L’evolució natural del teatre musical de la primera meitat del segle XIX, va passar de Rossini a Bellini, Donizzeti, fins arribar a Verdi. Perquè ens oblidem sempre de Giovanni Pacini?. Perquè els teatres ens programen sempre els mateixos títols del mateixos compositors?
Alessandro nell’Indie es va estrenar al Teatro San Carlo de Nàpols el 30 de setembre de 1824. Va ser la primera òpera de Giovanni Pacini que es va estrenar en aquest prestigiós teatre italià, sobretot a l’època, on sobrepassava a la pròpia Scala.

L’estrena d’aquesta òpera va suposar l’èxit més gran d’una premier fins aleshores al Teatro San Carlo. 38 representacions, superat tan sols uns anys més tard per l’estrena de I Lombardi (G.Verdi), amb 39 representacions a la temporada 1847-1848.

Ens trobem davant una òpera eminentment belcantista, amb l’estructura típica del recitatiu, ària i cabaletta, que ens va presentant a cadascun del personatges, amb un finale primo de manual i una gran escena final en el segon acte, destinada a la protagonista femenina. Entre mig dos duos, un quartet, cors i uns recitatius bastant avorrits que enllaçant les magnífiques parts musicals. Model rossinià cent per cent, que en canvi, en l’aspecte musical mostra una evident evolució cap a terrenys molt més tardans, recordant el Verdi dels primers anys o el Donizetti més reconegut.

La música és d’una inspiració melòdica molt interessant i el tractament vocal requereix encara dels grans cantants virtuosístics del esplendor vocal del cant rossinià. No debades el protagonista que va estrenar el rol d’Alessandro va ser el baritenor Andrea Nozari, creador dels rols més importants del compositor pesarés, com el Leicester de l’Elisabetta Regina d’Inghilterra, el Otello o el Rodrigo del mateix Otello, el Pirro d’Ermione o el Rinaldo de l’Armida. També ens trobem, com és costum a l’època un personatge masculí, Poro, interpretat per una contralt coloratura i una soprano que ha de fer brillar la seves agilitats i tessitures de manera espectacular.

A Barcelona, Alessandro nell’Indie es va estrenar el 9 d’abril de 1831 al Teatre Principal, tenint com a protagonistes a Pastori (Cleofide), Medard (Poro), Genero (Alessandro) i Moncada (el mateix Timagene que a l’estrena).

Fins que Opera Rara no es va decidir a gravar aquesta producció, durant tot el segle XX no es va representar enlloc. El 19 de de novembre de 2006 i al London Coliseum varen reunir els mateixos cantants de la gravació que ara us presento, per donar-la a conèixer en versió de concert.

Opera Rara, el meu segell discogràfic predilecte, ens ofereix un nou “regal”,amb la primera gravació mundial d’aquesta òpera que amaga moments d’una bellesa majúscula.

El repartiment és el següent:

• Alessandro: Bruce Ford
• Poro: Jennifer Larmore
• Cleofide: Laura Claycomb
• Timagene: Dean Robinson
• Gandarte: Mark Wilde

• Geoffrey Mitchell Choir

• Director: David Parry

D’entrada ens trobem amb una breu introducció orquestral que ens porta tot seguit a un cor espectacular “Nume propizio”, que recorda un estil deliciosament verdià, per immediatament presentar-nos a Cleofide la Reina India amb una escena de gran exigència vocal i una cabaletta que ens porta directament al Roberto Devereux de Gaetano Donizetti. Entra Poro i ja tenim el primer duet entre la soprano i la contralt “Più tollerar non posso”, la influència de Rosinni és evident, aixì com en l’ària de Poro abans de l’esperada entrada d’Alessandro, per a qui Paccini no estalvia cap del tòpics belcantistes en una escena de més de 10 minuts iniciada pel cor “Su le palme, su gli allori” que té una ària “Omai sia tregua all’armi”i una cabaletta “ Perchè, fra tanti affetti” que posa a prova el prestigi de Nozzari i qualsevol altre que vulgui cantar aquest rol. Immediatament després tenim el gran duo amb Cleofide. Més de 15 minuts de duel vocal i virtuosístic entre la soprano i el tenor i sense solució de continuïtat ens endinsem en el finale primo, concertant de rigor per provocar la felicitat més absoluta de tots aquells que es deleixen amb el belcanto més engrescador. És cert que li manca aquells crescendos que Rossini domina fins al deliri, però el impacte musical està garantit.

El segon acte, més curt, s’inicia amb un cor i un quartet amb el quatre rols principals, iniciat com a tercet per Alessandro, Poro i Cleofide per desprès incorporar-se Timagene, el baix relegat a un rol més secundari.

Pacini encara escriu un altre escena per Alessandro “Oggetto si adorabile” i Cleofide “Del caro mio consorte”, amb intervencions dels altres cantants, per acabar amb una gran escena concertant on la contralt, anticipant el que seran els grans finals donizettians i bellinians, remata l’òpera amb un espectacular “Su l’armi e su gli affetti”, acompanyada per la resta de solistes.

Els intèrprets d’aquesta magnífica gravació compleixen més que dignament les seves parts, per bé que Bruce Ford ja ha passat el seu millor moment vocal. Sobretot en el disc es pot defensar millor del que ho faria en escena, on la seva veu no es projecta gaire, mentre que en el disc i encara que la tessitura el porta a tenir que superar problemes notoris, la seva veu sona contundent i de veritable baritenor.

La elogiada Laura Claycomb te una veu lletja, amb un cert flemó vocal i un vibrato una mica molest, però el seu cant és implacable i sobretot té una facilitat per la coloratura i les notes sobreagudes (no estic gaire segur que hi figurin en la partitura original), que no per això li fan evitar la zona més greu de la partitura. El seu cant és sincer i llançat, i això m’agrada molt.

La mezzo Jennifer Larmore no és una contralt ni ho ha estat mai, fins hi tot a vegades s’acosta més a una soprano que a una mezzo, però amb aquesta particular facilitat per lluir colors diferents i sons engolats, a vegades fins hi tot ho sembla. Això si l’estil és perfectament belcantista i expressiu, amb un domini del cant ornamentat com demostra amb escreix a l’escena final.

El baix Dean Robinson es manté en una correctíssima discreció.

El cor i l’orquestra compleixen de manera extraordinàriament brillant la seva funció, com es norma de la casa a Opera Rara. Presa de so nítida i espectacular, amb el sistema SACD, sota una brillant direcció del director David Parry, habitual concertador del segell anglès.

També com sempre l’àlbum de tres discs porta una cuidada i detallada informació i una luxosa presentació.

A tenir en compte sense cap mena d’angúnia (a part del preu és clar), pels que volen anar una mica més enllà de La Traviata número 50 o la Lucia número 60 de les saturades discoteques casolanes.

Escoltem a tall de tast, del primer acte “Ancor non m’assicuro” entre Laura Claycomb i Jennifer Larmore

seguidament l’andante del finale primo “A que’ detti posso” amb Bruce Ford, Jennifer Larmore, Laura Claycomb, Dean Robinson i el cor.

i per acabar el final “Su l’armi e su gli affetti” amb l’espectacular intervenció de Poro, cantat per Jennifer Larmore.

Molt recomanable.

.