Hi ha pel·lícules que necessiten del boca a orella per mantenir-se en la cartellera, aquesta és una d’aquestes i aquest tipus de pel·lícules no acostumen a fallar mai. No porten una campanya publicitària al darrere, ni intenten batre tots els rècords de taquilla en un cap de setmana, però poc a poc, van fent i al final esdevenen un fenomen, en aquest cas, estiuenc.

A L’équipier, he trobat un clar referent o similitud de certa part argumental amb The Bridges of Madison County (Clint Eastwood) 1995, però molt més austera,  més europea, per entendre’ns fàcilment, amb un tempus molt pausat i amb unes interpretacions intimistes i molt controlades, com no podia ser d’altre manera si s’està fent un retrat de l’ambient i de la gent de la Bretanya.

No és la millor pel·lícula del any, això està clar, però si voleu emocionar-vos, amb persones i sentiments, aquesta és la vostre pel·lícula. Grans paisatges oberts per escenificar curiosament un món tancat, que és concentrarà simbòlicament dins un far, aïllat al mig del oceà.

Interpretacions excel·lents del trio protagonista (Sandrie Bonnaire, Philippe Torreton i Gregori Derangere) i la resta una mica més estereotipats, tant els personatges com les interpretacions, però en tot cas solvents. Direcció austera (Philippe Lioret), poc personal i mancada d’una personalitat que la faci ser una obra mestre. Fotografia (Patrick Blossier) i música (Nicola Piovani) de pel·lícula i mai millor dit.

Molt recomanable, sobretot amb aquest panorama tan poc atractiu, a l’espera del inici de temporada.