Lloll Bertran, l’entranyable, celebra 25 anys del seu debut teatral en aquella Auca del Senyor Esteve al Teatre Grec, dirigida per Pere Planella, amb un petit espectacle, casolà, sense pretensions i traient, com sempre, els personatges televisius que ha anat arrossegant tota la seva carrera i potser ja ni ha prou.
La Lloll Bertran és una actriu amb molts recursos i possibilitats, que té suficients registres per ser una personalitat més important del que realment ha sigut.
Ella ha esdevingut una actriu molt popular, però s’ha conformat amb aquesta estima de la gent, que ja li està bé veure un altre vegada, la enèsima, a la Vanessa dient allò del “el vídeo” o a la Sandra jurant per Snoopy a les seves mega súper amigues de Llavaneres qualsevol pijeria. Això, més una mica de Vilafant i de la pubilla, vestit amb uns diàlegs de collita propia, més adients a un festival de fi de curs d’esplai i amb una banda sonora amb unes quantes perles de teatre musical i alguna que altre incursió al repertori més o menys nostrat, omplen en prou feines una horeta i quart agradable, però que evidència una vegada més l’enorme potencial perdut, el que hgaués pogut ser i ella no ha volgut ser.
La Lloll és un personatge que es fa estimar, però sense cap projecció, ella no la vol?. Jo crec que no, doncs de voler-ho, ella mateixa buscaria un guionista i un director de relleu per fer un espectacle potent per celebrar els 25 anys d’una gran actriu i una gran pallassa, l”hereva natural de la Mary Sampere, que en canvi no s’ha popularitzat com ella a les espanyes, quedant com una actriu local, massa local i això que ha fet alguna que altre incursió fent zarzuela a Madrid.
És una llàstima que 25 anys de carrera teatral amb rols destecats d’espectacles importants, dirigits per alguns dels noms més rellevants de l’escena catalana, hagin quedat resumits d’aquesta manera tan poc transcendent.
A l’espectacle s’acompanya per una notable pianista i soprano, l’Alícia Ferrer, que cap a la meitat de les representació, agafa una certa rellevància i dona rèplica a una Lloll, que sembla que hagi esgotat en menys de mig hora, la seva capacitat d’omplir amb la seva presència, els seus monòlegs i les seves cançons, més estona.
Lloll, m’has fet somriure i en algun moment m’has fet esclatar en una rialla franca, però tot això ho haguessis hagut de vestir amb una volada més potent, més compromesa i ambiciosa, fent-nos passar del somriure al plor i a la rialla, com tu i poques més ho poden fer, dirigida per un número 1 i omplint com et mereixes cada nit el teatre i en canvi has fet un fi de curs pels amics.
Tens 25 anys més per arreglar-ho.
La Lloll potser en el moment més brillant, cantant la Big Mama de Chicago
IN FERNEM LAND 
la recuerdo en el intermedio del Don Carlo aquel, poniendo patas arriba las neuronas reaccionarias de más de un espectador del Liceu… estuvo estupenda, y en la tele siempre me ha hecho reir, una mujer diferente, si , no se explica que no haya tenido mayor proyección…
M'agradaM'agrada
Té un enorme talent. Hauria d’haver nascut anglòfona i, amb la mateixa sort, tindria un xou a la televisió estatunidenca com una Bette Middler en més maco. També s’ha de fer esment a la seva vena d’actriu dramàtica, al seu incomparable mimetisme. El que passa és que és una senyora de Manresa i ja li ha estat bé. A mi també, doncs.
M'agradaM'agrada
Tot i que de la Catalunya central, la Lloll no es cansa mai de repetir que és de Igualada, sempre imitada però mai igualada. T’ho dic Olympia per que si ella arriba d’alguna manera a aquest post, no l’enutgem més.
Amic Assur, la Lloll en l’auto de fe d’aquell memorable Don Carlos (versió integre en cinc actes i cantada en francès com el dia de l’estrena de l’òpera), feia de locutora de televisió que retransmetia l’arribada dels reis d’Espanya (Felip II i Elisabeth de Valois) en una més que discutible i discutidíssima translació temporal i momentània de l’acció a l’actualitat, mentre els diputats flamencs demanaven clemència per la pàtria oprimida i repartien i llençaven des de els pisos, propaganda subversiva a la platea. El guirigall que es va muntar va ser descomunal, tant, que la música de Verdi va romandra miserablement en quart o cinquè pla, talment era com un fil musical, entre el cor que intentava fer-se sentir, el públic de platea que no sabia si aplaudir i bravejar de manera atònita el que veien o aquells que venien preparats amb el kit de protestes liuceístes, des de casa, és a dir, un xiulet i un espanta-sogres de disseny, mentre protestaven enèrgica i acaloradament contra la bajanada, no adonant-se que feien de comparses perfectes a les intencions de Peter Konwitschny, angelet creador d’aquest moment grotesc i nefast d’una posada en escena globalment magistral.
M’he enrotllat com una persiana i pots veure-ho al Youtube, tot i que la versió de l’estrena vienesa d’aquesta producció.
La Lloll en tot això anava relatant, d’aquella manera que sap dir ella, tot el que succeïa amb l’entrada de ses majestats.
TV3 va retransmetre-ho i el Mocho va penjar-ho a Youtube, gracies a una copia que va fer-li en Colbran, però no ho he trobat.
M'agradaM'agrada
És una actriu de cap a peus, amb molt de talent i versatilitat, i m’agradaria remarcar la magnífica compenetració que des de sempre ha mantingut amb un home a qui admiro i respecto des que el vaig conèixer quan, amb la guitarra a l’esquena, anava (ell, eh?) a les escoles a fer conèixer els nostres poetes. Em refereixo, naturalment, a Celdoni Fonoll.
