IN FERNEM LAND

UNA POTENT SALOME AL ROH


salome-roh-1

Vaig llegir no fa gaire a Un Palacio en la Bactria, el bloc del Arsace, una ressenya espectacular de la Salome de Richard Strauss en una gravació del ROH del mes de març de l’any passat.

Em van agafar tantes ganes de veure’l, que un cop comprovat que el preu vorejava l’escàndol, vaig decidir demanar-lo a ses majestats, a veure si queia entre els mitjons i mocadors.

Ves per on, aquest any no hi han hagut ni mitjons, ni mocadors i si que els Reis han llegit la petitíssima carta que vaig escriure. Entre mig de “i el que els vostès vulguin” hi havia la Salome i en la hivernal tarda de Reis m’he submergit en la bogeria straussiana, servida per un McVicar il•luminat i un potentíssim Philippe Jordan.

Aquest és l’equip responsable d’aquesta potent Salome que es va fer al ROH Covent Garden durant el mesos de febrer i març del 2008, amb aquest repartiment:

Salome: Nadja Michael
Herodias: Michaela Schuster
Herodes: Thomas Moser
Narraboth: Joseph Kaiser
Jokanaan: Michael Volle
Der Page der Herodias: Daniela Sindram
Erster Jude: Adrian Thompson
Zweiter Jude: Martyn Hill
Dritter Jude: Hubert Francis
Vierter Jude: Ji-Min Park
Fünfter Jude: Jeremy White
Erster Nazarener: Iain Paterson
Zweiter Nazarener: Julian Tovey
Erster soldat: Christian Sist
Zweiter soldat: Alan Ewing
Ein Kappadozier: Vuyani Mlinde
Ein sklave: Pumeza Matshikiza

Director d’escena: David McVicar
Decorats i vestuari: Es Devlin
Disseny de llums: Wolfgang Göbbel
Coreografia i moviments: Andrew George
Disseny de vídeo: Leo Warner & Mark Grimmer
Orquestra de la Royal Opera House
Director: Philippe Jordan

Després de veure el DVD del Werther de Viena amb Álvarez i Garanca, no tenia cap dubte que Philippe Jordan, malgrat la seva joventut era un bon director. Després de veure’l en directa a Berlín l’any passat en el fabulós Tannhäuser de la UDL, la impressió era que es tracta d’un grandíssim director. Aquesta Salome reafirma la impressió.

Philippe Jordan deu haver heretat els gens musicals del pare (Armin Jordan) i crec que tot fa preveure que el superarà.

La seva visió de la Salomé és més violenta que lírica i treu una força descomunal de la potentíssima orquestra del ROH. Quina enveja una orquestra com aquesta per un teatre d’òpera!.

La tensió del discurs musical de Jordan és constant, fins arribar al famós Schlussgesang, on l’orgia de la violència melòdica straussiana, esclata i aclapara. No hi ha gaire sensualitat en la concepció de Jordan, segurament endut per la concepció de McVicar, que des de el primer moment ens submergeix en un ambient opressiu d’extrema violència sobretot psicològica, però també física.

L’equip de cantants és bo, però no molt bo, és clar que amb un espectacle tan ben dirigit en totes les dues vessants, el seu rendiment creix per sobre de les seves pròpies possibilitats vocals. Dic això especialment per la protagonista.

Nadja Michael

Nadja Michael

Nadja Michael és una cantant alemanya que alterna els rols de soprano dramàtica amb els de mezzo. El seu registre central és poderós, però el agut és molt treballat quan fa de soprano, de la mateixa manera que el seu greu es feble, quan fa de mezzo. la veu no és particularment bella, però com acostuma a passar sovint, la gran arma definitiva per assolir els èxits que assoleix, és la seva extraordinària interpretació dels personatges. Nadja Michael és la Eboli del Don Carlo de Viena que varem veure al Liceu, en la producció de Konwitschny. No passarà, vocalment parlant, a la història de les grans Eboli, però la seva actuació és poderosíssima. En aquesta Salome succeís el mateix. La seva interpretació vocal és molt arriscada i quan canta en forte, els aguts li surten potents i afinats, no així quan vol emetre les notes agudes a mitja veu o pianíssim, aleshores l’afinació queda dubtosa o en tot cas diríem que cala les notes. Us diria que és igual, davant la interpretació de la cantant, però no, als cantants hem de valorar-los per la vessant musical i aquí la Michael no acaba d’arrodonir la fabulosa interpretació d’una Salome poc infantil i sexualment mot encesa.

Michael Volle

Michael Volle

El Jokanaan del baríton alemany Michael Volle és bo, però tampoc definitiu. Per fer d’aquest rol l’al•lucinat profeta, li cal un registre greu més profund i cavernós, al menys en aquesta visió tan poc lírica de l’òpera straussiana que ens ofereix el ROH. És un baríton boníssim, però en els seus monòlegs he trobat a faltar, al menys en el DVD, més contundència.

