Seria una mica més petit del Joaquim que es veu a la foto actual que m’identifica a In Fernem Land, quan algú, no sabria dir qui amb exactitud, tot i que crec que va ser de la família, em va fer adonar d’un dels primers desenganys dels que tinc consciència. La provinença real de ses majestats Els Reis, no era el llunyà Orient.
Jo de petit, tenia un recó on anava a amagar-me quan tot el món amb queia a sobre. Era un gros penja-robes que teníem en el “cuarto de cosí” que dèiem nosaltres, que quedava tapat per unes cortines que em servien per amagar-me de la crua realitat. Mi vaig passar una bona estona pensant que era impossible, què allò que m’acabaven de revelar no podia ser cert. Crec que va ser el meu pare qui em va reafirmar que el Melcior, el Gaspar i el Baltasar, eren molt més propers del que jo creia.
Amb els anys m’he hagut d’anar inventant altres racons per aïllar-me, quan la realitat em sobrepassava o no m’interessava afrontar-la de manera valenta i decidida i aquests racons no sempre han estat espais físics.
Que la primera enganyifa monumental de la vida sigui aquesta, ja és ben bé una crueltat. Per què hem de muntar un ciri tan gros per il·lusionar a la canalla? Per què la il•lusió ha de ser fruit d’una enganyifa?. Potser és una bona lliçó del que ens esperarà en el futur, però què això vingui fonamentat pels propis pares no deixa de ser molt cruel.
Tot i així, entre la tarda d’ahir, aproximadament a partir de les 6 i fins que van a dormir, veure la majoria d’infants amb una expressió de candidesa, innocència i il•lusió a la mirada, és una de les coses més gratificants del any. La cara del dia 6, un cop han obert els regals, ja no m’interessa tant. Sobretot perquè, la majoria, educats en l’abundància, no tenen altre il·lusió que obrir els regals, que automàticament i un cop satisfeta la curiositat, passen a ser oblidats fins que no han obert tota l’obscena exhibició d’amor material que els envolta.
No ho puc evitar, tinc sempre un nus a la gola quan veig els infants adreçant les mirades embadalides cap a aquells homes disfressats, amb més o menys credibilitat, amb unes barbes que fan perdre qualsevol esperança de veracitat en tot el muntatge de les cavalcades, ja sigui la monumental festassa que s’inventen a Barcelona, o la més humil de qualsevol poble perdut, feta amb quatre capses de cartró per dissimular un cotxe o un camió prou conegut, tres trossos de tela acolorida i una mica de maquillatge mal engiponat.
Malgrat que jo mateix em deixo endur per la “consumista febre reial”, tinc any rere any, un moment extraordinàriament nostàlgic i tendre, és el dia 5 al capvespre, quan els carrers s’omplen per veure la passejada reial.
A casa, encara muntem tota una parafernàlia al voltant d’aquest dia, amb el secretisme i la confabulació que porta associada aquesta diada, amb molta il·lusió, tot i que molt més pràctica.
Ja no queda res de quan érem petits i els pares ens venien a buscar al llit, cridant i amb més il•lusió que fins i tot nosaltres, ells sabien el que els havia costat fer-ho possible, per abrigar-nos bé i portar-nos fins l’eixida, on s’amuntegaven els regals al voltant de la taula, i al costat de les sabates que identificaven per qui eren cadascun dels tresors i veiem sorpresos com no quedava ni gota de pa sec, ni l’aigua que la nit abans havíem deixat pels camells. Ara tot això ja no ho fem, però encara ens reunim cada mitjanit del dia 6, doncs no podem esperar a l’endemà pel matí, per obrir les capses amb mitjons, camises i calçotets i qui sap si el DVD d’òpera que he deixat escrit en un full, per veure si ses majestats es dignen a fer més passadora la crisi que no hi ha manera de treure’ns de sobre.
Ja és ben trist que els únics homenots que conec que es diuen Melcior, Gaspar i Baltasar, no tinguin res a veure amb la màgia.
Espero que alguna cosa us haurà caigut, jo per consell de ma mare, sempre tan sàvia, acabava la carta dient “ y lo que ustedes quieran” doncs la carta la fèiem amb castellà. Cap nen de la meva quinta, es podia imaginar que els Reis de l’Orient, per molt màgics que fossin, entenguessin el català. I aquell “y lo que ustedes quieran” sempre es complia, mentre que el tren elèctric o la bicicleta, l’eterna crisi familiar mai ho va poder permetre.
Ara continuo posant “i el que vostès vulguin” i malgrat que els embolcalls siguin molt engrescadors, la visió de la capsa de mocadors, no deixa de ser el senyal inequívoc que el llarg gener, tot just acaba de començar. “Y lo que te rondaré, morena”
Quines coses!
Jo per si de cas he fet la meva carta musical al Reis. A veure si algú s’empipa i tot plegat s’acaba amb carbó:
- M’agradaria que el mestre Oue renovés i es quedés a l’OBC per una llarga temporada.
- M’agradaria que el Consell Assessor del Liceu, no emprenyés gaire.
- M’agradaria que la Netrebko no vingués a fer el debut al Liceu, aprofitant el farewell tour.
- M’agradaria que les localitats sense visió del Auditori, fossin a preus raonables.
- M’agradaria que el públic deixés d’estossegar, parlar, molestar i consumir caramels compulsivament, mentre hi han artistes que intenten fer art.
- M’agradaria que els teatres i auditoris tinguessin un dispositiu que anul•lés els telèfons mòbils i senyals d’alarma dels rellotges.
- M’agradaria que intercanviar arxius per la xarxa no fos un delicte.
- M’agradaria que la gent escoltés molta música i emplenés els teatres i cinemes, tot esgotant les existències de llibres i així no tingués temps per veure tomàquets i altres salses roses.
- M’agradaria que d’aquests desitjos. al menys se’n acomplissin 9.
Ah! “y lo que ustedes quieran, siempre y cuando no interfiera en los 9 que les acabo de dejar“.
Jo també us deixaré un regal. He trobat moltes sabates al balcò i també he vist que a les dotze en punt els meus reis, m’havian deixat, entre altres coses, això. Espero que us agradi
Azulão, cançó infantil brasilenya de Jayme Ovalle, orquestrada per Douglas Gamley cantada per Victoria de los Angeles i dirigint la Sinfonia of London, Rafael Frühbeck de Burgos.
Vai, Azulão, Azulão, companheiro, vai!
Vai ver minha ingrata,
Diz que sem ela
O sertão não é mais sertão!
Ai! Võa Azulão,
Vai contar companheiro, vai!
¡Ve, Azulado, Azulado, compañero, ve!
Ve a ver a mi ingrata,
Dile que sin ella
El sertão ya no es sertão!
¡Ay! Vuela Azulado,
Ve a contarle compañero, ve!
IN FERNEM LAND 
Esta tarde, en la cabalgata, he estado pensando precisamente en lo que dices. Los adultos les gastamos a los niños esta horrible putada por propio egoísmo. Porque nos gusta verlos así, ilusionados, contentos, ingenuos. Es como si quisiéramos agarrarnos a la idea de que los milagros existen. Esta noche en realidad somos los padres los que experimentamos lo que es ser feliz. Es una crueldad. Pero sabemos que llegará el día en que comprobarán que les hemos fallado. Ojalá que esa sensación, respecto a nosotros, sólo la experimenten una vez en la vida, porque respecto a los demás será imposible que así no sea. Si lo consiguiéramos ya podríamos darnos con un canto en los dientes.
M'agradaM'agrada
Yo creo que hoy en día no es lo mismo, de eso hablaba con mi madre esta tarde. Quiero decir, para ella , niña de postguerra, los reyes significaban su única oportunidad de tener el regalo que pedian (en su caso, era un “carrito de capota” para su muñeca de trapo) y descubrir la verdad…era saber que eso que deseaban nunca llegaría. Tremenda crueldad, si,señor.
Hoy en dia, bueno, si no son los Reyes, es la abuela, el tio, el padrino, los padres, para el cumpleaños, porque sacaste buenas notas..etc, etc, etc. Yo no creo que piensen que sus padres les han fallado, sino que hicieron un sacrificio para mantenerles la ilusión de la niñez.
En mi caso, sospeché muy pronto que la cosa tenía truco….asi que me lo tuvieron que decir. No fue ningún trauma, no por ello dejé de pedir el Scalextric que nunca llegó , jajajajaja.
