La Puig. Li feia gràcia que li digués la Puig i d’ençà que vaig començar a fer-ho, algú altre va seguir l’exemple i alguns de vosaltres, quan em preguntàveu per ella, em dèieu, què fa la Puig?.

La meva mare era la senzillesa personificada. Discreta i per no incomodar, s’ho quedava tot per a ella. Molt nerviosa i patidora en excés, sempre tenia un motiu o altre per encendre una espelma a l’altar que tenia al tocador, per demanar a un dels molts sants i santes que venerava, que ens protegís de qualsevol cosa, de tot. Tenia una fe antiga, com ella, arrelada i molt viscuda, que li servia per explicar i explicar-se, tot allò que a la resta ens costa entendre.

No era gens ostentosa, no li agradava fer-se notar, era una bona persona, una boníssima persona. Estic segur que aquest aspecte, la seva bondat, serà el que més es recordarà, el que més recordarem. És l’herència que ens ha deixat a tots aquells que hem tingut la immensa sort de rebre el seu amor i estimar-la.

No us puc fer un llistat de totes les coses que li agradaven, de tot allò que té cabuda normalment a In Fernem land, aquest lloc que la sorprenia, tot i no acabar-lo d’entendre, però si que n’enumeraré unes quantes.

Quan acabava cada dia la seva sessió cinèfila, si no intentava acabar els mots encreuats del diari, s’apropava per desitjar-me una bona nit i a explicar-me la pel·lícula que jo mateix li havia triat o que ella em demanava (amb el vídeo no tenia cap problema, però el DVD se li resistia). Era un petit cinefòrum mentre em feia retardar l’edició del post, amb els comentaris habituals de lo bleda que era la segona Sra. de Winter per aguantar les impertinències i malifetes de la Sra. Danvers (ella l’hagués engegat a dida el primer dia i aleshores jo li deia, i ens haguéssim quedat sense pel·lícula. Rèiem plegats), o les animalades, deia ella, de Gary Grant a La Fiera de mi niña (Bringing Up Baby), que la feien esclatar de riure tot i haver-la vist infinitat de vegades, o lo “bufona” que estava sempre l’Audrey Hepburn, definitivament la seva actriu predilecta, en qualsevol de les seves pel·lícules.

Li costava molt anar a dormir aviat, a ben sopat començava la seva activitat intel·lectual. Sempre em deia que la seva xerrameca de matinada em distreia del què feia, però que ja ho trobaria a faltar. Aquelles coses tant de mare i que a partir d’ara prenen tot el sentit.

Se’n feia creus quan li ensenyava les banderoles del blog, que indicaven la procedència dels visitants i ella com jo, es quedava esmaperduda amb tots aquells que infernemlandejen des de les antípodes, entrant a un blog en català i on es parla molt sovint d’òpera i del Liceu. Coses modernes que li costava d’assimilar però que admirava sorpresa.

Li agradava molt el cinema, el cinema clàssic. El cinema que podia veure des de casa, ella que sempre havia estat una persona molt casolana i que es va haver de conformar a no poder veure món, una cosa que sempre li hagués agradat. Encara recordava el viatge que va fer a Itàlia feia més de 30 anys, com una de les gran aventures de la seva vida.

Les seves preferències eren les pel·lícules d’espionatge, les pel·lícules amb judicis, els melodrames, les pel·licules d’aventures de capa i espasa com, El Prisionero de Zenda, Scaramouche o Los Tres Mosqueteros (1948) i sobretot les històries amb famílies. Ella era una gran amant de la família i li agradava veure aquelles històries de pares i fills, d’estimació i d’abnegada lluita per tirar-la endavant malgrat les dificultats i els obstacles que la vida posa al davant. Haig de suposar que l’estricte sentit de la moral cristiana i una educació rígida i sense fissures, hi van tenir molt a veure en aquesta predilecció per pel·lícules com, Los mejores años de nuestras vidas (Wyler), potser la pel·lícula que va veure més vegades, La Familia (E.Scola), Adivina quien viene a cenar esta noche (S.Kramer) o Hechizo de Luna (N.Jewison) amb l’omnipresència de La Bohème, la seva òpera més estimada.

Amb els anys havia començat a acceptar i amb això hi han tingut molt a veure les seves estimades nétes, certes llibertats que mai hauria acceptat als seus fills.

