LICEU 2016/2017: WERTHER

Quasi 25 anys després de la darrera representació al Gran Teatre del Liceu (19 de juliol de 1992) ahir per la tarda va tornar al seu  escenari Werther, l’exquisida òpera de Jules Massenet, i ho va fer de manera excel·lent perquè va comptar amb un intèrpret de luxe, el tenor polonès Piotr Beczala, que només havia cantat al Liceu en aquella gran selecció del Faust en forma de concert que va inaugurar vergonyosament la temporada 2011/2012. Si aleshores va triomfar ahir va excel·lir, fins i tot bisant “Puorquoi me réveiller?” potser com a revenja, enfadat perquè va quedar el 10 de 14 a la tria d’aquesta casa, quelcom que no té cap importància, perquè el que veritablement importa és el que va passar ahir al teatre i Beczala es va posar al públic del Liceu a la butxaca després de que els dos darrers Werther al teatre fossin interpretats per Kraus, i una mica de fenomen “vidus de Kraus” cal reconèixer que encara regnava al teatre, ahir aquest fantasma es va esvair, ahir va ser una gran tarda d’òpera. Continua llegint

LICEU 2016/2017: SONDRA RADVANOVSKY

001

Al Liceu sempre han agradat les grans veus, les de volum abassegador que omplen tots els racons de la sala encara que pel camí caiguin consideracions de caire preciosista, d’estil i d’estètica que poc importen a aquells que s’estimem més un plat abundant a una exquisidesa per paladars refinats, res a dir jo he estat el primer en una època ja llunyana de la meva vida en sucumbir rendit a aquesta mena de fenomens, amb els anys però, m’he tornat més exigent en certs aspectes i qüestiono molts dogmes per molt que la reacció del teatre sigui majoritàriament contraria a la meva percepció.

És impossible no rendir-se a una veu com la de Radvanovsky i es fa difícil no caure rendit quan canta allò que li escau com anell al dit. Continua llegint

EL “ALLEIN, WEH GANZ ALLEIN” DE HERLITZIUS AL LICEU

 

 

Evelyn Herlitzius Elektra al Liceu 2016 Fotografia ® A Bofill

Evelyn Herlitzius Elektra al Liceu 2016 Fotografia ® A Bofill gentilesa del departament de premsa del Grann Teatre del Liceu

L’imponent Elektra d’Evelyn Herlitzius no es pot apreciar en tot el seu aclaparador abast i esplendor només en la gravació radiofònica (esplèndida per cert la transmissió de Catalunya Música). Cal veure-la, ja que la seva actuació escènica transmet la força i la complexitat del personatge en perfecte sintonia amb la seva interpretació vocal, no es  poden dissociar i per tant només amb la banda sonora quedem coixos.

Tot i així la transmissió de Catalunya Música del dia 15 de desembre, sobretot per a tots els que l’hem vist en el teatre, és un record imprescindible per mantenir intacta la memòria alhora que també podrem apreciar la resposta orquestral i la direcció de Josep Pons.

Al respecte m’agradaria dir que ningú ha mencionat que l’orquestra del Liceu més les ampliacions pertinents per fer front a la monumental partitura, no reunia tots els músics “imprescindibles” que calen segons les exigències de Strauss. Sembla ser que falten quatre clarinets, quatre trompes, un heckelfon, dos trombons i un fagot. Suposo que de la mateixa manera que el Liceu no utilitza les edicions crítiques de moltes òperes per no pagar drets en molts casos elevadíssims, també deu prescindir de músics, no sé si amb el consentiment del director musical, no tan sols de l’òpera sinó que en aquest cas coincidint amb el del teatre o potser amb la resignació incomprensible, de qui no pot comptar amb els musics necessaris per fer una òpera. Continua llegint

LICEU 2016/2017: ELEKTRA

Hi ha nits que et queden gravades a la memòria de per vida i no tinc cap mena de dubte que la d’ahir serà una d’aquestes.

No sempre és possible obtenir d’artistes amb gran talent resultats a l’alçada de les expectatives, hi ha molts factors que influencien per tal de que tot es conjuri a favor de l’art i arribar a assolir un nivell de compromís i excel·lència extrem que facin possible que tot el públic respongui extasiat i excitat després del darrer acord, amb un rugit de gratitud espontani i  ensordidor per intentar agrair tot el que han rebut amb intensitat desenfrenada durant una mica més dels 100 minuts que transcorren des de que les criades netegen durant uns llargs minuts de silenci musical, només trencat per l’escombrada del pati interior del palau reial de Micenes, fins els conclusius i violents darrers acords de l’orquestra abans que la foscor envaeixi l’escenari i ens evidencií que la màgia en aquesta ocasió brutal, de l’òpera ha acabat i que tornem per tant a la quotidianitat.

En recordo unes quantes de nits com les d’ahir, no moltes, però són en qualsevol cas aquelles nits que recordes, rememores i transmets a tots els que en un futur no massa llunyà voldran conèixer i saber coses de primera ma dels afortunats que hi varen assistir. Que al sortir m’aturin dues noies a les quals no havia vist mai i em diguin que han baixat expressament de Ripoll fent-me cas, per no perdre’s aquesta Elektra malgrat que no és el repertori o el tipus de música que més els satisfà i el més important, que em diguin que els ha agradat molt, és com us podeu imaginar el colofó perfecte a aquesta experiència musical, teatral i vocal que de ben segur es repetirà en les quatre representacions que queden (11,15,19 i 23 de desembre) i que no us hauríeu de perdre per res del món, i ara, si l’excitació que encara em dura després de les més 3 hores d’acabada la representació, m’ho permet, us explicaré els motius. Continua llegint

TIME OUT I L’ELEKTRA llegir-ho per creure-ho

Evelyn Herlitzius (Elektra) Producció de ptarice Chéreau a Aix-en-Provence 2013 Fotografia Pascal Victor/ArtComArt

Evelyn Herlitzius (Elektra) Producció de ptarice Chéreau a Aix-en-Provence 2013 Fotografia Pascal Victor/ArtComArt

He llegit amb perplexitat els motius per els quals la revista Time Out creu que paga la pena apropar-se al Liceu per veure l’Elektra de Strauss.

Possiblement el Time Out en la versió anglesa que jo coneixia com a revista de referència cultural del Londres de fa 30 anys mai hagués encapçalat les raons per veure aquesta obra mestra a la ROH com ho fa a l’edició catalana en el 2016. De fet ningú signa aquest reguitzell de perles i més aviat sembla una promoció feta des del mateix Liceu, si més no l’estil recorda molt aquell tarannà de les promocions que envaeixen els mitjans de comunicació promocionant l’activitat del teatre, con aquell ja mític Benvenuto Cellini de Terry Gilliam.

Més que provocar l’interès del públic operístic d’aquí i arreu,  que hauria de ser l’objectiu que semblaria normal per part de la direcció del teatre tractant-se d’una producció lloada fins la sacietat i amb l’imponent equip vocal de la famosa estrena a Aix-en-Provence, el teatre sembla que amb només 5 representacions, que segurament en un altre teatre faria mesos que s’haurien esgotat les localitats, aquí encara n’hi ha moltes de disponibles, no hi hagi cregut mai, semblava que Elektra ja era un problema abans de començar, una nosa i un compromís heretat de l’antiga direcció. Com és possible que no l’hagin sabut vendre? Com és possible que hagin hagut de recórrer  al pèssim guru del Time Out per intentar omplir de modernor allò que al Liceu ja no omple però en altres teatres si?. Què ens fa diferents? o perquè hem canviat tan ràpidament? Continua llegint

LICEU 2016/2017: LE NOZZE DI FIGARO

Vaig assistir a l’assaig pre-general de Le nozze di Figaro i ahir a la darrera representació de les 7 programades aquesta temporada i curiosament ahir semblava més un assaig pendent de rodatge i en el pre-general tot semblava més lligat. Potser el fet de que ahir Susanna i Cherubino fossin les del repartiment alternatiu (també ho van cantar el dia 10) podia influir, però em va sorprendre que hi haguessin tants dubtes entre el fossat i l’escenari, perquè el pre-general del dia 4 de novembre.