L’Herodes de Thomas Moser és menys lasciu del que estem acostumats. Potser no l’acabava de convèncer la desbordada sexualitat de la Salome i s’estima més flirtejar amb els criats. Vocalment és un rol que no li ha d’oferir cap problema, tot i que el seu estat vocal, després de molts anys de carrera i del repertori més exigent, ja no és un gran què.

L’Herodias no suposa cap problema per la poderosa Michaela Schuster i l’emergent Joseph Kaiser és tot un luxe de musicalitat i lirisme pel Narraboth.

La resta, a l’alçada del producte.

Què cal dir de la producció?. Doncs que tot i traslladar l’acció a un entorn feixistoide, com s’acostumen a resoldre moltes de les dramatúrgies actuals i sent McVicar un dels homes de teatre més brillants del panorama teatral, aquesta translació d’època no aporta gaire bé res de nou, fent grinyolar algunes coses en el context del llibret original. Què hi fa un home soterrat a la cuina del Palau llençant improperis contra la senyora? Si, és una anècdota, però prou important en tot l’entorn dramatúrgic. Si ho volem fer tot tan creïble, i per això ho contemporanitzen tot, hi ha coses en els llibrets operístics que fan permanentment la guitza als genials directors.

Nadja Michael i Thomas Moser a la famosa dansa, aqui acba amb un vals.

Nadja Michael i Thomas Moser a la famosa dansa, aquí s'acaba amb un vals decadent.

Tret d’aquesta “petita anècdota” o del escàndol que provoca en els jueus, que no sé pas que hi pinten en aquella festa, davant l’oferiment d’Herodes a Salome per evitar que li tallin el cap al pobre Jokanaan, la presentació és molt vistosa i en tota l’escena final, d’una crueltat sanguinolenta, una mica passada de rosca. Això si, McVicar ens ofereix la possibilitat de contemplar al espectacular botxí, completament nu, cosa que aprofita la lasciva Herodies que li repassa el cul, abans de que la dantesca figura ensegonada amb el cap a la ma faci embogir d’èxtasi a la burra de la Salome que tenint aquell tros d’home a punt, s’estima més regalar-nos una fabulosa escena amb el cap de Michael Volle a munt i avall, deixant perdut el blanc vestit.

Un espectacle escènicament cru, sense concessions i musicalment luxuriós, gràcies a la portentosa batuta de Jordan i a un equip de cantants i actors disciplinadíssim.

Ben mirat, era l’espectacle idoni per una tarda de Reis?

6 comments

  1. kundry

    Salomé siempre será un “espectacle idoni” para cualquier tarde de cualquier día.
    Es posible que todo esté dentro de la Biblia, pero aquello fue una anécdota para poder expresar Oscar Wilde la seducción de las palabras, de la voz, del verbo.
    Herodías le pudo repasar el culo al cachas del verdugo, pero lo que atraía a Salomé era la boca de Juan, como materialidad de su palabra.

    M'agrada

  2. Els nadals acaben oficialment al dinar del dia de reis. Per la vesprada, un ja pot veure Salomé o el que li vinga en gana, la bogeria nadalenca ja ha acabat i tornem a ser lliures.

    Per cert, aquesta Salomé té molt bona pinta, però és de “mírame y no me toques”, o en tot cas de “mírame y no me compres”.

    M'agrada

  3. Awake, tot estarà a la Biblia, però hi ha coses que per molt Bibliques que siguin, son millor deixar-les per a dates menys tendres.
    Kundry esta Salome es mas idónea para una noche de cualquier Viernes 13.
    La Salome siempre es un lujo, en cuanto a la boca, no te olvides que cuando se percata que esta muerta y no habrá más verbo que valga, le da asco y la muy burra, repito, no sabe que el cachas, en la versión de McVicar, encima, es el encargado de retorcerle el pescuezo. Siento haber contado el final, aunque quien la mata, cuando sabes desde el primer compás que eso terminará así, es lo de menos.
    Titus ja parlarem.

    M'agrada

  4. dandini

    Molt interssant aquesta Salome que quand es va estrenar va constituir un dels punts àlgids de la temporada del ROH.El David MacVicar és avui en dia un dels directors d’escena mes solicitats i admirats.Aquesta temporada presenta una nova producció d’Il Trovatore al Met i fa uns mesos va estrenar una producció de La traviata a la Scottish Opera que tambe veurem al LIceu.

    M'agrada

  5. Hola Dandini,pel que fa a la producció contundent de McVicar segurament el ROH ens guanyarà de llarg, però e repartiment del Liceu, crec que pot superar aquest.
    L’orquestra de moment, em temo que tampoc.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: