ANGELINA O EL HONOR DE UN BRIGADIER


Al Teatre Romea de Barcelona , des de el dia 2 de juny i fins el dia 20 del mateix mes, es representa una joia del teatre espanyol, Angelina o el Honor de un brigadier del genial Enrique Jardiel Poncela.

Aquest autor és una autentica raresa en els escenaris de Barcelona i us asseguro que escoltar el text de Jardiel Poncela, és un deliri, una enginyosa i deliciosa extravagància, una filigrana lingüística i un luxe de riquesa i sapiència teatral, d’aquella que no passa mai, de gran teatre i sobretot de teatre intel·ligent, sense necessitat de recórrer a les grolleries tan habituals en els texts actuals.

Un altre cosa és com es porta en escena aquest text i aquí discrepo de la direcció de Juan Carlos Pérez de la Fuente.

Al costat solucions afortunades, hi ha una reiteració excessiva en alentir algunes escenes, com si es tractes d’una càmera lenta, que la primera vegada fa gràcia, però després perd força. Tampoc em va acabar de fer el pes la coreografia de les dues gates en el cementeri, per tal fer més curt el canvi d’escena, o el joc excessiu amb les llanternes. Tampoc la música, volgudament distorsionada i de caire militar a un volum excessiu, sobretot en l’enginyosa presentació dels personatges, a l’inici de l’obra, em va semblar que fos el més adient per captar l’atenció del personal. És quan comença el text de Jardiel, que allò comença a brillar.

El muntatge és senzill però eficaç, es veu clarament que està pensat per fer bolos per províncies. La solució dels telons pintats és prou bona, així com el vestuari, volgudament d’opereta de teatre de províncies.

Tota la força d’aquesta obra rau en el text i el text, s’ha de dir i s’ha de saber dir.

La companyia en general es correcta, molt millor els homes que les dames.

Chete Lera (Don Marcial) i Soledad Malloll (Marcela)

I d’ells, dos s’emporten el pes de l’obra. Per sort ambdós rols estan ben servits per Chete Lera amb un Don Marcial divertit en l’estereotip de militar espanyol amb l’honor en dubte i per Jacobo Dicenta en el rol de Germán, per a mi el millor de tots, en el fatxenda amant de mare i filla del cornut brigadier.

Ambdós juguen amb els seus respectius rols, que dominen i recreen, amb moments magnífics en els llargs i hilarants monòlegs, tot i que a vegades sembla que s’hagin d’ofegar. Per què han de dir tan depresa el text?

Molt bé el banquer Don Justo de Luís Perezagua i Federico, l’amic de Germán, lleugerament amanerat i amb un toc Wildenià de Paco Blázquez. Secundats per un eficaç Don Elías de Zorión Eguileor.

No m’ha acabat de fer el pes el Rodolfo, el promés de l’Angelina, de Daniel Huarte, exagerat i poc graciós, aquest noi encara està molt per, ni tampoc Samuel Señas en el triple rol de representant, criat i capellà.

Pel que fa a les senyores, jo crec que hi ha un claríssim error de càsting. Soledad Mallol no és creïble com a Marcela, l’esposa del Brigadier. Li manca presència escènica i una veu més autoritària i seductora. Ella és l’amant de Germán i resulta, malgrat que l’obra s’emmarca en el típic absurd de Jardiel Poncela, difícilment digerible.

L’Angelina, ha de semblar bleda, però ha de tenir els seus moments i m’ha semblat que Carolina Lapausa es queda curta, tova i sobretot la veu resulta irritant en el to i l’expressió .

Correcta Carmen Arévalo com a Doña Calixta i anecdòtiques Ana del Arco i Sara Rivero, com a Carlota i Luisa, les amigues d’Angelina, alhora que les esmentades gates, per tal de justificar el sou que deuen cobrar.

Absolutament desafortunada l’elecció de la veu en off de Carles Canut (es veu que deu ser la quota de can Romea) per fer l’espectre sonor del pare del Brigadier, amb un accent exageradament català, que cau en un tòpic que a les espanyes deu fer gràcia, tot i que dubto que allà sigui la veu de Canut, però que a Barcelona fa pena i sona a ranci. Tampoc l’elecció de la televisiva Maria Teresa Campos, com l’espectre sonor de la mare, amb l’accent marcadament malagueny, em sembla una bona solució, però l’escena és tant divertidament inversemblant, que ho considero com una errada més, de les que amb una mica més de cura, acabarien per arrodonir un muntatge millorable, però recomanable, ni que sigui per tornar a veure un Jardiel Poncela a Barcelona.

És teatre universal, alta i absurda comèdia que malgrat els anys que fa de la seva estrena (1934), es perfectament vigent i representable.

A Catalunya, si fóssim més oberts, el programaríem i jo crec que fet des de aquí, li trauríem aquesta pàtina que les companyies que venen de Madrid, atorguen a la manera de recitar i que a Catalunya, grinyola una mica.

Tot i així, repeteixo, recomano una escapada al Romea, és divertida i gaudireu d’un text genial.