Josep Pons ha aconseguit que l’orquestra del Liceu ofereixi un so pulcre, polit i en definitiva mozartià, sobretot gràcies a una corda molt motivada i corpòria, i a unes fustes (imprescindibles en l’orquestració de Mozart) càlides i de resultats feliçment curosos i de qualitat, que van mantenir l’estructura refinada i un so genuí, que amb la distribució concentrada en el centre del fossat i aquest molt més alçat del que és costum a la casa, atorgava una sonoritat més abrupte, fins i tot podia semblar agressiva, que recordava les interpretacions més historicistes, allunyades de classicisme més amable i dolç. Continua llegint

LICEU 2016/2017: RECITAL SIMON KEENLYSIDE & MALCOLM MARTINEAU

001

El públic que ahir en prou feines omplia el 50% de l’aforament del teatre va posar en evidència la decrepitud d’un model cultural que està perdent la exquisidesa, el refinament o aquella “finezza”, com diria un italià cultivat, que potser un dia ja llunyà semblava que teníem, però que després de l’expressió més barroera del comportament durant el liederabend que van protagonitzar el baríton ara irlandès (ençà del Brexit) Simon Keenlyside i el pianista Malcom Martineau, ha quedat definitivament oblidat donant pas a la tristíssima demostració que aquest teatre per poc que s’ho proposin perdrà el valor de la marca, i parlo en termes marquetinians perquè sembla que al cap i a la fi és l’únic que els interessa.

Perdoneu que comenci parlant de temes aliens als artistes però ahir el poc i mal avingut personal que varem anar al teatre, varem poder assistir a una vergonyant manca de respecte quan no tan sols no es van respectar els blocs del programa, aplaudint quan els semblava, sinó que alguns ho feien insistentment abans de que el piano acabés els darrers compassos, com si veiessin virtualment que el teló començava a baixar, senyal inequívoc per els neòfits que encara que la música continués, ells ja tenien la vènia per aplaudir.   Continua llegint

LICEU 2016/2017: DMITRI HVOROSTOVSKY

001

Ambient de màxima expectació el diumenge per la tarda al Liceu per assistir al concert que el baríton rus Dmitri Hvorostovsky acompanyat per l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu dirigida per Mikhail Tatarnikov, va oferir en aquest moment especialment sensible de la seva vida, superant una greu malaltia que aparentment no ha deixat gaires seqüeles a la veu, si a la força i la intensitat de l’emissió.

El preciós programa estava format per una part íntegrament eslava, només per això calia anar-hi ja que és molt difícil escoltar les obres programades als  escenaris, no només al del Liceu, i una segona part italiana i un afegitó francès molt més habitual tot i que amb una concessió no gens habitual en concerts i recitals. Tot plegat una proposta que cal agrair al carismàtic baríton rus.

Comencem per les coses formals: Continua llegint

LA SEGONA DIVISIÓ O L’ENTREVISTA DE ROGER GUASCH AL 3/24

roger-guasch_2

Ahir Ramon Pellicer a l’entrevista que cada diumenge fa al 3/24 de Televisió de Catalunya va allunyar-se de la temàtica política habitual, entrevistant a Roger Guasch, director general del Gran Teatre del Liceu en ocasió de la inauguració de la temporada 2016/2017. Que la cultura i el Liceu desplacin per un dia als polítics és quelcom gratificant.

L’entrevista no ens ofereix cap novetat estimulant, malgrat que en un moment determinat se’ns anuncia que per celebrar el vintè aniversari de la tercera inauguració han tingut la “brillantíssima” idea de pensar en inaugurar amb Turandot, quelcom que si depengués de mi no faria mai, però ja ho explicaré després.

