Ahir per la nit i a l’acollidor Amfiteatre de l’Espai Cultural UNNIM de Sabadell, la companyia Magatzems Cortina va representar “Converses de meuques” de Llucià Samòsata, en la tercera proposta del Festival Internacional de Música de Sabadell, organitzat per Joventuts Musicals i integrat en les 30 NITS que durant el mes de juliol omplen la (co) capital del Vallès d’una atractiva i refrescant proposta cultural.

La proposta és molt interessant ja que a partir dels escrits de Llucià de Samòsata ( 125 a 181 d.C.), dues actrius i un músic, elaboren un espectacle suggerent, carregat de ironia, sensualitat i humor refrescant, al voltant de les converses entre les cortesanes de la Grècia antiga, que Samòsata va arreplegar en els “Diàlegs entre heteres” i que ara s’ha encarregat de traduir Sergi Grau i que Jordi Lara ha dramatitzat.

Amb un petit pròleg escrit per Jordi Lara i que ens introdueix en el món dels diàlegs de Samòsata, les meuques i els seus mascles esdevenen la mar de contemporanis i quotidians, ja que amb unes refinades ocurrències no deixen canya dreta alhora de sobreviure en el sempre complex negoci de l’amor.

Dues úniques actrius interpreten tots els papers de l’auca, ja es tracti de les meretrius, com dels seus clients, i per tal d’ambientar els diferents personatges masculins, utilitzen unes magnífiques màscares, que amb la corresponent versatilitat vocal, i alguns afegitons genitals, quan convé, ajuden a veure mascles allà on hi ha dues magnífiques femelles.

Gisela Figueras i Elisenda Rué són les encarregades d’enlairar aquest senzill i subtil espectacle, i si bé se’n surten amb molta suficiència, sense voler he pensat amb un parell o tres d’actrius d’aquelles venerades per el gran públic, que podrien treure molt més suc del que elles treuen. Ho fan magníficament, però hi ha quelcom en la seva interpretació que no sobrepassa la correcció i en molts moments aquestes genials i genitals converses necessiten de més d’una i de dues picades d’ullet a l’auditori.

El magnífic i acollidor amfiteatre sabadellenc, és com un petit grec, i per tant a part de la idoneïtat ambiental per l’obra que es representava, la proximitat amb el públic era més que evident i donava peu a aquestes complicitats que el sexe sempre ofereix entre l’escenari i l’auditori. Aquest és un espectacle de petit format, que s’ha de veure i fruir a curta distància, i per acabar de cuinar-lo, necessita d’aquesta guspira que a vegades els actors i actrius saben extreure per traspassar la barrera i connectar amb el públic. L’obra és ideal i també estaria d’acord que no tot depèn de les actrius, sobretot si el públic no es deixa estimar, encara que en un percentatge molt alt elles ho havien de fer possible.

El públic no es va deixar seduir, ans al contrari, se’l notava fins i tot incòmode. Potser creien que aquest espectacle al incloure’l en el cicle de JJ.MM seria eminentment musical, o potser de cabaret, no sé, però el cas és que vaig percebre al meu voltant una certa i perplexa, perplexitat. Fins i tot algun comentari fluixet durant els interludis musicals, fluixet potser per allò de no molestar, m’enteneu oi?, i que sent com era un públic de concerts, em va deixar estorat.

Estem parlant d’un públic adult que hauria d’estar curat d’espants en veure i sentir diàriament la vulgaritat extrema que envaeix el carrer, la TV i arreu, i que en canvi quan veuen i escolten mitjançant la genial ironia, elegància i destresa d’un text clàssic i universal, que els parlen de sexe, seducció, amor, submissió i totes les argúcies que aquelles dones i els seus clients han tramar per aconseguir subsistir, es remouen a les cadires. Potser anaven a escoltar música i s’ha trobat amb massa teatre?, qui sap, potser, però aleshores que haguessin callat quan Ravid Goldschmidt ens deixava enlluernats amb el seu Hang.

I és que en aquest darrer aspecte, el musical, rau la cirereta que m’ha acabat captivant d’aquestes converses.

Ravid Goldschmidt assegut al terra de l’escenari, al bell mig i al prosceni, envoltat d’una discretíssim atrezzo, toca un instrument, el Hang, que evoca a la perfecció el que podrien ser les melodies de l’antiga Grècia. El curiós del cas és que el Hang és un instrument contemporani, malgrat que té una aparença arcaica. Jo crec que no n’havia sentit mai cap, al menys de manera conscient. Us deixo l’entrada de la Viquipèdia per ambientar-vos:

Un Hang és un instrument afinat harmònicament, construït en acer, i creat per PANArt a Suïssa. Fa servir alguns dels mateixos principis acústics que el steel drum però amb una superfície nitrurada i amb uns canvis estructurals que fan que es comporti com un ressonador de Helmholtz. La creació d’aquest instrument va ser el resultat de molts anys de recerca a partir del steel drum i de l’estudi de diverses col·leccions d’instruments d’arreu del món com gongs, gamelan, ghatam, tambors i campanes. Les investigacions dels fabricants sobre temes metal·lúrgics i acústics han portat a canvis importants i al refinament de la seva estructura, el seu disseny i els processos de fabricació d’ençà que fou construït el primer hang.

L’originalitat del so i l’extensa escala de notes que es poden arribar a fer, permet construir unes melodies que suggereixen perfectament els sons de la música més antiga, creant una simbiosi perfecta entre la dramatúrgia, el tex i la música que Ravid Goldschmidt ha composat per a aquestes Converses. Una música melòdica que talment sembla emmirallar-se en les improvisacions jazzístiques a partir d’una melodia central, tot i que desconec si segueix un estricta pautat i on els timbres i les diferents sonoritats perfumen més que no pas subratllen les escenes.

Si premeu aquí podreu veure un vídeo on escoltareu les sonoritats d’aquest sorprenent instrument en mans de Goldschmidt, tot i que la música per a les meuques res té a veure amb la del vídeo. Una descoberta molt interessant!!!

La proposta s’embolcalla amb un senzill però eficaç disseny de llums i un vestuari i maquillatge de Montse Figueras, que amb economia de mitjans i talent, es demostra que també es pot fer un bon espectacle.

Magnífica, sorprenent i refrescant iniciativa de Joventuts Musicals de Sabadell, que en els dos propers dijous i en el mateix espai a l’aire lliure de l’Amfiteatre, ens proposen dues sessions dedicades al 90è aniversari de Manuel Oltra, dijous vinent amb la Cobla Mediterrània faran un repàs a l’obra per a cobla del compositor, així com dels seus contemporanis, Adolf Cabané, Xavier Montsalvatge, Ricard Lamote de Grignon, Eduard Toldrà i Josep M. Bernat.

El del dijous 19 de juliol tindrà com a protagonista a l’Orquestra de Cambra de Terrassa 48 i a la mezzosoprano Marta Valero, que juntament amb l’orquestra dirigida per Quim Térmens i el flautista Bernat Castillejo ens oferiran cançons i música de cambra de Manuel Oltra.

Absolutament recomanables.