IN FERNEM LAND

TORVALDO E DORLISKA en DVD.


 

En el marc de ROF (Rossini Opera Festival), que es celebra cada any a la ciutat de Pesaro i en l’edició del any 2006, es varen representar 5 funcions de l’òpera (drama semiserio) Torvaldo e Dorliska, de Gioacchino Rossini i llibret de Cesare Sterbini. Ara la discogràfica Dynamic ha editat el DVD d’aquelles interessants funcions.

En el opus rossinià, Torvaldo e Dorliska es situa entre la fantàstica Elisabetta, Regina d’Inghilterra i una de les obres mestres absolutes com és, Il Barbiere di Siviglia. Es va estrenar el 26 de desembre de 1815 al Teatre Valle de Roma.

Estem doncs davant d’una obra en ple període inspiradíssim de Rossini. Tot i així, aquesta obra no ha assolit mai el reconeixem general i s’ha representat en poquíssimes ocasions.

Si la Elisabetta representa un cim en les òperes series del compositor i el Barbieri, és el paradigma per excel·lència de l’òpera buffa, Torvaldo e Dorliska forma part de les òperes anomenades semi series, que son les menys estimades pel públic.

L’argument ja va esser utilitzat per altres compositors i no ajuda gaire en l’atractiu d’una òpera, que en la vessat musical i vocal, ofereix més atractius, que no pas els conflictes d’un matrimoni davant l’assetjament d’un noble sense escrúpols per anarse’n al llit amb la noia en qüestió i matar al marit, i l’ajuda per part d’un criat del noble, en la resolució feliç de la trama (estem en el mateix ambient que en el Fidelio, per entendre’ns i de la mateixa històtia de Lodoïska, musicades per Kreutzer (1791), Cherubini, Paër o Mayr. Molt originals no eren al hora de buscar arguments, oi?. 

Pel que fa a la música ens trobem amb moments esplèndids, amb altres que no arriben al que ens te acostumats el geni de Pessaro. Aixì el Finale I, on Rossini treu a relluir tota la seva sapiència musical i contrapuntística amb veritables joies, és d’una correcció anodina, per bé que el tractament de les veus sempre se’ns mostra magistral. Comença amb un duet, aparentment sense gaire transcendència entre Dorliska i Carlotta, per passar a un terzetto i posteriorment a un quartetto d’aquells, marca de la casa. De totes maneres estem lluny del finale I del Barbieri o del de l’Italiana.

Les funcions de Pesaro varen reunir uns bons cantants, però son el resultat de la política tan discutida del mestre Zedda en els darrers anys, on les veus no tenen la rellevància dels inicis del festival.

El rol de Dorliska va ser estrenat per a Adelaida Sala. Sembla ser que part del poc èxit de l’estrena va ser degut a la seva prestació però més tard a Nàpols (1820) el va cantar la gran Colbran, acompanyada del milloret que podia oferir Barbaja al públic napolità, Nozzari, Galli i Ambrogi. En l’edicio de Pesaro del 2006, el rol de Dorliska el va defensar amb tota la professionalitat que ens te acostumats, la soprano Darina Takova, habitual en el ROF, però no ens enganyem, no estem davant d’una fora de sèrie. Canta amb gust i interpreta amb convicció, però no està dotada per aquest rols que sobrepassen les seves possibilitats expressives.

Francesco MeliEl rol de Torvaldo el va cantar el jove tenor Francesco Meli. Aquest si que crec que està predestinat a fer una boníssima carrera. La veu és magnífica i el cant líric és el seu fort. Sap afrontar les coloratures, per bé que la seva veu no te les agilitats dels grans rossinians dels darrers anys, no escatima cap de les dificultats, tan siguin de tessitura com d’ordre tècnic i expressiu.

El gran triomfador de les representacions va ser, sense cap mena de dubte, el baix baríton Michele Pertusi. Ja sabem que el seu volum vocal és el seu únic handicap, però el teatre Rossini de Pesaro te unes Michele Pertusi, Duca D'Ordow a Pesaro 2006dimensions ideals. Aquí ens trobem davant d’un cantant rossinià al cent per cent. Sap ser expressiu i sobretot domina el cant, l’estil i la veu de forma magistral. En la seva darrera escena (fragment que Rossini utilitzaria per el duet d’Otello i Rodrigo), Pertusi fa ver aixecar el teatre de les seves butaques amb una ovació llarguíssima (21 d’agost). En el vídeo (potser un altre dia) no s’aprecia tant com en el directe que vaig tenir la sort d’assistir.

El rol buffo de Giorgio, el criat que ajuda a la parella a desfer-se del malvat Duca, va ser cantat pel cantant (no m’atreveixo a definir-lo com a baix, ni com a baix baríton, ni tan sols com a tenor) Bruno Praticò. Aquest cantant sempre fa el mateix paper. És a dir, fa de Praticò. És un bon actor-cantant amb una veu inclassificable, que a vegades irrita per la manca de definició, però que sense cap mena de dubte, domina i projecta de manera estentòria.

En el rols menors, varen cantar la ja veterana i debutant a Pesaro, Jeanette Fischer en el rol de Carlotta, la criada germana de Giorgio i confident de Dorliska. Incomprensible que contractessin a aquesta cantant, havent tantes mezzos joves italianes que ho poden assolir i el baix Simone Alberghini, el breu paper de Ormondo. Va treure correctament la anecdòtica ària “Sopra quell’albero”.

L’orquestra Haydn di Bolzano e Trento va ser molt ben dirigida per Victor Pablo Pérez, en la darrera intervenció del director en aquell entente cordiale que es va fer durant uns anys entre l’orquestra de Galícia i el ROF. L’orquestra va desaparèixer i el director encara va romandre. Llàstima, doncs l’orquestra Haydn és correcta i prou. La de Galícia la supera per totes bandes.

La producció, amb un decorat molt vistós (més en el directe que en el vídeo), amb un bosc frondós i omnipresent en el fons del escenari, una gran porta d’entrada al castell i una passarel·la, com si es tractés d’un teatre de revista per davant de l’orquestra, és brillant i molt efectiva, optimitzant les reduïdes dimensions del escenari. El director Mario Martone sap explicar la trama, malgrat la feblesa intrínseca del argument, amb idees simples però efectives, res de lectures i dramatúrgies amb segones intencions.

La presa televisiva és bona, però  no es un treball de Brian Large, per entendre’ns, tot i que els plànols visuals fan que l’escena i el teatre, semblin més grans del que són en realitat.

Ens trobem davant d’un DVD interessantíssim d’una òpera oblidada, tan sols per això cal visionar-lo, però a més a més, hi ha valors interpretatius que també ho aconsellen.   

Torvaldo e Dorliska. Pesaro 2006. Foto ximo

Torvaldo e Dorliska, 21 d’agost de 2006. Foto ximo

     

One comment

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: