La cita anual amb Woody Allen ens proposa, després d’una comèdia (darrerament alterna), una pel·lícula podríem dir de suspens i dramàtica, anomenada Cassandra’s Dream que és el nom del vaixell que es compren en el inici, els dos germans protagonistes, els esplèndids Ewan McGregor i Colin Farrell.
He patit tota l’estona i a mesura que avançava la trama, intuïa que no hi hauria cap gir genial. Aquesta nova pel·lícula també ens parla de la culpa i també està filmada a Londres, com la genial Match Point. Però aquest cop, on hi havia la fina ironia, cinisme i tocs d’humor del mestre Allen, hi trobem tensió, sense cap concessió. Cada cop els personatges es van definint en aquesta tela d’aranya que preveiem fatal i absolutament inquietant.
Interpretacions excel·lents, no tan sols per part de la parella protagonista. També Tom Wilkinson, en el rol d’oncle Howard i els pares, John Benfield i Clare Higgins. Les dues noies, Hayley Atwell i Sally Hawkins, no estan a l’alçada de les inoblidables Scarlett Johansson i Emily Mortimer, de Match Point.
Una excel·lent banda sonora de Philip Glass, desprès de molt temps d’utilitzar cançons i músiques robades per les seves pel·lícules, ens posa en molts moments dels nervis, que és el que ha de fer una bona banda sonora en una pel·lícula que mira descaradament a Hitchcock, de la mateixa manera que Interiors mirava a Bergman.
S’ha de veure, tot i que no trobareu una obra mestre, però si una bona pel·lícula.
¿Qué es lo que falla en esta película, por cierto, denostada en exceso por parte de la crítica? Quizás el problema es que con cada película anual que se estrena de Woody Allen estemos esperando otra obra maestra y, lógicamente, eso no es posible. Es una buena película, a la que le falta ironía, ese “toque” Allen a que nos tiene acostumbrados, y como bien dice Ximo, la ha suplantado por una tensión sin concesiones. Pero da la sensación, una vez vista, de que la película la podría haber firmado cualquier otro director y el resultado podría haber sido el mismo. Quizás el fallo provenga del personaje femenino principal que comienza con aires de “femme fatale” y acaba completamente deslucido. Por cierto, espléndido el momento del asesinato, en que la cámara (que ha estado siguiendo a los personajes) en ese momento se coloca detrás de un seto y sólo se intuye lo que está pasando. No es una gran película, pero se deja ver.
M'agradaM'agrada
Jo la vaig anar a veure ahir i vaig sortir del cine amb la sensació que m’havien pres el pèl a base de bé. En comparació amb altres obres d’en Woody em sembla que és una pel·lícula molt buida de sentit: em sembla com si el senyor director es vegi obligat a crear per crear i no per dir alguna cosa. Si ho arribo a saber no hauria pagat els 6€ que vaig pagar.
M'agradaM'agrada
Ayer noche fuí a Cassandra´s Dream, me pareció que esta pelícua es tan Woody Allen como casi todas las que llevan su firma, lo que pasa que se nos está haciendo mayor y no está para coñas marineras va directo al grano y el grano de Woody es el bien el mal, la vida la muerte y la existencia o no de Dios, nada nuevo de lo que nos tiene acostumbrados. Esta vez sin ironias y desde luego sin melodías, para más acierto y desconcierto , la música de Philip Glass que no dá tregua ni respiro.
Para mí una grán pelicula llena de sentido, para mí otra vuelta de tuerca en su obra. Lo único que me sobra es la escena final de las chicas comprando una blusa.
M'agradaM'agrada