No fa gaire l’Alberto em va motivar per parlar de A Chorus Line i no m’ha costat gaire, de fet gens. Ha estat tot un plaer.
El 21 de maig de 1975 s’estrenava al The Public Theater, al off Broadway, A Chorus Line.
Abans de l’estrena ja havia corregut tan la veu de l’excepcionalitat del espectacle, que la demanda va exhaurir totes les entrades. El seu productor, Joseph Papp, va decidir que el musical passés a Broadway i l’estrena al Schubert Theater va tenir lloc el 25 de juliol del mateix any. Va romandre en cartell durant 6.137 representacions. La llarguíssima permanència d’aquest espectacle, a Broadway, tan sols ha estat superada per Cats i The Phantom of the Opera.
De les 12 nominacions que va rebre pels Tony d’aquell any, en va rebre 9:
- Best Actress – Donna McKechnie
- Best Featured Actor –Sammy Williams
- Best Featured Actress – Kelly Bishop
- Best Director – Michael Bennett
- Best Musical Book – James Kirkwood, Jr. – Nicholas Dante
- Best Score – Marvin Hamlisch (música) i Edward Kleban (lletres)
- Best Lighting Design – Tharon Musser
- Best Choreography – Bob Avian, Michael Bennett
A l’any 1976 va guanyat el Pulitzer, el New York Drama Critic’s i el Circle Award a la millor obra teatral. A l’any 1976 es va estrenar a Londres i va guanyar la primera edició del premis Olivier.
A l’any 1985 es va fer la versió filmada, dirigida per Richard Attenborough, que jo crec absolutament fallida, traint l’esperit del musical.
A l’any 2006 s’ha reposat a Broadway amb direcció de Bob Avian i amb la reconstrucció de la coreografia original, realitzada per Connie Wong. Va rebre dues nominacions als Tony, per no en va guanyar cap. Hores d’ara es continua representant al the Schoenfeld Theatre. 
A L’any 1990 es va editar un llibre on s’explicava la gènesis del musical, amb entrevistes a molts dels membres presents a l’estrena, on es revelava que la idea original no va ser de
Michael Bennett, com s’atribuïa ell, si no que els autors eren Michon Peacock i Tony Stevensa, dos ballarins que el varen convidar a assistir com espectador i a donar idees sobre la formació del cos de ball, en aquest espectacle que havia de servir com a llançament dels alumnes d’aquest workshop. Bennett ràpidament, va agafar el control i la idea i es va desempallegar dels dos creadors, que varem posar-li plets i demandes.L’excepcionalitat i originalitat d’aquest espectacle roman en la eliminació dels veritables solistes del espectacle. Tots els participants tenen el seu numero, però no podem dir que un 
sigui més protagonista que l’altre. És un espectacle, on la star de Broadway no hi te cabuda, s’ha acabat allò d’un nom lluminós per sobre el títol del obra. Aquí el protagonisme recau en els coristes, en la seva historia, en la duresa de les proves del càsting i els posteriors assaigs fins arribar al dia de l’estrena. Els solistes d’aquest hipotètic musical no hi surten, formen part d’un altre musical que ja hem vist moltes vegades.
L’espectacle te números extraordinaris, sense cap mena de dubte encapçalat per One, que amb un mirall, la línea del cor amb els seus fracs daurats i els seus barrets han passat a la millor història de Broadway, però no podem oblidar Nothing, The Music and the Mirror, Dance:Ten;Looks:Three o What I Did for Love.
(podeu escoltar els tracks en vermell, clicant a sobre i després prement play).
Marvin Hamlisch, després del èxit de A chorus Line, ja no va poder repetir-ho en cap altre musical. És l’autor de la música de They’re Playing Our Song (1978) o The Goodbye Girl (1931). Pel cinema ha escrit bandes sonores importants, Ordinary People (1980), Sophie’s Choice (1982) o l’adapatció de la música de Scott Joplin que va fer per la banda sonora de The Sting (1974).