El que em mou a replicar al senyor Guasch és la manca de modèstia que el caracteritza, atorgant-se les medalles que encara ningú li ha penjat i que possiblement encara no es mereix, dels èxits assolits des de que ell i el seu equip han agafat les regnes del Liceu. Continua llegint

LICEU 2016/2017: MACBETH (Tézier-Serafin-Kowaljow-Pirgu;Loy-Bisanti)

Possiblement, només possiblement, si en lloc de l’anodí, poc apropiat i gris Giampaolo Bisanti al capdavant de la direcció musical haguéssim tingut un director amb idees, força i grandesa verdiana, sentit teatral i dramàtic, i només una mica de la categoria necessària per inaugurar una temporada d’òpera d’un teatre que vol ser alguna cosa, la cosa hagués anat millor del que va anar, perquè sense anar malament, sense ser quelcom calamitós, va ser un Macbeth on Verdi no va aparèixer en cap moment, ni tan sols en aquells finals dels actes primer i segon on un director pot fer enlairar la temperatura gràcies al regal que Verdi els ofereix amb dos concertants, marca de la casa, per sucar-hi pa, però Bisanti que ja va demostrar a Peralada en el Turandot d’aquest passat estiu que no té cap mena de interès, mai pot ser el director que inauguri la temporada del Liceu. Continua llegint

LOS ANGELES 2016/17: MACBETH (Domingo-Semenchuk-Chacón Cruz-Tagliavini;Conlon)

A Los Angeles com al Liceu d’aquí a pocs dies, han inaugurat la temporada amb Macbeth, la magnífica òpera verdiana, comptant amb l’incombustible i inclassificable Plácido Domingo en el rol protagonista i amb l’explosiva Lady de la mezzosoprano russa Ekaterina Semenchuk.

Ja em perdonareu però només vull parlar-vos de la Lady segons la mirada d’Ekaterina  Semenchuk, per a mi l’únic realment rellevant de la representació, sempre i quan no considerem rellevant que un tenor d’entre 75 a 79 anys (depenent de les fonts) canti el rol de Macbeth, segurament millor que barítons que podrien ser els seus fills, però en a mi aquesta darrera etapa del cantant madrileny no m’interessa per raons que ja he explicat abastament, en canvi aquesta aproximació de Semenchuk, seguint glorioses companyes de vocalitat mezzosopranil (Bumbry, Verrett, Cossotto encara que no en escena, Ludwig, Höngen, Zajick o darrerament Violeta Urmana i de manera sorprenent Larmore, entre moltes), Continua llegint

LICEU 2015/2016: DIE ZAUBERFLÖTE (Ivashchenko-Clayton-Pudova-McKay-Köninger)

La temporada 2015/2016 del Gran Teatre del Liceu es tanca amb la celebrada producció que Barrie Kosky i Suzanne Andrade han passejat per mig món, de Die Zauberflöte de Wolfgang Amadeus Mozart amb dos equips vocals al complert procedents de la Komische Oper de Berlín sota la direcció del director musical del cèlebre teatre alemany, Henrik Násási. Tot plegat garanteix un nivell i una correcció homogènia molt solvent, però en cap cas una versió memorable d’aquesta cabdal i popular òpera, i això `perquè a la Komische, com a tants teatres alemanys, les prioritats són unes altres i potser el fet diferencial rau per l’aposta escènica, en aquest cas veritablement singular.

La representació va començar amb un missatge de record a les víctimes dels atemptats terroristes, especialment al darrer de Niça llegit en quatre idiomes, català, castellà, francès i anglès, que va provocar una ovació del públic que omplia el teatre. Continua llegint

LICEU 2016/2017: ELS PRIMERS CANVIS A…”DER FLIEGENDE HOLLÄNDER”

Thomas Johannes Mayer

Thomas Johannes Mayer

Diu el comunicat que ha enviat el Liceu (jo encara no l’he rebut):

Us informem que el baríton Thomas Johannes Mayer ha eliminat el rol d’holandès del seu repertori i no participarà a l’òpera ‘L’holandès errant’ que es representarà al Liceu del 2 al 28 de maig de 2017.  
Els cantants Albert Dohmen (2, 6, 10 i 14 de maig de 2017) i Egils Silins (18, 22, 26 i 28 de maig de 2017), dos noms wagnerians de renom internacional, el substituiran. Continua llegint

LICEU 2015/2016: LA BOHÈME 2 o l’enèsim incompliment

Eleonora Buratto (Mimi) i Saimur Pirgu (Rodolfo) Foto © Antoni Bofill

Eleonora Buratto (Mimi) i Saimur Pirgu (Rodolfo) Foto © Antoni Bofill, gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.

