EL QÜESTIONARI IFL DE JAN

Avui us dono a conèixer el qüestionari de Jan, un dels exponents més joves i en altres temps més assidu dels infernemlandaires tot i que ja no el més jove.

En Jan m’ha sorprès i molt amb les seves contestes perquè allà on esperava llegir Netrebko he llegit una altra insigne soprano i el mateix m’ha succeït amb el tenor, la mezzo, el baríton i el baix. Em vaig quedar de pedra i no us avanço res to i que l’encapçalament us donarà moltes pistes. Res, absolutament res a dir sobre el que ha respost i la maduresa habitual de les respostes i els raonaments, és tot un crack.

Aquí ho teniu: Continua llegint

TORNANT A PREPARAR LA BOHÈME

1896. Premiere de La Boheme a Torino, Teatro Regio. Tieste Wilmant, Evan Gorga and Cesira Ferrani

1896. Premiere de La Boheme a Torino, Teatro Regio. Tieste Wilmant, Evan Gorga and Cesira Ferrani

Avui reciclo un apunt de l’any 2012, això no és mandra, és el resultat d’insistir sovint en les  mateixes òperes tenint-ne altres del mateix compositor desades en el bagul de les oblidades mereixedores de ser programades, però de moment és el que tenim i no cal donar-hi més voltes.

He actualitzant tot allò que ha quedat desfasat i he canviat alguns youtubes que malauradament ja no estan disponibles. També he tret els enllaços de descàrrega tal i com ho feia temps enrere.

A partir d’aquest vespre tindran lloc al Gran Teatre del Liceu 14 representacions (4 menys que l’any 2012) de La Bohème, l’entranyable i estimada òpera de Giacomo Puccini estrenada al Teatro Regio de Torí el dia 1 de febrer de 1896, i per tant fidel a la preparació prèvia insistiré en allò que ja us vaig dir fa quatre anys, amb alguna que altra sorpresa. Continua llegint

PAVAROTTI LI DIU A FRENI QUE ÉS LA SOAVE FANCIULLA MÉS TRIADA

Luciano Pavarotti $Rodolfo) i Mirella Freni (Mimi)

Luciano Pavarotti $Rodolfo) i Mirella Freni (Mimi)

Feia temps que la tria no era tan participada, suposo que la fórmula del duo us ha motivat i mobilitzat, ja se sap que els seguidors incondicionals de sopranos i tenors són molt persistents i si en aquest cas els ajuntem o entrecreuem l’efecte es multiplica.

En aquesta ocasió s’han comptabilitzat 258 opcions triades que s’han repartit d’aquesta manera: Continua llegint

LA MILLOR ABIGAILLE: ANITA CERQUETTI

cerquetti_anita - portrait 1 (38,9 KB - h400)

Disputada tria, potser no tant com la dels barítons, ja que des d’un bon inici es van anar destacant de la resta les número 9,5,6 i 3.

És cert, com ja va comentar Alex, que hi havia versions amb cabaletta i altres sense, però crec que la tria es podia  fer perfectament amb allò que les unificava a totes 10, és a dir, el recitatiu i l¡ària, que de fet era el títol de l’apunt: “Ben io t’invenni…Anch’io dischiuso un giorno”.

La proposta ha obtingut 155 tries i la més triada per  atots vosaltres ha estat la número 9, que no és altra que la soprano italiana Anita Cerquetti, cantant de curtíssima i notable carrera, que va abandonar els escenaris quan tenia 29 anys degut a problemes físics que van fer que la seva veu i carrera trontollés. Malauradament no sabrem mai com hagués evolucionat i fins on hagués arribat una veu tan dramàtica i esplèndida, però a jutjar per tots els testimonis que tenim dels seus 9 anys d’activitat, només podem lamentar-nos d’aquell sobtat abandonament, ja que 1951 a 1960 va meravellar i escoltant-la ara ho continua fent. La prova aquesta tria, que ha guanyat en front d’altres nou col·legues d’impacte Continua llegint

PREPARANT SUOR ANGELICA

Giacomo Puccini, photografia del Estudi Badodi, 1924

Giacomo Puccini, photografia del Estudi Badodi, 1924

La combinació de dues òperes tan distants com Il Prigionero de Dallapiccola i Suor Angelica de Giacomo Puccini té més d’un punt de interès, tot i que jo crec que les tres òperes que formen Il Trittico (Il Tabarro, Suor Angelica i Gianni Schicchi) no s’haurien de separar mai, ja que són en la seva unitat quan cadascuna d’elles pren tot el sentit.

