entenem oi?. Les làmpades de globus i els dibuixos pop art les moquetes i parets, ens traslladen pràcticament a Tuset Street. El colors que varen emprar per la decoració de la sala fan una mica de mal als ulls, gama de vermells, morats i blanc. La capacitat de la sala actual és de 1.800 localitats.

inauguració de la temporada 2006-2007 Turandot (fotos Teatre Regio -Torino)

La primera vegada que vaig entrar al teatre i desprès de superar una mica el mal d’ulls, va ser per veure l’espectacle inaugural de la temporada actual. Una producció “nua” de la Turandot, dirigida musicalment pel desconegut Lü Jia i escènicament pel venerable i històric Luca Ronconi. Els cantats del segon repartiment, entre gastats (Giovanna Casolla i Nicola Martinucci), discrets (el Timur de Carlo Cigni) i sorprenents (la Liú d’Angela Marambio i el mandarí de Paolo Maria Orecchia). La posada en escena nua de decorats i vestuari (be, despullats no anaven, però diguem que mudats i de carrer) com a senyal de protesta per la retallada pressupostària del govern als Ens lírics italians i a la cultura en general. Joc d’escenari i llums espectacular i poca cosa més, no passarà a la història de la meva vida aquest Turandot. L’acústica excel·lent i la visió de l’escena des de la meitat cap en darrera i una mica lateral de la platea, total.
La segona representació vista al Regio aquest gener passat, si que ha passat a la historia de la meva vida operística. Segon repartiment de la extraordinària Rusalka de Dvořák, amb direcció musical del titular Gianandrea Noseda i escènica del meu admirat, el sempre sorprenent Robert Carsen, amb la increïble producció de La Bastille (disponible en DVD). Això ja hagués estat satisfactori, però és clar mancava una cosa essencial a l’òpera, una, ni que fos tan sols una veu capaç de trasbalsar al burgés públic torinès. Per sort ens va trasbalsar la Rusalka, que al cap i a la fi és qui ho ha de fer. De manera absoluta, tan dramàtica com vocalment, amb un domini dels registres, del so i de la musicalitat absolutament extraordinàries i tot això ho va assolir, ni més ni menys que l’Àngeles Blancas, que fins aquest moment ja em tenia el cor robat i ara ja em te absolutament rendit. Sense cap mena de dubtes, una de les millors actuacions del que porto de temporada. La resta del repartiment, malauradament a força distància de la Blancas, tot hi ser correctes (Keith Olsen, Sim Tokiurek, Pavel Kudinov i Patricia Orciani).
Gaudir del ESPECTACLE del Carsen en tota la seva grandiositat, sensibilitat i poesia, sense perdre un centímetre d’escenari, tot rebent de manera nítida i transparent cadascuna de les meravelloses notes que emetia la Blancas, és gràcies a algú que va decidir que on era SI, però com era NO, Gràcies.
Que ho passeu be.

Rusalka – Teatre de La Bastille – producció de Robert Carsen
(a Torino es va representar per primer cop fora de Paris )>