Era una gran admiradora d’Alfred Hitchcock, de totes les seves pel·lícules, des de la primerenca època anglesa, fins les darreres, tan menyspreades pels crítics. Podríem dir que era el seu director, amb permís de Wyler, Capra o Wylder, entre molts d’altres.

Pel que fa als actors, no hi ha discussió, Gary Grant i després la resta, de Frederic March a Robert Taylor (massa guapo per ser home!) o de Clark Gable (un lleig simpàtic) a Paul Newman.

Pel que fa a les actrius, ja he dit que estaven encapçalades per Audrey Hepburn, tot i que amb franca competència amb l’altre Hepburn, l’eminent Katharine. Potser la deformació professional d’una modista hi tenia molt a veure, doncs ella li trobava totes les gràcies. Després ja podien venir, l’abnegada Olivia de Havilland, la senyora Myrna Loy, l’elegant Grace Kelly o l’exuberant Eleanor Parker afinant pianos a Cuando ruge la marabunta, pel·lícula que es posava sovint.

De totes les pel·lícules ni ha cinc o sis que repetia constantment, My Fair lady, com ja us he dit, Los mejores años de nuestras vidas, Sabrina (1954 és clar), Casablanca i Sonrisas y Lagrimas (The Sound of Music), aquestes podríem dir que eren el seu top five, però la llista de totes les altres, seria interminable.

També li havia agradat molt el teatre, però era molt crítica amb els muntatges actuals, sense mobles, ni cadires ni decorats i amb els actors que semble que s’hagin tornat tots bojos, això no són obres de teatre com les que jo veia amb la companyia d’en Rivelles….(sic)

Evidentment la Puig tenia molts anys i mai va fer gaires esforços per canviar. El que li agradava, li agradava molt, però s’estimava més no investigar gaire, no trobava gaire sentit a canviar quelcom que ja estava bé. Conservadora fins a la medul·la, es posava molt nerviosa quan veia per la tele els muntatges operístics del Liceu i m’interrogava fins a la confrontació, mentre em demanava explicacions de per què al Liceu feien aquestes coses. On s’és vist que surtin uns wàters al Liceu?

Al Liceu hi havia vingut nombroses vegades, però ara cada vegada menys, ja que abans de portar-la a veure segons què, m’havia d’assegurar com seria el muntatge. La darrera òpera que va veure va ser la Manon de Massenet, però no li va agradar gens la plaça de toros que McVicar va plantificar-nos com a decorat omnipresent (en això vam coincidir).

Aquesta temporada tenia previst portar-la a la Doña Francisquita, sabent que potser seria l’última vegada, doncs cada vegada s’atabalava més quan sortia fora del seu habitat natural. Em feia il·lusió que veiés sarsuela, un gènere que estimava molt i del que ella guardava records memorables de les funcions dels anys 30 al Tívoli i al Novetats, amb cantants i companyies que feien aficionar a qualsevol.

Finalment vull parlar-vos de la seva admiració per les muntanyes del Berguedà, pels paisatges que ens va ensenyar a estimar de ben petits. Aquest proper estiu, els boscos que tan li agradava olorar per netejar el pulmons (mitja vida con deia ella) i les fonts de la Vinya Vella, el Sofre o la Dou, com tots nosaltres des d’avui, la trobaran a faltar.

Abans de fer aquest post, m’ho he pensat molt, doncs no estic gaire convençut que a ella li agradés aquesta notorietat, però per altre banda, estic segur que estaria molt contenta de veure com el seu fill vol compartir amb tothom, la profunda estima i l’admiració més autèntica per a una dona, una mare, que era la bondat personificada. Era molt fàcil estimar a la Puig.

El proper 11 de febrer, l’Angelina Puig i Puig hagués fet 94 anys. Descansarà envoltada de benevolència, doncs una dona com ella, té un abonament permanent al cel.

I és clar, us deixaré el fragment de La Bohème que més l’emocionava, amb les veus de Renata Tebaldi i Carlo Bergonzi, sota la direcció de Tullio Serafin, la mateixa banda sonora que Norman Jewison va utilitzar per Hechizo de Luna, la pel·licula que tant li agradava.

Estic segur que em sabreu disculpar, però en aquest post no hi haurà possibilitat de fer cap comentari.