Sincerament, em pregunto el motiu per el qual en Joan Matabosch ha contractat l’espectacle de Gilbert & Sullivan, que el divendres 4 i el dissabte 5 de maig, s‘ha programat al Foyer del Liceu, dintre de les mal anomenades sessions golfes.
No és que l’espectacle estigui mal fet, o fins hi tot que sigui dolent, no, no és això.  El que em desconcerta és saber el motiu per el qual al Liceu hem de riure les gràcies d’aquest humor tant deliciosament anglès i allunyat del nostre, tan de te en pastes de Fortnun & Mason (of course), tant passat, tant incomprensible a aquestes alçades. La musica és simple, melodies senzilles i  agradables, res a dir, però amb la manca del tremp que ens hauria de fer emocionar, tot i tractar-se d’espectacles amables, de crítica divertida i corrosiva, com també ho és el Barberillo de Lavapiés del infinitament superior Barbieri. Les lletres enginyoses i divertides per les dames de Kensigton Gardens, però no per les poncellines i senyorones d’ambdós sexes, del nostre eixample, que no omplien el Foyer. Malgrat això els intens d’actualitzar els cuplets a la realitat més immediata és lloable, però  tampoc calia fer aquestes aproximacions més aviat provincianes de traduir-nos al català la cançó del Mikado, per fer més entenedora una cançó, per altra banda tan explícita com Tit willow. L’espectacle no és dolent, tan Janis Kelly, l’única que canta en plena veu i gràcia anglesa, tot hi haver superat la mitjana edat. Està esplèndida. El “baríton” Richard Suart molt còmic en totes les seves paròdies, no és un portent de veu precisament i el deliciós pianista i aspirant a tenor, Wyn Davies, ha estat l’acompanyany perfecte per aquest espectacle ideal per les tietes del Zeffirelli. Tots tres han conjuntat les veus de manera sorprenent en el Three little maids de The Mikado.  

Dit això, que coi pinta aquest espectacle a la temporada, si encara no han passat ni pel teatre, ni pel foyer, ni per les golfes, cap sessió dedicada a la musica teatral espanyola?. Quina por te en Joan Matabosch a programar un espectacle, un recital o una sessió golfa de musica espanyola, de sarsuela, de revista o cabaret?. Avui reia totes les gràcies de les parodies d’espanyolada segons la visió tan British, amb vestits de torero i castanyoles horrorosament tocades per Miss Kelly. Ell i les patums que seien a la seva taula, tan llustrades, elles, no són capaces de programar un bon espectacle de musica de Chapí o Chueca?. Tenen por de ser titllats de espanyolistes?, de botiflers? O és una qüestió d’estètica? Per què si és d’estètica, lo d’avui era tan horrorosament passat, tan entranyablement infumable, que jo crec que no hauria de tenir cabuda en una temporada com la del Liceu. Estic segur que si els hi diem a Miss Kelly i Mr Suart i Davies, que en el  Teatre o al Foyer no es programa mai sarsuela, ni representada, ni en concert, ni en recital, no s’ho podrien arribar a creure. Ja els hi agradaria als anglesos, tenir un planter de compositors i d’obres com les nostres.