Suor Angelica és l’òpera central i sempre ha estat la més menystinguda de les tres, ja que al costat de l’impacte brutal de Il Tabarro i la genialitat d’una obra mestra com és Gianni Schicchi, la tragèdia d’una monja reclosa en un convent de clausura en mig d’una quotidianitat ensopida i avorrida, on mai passa res i on tot es mesura a traves de les petites coses que donen sentit a una vida entregada forçosament a Déu, semble un material poc estimulant per els excessos operístics. La veritable òpera pucciniana potser la trobaríem en allò que va succeir en el passat i que va motivar, set anys abans de començar aquest petit joiell, la reclusió d’Angelica.

Curiosament de les tres òperes que conformen Il Trittico aquesta és la menys estimada pel públic i és la que sembla que preferia Puccini, que troba en aquest únic acte que no arriba a l’hora de durada (com les altres dues), el marc perfecte per desenvolupar alguna de les les obsessions temàtiques que van ser motiu de desenvolupament dramàtic en dues de les seves òperes mestres, l’amor culpable a Manon Lescaut i l’amor incomprès a Madama Butterfly. Continua llegint

LES VEUS VERDIANES: EL BARÍTON

Victor Maurel, Falstaff (1848-1923)

Victor Maurel, Falstaff
(1848-1923)

Prima del musicista servi il poeta (G.Verdi)

Avui patirem.

Agafo un repòquer de noms: Giuseppe de Luca, Titta Ruffo, Pasquale Amato, Mattia Battistini i Riccardo Stracciari. Amb aquests n’hi hauria prou per definir el que és un baríton verdià. Veus fermes, amb capacitat per alternar el cant líric amb el dramàtic, amb timbre (squillo) i legato, gran capacitat per projectar, però lluny del cant estentori i que permanentment canta sobre el forte i declamant per emfatitzar el dramatisme, en uns efectes més propis del verisme que no pas de la noblesa de la vocalitat verdiana.

El baríton verdià no és diferent de les altres vocalitats que ja han aparegut en aquest seguit d’apunt dedicats a les veus emprades per Verdi a les seves òperes, però el cas del baríton és similar a la de la mezzosprano, precisament perquè tant una com l’altre van ser definitivament establerts i emmotllats per Verdi. Fins aleshores els barítons no havien agafat la dimensió dramàtica i fosca de les personalitats baritonals verdianes. Rossini no va escriure per a baríton, sempre eren baixos en les diferents modalitats de profondo, buffo o basso cantante, mentre que el belcanto més florit establia pel baríton l’antagonisme del tenor i sempre en una tessitura més aguda. Verdi acaba definint la vocalitat en un centre greu que atorga a les diferents, variades i apassionants psicologies, uns perfils dramàtics excepcionals. Continua llegint

LES VEUS VERDIANES: LA SOPRANO

Giuseppina Strepponi (K. Gyurkovich)

Giuseppina Strepponi (K. Gyurkovich)

Dimarts vinent aniré a Sabadell a parlar de les veus verdianes, ho aviso d’entrada perquè no torni a passar com l’any passat que em vareu tirar la cavalleria per sobre per no haver dit res de la xerrada de veus wagnerianes.

Com que aquests dies vaig una mica de bòlid amb diversos fronts oberts, volia aprofitar material per l’ocasió i fer cinc apunts  dedicats  a les veus verdianes i per tant avui començaré per la soprano, la mítica soprano verdiana que potser no ha existit mai, tot i que jo intentaré demostrar el contrari tot donant el meu particular punt de vista.