Algú ens podria fer cinc cèntims del que explica la Pilar que va passar en aquell intermedi del “Don Carlo”?… M’ha picat la curiositat. Gràcies.
M'agradaM'agrada
Assur, supongo que ya debes haberte enterado por otros conductos, pero enfín yo te aclaro que en el intermedio de “Don Carlos” (con S porque era la versión francesa e ÍNTEGRA), Lloll Bertran, como en Viena hiciera otra locutora (ya que se trataba de la producción proveniente de la Opera de VIena) “transmitía” al público la llegada de los reyes de España para asistir al “Acto de Fe” en que se iban a ajusticiar herejes…, con el consiguiente cachondeo que se armó en la sala…, con las luces abiertas al completo y nadie escuchando ni música ni cantantes y comentando en voz alta, pendientes todos de la entrada de los “reyes” y de los “herejes” que a medida que entraban iban siendo maltratados…Genialidades de los directores de escena actuales.
Me ha sorprendido mucho saber que Lloll Bertràn nació el año 1957. Yo no sé si se trata de un error, pero si es cierto debutó en teatro muy tarde: a los 27 años. Si alguien pudiera corroborar esta fecha se lo agradecería muchísimo. Desde luego 52 años no los aparenta en absoluto.
Lloll Bertran intervino en una serie norteamericana en 2003 (“Are we there yet?”) dirigida por Bryan Gordon, lo cual no está nada mal para una actríz muy local oriunda de Igualada; la lástima es que este primer paso de proyección internacional no haya tenido ni conrtinuidad ni mayor trascendencia. La lloll se merece mucho más que aparecer, vista y no vista, en ese desastre de Woody Allen llamado “Vicky-Cristina-Barcelona”.
M'agradaM'agrada
Moltíssimes gràcies, Joaquim i Colbran -us anomeno per rigorós ordre de “comentació”- 🙂 per la rapida resposta. Ho he trobat molt interessant. Llàstima, Joaquim, que no hagis trobat el “yutub” de què parles, però com que et conec, herbeta, estic segur que no defalliràs fins saber-ne alguna cosa més d’on ha anat a parar, oi?… 🙂
M'agradaM'agrada
aprovecho Assur, para decirte que este Don Carlos ha sido el mejor y más completo “espectáculo” que he visto en mi vida, musical, escenográfico, innovador y participativo… incluido el set de pitos y matasuegras verde loro, y el follón de los espectadores de platea que en algunos casos, por muy poco no llegó a las manos… y la LLol echando leña al fuego de la hoguera, como en un “Don Carlos” no podía ser menos
M'agradaM'agrada
A mi personalment la LLoll no m’agrada gaire. Té una forma de parlar que em posa nerviosa i em cansa. Això no obstant penso que es una bona actriu i l’he vista al teatre abans que fos tan coneguda. Aleshores que no feia de Lloll la trobava millor actriu.
Respecte al seu paper a l’òpera Don Carlo. no em puc opinar gaire perque amb tot el girigall que es va montar (jo era la primera vegada que veia aquesta òpera i no la coneixia gaire) no em vaig poder concentrar en res i molt menys en la música. Una llàstima.
M'agradaM'agrada
No crec que la Lloll, si arriba a aquest post, s’enutgés gens perque algú, jo, hagi confos Manresa amb Igualada…Puc afegir que l’he seguida força i que fins i tot puc imitar algun dels seus personatges amb certa dignitat. jo crec que em sabria perdonar. I seguint el teu costum, Joaquim, tanco una discussió que no ens portaria enlloc.
M'agradaM'agrada
Benvolguda Olympia, segurament si la Lloll arriba al post, no li agradarà llegir que un poca solta com jo, diu que aquest espectacle és molt millorable i que ella s’ha deixat temptar pels seus personatges televisius, enlloc d’anar una mica (bastant) més enllà.
Lo de Igualada o Manresa deu tenir la seva importància, però lo altre a mi em doldria més.
Crec que no ha arribat ni a discussió això, més aviat és un aclariment.
M'agradaM'agrada
Sí, Joaquim.
Terns raó.
Bona tarda i un petó.
M'agradaM'agrada
Això de “per que si ella arriba d’alguna manera a aquest post…” deu anar potser per mi. Podeu comptar-hi.
Bé, en tot cas: GRÀCIES Lloll&Fonoll per aquest camí fet! Moltíssima sort i endavant per tots aquells que us estimem i admirem.
“Piu glú, glú; piu glú glú; piu glú glú!”
M'agradaM'agrada
Xavier de L’H, et juro pel reclinatori, que ni m’havia passat pel cap que tu li podies dir. En qualsevol cas no tinc el més mínim problema per que ho facis i el que he escrit aquí també li diria en persona i ser segur, que em feria riure, com sempre.
Precisament perquè els admirem i estimem, voldríem o més ben dit voldria, que la celebració fos millor, més digna d’ella i de la quantitat de gent que la segueix, admira i estima.
L’espectacle és decididament pobre. Si això m’ho fa a casa acabat de sopar, en una tertúlia de sobretaula em moro, però fer-me sortir de casa, pagant una entrada (íntegra, res de a meitat de preu) i després d’una hora i quart al carrer, amb l’enèsima Vanesa, Sandra i tota la maleta de “Llollades”, no. Ella és molt és que això i lamentablement, sembla que tan sols vulgui ser recordada per això.
M'agradaM'agrada