S’han fet tan habituals el canvis en els repartiments del Liceu, que veure un trist foli en el dispensador dels fulls de sala (ni tan sols es dignen a canviar-ho com sempre s’havia fet i es fa arreu) anunciant el darrer dels incompliments, ni ens altera ni tan sols ens indigne.  Surt una senyora a dir-ho davant del teló (ahir no era la senyora Scheppelmann) i ho aplaudim amb resignació cristiana. Definitivament el Liceu s’ha empobrit en tots els sentits, també el públic tan pacient, tan conformista, tan letàrgic, tan gris, tan poc exigent i tan bon pagador.

Ahir molts hi varem anar pensat que Polenzani cantaria Rodolfo, l’únic atractiu d’una Bohème provinciana i sense interès, i ens varem trobar que Tatiana Monogarova es va indisposar (a ella ningú la va trobar a faltar) i en el seu lloc cantava Eleonora Buratto, fet que hagués provocat, si els astres ens haguessin estat favorables, que la parella que molts anhelàvem per a aquestes representacions discretes, amb Buratto com a Mímí i Polenzani com a Rodolfo, fos possible, però el tenor nord-americà també es va indisposar (masses indisposicions tot i que hi ha qui diu que s’ha enfadat amb el públic del Liceu perquè no l’aplaudim prou, com en Marcelo Álvarez, recordeu?), i va cantar Pirgu, tant ell com Buratto havien cantat el dia abans, per tant el Liceu arriscava al màxim i els feia cantar dos dies seguits, potser els més perjudicats vam ser el públic del torn T, o no.

És a dir repetíem el tenor i la soprano que ja vaig veure el dia 21 de juny i la resta del cast oficial que em tocava veure. Continua llegint

LICEU 2015/2016: LA BOHÈME (Buratto-Pirgu-Bermúdez-Kulchynska-Galán-Radó)

La Bohème és tan bona que ni la mediocritat pot amb ella, sempre té aquella frase musical, aquella melodia o aquell arravatament emocional que et provoca el calfred, és una obra mestra i encara que sobre l’escenari imperi la grisor, la partitura i el llibret s’imposen.

Sobre l’escenari del Liceu i al llarg de la seva luxosa història, s’han vist Bohèmes de tota mena, algunes inoblidables i altres oblidables.  Aquesta que vaig veure ahir seria clarament de les segones si no fos perquè compta amb una Mimi de veritat, amb una veu de veritat i amb una artista de veritat, el seu nom Eleonora Buratto, i si no fos (una altra vegada) que no té encara l’aureola d’estel operístic, que mereix molt més que altres sopranos que omplen els teatres amb més glamur que veu i obtenen èxits fins i tot abans de començar a obrir la boca, ahir hagués merescut un èxit molt més sonat del que va obtenir, tot i que va ser la més aplaudida. Continua llegint

JAUME RADIGALES ENTREVISTA A ROGER GUASCH

Ahir a Una tarda a l’òpera, el programa de les tardes de diumenge de Catalunya Música referent de l’activitat operística a casa nostra, va dedicar quasi tres quarts d’hora a Roger Guasch, director general del Gran Teatre del Liceu, que sota les preguntes, algunes incisives, de Jaume Radigales, va tornar a fer un “deja vu”, posant el pilot automàtic per deixar anar xifres i xifres, no del tot contrastades, o si més no, no del tot ben explicades, que només ens acaben conduint a una autocomplaença i/o un autobombo impropi d’un teatre en plena crisi que té molts fronts oberts i que hauria, si més no, de buscar un equilibri, no només en el compte de resultats, sinó en el model cultural, no apostant només per un equipament estrictament abocat a la rendibilitat de taquilla, que encara no tinc gaire clar amb els descomptes d’última hora, que s’hagi assolit. Continua llegint

