Ens queixem moltes vegades de les barbaritats que cometen els cantants actuals quan canten coses que no els hi corresponen a les seves veus i en general, sempre parlem dels cantants del passat, com a paradigma de moltes coses.

Segurament el que ara veureu i escoltereu son anècdotes i em direu que en les carreres d’aquests quatre cantants no hi ha excentricitats d’aquests tipus, i jo us diré que teniu raó, però avui som capaços de venerar a Lawrence Tibbett, Mario del Monaco, Renata Tebaldi o Elena Obraztsova, malgrat cantin àries que no corresponen per a res  a les seves vocalitats i estils. Espero que demà siguem capaços de fer el mateix amb cantants com la  Bartoli, que ha gravat la Casta Diva i hi ha molts que la volen tirar a la foguera.

Anem endavant amb el primer experiment vocal. Lawrence Tibbet cantant Canio.

La veu d’aquest baríton americà no enganya, és un baríton baríton, no com altres d’avui que ens confonen cantant de barítons quan en realitat són tenors sense agut. Tibbet les passa una mica canutes cap al final i perd la línea del inici, però la veu és impressionant. 

Mario del Monaco cantant Figaro. No hi ha per on agafar-ho. Ni per estil, ni per veu, ni per dignitat. No hagués hagut de cantar mai, la cavatina de Figaro, però ell podia amb tot. La veu era un torrent incontrolat, sobretot quan al davant no tenia un director que fos capaç d’aturar-li els peus. 

Renata Tebaldi cantant Carmen (en italià). Una soprano pot fer la Carmen, de fet ho han fet moltes (Maria Callas, Victoria de los Ángeles, Anna Moffo, Leontyne Price i ara ho ha gravat la Gheorghiu). L’estrany és la manera que te la Tebaldi d’entendre aquest rol. El idioma no ens ajuda gens a veure-la de cigarrera, però la visió gens sensual del personatge, malgrat la bellesa de la veu, l’allunya totalment del que esperem de l’entrada de Carmen.

Elena Obraztsova cantant Tosca. Finalment tenim una mezzo cantant Tosca. No és la primera, ni serà la darrera (Bumbry i Verrett se’n van fer un tip). A mi, de tots quatre és la que m’agrada més. Va curta de fiato, però és la que interpreta més i intenta adaptar el instrument a la vocalitat que demana la partitura. Sabem que la Obratszova tenia un agut tant espectacular com el greus i que en canvi, la zona central tendia a desaparèixer. En aquest Vissi d’arte, sorprèn

No era un post per gaudir. Era tan sols una (quatre) curiositat (s).