M'agradaM'agrada
No os preocupéis, si las cosas se han hecho con cariño, no hay traumas… a mi me ilusiona ver a mis hijos, ya mayores, llegar pronto a casa la noche del 5, “porque vienen los Reyes”…. y esta mañana, levantarse con ilusión… Gran día!!! Espero que a todos os hayan dejado lo que pedíais y también ” lo que sus Majestades hayan querido”
M'agradaM'agrada
Crec que cal mantenir la il·lusió, encara que sigui sobre un engany. L’important no és el fet en si, si els reis vénen de més a prop o de més lluny, sinó que vénen, un dia a l’any vénen. Jo vaig veure entrar el rei blanc, en Melcior, per la finestra de la meva habitació, i això no ho oblidaré mai, malgrat saber el que sé ara. Digueu-me ingenu, però si perdem la il·lusió, si perdem la mica d’ingenuïtat que ens pugui quedar, llavors sí que podem tancar la paradeta.
Jo ahir a la nit vaig posar les sabates davant de la finestra com sempre, i avui al matí els reis mags hi havien deixat alguna coseta”. Curiosament, el que ses majestats havien volgut.
M'agradaM'agrada
“los Reyes son los Reyes y los padres son los padres”, eso es lo que yo le contesté a mi hijo pequeño cuando (demasiado pequeño todavía ) un listillo del cole le desveló el secreto …
Y no es un engaño, es una ilusión que yo no consideraré jamás un engaño porque no es esa la intención. Felices Reyes a todos
M'agradaM'agrada
Coses dels Reis a part, m’ha arribat la notícia que si van tancar l’assaig general del Simon al Liceu, va ser perquè la direcció del Teatre està molesta per les crítiques dels blogs abans de l’estrena. En saps alguna cosa? Si això fos veritat crec que seria una badada ben gran pels qui van prendre aquesta decisió. El món de les comunicacions és cada vegada més gran i més ràpid i crec que ho haurien de tenir ben assumit i no molestar-se per tan poca cosa. Però realment em costa de creure que aquesta en fos la causa.
Josep
M'agradaM'agrada
Preciosa pieza, 🙂 Respecto a los Reyes, no me voy a meter a opinar, porque veo tantos pros como contras en ambas posturas. Eso sí, a mi hermano una maestra se lo dijo con cinco años, y a eso sí que NO hay derecho, brrrr…
Mks.
M'agradaM'agrada
Hola photovuit o millor Josep, benvingut.
Home el post és dels Reis i no voldria que fos deixat a part.
Independentment de la parida infernemlandera, que pot ser de més o menys interès, el post d’avui porta un regal de Reis, preciós,
que encara ningú ha valoratel comentari de l’Awake, deixa sense efecte la frase anterior i em sembla prou interessant i tendre, com correspon a la diada i una perla musical.Pel que fa al tema que ens proposes, tot i que “això no toca” et diré que no crec el que em dius, o més ben dit, el que t’ha arribat.
Segurament i vist el resultat del primer dia, el més provable és que l’assaig fos a porta tancada perquè el Sr. Shicoff no oferia les millors condicions.
Hi han hagut molts assajos que finalment s’han fet a porta tancada per múltiples raons i abans que els blocs apareguessin fent aquesta tasca informativa, que agradi o no, és impossible d’aturar. Potser evitarien que es parli de la funció abans de l’estrena, però després, no.
Em costa creure que sigui cert.
Al assaig hi està convidada molta gent i no crec que es sacrifiqui aquest bon servei que fa el teatre, per tal d’evitar que quatre blocs, els hi puguin fer unes crítiques, que tan poden ser positives com negatives.
M'agradaM'agrada
Aprofitaré per explicar-vos dues anècdotes. Si la teva, Joaquim, va ser traumàtica. Imagina’t la meva. Feia 2n d’EGB. Ens va entrar un padre -anava a Can Culapi- enmig d’una classe i ens va fer adonar que era impossible que els Reis existissin perquè serien tres mòmies que no s’aguantaven els pets i menys haver d’enfilar-se pels balcons per repartir els regals. Ras i curt.
Fa dos anys que vaig viure una nit màgica. Vaig fer de Rei ros. vaig entendre què pot sentir un cantant quan té el públic als seus peus! Tens un “subidón” enorme quan baixes de la carrossa i tots els nens et volen acariciar i tu mous els braços saludant i tothom et torna la salutació, infants i adults. La meva dona, que és de l’organització, em va ordernar que entrés a l’església perquè s’havia de fer l’acte de benvinguda, li vaig dir que em deixés gaudir d’aquell bany de multituds. Col·loca molt. Una experiència inoblidable.
Tan malament no ho devem fer els pares, quan els fills segueixen la tradició, no?
M'agradaM'agrada
D’on treus aquestes petites perles, Joaquim? Mira que m’agrada la Victoria dels Àngels, però aquesta peça es tan dolça per un dia de reis….!!! Es com per cantar-li al nen que avui ha descobert que els tres reis, no ho son, i sobre tot perquè mai ens pugui dir que som uns ingrats, i que a “nuestro lado”, o sigui amb naltros el sertão o sigui el desert, mai serà un desert…..
M'agradaM'agrada
¡Que música tan bonita y que preciosa voz ! Mi regalo de reyes.
¿Engaño? Yo, como Pilar, lo llamo ilusión y, no conozco a nadie traumatizado al descubrirlo.
M'agradaM'agrada
La cançó preciosa, l’engany dels reis estava fet amb la millor intenció. Per alguns pares -com ara els meus- els era fins i tot un sacrifici aquella despesa extra però el feien perquè no ens sentíssim diferents. Després uns i altres soliem oblidar les joguines però sempre queda el record d’aquella nit anyal en en que l pare i la mare no ens deien la veritat i nosaltres, per un cop a la vida, feiem més bondat de la que acostumavem, no fos cas que les testes coronades d’Orient passessin de llarg dee casa nostra.
M'agradaM'agrada
Yo creo que lo supe desde siempe, pues no recuerdo que nadie me dijera la verdad. Lo que es cierto es que lo guardé muy calladito para que mi hermano que era siete años menor que yo disfrutara de esa ilusión.
Hasta que un día le dije a mi madre que sabía quienes eran los Reyes, pero que no diría nada para que mi hermano siguiera ilusionado. En el colegio le despejaron el enigma.
Victoria de los Angeles (la catalanización de su nombre nunca fue de su agrado) tenía una voz pintiparada para este tipo de canciones y para el lied en general. Su fraseo, su musicalidad y su bella y pastosa voz la hacían única en este repertorio.
Esta cancioncita es una verdadera joya.
M'agradaM'agrada
Joaquím, de tornada de la pau del camp, malgrat el
fred i alguna que altra volva de neu, no hi ha faltat el
caliu de la família i els amics… Ara, des de Tarragona, visito el teu renovat bloc.
MOLT BONA FEINA !
Obro el balcó i prenc aquest regal de Reis; bonica cançó i deliciosa la veu inoblidable de Victòria dels Àngels.
Gràcies per la teva “perla”.
M'agradaM'agrada
Un aclariment.
El trauma després de l’estona d’assimilar-lo va passar a ser assumit i cap problema. Ja vaig dir que continuem celebrant la diada de Reis amb tot el secretisme i misteri que es mereix aquesta celebració, però potser sóc una mica raret, però el disgust, com a la majoria de mortals que conec, no me’l treu ningú.
No és un retret cap als pares, doncs quan saps la veritat, ho valores molt més, però insisteixo que és un disgust, quan la infància ha estat fins aquell moment un paradís entre cotó fluix.
Sincerament, crec per uns pares deu ser més gratificant veure la cara d’agraïment d’un fill que saben de on venen els regals, ha vist acomplerta la seva carta.
Com voleu que vagi en contra de l’única diada que em posa més tonto del normal, de tota aquesta llarga tongada de celebracions?
M'agradaM'agrada
Jo estic molt contenta de “l’engany” dels Reis. Vaig ser molt feliç mentre creia que eren de veritat i venient de l’Orient i aquesta felicitat sempre la recordaré. Quan jo era petita, ja fa molts anys, els nens no rebiem tantes joguines però jo no em puc queixar. També em feien regals quan era el meu Sant i estava molt contenta però els Reis eren especials. La il.lusió era incomparable.
M'agradaM'agrada