LICEU 2015/2016: DIANA DAMRAU i Nicolas Testé

Diana Damrau Liceu 2015/2016

La soprano alemanya Diana Damrau s’ha apuntat a la llista de cantants que aprofitant la seva posició avantatjosa ens encolomen a la seva parella, també cantant, i es queden literalment tan amples i satisfetes. Al menys el senyor Testé té allò que en diríem una presència i lluny de ser un cantant digne de fer un concert en solitari a qualsevol teatre o sala de concert amb pretensions, acompanya a la seva il·lustre senyora amb una discreció elegant, res més. Ara bé que tingui quasi el mateix protagonisme que Damrau, 5 peces en solitari i un duet, més una més i un duet en la tanda de propines, és excessiu i injust, perquè a banda de la seva senyora, dubto que hi hagués en tot el teatre algú que l’anés a veure a ell i de passada a la senyora, per tant un duo a cada part i una obra en solitari ja hagués estat molt més del desitjable i en canvi en lloc de les sempre feixugues obres orquestrals en concerts d’aquesta mena, per deixar descansar al solista, l’hem escoltat a ell (o quasi)  i d’aquesta manera tots (o no ben bé) satisfets. Continua llegint

LICEU: UN COMIAT INESPERAT

thais8_07-012

Abans d’ahir se’m va apropar una senyora que fa més de seixanta anys que va al Liceu, per tant que em coneix des del meus inicis (1975) i em va dir:

Joaquim t’informo que després de més de 60 anys deixo l’abonament. M’ho va dir amb decisió, ferma, sense possibilitat de rectificar una decisió meditada. Els ulls delataven tristesa, no podia ser d’altre manera.

Em va dir que marxava tipa, que no li agradava el que feien i com ho feien, que l’increment del preu no justificava en cap cas el que rebia i per tant decidia deixar l’abonament i no tornar al Liceu. Continua llegint

LICEU 2015/2016: I CAPULETI E I MONTECCHI (Ciofi-Tro Santafé-Siragusa)

No us negaré que 2 Capuleti e i Montechi en 24 hores es fan una mica feixuccs, en primer lloc perquè és una òpera menor de Bellini, amb moments de gran bellesa i altres de tràmit, i també perquè si els cantants, malgrat ser tots de bon nivell, no són excepcionals, costa més tirar endavant una representació que tampoc compta amb una producció escènica i una direcció musical que ajudin a situar-la, ni que sigui com un miratge, en un lloc superior al que li pertoca per mèrits, el treball de Bellini.

Seguint les dues vessants d’anàlisi que tan bé em va anar ahir per explicar la meva experiencia amb l’altre repartiment (Siurina-DiDonato-Albelo), avui insistiré en allò que em sembla objectiu, amb allò més subjectiu que sempre acaba decantant la balança. Continua llegint

LICEU 2015/2016: I CAPULETI E I MONTECCHI (Siurina-DiDonato-Albelo)

Hi ha dues maneres de veure una mateixa cosa, l’objectiva i la subjectiva, i si només fonamentem el judici en una d’elles segurament la nostra valoració quedarà coixa, per tant intentaré sense saber si seré capaç de reeixir, explicant d’aquesta manera el que vaig viure ahir al Liceu en la primera representació que he assistit aquest any de l’òpera I Capuleti e i Montecchi, amb el repartiment que encapçala l’apunt, és a dir, Joyce DiDonato infiltrada en el repartiment alternatiu, al costat d’Ekaterina Siurina i Celso Albelo.

No tenia previst assistir-hi, tot i l’interès per veure els tres cantants, pensant que en la funció d’ahir dissabte ja no hi haurien entrades sense visió disponibles, però la veritat és que la vaig comprar el dia abans i tot i que el plano mostrava molts menys verds dels que realment hi havia, el Liceu presentava una visió general acceptable, malgrat que hi havia buits en totes les zones.  Continua llegint