Us recordo que aquesta obra va ser portada al cinema a Hollywood l’any 1935, dirigida per Louis King i amb el següent repartiment:

Julio Peña, José Crespo, Antonio Vidal, María Calvo, Rosita Diaz Gimeno, Martin Garralaga, José “pepet” Peña, Andrés De Segurola, Rina De Liguoro, Aura De Silva, Juan Torena, Enrique De Rosas, Paco Moreno, Romualdo Tirado, Ligia De Golconda, Raquel Ríos, Magdalena Molino, Rosa Elvira Alvarez.

Aquesta pel·lícula té l’honor de ser la primera pel·lícula en vers de la història de Hollywood.

Doncs bé, aquesta pel·lícula s’ha pogut recuperar al cap dels anys i avui dilluns a les 22h, es farà una sessió a la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya.

Un comentari

  1. nati's avatar nati

    Hola Ximo !
    Et faré cas e Intentaré anar a veure-la.
    Fa tant de temps que no havia sentit parlar del Jardiel Poncela !! de joveneta n’havia llegit obres de teatre seves i les havia vist representades a l’Estudio 1.
    Gràcies pel consell .

    M'agrada

  2. colbran's avatar colbran

    Yo descubrí a Enrique Jardiel Poncela, madrileño de origen judío, con la divertida película “Eloisa está debajo de un almendro” (Rafael Gil-1943), basada en su obra maestra de mismo título y que ví por TVE. A continuación, era principios de los 60 del siglo pasado, programaron en directo la opereta “Carlo Monte en Montecarlo” (con música de Jacinto Guerrero) e interpretada por Mariano Ozores, padre de Mariano, José Luis y Antonio, director el primero y actores los otros. Me quedé alucinado. La música de Guerrero aún me suena en la cabeza y el texto de Jardiel era delirante. Comenzaba como una parodia del arranque del gran musical de LLoyd Bacon/Busby Berkeley “42nd. Street” (1933) donde en esta se decía: “Julian Marsch is putting a show”, primero como afirmación, luego como pregunta y así sucesivamente, en boca de diversos figurantes, en la opereta de Jardiel Poncela/Guerrero se decía: “Carlo Monte en Montecarlo. Carlo Monte? En Montecarlo. En Montecarlo Carlo Monte?”…y así un par de minutos, por diversos actores y actrices y era para partirse de risa.En teatro se había estrenado en 1939, por Isabel Garcés y su compañía, y “Eloisa …” en 1940.

    Pues bien, quedé enganchado con el humor fino e inteligente de este autor que fue calificado de derechas, aunque era ateo, anticlerical y antimilitarista, un franquista muy poco ortodoxo, a quien la censura de Franco le hizo la vida imposible y murió arruinado a los 50 años (1952).

    Mi padre me compró sus obras completas, pero sólo incluían las teatrales, ninguna de sus cuatro novelas largas y, por supuesto ni rastro de las cortas. Yo conseguí las novelas, procedentes de una editorial sudamericana, pues estaban prohibidas. La que más me costó conseguir fue “La tournèe de Dios”, creo que estaba incluso en el Indice de obras prohibidas.
    Todas las novelas fueron escritas en tiempos de la República o inmediatamente antes. Me lo leí todo. Lo que más me ha quedado es el larguísimo monólogo (5 paginas de texto) “Ah, sí? Ah,no? Ah, bueno, por eso” de la criada en “Eloisa…” (en la película sólo está apuntado) que cuando se interpreta en teatro (a toda velocidad) es el “hit” de la obra.

    “Angelina o el honor de un brigadier”, más tarde llamada “Angelina, un drama de 1880, se estrenó en 1934 con grandísimo éxito y fue llevada cine en 1935 en Hollywood, con Rosita Díaz Gimeno, actríz casada con Juan Negrín, hijo del segundo presidente de la Segunda República, y dirigida por Louis King, con guión del propio Jardiel que se desplazó a los estudios de la Fox, para asesorar el rodaje, mediante Miguel de Zárraga que actuó de traductor y ayudante de dirección.

    La obra la ha comentado Joaquim y estoy totalmente de acuerdo con cuanto dice. El texto es genial.

    Alvaro de la Iglesia se fijó extraordinariamente en los títulos que Jardiel Poncela ponía a sus novelas y comedias para confeccionar los suyos. Y se decía en su momento que Alfonso Paso había concluído obras inacabadas o no estrenadas de su suegro, ya que estaba casado con Evangelina, fiel conservadora de la obra de su padre. Ninguno de los dos escritores citados llegó a las cotas de ingenio y calidad de Jardiel, pese a que “Yo soy fulanita de tal” (de la Iglesia) y “Cena de matrimonios” (de Paso y éxito de los grandes, más de tres años consecutivos en cartel)
    son novela y comedia dramática excelentes.

    El verso, plagado de ripios enloquecedores, de “Angelina…” fue trasladado al film (1935), que pudimos ver ayer en la Filmoteca, con la presencia de muchas caras conocidas del mundo del teatro, cine y radio y con la presencia de Juan Carlos Pérez de la Fuente, diector del espectáculo tearal que podéis ver en el Romea hasta el día 20 de este mes y que os aconsejo que veáis. Enrique Jardiel Poncela se lo merece.

