Ahir em van invitar a un concert al Palau de la Música, un concert del cicle de concerts Orfeó Català, on la formació coral dirigida pel prestigiós Martin Schmidt, director de Vokalensemble de Kalsruhe i el Neuer Balser Kammerchor, van interpretar a la primera part obres de Heinrich Schütz i a la segona la Missa en Re major op 85 per a solistes cor i orgue d’Antonin Dvorák.
Us seré franc, no em veig en cor de parlar-vos d’aquest concert, però en canvi si que aprofitaré l’ocasió per reflexionar en veu alta sobre l’Orfeó Català.
Els esdeveniments ocorreguts al Palau, encara pendents de resolució amb l’anhelat judici, van posar a l’Orfeó en boca de tothom i es va enlairar una allau de sentiments de suport i solidaritat al seu voltant. Esperit de solidaritat i suport que no hauria d’amagar les deficiències que mostra en l’actualitat i que haurien de ser motiu de profunda reflexió i perquè no dir-ho, de preocupació per els mateixos cantaires, socis i directius.
L’Orfeó mereix que s’inverteixin tots els recursos que calguin per fer-lo esdevenir la primera agrupació coral de Catalunya, com a institució coral ja ho és, no hi ha dubtes al respecte, però em sembla que el camí que resta per situar-lo al primer lloc a nivell artístic, és llarg i haurà de ser forçosament traumàtic.
Cal fer molta feina i segurament caldrà decidir com volen que sigui l’Orfeó, ja que conformar-se amb ser el Cor més representatiu de Catalunya serveix de ben poca cosa, i si quan sona el primer acord, ja es denoten punts de millora, vol dir que aquest posicionament és fins i tot falç.
No sé si l’Orfeó hauria de ser un cor professional, segurament trairia el mateix fonament de la institució i en aquest sentit ja tenim l’excel·lent Cor de Cambra, però en tot cas em sembla que cal exigir més nivell vocal i treballar a fons amb la formació, per tal de que esdevingui quelcom més que un símbol, car a vegades aquests referents pesen com una llosa que pot arribar a ofegar-la.
Caldran mitjans i el moment no és gaire propici, però aquesta neteja en profunditat que necessita el Palau de la Música Catalana i que tinc els meus dubtes que s’estigui fent, hauria de passar per donar prioritat absoluta i urgent a millorar l’Orfeó que ha de ser, com a propietari del Palau de la Música Catalana, l’eix vertebrador i el cor que bategant amb fermesa, el situï en el lloc en que a tots ens agradaria veure’l i millor escoltar-lo, tan bon punt els seus cantaires ataquin el primer acord.
Exercicis com els d’ahir són necessaris com a treball de millora, però tinc els meus dubtes que oferir-los al públic en format de concert sigui una bona solució, tot i que a la sortida socis i seguidors d’aquells que tenen tants anys com el propi Palau, mostressin la seva satisfacció pel que acabaven d’escoltar.
Si l’Orfeó i per tant el cant coral, no són la prioritat absoluta de la Direcció del Palau de la Música, no sé quins arguments tindran els seus directius i les Institucions Públiques que tutel·len la casa dels cants, per continuar al capdavant del cor i la institució.
IN FERNEM LAND 
Benvolgut Joaquim,
Cal desitjar a l’Orfeó tota la sort del món ja que ho tenen difícil amb una presidenta que era de l’equip Millet i no va veure res d’estrany i ara afegim al Joan Oller que com a gestor ja va fer grans destrosses a l’Auditori i l’OBC. La meva bola de vidre diu que en el futur el Palau patirà dèficits econòmics, problemes greus de manteniment de l’edifici, conflictes amb Hisenda, conflictes a la Junta, conflictes amb els cantaires….el temps ho dirà.
M'agradaM'agrada
el primer que haurien de fer es posar a Mireia Barrera de directora del Orfeo i consequentment com a directora artistica del Palau, deixar de comprar concerts pagats a preus inflats als mateixos proveidors durant 25 anys de Millet i Montull i sobre tot reparar les mancances de la sala: les acústiques, de insonorització respecte a l’exterior i finalment millorar el backstage i posar sales per assaig.
