Company, el musical de Stephen Sondheim (música i lletres) i llibret de George Furth, es va estrenar el 26 d’abril de 1970 al Alwin Theatre de New York, amb la direcció de Harold Prince i amb Dean Jones (Robert), Elaine Stritch (Joanne), Donna McKechnie (Kathy), Susan Browning (April) , Pamela Myers (Marta), Barbara Barrie (Sarah), Charles Kimbrough (Harry), Merle Louise (Susan), Beth Howland (Amy), entre d’altres.
Dean Jones ja va substituir al inicialment previst Anthony Perkins que va deixar els assajos per anar a dirigir una obra teatral a Broadway, però la tensió nerviosa que li ocasionava un procés de separació, va fer que deixés després de l’estrena les representacions, sent substituït pel Tony de West Syde Story, Larry Kert.
Kert, trencant la tradició, va ser nominat al millor actor de musical en els Tony. Normalment tan sols es nomina als actors que han estrenat l’obra. També van ser nominats Stritch i Browning, però no es varen endur el prestigiós guardó. De totes maneres Company es va endur el bo i millor dels premis. Millor musical, millor llibret, millor partitura i lletres, millor direcció i millor disseny escènic.
Company s’endinsa en el món i les relacions de parella. No hi ha pròpiament una trama argumental, ja que l’obra està estructurada en esquetxos que podrien ser canviats d’ordre sense que aparentment canvies res. La trama és simple. Una colla d’amics fan una festa sorpresa a l’únic integrant de la colla que roman solter i que malgrat la seva activa vida sentimental, no es capaç de trobar la dona de la seva vida. Les parelles amigues s’encaparren, per tal de justificar els seus fracassos, en estabilitzar-lo, mentre que ell posa al descobert les mancances de les seves relacions i de la pretesa estabilitat que tots volen fer veure que tenen.
Les cançons de Company son retrats psicològics dels personatges, més que fils narratius de la trama argumental, fet que caracteritzarà tota l’obra posterior de Sondheim.
Els números musicals de l’obra es distribueixen en 10 en el primer acte i 6 en el segon.
ACTE I:
- Obertura
- Company (Robert i Company)
- The Little Things You Do Together (Joanne i Company)
- Sorry-Grateful (Harry, David i Larry)
- You Could Drive a Person Crazy (Kathy, April i Marta)
- Have I Got A Girl for You ( Larry, Peter, Paul, David i Harry)
- Someone Is Waiting (Robert)
- Another Hundred People ( Marta)
- Getting Married Today (Amy, Paul, Jenny i Company)
- Marry Me a Little (Robert)
ACTE II
- Side by Side by Side/What Would We Do Without You? (Robert i Company)
- Poor Baby (Wives)
- Tick-Tock (Instrumental; Kathy)
- Barcelona (Robert i April)
- The Ladies Who Lunch (Joanne)
- Being Alive (Robert)
Company en la seva estrena va romandre 705 representacions en cartell i ha estat motiu de diverses reposicions, l’última d’elles a l’any 2006 amb direcció de John Doyle i amb Raúl Esparza com a Robert i Barbara Walsh (Joanne) entre d’altres excel·lents protagonistes.
Aquestes representacions del 2006 varen ser premiades amb el premi Tony al millor revival del any i a la millor direcció, han estat enregistrades en el Ethel Barrymore Theatre i comercialitzades en un DVD que és el motiu del post d’avui.
El primer que sorprèn de manera extraordinària és que els actors i cantants també son els musics, que alternen les seves interpretacions, mentre s’acompanyen a si mateixos o a la resta del seus companys, fent una demostració inaudita de versatilitat artística sense precedents.
L’espai escènic és elegant, sofisticat i minimalista, molt novayorqués. És limita a un quadrilàter envoltat de cadires, molt de disseny, on aniran asseient-se els actors que en una incessant coreografia, s’aniran incorporant o desapareixen de l’escena.
Aquesta proposta tant potent, jo crec que acaba per distreure i tret del efecte inicial de sorpresa i incredulitat, aporta poc joc dramàtic, això si, molta espectacularitat un tant gratuïta.
A la segona part, tret del excel·lent i espectacular Syde by Syde que l’inicia, la resta és més íntima i dramàticament més potent, amb totes les carregues de profunditat que els dos temes més punyents de l’obra, The Ladies Who Lunch i Being Alive, servides de manera extraordinària pel actor d’origen cubà Raúl Esparza, que mostra les seves extraordinàries aptituds pel teatre musical, no debades ha intervingut en diversos musicals a Broadway (Cabaret, Chitty Chitty Bang Bang, The Rocky Horror Show, Taboo, etc.) i per la sofisticada i amb gran personalitat escènica Barbara Walsh, que tenia el difícil handicap de fer oblidar una interpretació inoblidable, la de Elaine Stritch que ha fet de The Ladies Who Lunch una veritable creació. La Walsh se’n surt molt bé.
La resta de la companyia és molt bona, per bé que ens acabem fixant més en la seva habilitat en cantar, tocar i interpretar que en les pròpies concepcions dramàtiques dels personatges.
Us deixo uns fragments trets del Youtube, on trobareu quasi tota l’obra
Barbara Walsh cantant la punyent The Ladies Who Lunch
i Raúl Esparza cantant Being Aive
Per acabar us deixo Side by Side by Side on podreu apreciar el grau de versatilitat que us he parlat abans i on segur que acabeu aixecant la cama seguint la brillant partitura.
Un DVD que no es comercialitza, de moment, a casa nostre i que és pot gaudir però sense subtítols, cosa que dificulta la perfecte comprensió dels importants texts de Sondheim a tots aquells que no dominin l’anglès. L’espectacle val la pena malgrat les pegues assenyalades.
IN FERNEM LAND 
Hay algo en la producción que, no sé, no me acaba de convencer. Ha visto varias representaciones de “Company”, y esta tiene un punto de frialdad, de minimalismo, de falta de pasión, que las otras no tenían. Lo de que los actores sean a la vez los músicos está bien como idea original, pero al final resulta un poco reiterativo. No obstante, Raúl Esparza, tal como dice Ximo, tiene espléndidas aptitudes para la comedia musical, en especial de Sondheim, del que también ha representado “Sunday in the park with George” y por ello, hemos de agradecer que este Dvd nos permita la posibilidad de apreciar su talento.
M'agradaM'agrada
La veritat, el trobo molt fret,espres de veurel m’hi posat el del Donmar londinenc, per treurem el regust d’aquesta produccio molt justeta, per un que decideixen grabar i vendral, no crec que els anii a ferne mes
M'agradaM'agrada
M’oblidaba dir que aixo de quels interprets siguin a la vegada el musics ja ho varen fer a Londrews amb Swweney Todd fara uns 4 anys i aleshores vaig gaudir bastant més
M'agradaM'agrada
Hola Joan, benvingut.
Gràcies per deixar el teu parer. Possiblement no sigui un DVD extraordinari, però tenim tan poques oportunitats de veure gravacions de Broadway o del West End que totes són benvingudes.
Espero continua comptant amb els teus comentaris.
M'agradaM'agrada
Hola, què tal?
La veritat és que a mi no m’ha acabat d’agradar la idea dels musics, cantants i actors, tot en un.
No és que sigui freda la concepció, és que no aporta res nou i distreu molt.
Possiblement en el moment actual del teatre musical, això sigui suficient per donar-li els premis del any, però una vegada més es demostra que estem en hores baixes.
També crec que encara que no sigui del tot satisfactòria, la possibilitat de tenir una versió de Company en DVD ja és prou engrescadora, sobretot pels que som un enamorats del teatre musical. Qui es pot permetre el luxe de prescindir-ne?
M'agradaM'agrada
Siento ser la nota discrepante de estos comentarios, pero a mí esta versión me gusta y estoy muy contento de haberme comprado el DVD.
Supongo que Sondheim también debía estar satisfecho de esta versión, en la que los cantantes son, al mismo tiempo, los miembros de la orquesta, pues en caso contrario no hubiera dado su permiso para la representación, ya que él lleva el control absoluto de las escenificaciones de sus obras.
Aunque no sea la primera ocasión en que los cantantes sean los músicos, a mí me parece sorpredente el resultado y me imagino que el casting sería agotador.
Raúl Espaza canta y actúa muy bien y no me extraña que tenga ya un lugar dentro de la comedia musical, si bien, tal como está el género, será por poco tiempo.
A propósito de este actor-cantante debo decir que en 1997 pareció en un programa de “La mandrágora” no recuerdo si de TVE o TV3. Lo presentaba Lulú Martorell. Y ,posteriormente, el año pasado volvió a emitirse, aunque sólo fragmentado.
M'agradaM'agrada
Pues yo estoy un poco entre unos y otros. Esto lo vi en directo hace un par de años y, sinceramente, me dejó algo frío. Todo muy bien pero sin emoción. Por supuesto es parte de la idea del Doyle: los personajes no se hablan entre sí, sino que parecen hablar al público. Hay algo robótico. Como decía alguien, a mí me llenó más lo del Donmar: tenía más energía, más humor, era más intenso. Y Adrian Lester estaba encantador (y una de las veces que la vi estaban Sondheim y George Furth en la sala: era como ir a misa y ver a Dios sentado en los bancos).
Ahora bien, el DVD supera la frialdad un poquito a través del montaje, que establece relaciones (las refuerza) y le da más vidilla al asunto. Es un ejemplo de la diferencia entre cine y teatro: montaje y encuadres dan un sentido más claro. El DVD mucho mejor que la función, la verdad. El gran momento del DVD es Being Alive, que demuestra que director y actores entienden la canción y cómo la canción es una epifanía.
Y sin duda: aplaudir que hayan sacado el DVD. Deberían sacarlo todo.
(para los interesados, he metido un post sobre “Being Alive” en mi blog)
M'agradaM'agrada
Hola Alberto, pasaré por ahí. Ben tornat!
M'agradaM'agrada