A l’Avui d’avui (7 de juny), a la pàgina setmanal que ens firma en Xavier Cester i sota el titular “La Paradoxa Oue“, a part d’una crítica del darrer concert de la temporada, el cronista, com li agrada autoanomenar-se a ell, aborda de manera directa, com cap altre crític ho ha fet, els pros i els contres de la controvertida personalitat del mestre Oue.
Sempre m’ha interessat molt la manera que té en Cester d’enfocar l’actualitat musical, ja sigui com a cronista dels espectacles i concerts que té la sort de veure, en un periple envejable pels principals teatres i sales de concert del món, com la seva visió del món musical, sobretot a casa nostra.
Mentre altres crítics i cronistes s’amaguen o es posicionen obertament en contra del mestre Oue, sense gaires argumentacions musicals i amb tota la bateria de despropòsits estètics, en Xavier Cester, no obviant les parts que a ell li semblen negatives de la direcció del mestre japonès, insisteix, amb una màxima que ve repetint de manera tossuda, cada cop que parla dels concerts dirigits pel encara titular de l’OBC, “Escoltar el que veiem“. Exercici que molts dels detractors acèrrims d’Oue es neguen a fer.
Jo també m’estimaria més un director de gest elegant i autoritari, amb el magnetisme i “fascino” del mestre Muti, per exemple, però cadascú té els seus mitjans per arribar a assolir els objectius desitjats, i Oue, digne alumne de també controvertit Leonard Bernstein, fa servir una gesticulació ben diferent, és cert, però qui hagi anat als seus concerts, sense les idees preconcebudes i influenciat per una crítica, que no ens hauria de condicionar mai, amb les orelles obertes de bat i bat, s’haurà adonat que en els seus concerts succeeixen coses, en l’àmbit estrictament musical, que van molt més enllà del show de pujades i baixades del podi, els crescendos corporals per fer-se notar amb un cos cada cop més escanyolit però amb una energia titànica.
En Xavier Cester no s’atura en aquest article que us recomano i que podreu accedir-hi clicant a sobre del titular que us he deixat al inici, en el fet Oue i aborda un altre dels temes que cap dels altres crítics casolans anomena, malgrat que és una evidència.
La plantilla de l’OBC està cada cop més nodrida de suplents i hi ha més rotació de musics que mai. La manca d’un concertino i les baixes preocupants dels caps d’algunes de les seccions, no semblen preveure un futur estable.
No en parla en Xavier, però hores d’ara el fins ara gerent Patrick Alfaya ja deu haver fet les maletes per anar a Donosti, sense que aquí ho haguem celebrat com es mereixia la feliç noticia, tot i que el Sr. Oller suposo que ja haurà convocat un concurs públic per cobrir la plaça.
D’aquesta fuga preocupant dels músics de l’OBC, penso que alguna cosa deu tenir a veure el fins ara gerent i la política duta a terme amb els musics, el futur professional i les seves espectatives artístiques i professionals. Tampoc m’estranyaria gens que la no continuïtat del mestre Oue i la incertesa d’un jove director, tot esperant que el miracle Dudamel (pueril, oi?) esdevingui realitat a l’OBC, han fet fer les maletes als més inquiets i a tots aquells que han rebut ofertes temptadores i que ja no es creuen l’enèsim projecte del Sr. Oller.
Benvinguda sigui, tant si hi estic d’acord com no (a vegades em passa), la visió clarificadora, culta, sensible i independent d’en Xavier Cester, que ja fa molt temps he situat al capdamunt dels professionals que ens orienten, informen i opinen.
IN FERNEM LAND 
molt d’acord amb la teva entrada i l’article de XCester. però trobo que també va fallar a la novena ,per mi ,l’arxivalorat orfeò català. no patiu excés d’amor patrio?
M'agradaM'agrada
Fa molts anys que conec, per bè que superficialment, al Sr. Cester, i sempre m’ha agradat la seva barreja de timidesa, simpatia i humilitat. El tinc per un gran profesional dins el seu camp.
M'agradaM'agrada
Completament d’acord pel que fa a en Cester. A part de ser -en la meva opinió, de ben lluny- el millor crític de casa nostra, té la virtut (i això ja entra en el pla subjectiu) de coincidir gairebé sempre amb allò que jo penso. És una cosa que em passa molt rarament amb els crítics de qualsevol àmbit artístic. Vaig tenir aquesta coincidència amb l’enyorat Angel Fernández Santos en el terreny cinematogràfic i potser amb cap d’altre.
Admiro molt, això sí, al Marcos Ordóñez i les seves estupendes cròniques setmanals al “Babelia” pel que fa al teatre i -no sé si dir-ne crítics- a l’Enric González i a l’Agustí Fancelli, de qui trobo a faltar més dedicació a l’àmbit musical. I, no és casualitat, suposo, tots aquests paios escriuen, a més, la mar de bé.
M’ha quedat tot massa “El País”, ja ho veig, tot i que cada cop em carrega més la seva línia editorial. Però aquesta ja és una altra qüestió…
M'agradaM'agrada
Molt d’acord amb l’escrit d’en Xavier Cester. I em preocupa l’ambient tens que hi ha entre els professionals, presagi de la marxa dels millors músics.
Penso que ni la gerència ni la direcció general han fet bé la seva feina. Caldria començar a demanar responsabilitats als que encara no han marxat (no músics)
Per cert, no he rebut encara el programa de la propera temporada per correu i ja m’han fet el cobrament de l’abonament al banc. Us ha succeït el mateix? Això no havia passat mai. Espero que sigui un error.
Salut
Luis
M'agradaM'agrada
Luis, a mí em van enviar dos cops el full de sol·licitud de nou abonament. El primer sense programa (ni sobre amb franqueig pagat) i me’l vaig descarrgar de la web de l’Auditori. Quan ja l’havia emplenat i enviat ben ràpid (per no tenir unes localitats dolentes com les d’aquest any), vaig rebre altre cop el full, amb el programa i el sobre!! De moment no m’han cobrat res, és un abonament a la carta i els deixen pel final.
M'agradaM'agrada
Ya me da pena no ver y oir a Oue….Bernstein es mi director favorito…y Muti es el que menos me gusta….igual tendría que hacermelo mirar…. 😉
M'agradaM'agrada
Kende, me remito a lo dicho. Hay que escuchar sin dejarnos llevar por la presencia y el gesto, que ciertamente pueden ayudar, pero también pueden arruinar una dirección espléndida. Para eso, básicamente nos pusieron oídos. La música mejor por los oídos que no por los ojos.
A mi me gustan, entre muchísimos otros, Bernstein y Muti.
M'agradaM'agrada
No, si yo a esos no los vi nunca dirigir…salvo unos de videos del youtube que busque para conocerles la cara. Mi lista de directores “vistos y oidos” es aun muy corta..eso si, buena 😉
M'agradaM'agrada
Kende, for example?
M'agradaM'agrada
Acabo de deixar un comentari al blog dels músics de l’OBC. El reprodueixo aquí:
Els músics i el públic estan encantats amb Eiji Oue. Si el problema és que no acomplia algunes de les tasques que tenia encomanades (programació, contractació de solistes, renovació de faristols), ¿no pot permetre’s l’administració catalana contractar un director artístic per fer les tasques de despatx i mantenir Oue com a director musical -rebaixant-li el sou-, que és el que ens interessa a tots? No serà perquè l’administració miri molt les despeses… El que no pot ser és que es reconegui que els músics estan encantats amb Oue i que amb ell l’orquestra sona fenomenal i no es plantegin fórmules per facilitar-ne la continuïtat (com a últim exemple, mireu l’article ‘Una orquesta a la deriva’ al número de juny de la revista Scherzo). I el que encara pot ser menys, per descomptat, és que alguns crítics (Jorge de Persia, Jaume Radigales, Xavier Casanoves Danés, Pablo Meléndez-Haddad) s’hagin deixat manipular per servir interessos mesquins de tercers (Joan Oller i Patrick Alfaya) amb una vergonyosa campanya contra el mestre Oue. En aqust sentit, la crítica de Jorge de Persia a la Novena és directament ruboritzadora. De jutjat de guàrdia. Algú hauria d’exigir responsabilitats a tota aquesta gent, començant, òbviament, per Oller i Alfaya.
M'agradaM'agrada
Hola Josep.
Saps que és el pitjor? que ells creien o potser encara creuen, que amb els crítics en tenen prou per convèncer a no se pas qui, que el mestre Oue és un director dolent.
No tots els crítics pensen el mateix, però ni que així fos, tu creus que els habituals als concerts o a les funcions d’òpera es deixen endur pel que diuen els crítics?, jo crec que ja no.
Alguns crítics han decidit que els musics estan equivocats o pitjor encara, con que són ganduls i no volen treballar, argumentant que Oue és un happy flowers que no els fa treballar i això ja els va bé. No en tenen prou desacreditant a un director que quan va venir ja feia tants saltirons com ara, i a les hores tot eren lloances. També desacrediten a una gran majoria dels musics de l’OBC que volien la seva continuïtat, titllant-los de buròcrates, poc professionals, ganduls i tot el que es desprén d’una argumentació com aquesta.
No serà tan fàcil com ells voldrien, que els abonats i públic de l’OBC, oblidem al mestre Oue. Potser no era un bon gestor de l’orquestra i no assumia les funcions que li varen encomanar, també responsabilitat de la Direcció General, no creus?, però el que més m’indigna és que utilitzin arguments musicals per justificar el seu cessament.
M'agradaM'agrada
Una mica de memòria històrica.
14/5/2002 “En los últimos años, han sido escasas las ocasiones en las que, al finalizar un concierto de la OBC, el público ha premiado con una larga ovación la labor del director. En el caso de la que cerró la actuación del japonés Eiji Oue, los aplausos, además de merecidos, fueron compartidos sin duda por la orquesta, que siguió con cuidado sus indicaciones y puso lo mejor de sí. Buen final de una etapa, y es de esperar que ello marque el comienzo de la siguiente. El espíritu de trabajo de Eiji Oue se metió en los interiores de la orquesta, confiado en su memoria y en su sentido musical, y obteniendo, de acuerdo con el repertorio romántico que propuso, brillo y fuerza expresiva, dos elementos que la orquesta sabe dar”.
22/2/2004 “Estupendo el trabajo de Eiji Oue al frente de la OBC. Es un director solvente, de gran seguridad y que se mete en la médula de las obras generando una atmósfera ágil, logrando un sonido suelto y un tratamiento rítmico con aire alrededor”.
25/1/2008 “Oue es un buen director que establece con público y músicos una buena relación. Pocas veces se logra escuchar el silencio de los últimos compases de esta Novena sinfonía, obra que muestra a un Gustav Mahler mahleriano, que deslumbra con su adagio final, y muy comprometida para la cuerda, que trabajó con un muy buen nivel de concentración. Y, en lo que hace a la interpretación, con un fraseo que dejó lugar a la respiración y generador de tensiones controladas. ¿Qué más? Los tres movimientos previos, con altibajos, mostraron un diálogo director-orquesta distendido, que ayuda al músico a tocar más cómodo, con buenos matices de brillo, color y rítmica en un discurso necesitado de más ensayo para su definición”.
4/6/2009 “Ha sido quizá uno de los conciertos más malos de la temporada, aunque la superficie de esta gran música siempre convence. Desde el podio hay artes para el sortilegio, aunque mejor es dedicarlas a la música”.
Totes elles signades per JORGE DE PERSIA.
M'agradaM'agrada
… Se m’ha escapat un detall, l’última crítica és de la “Novena” i la titula “La penuria de Oue”. M’he deixat unes quantes de l’últim any que segurament tots recordaran.
Oue es va convertir en mal director (i l’OBC en orquestra mediocre) a partir d’una data determinada, sembla que abans tots érem bons. El trist és que aquest senyor i altres tants crítics s’hagin posat al servei d’uns interessos perversos que procedeixen de “dins de casa”.
M'agradaM'agrada
Tens raó, músic. El mestre Oue va començar a ser dolent de cop i volta de forma completament gratuïta. Crec que va ser més o menys a partir de la Tercera de Mahler, la primavera de l’any passat. Encara recordo la crítica de Jorge de Persia. Un textet de quatre línies completament delirant que es limitava a carregar-se el mestre amb una agressivitat excèntrica. I a partir de llavors, campanya contra el mestre i acusacions als músics de ganduls, com molt bé diu el Joaquim. El que ha passat és tan greu que el de menys és el tema Oue. El més important és que s’ha faltat al respecte als músics d’una manera vergonyosa. Joan Oller ja no hauria de dirgir l’Auditori i a la Quinze Donostiarra que Déu els agafi confessats, perquè el que ha fet Alfaya aquí no té perdó.
M'agradaM'agrada
Josep, com agrair les teves sàvies paraules, i a Joaquim també pel seu permanent suport. Anima molt saber que no estem sols.
M'agradaM'agrada