Us deixo, com no podia ser d’altre manera un vídeo on veurem al final i per enèsima vegada el One, aquest cop procedent del inici de l’entrega dels Tony del 2007, en el Radio City Music Hall, i si s’acaba amb l’aparcició de l’Angela Lansbury, doncs tots de genolls.
IN FERNEM LAND 
A Chorus Line, es el musical que ha quedat com a senyera i paradigma de la causa gay als USA, el fet de que la majoria dels noms esmentats mes amunt com guanyadors dels tonys hagin mort a causa del sida.
Es un musical que la gestació ja va ser dintre de la comunitat i la tragedia posterior barreijat amb el contingut del show ha fet d’aquest musical un trade mark imborrable, el sr. Hamlish per això esta viu encara i ell juntament amb Neil Simon lideren una associació per recullir diners per aquesta terrible malaltia
M'agradaM'agrada
Me encanta “What i did for love”, ya sea cantada por Engelbert Humperdinck, en un extremo, o por Leontyne Price, en otro…
M'agradaM'agrada
Yo tuve la suerte de verla en el Drury Lane de Londres en 1976 y aparte de que quedé magnetizado por la música y por todo el desarrollo teatral y la fabulosa coreografía, tuve la sensación de que con este título se le daba la segunda puntilla al género (la primera fue con “Hair” y la tercera sería con “Follies”), al prescindir de estrellas y de auténticos protagonistas, ya que éstos son todos los que quedan al final para la línea de coro, más aquellos eliminados en la selección, pero sin destacar nadie por encima del resto.
El único nombre conocido era el de Jean Pierre Cassel, el famoso actor francés, que en la obra era el director del espectáculo y el seleccionador de coristas. Pero su intervención era invisible, sólo se oía su voz. En la versión fílmica queda personificado por Michael Douglas apareciendo como auténtico protagonista. Una traición más del film respecto al musical teatral.
M'agradaM'agrada
No sé dónde colocar mi comentario sobre la Netrebko de al lado, pero me parece que como “Meine Lippen sie küssen so Heiss” procede de la opereta/ópera “Giuditta” este apartado es quizás el más propio.
Está genial. Exhuberante. Hermosísima. Canta de coña, con agudos, centro y graves. Se mueve como si el Albert Hall fuese el salón de su casa. No tiene ningún sentido del ridículo. Está simpatiquísima. Su voz es preciosa y sin ningún problema de emisión, ni girando ni bailando.
La pieza es hermosísima. Para mí una de las tres arias más hermosas de Lehàr y ella la canta como nadie.
Enfín, qué más puedo decir? Ojalá hubiera una docena de Netrebkos por el mundo de la ópera y que además pudiéramos verlas en persona!
M'agradaM'agrada
Para mí la tercera puntilla al musical fue “Follies” y no la segunda, pues aún cuando ésta se estrenó en Broadway en 1971 yo la ví en Londres en 1987, es decir posteriormente a mi visión de “A chorus line” y, aún conociendo la música y canciones a través del disco, no podía saber la trascendencia del espectáculo de Sondheim, con toda su corrosividad y tristeza, hasta que lo ví en el West End.
M'agradaM'agrada
Colbran, diguem que a la Netrebko no li calen gaires comentaris, per això no li he fet cap post. Però està be aquí
M'agradaM'agrada
También tuve la suerte de ver la representación en Londres en el Drury Lane y quedé fascinado por este musical dentro del musical que, sin lugar a dudas, continúa ocupando un importante lugar entre los mejores musicales de Broadway. Era imposible de trasladar al cine, y sin embargo lo hicieron, dando como resultado un fiasco enorme. También recuerdo la versión “latina” que pasó, sin pena ni gloria, por el Tívoli de Barcelona. Hay que reconocer que tiene en su contra el que “One” un número musical espléndido y paradigma de lo que uno espera en un típico musical de Broadway (aunque éste no lo era) haya sido copiado hasta la saciedad por todo tipo de programa de variedades que han logrado acabar adocenandolo.
M'agradaM'agrada