Dels 32 rols que podríem dir que Giuseppe Verdi va escriure per a soprano, quasi m’atreviria a afirmar que amb una bona soprano dramàtica d’agilitat en  tindríem prou per cantar la totalitat dels rols, si no fos que tenim, a part de l’Oscar del ballo (personatge transvestit) i la Nanetta del Falstaff (lírica pura), a Gilda de Rigoletto, estrenada per Teresa Brambilla que si ens atenim al rols que interpretava a la seva època, amb ulls i sobretot oïdes actuals, no hi hauria cap dubte en qualificar-la de líric-lleugera, però en lloc està escrit que a meitat del segle XIX la Elvira de I Puritani o l’Aninna de La sonnambula fossin interpretades per els grills que les van adaptar i adoptar per a les seves exhibicions vocals. Continua llegint

ESCOLTANT LOHENGRIN’S

Lohengrin, pintura de 1910

Lohengrin, pintura de 1910

Porto uns quants dies escoltant el Lohengrin, però de manera anàrquica i fragmentada, potser buscant petites perles per portar-vos a l’apunt d’avui, precisament el dia que aquesta òpera com tots ja sabeu, estrenarà la temporada de la Scala i que serà de ben segur motiu d’apunts i comentaris diversos durant els propers dies, gràcies a la transmissió en directa per la TV italiana i el Canal ARTE, així com en HD als cinemes de mig món.

La intenció de l’apunt no és tant posar-vos referents absoluts d’aquells de tota la vida, si no més aviat proposar-vos fragments curiosos per múltiples motius, que anirem descobrint al llarg d’aquesta audició, sempre fragmentada, que us aniré proposant. Continua llegint

PREPARANT LA FORZA DEL DESTINO (I)

El proper 2 d’octubre el Gran Teatre del Liceu inaugurarà la temporada operística amb la representació de l’òpera de Giuseppe Verdi, La forza del destino. Catorze representacions i tres repartiments diferents ens esperen i ja que és una òpera tan estimada com odiada, o més ben dit estimada i odiada alhora, potser que ens hi apropem per intentar esbrinar entre tots els motius d’aquestes reaccions viscerals davant d’una òpera que inaugura el període del opus verdià més madur i elaborat, un cop guanyat el prestigi com a gran músic i també com a venerat polític.

Giuseppe Verdi va aturar la seva carrera artística per tal de dedicar-se a la política, invitat per Cavour, que volia que la nova Assemblea Nacional també comptés amb prohoms de prestigi provinents de camps diferents a la política, per donar més rellevància al nou Parlament de la unificada Itàlia, establert a Torí.

Després de dos anys de inactivitat musical el mestre Verdi va rebre una carta del tenor Enrico Tamberlick, establert  a Sant Petersburg, com a emissari de la direcció del Teatre Imperial, invitant-lo a composar una nova òpera que s’estrenaria en el prestigiós teatre de la ciutat russa.

Verdi, contra tot pronòstic aquest cop va acceptar l’oferta, que econòmicament era molt temptadora i va començar a pensar en un nou argument a musicar. Inicialment va pensar en el drama de Victor Hugo, Ruy Blas, però les reticències de les autoritats russes varen acabar per fer-lo desistir a. Aviat va començar a pensar en l’idea de musicar el drama de Ángel de Saavedra, el Duc de Rivas, Don Alvaro o la fuerza del sino, escrita a París entre els anys 1830 i 1833 i fortament influenciada per les obres de Victor Hugo. L’obra s’havia estrenat a Madrid el 1835 i Verdi ja si havia fixat l’any 1850 gràcies a una traducció italiana editada a Milà.

A Verdi immediatament va cridar-li l’atenció el gran fresc de transfons històric i la quantitat de situacions dramàtiques que confrontaven l’amplíssima varietat de personatges tràgics i còmics, nobles i plebeus, místics i militars.

Per a confeccionar el llibret va confiar un cop més en Francesco Maria Piave, alhora que Verdi va decidir incloure pel tercer acte, el del campament, fragments del Wallensteins Lager (El campament de Wallenstein) de Schiller, que ja havia sigut un material que havia estudiat per una òpera sobre l’assetjament de Florència de Guerrazzi, que mai es va arribar a materialitzar.

