Aclaparat encara per l’espectacle visual de 300, haig de reconèixer que m’ha impressionat més del que m’ha agradat.
És un còmic, ho sabíem abans d’entrar, però dues hores són molts minuts de còmic. Un cop ja has admirat per la dreta i per l’esquerra el tors dels 300, els salts a càmera lenta, els efectes visuals i la plàstica impactant (la noia del oracle a l’aigua, l’arbre amb els sacrificats, el daltabaix dels perses per l’espadat, etc.) o el tractament del color, que queda?, no hi ha acció dramàtica. La trama ja la sabem abans d’hora, és a dir sabem com acaba i con que entre el inici i el final, no hi ha trama paral·lela, doncs au, relaxat, ja que altre cosa no he trobat.
Be, no és ben be cert que no hi hagi res més. Hi ha un llarg discurs final, per part de la Reina Gorgo, del Rei Leònides i de Aristodem abans de la darrera batalla, que per sort ens estalvien, segur que servirà per iniciar la segona part. És el mateix discurs, explicat per els tres personatges bons. És un discurs que talment es pot transportar al Congrés americà d’avui i lògicament és el discurs del President Bush. No ens enganyem, és així i tuf molt. En nom de la llibertat, per enèsima vegada, escoltem un discurs feixista, d’exaltació a la guerra, una manipulació malsana d’atac contra els invasors, que ves per on són perses, és a dir iranians.
Però jo que quan li vull trobar punta a tot, la trobo, he vist encara més tocs reaccionaris. Els dolents, a part de perses, o són efeminats (ridícul Xerxes), viciosos (escena de la seducció del traïdor), corruptes, o són estrafets, febles i deformes, per tan sobornables i dignes d’extermini, vaja.
El toc gai que hi és en tota l’estètica de la pel·lícula és molt mascle, molt viril, però aquest rei persa és absolutament ridícul, una boja carnestolenca.
No diré que m’he avorrit, però la pel·lícula es buida i el interès desapareix un cop has vist dos lluites. Crec que el director, no ha tingut que dirigir els actors, la seva feinada ha estat més aviat a la taula de muntatge i amb l’equip de digitalització. Els actors, sembla que importen molt poc, doncs no hi ha quasi res a interpretar, es posen al davant de la càmera i aquesta és mou al seu voltant i ja s’encarregaran els efectes digitals de fer la resta, fins hi tot de retocar uns cossos escultòrics tan vistosos com falsos, com la mateixa pel·lícula.