El dissabte vaig anar a veure Hairspray, sense gaires ganes, la veritat, però és un musical i cal donar oportunitat al gènere.

La primera sorpresa és el inici de la pel·lícula, el engrescador Good Morning Baltimore, que està filmat de manera fresca simpàtica, amb un moviment de càmera com no es veia des de les mítiques pel·lícules musicals des anys 50.

Cal dir doncs, que el desconegut director (per les meves prioritats fílmiques) Adam Shankman, sap dirigir un musical, cosa que no es pot dir d’altres directors més reconeguts. Els números musicals estan prodigiosament dirigits, amb estima pel gènere i amb sapiència coreogràfica. Shankman era ballarí i coreograf abans de dedicar-se a dirigir estúpides comèdies americanes. Ara, amb aquest Hairspray ha tingut la possibilitat de demostrar que és el que realment li agrada. Si recordeu el desastre de Chicago era la càmera la que es movia per fer veure que la Zeta-Jones, la Zellweger i el Gere ballaven, en canvi aquí hi ha una planificació dels números musicals on es permet veure els ballarins i les coreografies amb profunditat, sense necessitat de plans ràpids i curts. 

La versió musical de la pel·lícula del mateix títol dirigida per John Waters, és molt light. Pràcticament, l’han convertida en un musical de la Disney i tota la mala llet i la transgressió de la primera, esdevé caricatura. Començant per l’error més gran, segons el meu entendre, de donar-li el rol de Edna Turnblad a John Travolta. No hi ha la composició de personatge com feia Divine en la versió de Waters. Ha tingut por a passar-se o s’ha quedat tapat pel maquillatge i els efectes.

Els que si m’han agradat molt són la Velma de Michelle Pfeiffert i el Dad Wilbur de Christopher Walken. Ella fent una Cruelle DeVil fantàstica, sexy i divertida, malgrat que la cirurgia estètica no pot amagar els anys que li han passat i ell passat de voltes (com m’hagués agradat que hagués fet el mateix en Travolta!) marcant-se dos dels números més reeixits de la pel·lícula, amb la Pfeiffert a la botiga i amb Travolta en la deliciosa escena de la reconciliació “(You’re) Timeless to Me”.

La Nicole Blonsky, la noieta que fa la Tracy, la protagonista que origina la revolució a Baltimore, està estupenda, fresca i deixant-se estimar per la càmera ben atenta de Shankman.

Finalment, la Motormouth Maybelle  de Queen Latifah (amb aquest nom ho te difícil en les nostres contrades), m’ha entusiasmat. Quina diferència del desastre de Chicago, on la vaig odiar fins dissabte passat. Un goig de veu.

La música de Marc Sahiman no està malament, es mou en la línea del rock anys 50/60, però sense arribar a Grease i amb unes aproximacions al  Godspel, força interessants. Massa reiterativa potser.

Sense ser el musical de la meva vida, m’ho he passat molt millor del que em pensava i sobretot he vist que encara hi ha directors, capaços de fer un musical com els que a mi m’agradaven.

Molt recomanable.

Curiositats vàries:

• El paper de Mr. Pinky està protagonitzat per Jerry Styller que en el Hairspray del 1988 feia el pare de la Tracy (Wilbur Turnblad).
• Per fer el Wilbur Turnblad varen pensar en Billy Cristal i Jim Broadbent.
• Pel rol de Velma von Tussle varen pensar en Madonna i Meryl Streep.
• John Waters (el director de la primera versió) fa un cameo, és el exhibicionista de la gavardina a la seqüència inicial “Good Morning Baltimore”.