Durant el mes de desembre de 1861 Verdi marxa cap a Russia amb la partitura acabada, encara pendent de finalitzar l’orquestració, però quan va arribar va rebre  la noticia que la soprano que prevista per cantar el rol de Leonora, Emma La Grua, estava greument malalta i no disposaven de substituta. Verdi va decidir aleshores posposa l’estrena a l’espera de trobar una cantant digne del rol i que no fes perillar un projecte tan important. Continua llegint

PREPARANT ADRIANA LECOVREUR

El proper 14 de maig tindrà lloc en el Gran Teatre del Liceu la primera representació de les 12 previstes de l’òpera amb música de Francesco Cilea i llibret d’Arturo Colautti, Adriana Lecouvreur, estrenada el 26 de novembre de 1902 al Tetaro Lirico de Milà i que va tenir com a principals protagonistes a Angelina Pandolfini, Enrico Caruso, Edvige Ghibaudo, Giuseppe De Luca i Edoardo Sottolana, sota la direcció de Cleofonte Campanini.

El Liceu ha coproduït amb la ROH Covent Garden, la Wiener Statsoper, la ONP i la San Francisco Opera, una producció signada per David McVicar i que ja us vaig deixar el vídeo, en un celebrat apunt del 13 de maig de l’any passat, en ocasió de l’estrena a Londres, allà amb Gheorghiu i Kaufmann com a principal atractiu. Els Youtubes que ens deixaven veure la producció han estat retirats de circulació, però els enllaços per baixar-vos el vídeo sencer continuen actius (per ara).

Adriana Lecouvreur agafa el personatge verídic admirat per Voltaire i amant del Comte de Saxonia, que va morir misteriosament (diuen que emmetzinada per una rivalitat amorosa) i el converteix en un dels rols més estimats per les sopranos amb temperament dramàtic, gràcies a que l’editor Edoardo Sanzogno va convèncer al músic calabrès que l’argument del drama Adrienne Lecouvreur d’Eugène Scribe i Ernest Legouvé estrenat a l’any 1849, era una historia ideal per a la seva música. Sanzogno va encarregar el llibret al mateix autor que va reeixir tant en la confecció del llibret per Fedora l’òpera d’Umberto Giordano estrenada al 1898, és a dir, Arturo Colautti.

Colautti tan sols agafa els noms dels personatges reals i algun tret característic de la seves biografies, però escriu una historia sense cap rigor històric, fet que no va impedir que inspirés la creació d’una música elegant, melòdica i refinada que l’ha situat com l’òpera referencial de Francesco Cilea i per la qual ha superat la crueltat de l’oblit. Continua llegint

CAL PREPARAR LA BOHÈME?

Adolfo Hohenstein (1854-1928), Publisher: G. Ricordi & Co.

Dilluns tindrà lloc la primera de les divuit representacions que el Gran Teatre del Liceu ha programat per aquesta inusual temporada de La Bohème, l’entranyable i estimada òpera de Giacomo Puccini estrenada al Teatro Regio de Torí el dia 1 de febrer de 1896.

Cal fer una aproximació d’una òpera tan popular, tan coneguda i representada?. M’ho he estat pensant i si en principi tan sols us volia deixar els enllaços del vídeo històric que us regalo, després, de mica en mica he anat pensant que si, que no podia deixar escapar l’oportunitat de  tornar a emocionar-me amb aquesta historia i aquesta música que parla de persones, no de personatges, de sentiments, pors, misèries i somnis, de manera quasi planera, sense necessitat d’artificis teatrals d’espectacularitat prescindible, però que s’ha de cantar amb cor i amb veu, sabent dir i fent sentir, emocionant i fins i tot plorant. Si durant el tercer acte no hi ha descarrega per l’espinada, no és culpa de Puccini, és que els cantants no són els apropiats.

Si dels lectors que puguin arribar a aquest apunt encara hi ha algú que no ha vist aquesta òpera o que no l’ha escoltat mai, ni que sigui un petit fragment (molt improbable), tan sols li diria que es deixi endur, que la música i la historia ja anirà treballant sense que se’n adoni, i que quan menys s’ho esperi es notarà un nus a la gola i aleshores voldrà dir que La Bohème romandrà per sempre més com un referent d’emotivitat musical i teatral. És una òpera que de tot i força, i que en menys de dues hores ens sacseja de banda a banda, sense gaire temps per reposar-nos dels sotracs emocionals, Si no fos per els dos entreactes que la majoria de produccions ens reserven, diríem que és un fluir d’emotivitat imparable, vestit amb una música directa, d’inspirades i breus melodies, d’orquestració brillant, descriptiva i efectiva.

