Hi ha pel·lícules que es pensen i es fan amb la voluntat d’esdevenir un clàssic i la darrera pel·lícula de Robert Redford és, es miri com es miri, un clàssic del cinema.

Una història que enganxa, un guió perfectament trenat, una ambientació rigurosa i uns actors d’una solvència i sobrietat admirables, al servei d’una direcció portentosa que no defalleix mai, i que ens porta a l’eterna lluita de la justícia defensada per un únic home, enfrontat a tota la comunitat, incloent els més alts poders de l’administració americana. Un clàssic, ho veieu?

The Conspirator comença de manera magistral amb la recreació l’assassinat simultani del President dels Estats Units, Abraham Lincoln, el vicepresident i el Secretari d’Estat. A partir d’aquests fets prou coneguts coneixem la detenció dels presumptes autors, entre el quals es troba Mary Surratt, l’única dona imputada mare d’un dels conspiradors que  regentava una pensió on es van preparar els tres assassinats.

Els fets van ser jutjats per un Tribunal militar i de la defensa de Mary Surratt se’n va fer càrrec un jove advocat i heroi de la Guerra Civil, Frederick Aiken que aviat passarà d’una inicial desinterès a una creixent defensa no de la innocència de Surratt, de la que no en té proves suficients, però si de les anòmales maneres que es van utilitzar des de la mateixa Presidència, per condemnar a tots els implicats.

Aquesta lluita en solitari contra el màxim poder, en una pel·lícula centrada en un judici, és quelcom que hem vist moltes vegades i per tant Redford no sorprèn gens, ans al contrari, sembla que vulgui homenatjar a les clàssiques pel·lícules amb procés judicial, sempre amb el seu tarannà demòcrata i per tant una mica més crític amb la visió patriòtica dels republicans nord-americans.

Per fer-la sostenible, compta amb unes interpretacions magnífiques, sobretot de Robin Wright (Mary Surratt) i James McAvoy (Frederick Aiken), així com de les estel·lars aportacions de secundaris de la talla de Kevin Kline (Edwin Stanton), Tom Wilkinson (Reverdy Johnson) o Colm Meaney (David Hunter).

La pel·lícula no ha tingut crítiques massa bones i és que s’allunya del cinema que triomfa ara, però jo us la recomano. No té efectes especials espectaculars, tot i que alguna de les recreacions arquitectòniques del Capitoli o la Casa Blanca, envoltats d’un paisatge molt mes rural del que coneixem, estan ben aconseguides), ni persecucions de ritme vertiginós, ni violència, ni sexe, per tant res que pugui enganxar al públic que consumeix el cinema que es fa avui en dia. Malgrat això és gaudeix amb especial interès, tant si coneixes la historia i per tant el final, com si no en tens ni idea. De fet el més  important no és saber com acabarà el judici, sinó la xarxa d’interessos que en un moment encara molt convuls del final de la Guerra Civil, envoltava la classe política io de com l’advocat Aiken s’anirà fent amb el cas i com arribarà a fer evidents les anomalies del procediment, en una defensa sense límits de la Constitució americana, que quan convé tothom oblida (us sona això?).

Potser no emociona, és massa plana i previsible, i sobretot Redford no s’acaba d’atrevir a prendre partit decidit davant el delicte comés. Suposso que després de l’11S va resultar complicat portar fins les últimes conseqúències un guió que demana a crits, UN CRIT.

Si em permeteu i per acabar, us faré una hipèrbole, una mica agafada amb pinces, per dir-vos que Frederick Aiken va deixar l’advocacia i va arribar a ser editor del Washignton Post, diari que com tothom sap va destapar l’afer Watergate, que va ser magistralment portat al cinema per Alan J.Pakula en la pel·lícula del 1976 “All the President’s Men”, on Robert Redford, director de The Conspirator, interpretava al periodista Bob Woodward.

Si voleu llegir els autèntics arguments de la defensa de Frederick Aiken en la causa de Mary Surratt, premeu AQUÍ

Biografia de Frederick AIken

Pàgina oficial de The Comspirator

Finalment us deixo amb el tràiler de la pel·lícula i us recordo que si no sou amants de les versions originals (pecat mortal) la podeu veure doblada al català.

Tràiler en català (m’estalvio els comentaris)

Aquesta tarda anem a la Scala, ens esperem Mozart, Barenboim, Carsen, Terfel, Matei, Netrebko i Frittoli, en la sempre sorprenent gal·la inaugural de Sant’Ambroggio, patró de la capital llombarda i tradicionalment la nit de la inauguració de la temporada operística, amb ostentació de luxe i riquesa vergonyant (veurem que passa aquest any amb la situació crítica en que es troba Itàlia) i les protestes reivindicatives davant la porta del mític teatre.