El tenor nord americà Paul Groves va cantar a l’any 1997 a la Bayerische Staatsoper, al costat de l’Edita Gruberova, l’Arturo de I Puritani de V.Bellini. Fins aquí res d’especial.

El sorprenent d’aquelles funcions és que, en el tercer acte i en temible, preciós i famós concertant Credeasi, misera!, el senyor Groves va fer un FA sobreagut de pit. Això per a tots els que no sou gaire operòfils i us acosteu a aquest blog per amistat, curiositat o heu vingut a parar a ell de manera absolutament errònia, perduts en les immensitats de la xarxa, és una proesa per a moltes sopranos, però per a un tenor és una cosa inaudita (o pràcticament).

Luciano Pavarotti en la seva gravació comercial amb la DECCA, al costat de la esplendorosa Joan Sutherland, el fa però en falset (en teoria com es feia quan es va estrenar l’obra), l’efecte és ridícul i risible.

Nicolai Gedda un altre històric i mai ben ponderat tenor, ho va fer i aquest de semi pit (és a dir una barreja entre el falset i de pit).

També ho han fet, que jo sàpiga, William Mateuzzi, Chris Merritt i Rockwell Blake, però no en tinc constància sonora.

Paul Groves, en directe i sense cap trampa d’estudi, ho va fer. L’efecte és molt estrany, fins hi tot pot arribar a ser desagradable. Hom no espera una nota d’aquest tipus en una veu d’home. La gosadia és fabulosa i els resultats esplèndids, tot i que la resposta del públic, al menys en el moment de fer-ho, va ser de incredulitat i crec que va dubtar si era la Gruberova, la que s’havia despenjat per allà en mig.

Sense cap mena de dubte, crec que és un document per la historia. El FA el fa als 4’34”, però tot el fragment és preciós.

Amb aquest fragment estreno els arxius sonors en el blog.