Pel que fa a les veus es necessiten grans cantants però encara millors intèrprets, que siguin capaços de fer arribar fins l’últim vers de manera entenedora i sobretot viscuda. A La Bohème no es pot fet teatre, s’ha de viure el que es canta i en cap cas és convenient caure en efectismes innecessaris, ja que a la partitura ja hi és tot.

No es coneix amb exactitud , però sembla ser que el dia 19 o 20 de març de 1893 es van trobar a la Galleria de Milà, aquella que va del Duomo a la Scala i que és una de les visites obligades i inevitables de la capital llombarda, Giacomo Puccini i Ruggero Leoncavallo Continua llegint

EL 9.000, PER LA ISOLDA

La prova davant "notari" de que el comentari 9.000 era el de l'Isolda

La prova davant "notari" de que el comentari 9.000 era el de l'Isolda

Ahir divendres a 25 de setembre a les 11:03 del matí arribava el comentari 9.000 a In Fernem Land.

És un comentari aïrat contra un fet que ens ha colpit a tots i els que ens colpirà, doncs tot sembla indicar que tenim escàndol per donar i per vendre.

9.000 comentaris són molts comentaris.

El primer va arribar el 15 de Continua llegint

LA FONOFERNEMLANDTECA DE LA TOSCA

Poster d'Adolfo Hohenstein (1854-1928)

Poster d'Adolfo Hohenstein (1854-1928)

Avui un clàssic.

La Tosca una de les infernemlandaires fidels des de l’inici, en el ja llunyà març de 2007, em va enviar la seva proposta per la fonofernemlandteca el passat 24 de juliol.

Haig de dir, abans de que ella ens presenti la seva tria per aquest fons comú d’emocions i sensacions, que quan vaig llegir el seu e-mail, em vaig esborronar.

Segurament la seva proposta i per raons similars al que em va succeir a mi quan era petit, podria signar-la jo mateix. Sobretot per l’artista escollida més que no pas l’òpera, que m’agrada molt, però sobretot és ella, la que avui honora el blog amb la seva visita i el seu art, la que em va electritzar tan sols llegir el seu nom.

L’estimo molt. És la meva primera soprano, és a dir, la primera soprano que tinc noció d’haver escoltat i la primera soprano que tinc noció de que m’emocionés.

Aquí us deixo la proposta de la Tosca: Continua llegint

LA MEDALLA D’OR DEL LICEU: qui la té?

La medalla d'or del Liceu de Victória de los Ángeles

La medalla d’or del Liceu de Victoria de los Ángeles

Atenent una pregunta de la Concep i aprofitant la informació que m’ha proporcionat l’Albert (gràcies), avui faré un post dedicat a les medalles d’or del Liceu.

No creia que aquesta entrada em portés tants maldecaps.

Depenent de les fonts i moltes vegades provinents del mateix Liceu, les informacions són confuses. La base d’aquest post és el anuari editat pel mateix Liceu i que comprèn l’activitat del teatre des de 1947 fins el 1997. Diríem que és el tercer volum per completar la informació de l’activitat del teatre des de la seva inauguració al 1847. Els primers 50 anys el va confeccionar de manera espectacularment exhaustiva el mestre Jaume Tribó, el segon està fet per la mateixa autoria, però malauradament no s’ha editat (vaig reclamar-ho al blog). El tercer, que va ser el primer en sortir a la llum, el va confeccionar en Pau Nadal. Doncs bé, segurament la Direcció actual del Liceu, tot i tenint un Consell Assessor de prestigiosos i honorables prohoms, ha oblidat com a mínim a Julian Braunsweg, el director del London Festival Ballet, que va rebre la medalla el 13 de maig de 1959, a la soprano Gianna d’Angelo que la va rebre el 20 de desembre de 1959 i al André Turp el tenor canadenc que va commocionar al públic no tan sols femení, i que va rebre la medalla el 26 de gener de 1963, en la darrera de les funcions del triomfal Werther que va interpretar en la temporada 1962-1963.