M'agradaM'agrada
Per favor crec que dir que una de les solucions de l’Orfeó Català passa per posar a Mireia Barrera és una bajanada, una ximpleria, Josep vila està a anys llum de Mireia. Crec que el problema ve per un treball de renovació de molts del que formen part de l’Orfeó, veus més joves que renovin molts dels actuals. Passa, doncs, per una fase difícil i dolorosa de renovació
M'agradaM'agrada
Benvingut Manuel.
Jo no m’atreviria a dir qui és millor, ambdós directors em semblen excel·lents i que Mireia Barrera sigui la titular del Cor de l’Orquestra Nacional d’Espanya deu ser per quelcom més, que el poder del lobby musical català a Madrid.
Pel que fa a la renovació, estem absolutament d’acord.
Gràcies per deixar el teu comentari, que espero que no sigui l’últim
M'agradaM'agrada
Benvolgut Manuel, entenc el teu suport al senyor Vila que em sembla un bon director, però la realitat és toçuda: el responsable es diu Josep Vila i el nivell és el que és.
M'agradaM'agrada
Manu, encara gràcies que et tinguin de “cantaire”. Al teu país no ho haguessis ni somiat…
M'agradaM'agrada
Aquesta discusió no és nova. Ja fa molts anys es va produir una renovació que va ser traumàtica i dolorosa, sota la direcció de Salvador Mas.
Probablament ara en toca una altra. De totes maneres crec que la discusió de fons és la que el Joaquim sugereix. L’Orfeó ha de ser un cor professional? Es possible, avui dia, oferir programes de música coral de qualitat i competititus només des de l’afició?
Crec que el primer de tot és respondre aquestes qüestions i després ja es veurà qui és el millor director/a.
M'agradaM'agrada
Crec que la situació de l’Orfeó Català ve viciada des de fa anys, pel poc que jo sé. El que és prioritari totalment per a tornar-lo a aixecar és que tingui uns dirigents que es dediquin esencialment a fer un Orfeó musicalment important i solvent, i deixin tot el demés en segon terme. Si s’aconsegueix això el demés ja sortirà: bons directors, millors cantaires, etc. Em temo que vist el que hi ha no serà gens fàcil. Si no serà tot inútil: canvis de direcció, selecció de cantaires, profesionalització, etc. no serviran de gaire. Cal que l’Orfeó defineixi una filosofia musical i la segueixi rigurosament. Com ha lograt fer el Barça amb el futbol. (perdoneu el símil, però em sembla clar)
M'agradaM'agrada
Com a soci de l’Orfeó Català, m’entristeix tot el que esmentes.
El greu i indignant retard en la resolució de l’expoli del Palau, i que per a acabar-ho d’adobar, hagi resultat guanyadora una Junta “continuista” de l’anterior del Sr. Millet, no ajuda a aclarir l’horitzó.
Considero una vergonya que en la recent votació per a renovar la Junta (amb un molt escàs nombre de socis, un altre aspecte a tenir en compte) es produïssin els resultats comentats anteriorment.
Només ho puc entendre per l’existència d’uns interessos que no surten a la llum.
S’ha de començar tot de nou i trencar amb aquest passat humiliant. Primerament, renovar d’una vegada per totes la Junta Directiva amb persones entusiastes, il.lusionades i amb ganes de fer coses, amb els ideals dels qui varen fundar el nostre Orfeó. També fóra convenient una tasca de captació de nous socis.
Siguem realistes: Com es pot anar endavant amb una Institució d’uns 1.700 socis, dels quals en voten 200 o 300?
Aclarint això, que no és poc, aleshores es podran prendre mesures en tots els sentits (econòmics, musicals, directius, etc), que ens retornin la dignitat perduda.
De debó hi ha molta feina a fer.
M’agradaria ser optimista però la realitat no ajuda en aquest sentit.
M'agradaM'agrada
Perdoneu que insisteixi, però com ex cantaire dels anys 80 (ja en són uns quants) puc dir que aleshores de tot això ja se’n parlava… i mai ningú va fer res per canviar-ho.
No sé si ara ningú s’hi posarà. Es necessiten moltes ganes i capacitat de lideratge, molta il-lusió i tenir un projecte clar.