    La película, vista con los ojos actuales, es una pieza de museo, divertida, pero de museo. Hay interpretaciones muy buenas y otras no tanto. Vemos, por ejemplo, al gran bajo valenciano Andrés Perelló de Segurola, que presumía de ser aristócrata y dandy (sus amorios fueron noticia, por ejemplo su affaire, con Hariclea Darclèe, durante sus actuaciones en el Liceu), muy encarcarado (posiblemente ya estaba ciego (a causa de un accidente), pero con su sempiterno monóculo. Fue uno de los tres grandes bajos del Met, al lado de José Mardones y Tchaliapin y secretario personal y amigo de Enrico Carsuo desde 1905 hasta el fallecimiento del gran tenor.

    También interviene Julio Peña, gran galán del cine español, muy joven y mucho mejor que su equivalente en la obra que vimos en el Romea. Fantástico el gran actor y director argentino Enrique de Rosas, aunque Chete Lara está más contundente. Muy bien José Crespo, el actor murciano, cuya larga vida (96 años!)le permitió ser honrado por la Academia del Cine Español en 1996 con la medalla de oro. Pero, por encima de todos, brilla Rosita Díaz Gimeno, con un rostro picarón y dulce, al mismo tiempo, y con unas miradas a lo Mae West, en ciertos momentos.

    Jardiel amplió el personaje de Angelina y ella es la protagonista. También cambió versos, suprimió muchos y añadió otros y la obra se resiente, en algíun momento de falta de agilidad, pero ha sido una gozada poderla ver, pues esta película se daba por pérdida. A ver si hacen un máster y pueden editarla, yo, desde luego, me la compraba. Desgraciadamente sólo se ha hecho un pase y no está anunciado ningún otro.

    Rosita Díaz Gimeno fue denunciada a los franquistas por Fenando Fernández de Córdoba, el actor que leyó la famosa proclama de la finalización de la guerra civil, para que fuera fusilada, tanto es así que se dió por muerta. Estaban rodando “El genio alegre”. Se escapó a Francia con su marido (el citado Juan Negrín, hijo) y su rol lo concluyó una doble, no figurando en su estreno su nombre para nada. De Francia pasó a EEUU y envió un telegrama a su amiga Rosita Moreno, en el que, más o menos, decía “Sigo viva, cordiales saludos”. Se nacionalizó norteamericana e hizo tres peículas en Méjico, luego se dedicó al teatro y falleció en Nueva York en 1986.

    M'agrada

  3. Vista la crònica que fas, Joaquim, jo hi trobaria faltar els actors que mereix qualsevol text de Jardiel Poncela, autor genial, inspirador real del teatre del absurd que culmina amb el gran Miguel Mihura, un altra geni a revisar.
    Gràcies per l’esmentada crònica i gràcies a Mr. Colbran per la seva, sempre erudita, aportació.

    M'agrada

  4. Recordo, amic Colbran, que en aquella època efervescent d’il·lusions que va significar l’arribada de la democràcia va sortir al mercat la novel·la “La torunée de Dios”, de Jardiel Poncela ja que, com molt bé dius, durant el franquisme estava prohibida, i jo me la vaig comprar.

    Tenia, la novel·la, una magnífica arrancada, però al final se’m va fer una mica pesada. L’hauria de tornar a llegir ara, ja que jo era molt jove i només em delia per trobar-hi crítiques i sàtires contra el poder de l’església, i és per això que recordo molt especialment un moment en què, no sé si en un dinar o en un sopar que li fan a Déu, li pregunten quin creu ell que és el millor sistema polític, a la qual cosa Déu contesta: “La tirania. És el que sempre he practicat i m’ha donat molt bons resultats”.

    M'agrada

  5. colbran's avatar colbran

    Assur, no la recuerdo con exactitud, pero la frase es genial. Hace más de 50 años que leí oda su obra. Luego me hizo falta dinero y me vendi la inmensa biblioteca Espasa y todas las obras completas de decenas de autores, en piel, de Aguilar, Plaza y Janés, Joya, etc. que me había comprado mi padre.

    Creo que en “Te espero en Siberia, vida mía”, otra de sus cuatro novelas largas, hay un capítulo que habla de un viaje en tren y avisa (más o menos, pues no tengo el texto delante): “vamos a entrar en un tunel, entramos en el tunel; estamos en el tunel (dos páginas del libro completamente en negro), seguimos en el tunel (dos páginas mas del libro también en negro); hemos salido del tunel” y, a partir de ahí ya sigue el texto “normal”, sin negruras.

    Las novelas aún siendo notables no tienen la calidad y la frescura de sus dislocadas comedias, ni su originalidad, pero titularse: “Pero,.. ¿hubo alguna vez once mil vírgenes?”, “Te espero en Siberia, vida mía”, “Amor se escribe sin hache” y “La tournèe de Dios” no deja de tener gracia y atrevimiento para los años 20/30 del siglo pasado.

    Si encontrara de nuevo las Obras Completas de Enrique Jardiel Poncela, me las volvía a comprar.

    M'agrada

Deixa un comentari