El Liceu editava un exhaustiu llibre al començament de les temporades, similar al que ara fan els Amics del Liceu, però amb força informació i auto propaganda. El de la temporada 1966-1967 i en commemoració dels 20 anys de l’Empresa de Juan Antonio Pamias, informa de les 14 primeres medalles, que és de on he tret la informació que us acabo d’explicar, però de manera força estranya no apareix Joan Magriñà, que segons la informació que en facilita ara el teatre, si que hi és. Mentre que en el anuari d’en Pau Nadal parla del homenatge que es va fer al ballarí i coreograf, però no de l’entrega de la medalla d’or. Finalment, per una crònica del Dr. Colomer Pujol en el programa general de la temporada 1973-1974, he pogut saber que la medalla fantasma a Joan Magriñà, es va entregar el 16 de febrer de 1973, després d’una funció del Sombrero de Tres Picos, en la seva celebrada coreografia.

Haig d’agrair la inestimable ajuda de la Teresa, que em va obrir la caixa de Pandora amb el tema Turp, la Josefina que m’ho va corroborar i en Jaume, que ha acabat per certificar les meves investigacions finals, que no són altres que les que tot seguit us presento: Continua llegint

Deh vieni non tardar

De la trilogia Da Ponte a mi la que m’agrada més és Le Nozze di Figaro. Em crec tot i cadascun dels personatges, tots ells molt més carnals i humans que els del Don Giovanni i sobretot dels misògams del Così. També trobo que la música de Mozart, per l’adaptació de l’obra de Beaumarchais és Continua llegint

Experiments vocals

 

Ens queixem moltes vegades de les barbaritats que cometen els cantants actuals quan canten coses que no els hi corresponen a les seves veus i en general, sempre parlem dels cantants del passat, com a paradigma de moltes coses.

Segurament el que ara veureu i escoltereu son anècdotes i em direu que en les carreres d’aquests quatre cantants no hi ha excentricitats d’aquests tipus, i jo us diré que teniu raó, però avui som capaços de venerar a Lawrence Tibbett, Mario del Monaco, Renata Tebaldi o Elena Obraztsova, malgrat cantin àries que no corresponen per a res  a les seves vocalitats i estils. Espero que demà siguem capaços de fer el mateix amb cantants com la  Bartoli, que ha gravat la Casta Diva i hi ha molts que la volen tirar a la foguera.

Anem endavant amb el primer experiment vocal. Lawrence Tibbet cantant Canio.

La veu d’aquest baríton americà no enganya, és un baríton baríton, no com altres d’avui que ens confonen cantant de barítons quan en realitat són tenors sense agut. Tibbet les passa una mica canutes cap al final i perd la línea del inici, però la veu és impressionant. 

Mario del Monaco cantant Figaro. No hi ha per on agafar-ho. Ni per estil, ni per veu, ni per dignitat. No hagués hagut de cantar mai, la cavatina de Figaro, però ell podia amb tot. La veu era un torrent incontrolat, sobretot quan al davant no tenia un director que fos capaç d’aturar-li els peus. 

Renata Tebaldi cantant Carmen (en italià). Una soprano pot fer la Carmen, de fet ho han fet moltes (Maria Callas, Victoria de los Ángeles, Anna Moffo, Leontyne Price i ara ho ha gravat la Gheorghiu). L’estrany és la manera que te la Tebaldi d’entendre aquest rol. El idioma no ens ajuda gens a veure-la de cigarrera, però la visió gens sensual del personatge, malgrat la bellesa de la veu, l’allunya totalment del que esperem de l’entrada de Carmen.

Elena Obraztsova cantant Tosca. Finalment tenim una mezzo cantant Tosca. No és la primera, ni serà la darrera (Bumbry i Verrett se’n van fer un tip). A mi, de tots quatre és la que m’agrada més. Va curta de fiato, però és la que interpreta més i intenta adaptar el instrument a la vocalitat que demana la partitura. Sabem que la Obratszova tenia un agut tant espectacular com el greus i que en canvi, la zona central tendia a desaparèixer. En aquest Vissi d’arte, sorprèn

No era un post per gaudir. Era tan sols una (quatre) curiositat (s).