M'agradaM'agrada
I tant que els cal una renovació, però no ens enganyem: aquest no és un problema de diners ni de falta de treball ni de recursos. En Millet i en Montull no hi pinten res, almenys aquesta vegada. És un problema de criteri artístic i, en aquest sentit, tot i que em sap molt de greu dir-ho, en Manu té alguna raó. En Pep Vila és una persona molt capacitada i no crec que la solució passi per substituir-lo, però ell sí que haurà de canviar. Ho dic amb coneixement de causa. Ha de ser més exigent a l’hora de triar els cantaires i demanar-los un nivell més alt (no n’hi ha prou amb saber llegir i cantar afinat). Sembla que esperi miracles dels professors de cant contractats per l’Orfeó… i després ha de ser més exigent amb ell mateix a l’hora d’elaborar projectes musicals. Ja n’hi ha prou de cantar miscel·lànies coral-simfòniques i altres tipus de peces que l’únic que fan és rebaixar el nivell i el prestigi del cor i que només aconsegueixen satisfer els gustos més populars. No hi ha qui ho aguanti! Molts bons cantaires se’n van precisament per això, perquè esperen fer un treball seriós i acaben fent el repertori que s’espera d’un cor d’aficionats.
Sé que en Pep Vila té com a referents l’Orfeó Donostiarra, el Cor Gulbenkian (de Lisboa), el Wiener Singverein… No sé com funciona l’Orfeó Donostiarra, si és professional o no, però ni el Gulbenkian ni el Singverein ho són. El Gulbenkian seria, en tot cas, semiprofessional. Potser el fet de cobrar per assaig i per concert afecti d’alguna forma l’actitud dels cantaires i n’augmenti el nivell d’exigència, però el simple fet de pagar-los no canviarà gaire res. Al Gulbenkian, per exemple, que és també una de les meves referències com a cor de qualitat, s’hi fan audicions cada any i els cantaires són seleccionats repertori per repertori, la qual cosa no té res a veure amb el funcionament d’un cor amateur. Els “millors” hi són sempre, però molts només hi participen de tant en tant, com a reforç, i us asseguro que cantar-hi com a reforç és tot menys degradant! Cantar al Cor Gulbenkian s’ha convertit en un mèrit i no pas en una rotina entre una colla d’amics.
M'agradaM'agrada
Hola David, feia temps que no deixaves cap comentari i renoi!, fas una excel·lent aportació que invita al debat.
Pel que jo sé, el Donostiarra no és professional.
Però deixa’m dir-te que l’ombra de Millet i Montull plana sobre la situació artística actual de l’Orfeó, i tant!, la paupèrrima importància que donaven al veritable amo del Palau, l’ha portat a la situació actual i veient quins eren els interessos de la societat perversa Millet&Montull, és fàcil imaginar que tota possible inversió per la millora de l’Orfeó es desestimava, amb l’excusa de que no hi havien diners. Mai hi havien diners per la música (Palau 100 era o és, un negoci, no pas música).
El passat ja no importa si desapareix, ja està fet i molts es van esquitxar, però el que és realment inadmissible és que part d’aquell passat, segueixi a la Junta actual i amb el màxim càrrec.
Per arribar al nivell que hom voldria, si no és professionalitza poc li faltarà, Exigir aquest altíssim nivell de preparació i sacrifici als cantaires, no s’assolirà si al darrera no hi ha una compensació econòmica que ho sustenti, siguem clars, o canvien molt les coses al Palau, o difícilment trobaràs cantants enduts per un romanticisme poc pràctic i sobretot tan pobre d’objectius, que vulguin anar a cantar-hi. El nom de l’Orfeó ja no atrau i el Palau, amb aquests membres al darrere, fa més aviat basarda.
Al Gulbenkian els cantants hi volen anar pel prestigi assolit durant molts i molts anys. Per assolir aquest nou prestigi aquí s’haurien d’espavilar molt i vendreu molt i molt bé.
Un nou projecte artístic, que ha de ser global, no el pot portar aquesta Junta i recordem-ho, aquests acaben de ser escollits.
Jo ho veig fotut.
No triguis tant a comentar!!!
M'agradaM'agrada