Rufus Wainwright, Anna Prohaska, OBC, Orfeo Català, Cor infantil de l’Orfeò Català, Ludovic E. Palau de la Música Catalana 25 de gener de 2025.

El Cicle Palau 100 va programar l’estrena a l’Estat espanyol del Dream Requiem del compositor nord-americà Rufus Wainwright, un encàrrec del mateix Palau i l’Auditori de Barcelona, conjuntament amb l’Orchesrtre Philharmonique de Radio France, la Filharmònica de Hèlssinki, la Royal Opera House de Londres, Los Angeles Master Chorale de Los Angeles i la Dublin Symphony Orchestra, amb la qual cosa, l’obra té garantida com a mínim una difusió àmplia i la  veritat és que s’ho val.

L’obra per a gran orquestra, cor, cor infantil, soprano solista i narrador, barreja els texts del tradicional Rèquiem llatí amb el poema de Lord Byron, Darkness, que es recita entre els tradicionals fragments de la missa de difunts.

Wainwright s’ho pren seriosament i no és cap excèntric que juga a fer carrera en el món clàssic després d’obtenir èxits com a cantant i compositor de la música Pop. Ell ja ha demostrat amb anterioritat i encert com es desenvolupava en el món de l’òpera amb les obres Prima donna, estrenada a Manchester l’any 2009 y Hadrian, estrenada a Toronto el 2018 i de la que ja en vaig parlar a IFL  en ocasió de la seva estrena.

Ara el compositor ens proposa una reflexió apocalíptica del món després de la pandèmia de la COVID i també de les temibles repercussions del canvi climàtic, emprant aquest text del poema que va escriure el poeta anglès en ocasió de l’erupció del volcà Tambora a la Indonèsia i els efectes climàtics que van sacsejar Europa.

Música grandiosa i intimista que utilitza el cor com a protagonista principal, la participació d’una soprano solista i una orquestra de gran format, que pretén agradar a tothom sense renunciar a res, emprant un llenguatge que juga amb tots els recursos tímbrics de l’orquestra, amb dinàmiques i ritmes contrastats, però que mira més a la tradició que no pas a la innovació, jugant amb les atonalitats però de manera ben assequible i amb moments veritablement inspirats com el passatge orquestral del Offertorium amb la intervenció solista de la viola d’innegable atracció i serenor, després de la previsiblement impactant seqüència del Dies Irae i abans de l’esperançador Sanctus.

Jo diria que l’obra és més bona que la interpretació escoltada ahir al Palau, que potser per manca d’assaigs va ser per a mi, decebedora, sobretot perquè Anna Prohaska ha vingut a Barcelona amb una veu gastada, amb evidents problemes d’emissió i control vocal, que va quedar tapada absolutament quan cantava amb l’orquestra, però quan cantava a cappella o només acompanyada pel cor, la veu era una ombra d’aquella lluminosa jove que ens va enlluernar amb un CD dedicat a Mozart, sota la direcció del gran Claudio Abbado. D’aquell prodigi no queda res i el que queda sembla mentida que hagi perdut tanta qualitat en tant poc temps.

El segon desencís ha estat l’Orfeó Català, que després d’unes darreres actuacions que l’havia escoltat, amb una millora progressiva molt esperançadora, ha evidenciat molta feblesa en les cordes de tenors i sopranos. Feblesa veritablement preocupant i voldria pensar que això sí que s’ha degut a una escassa preparació o als pocs assaigs d’una obra que atorga al cor pràcticament el rol protagonista i els posa al límit per les evidents dificultats, sobretot per a les sopranos que han partit i han fet patir.

Pel que fa a l’OBC, acostumats a gaudir-la amb la generositat acústica de l’Auditori, en el Palau quedava encotillada i és que no em cansaré de dir, que la sala famosa, bellíssima i emblemàtica de Lluís Domènech i Montaner, no reuneix les condicions per a concerts de grans formats orquestrals i corals. No hi caben tots a l’hemicicle i han de tocar i cantar encotillats, però és que el so que rebem els espectadors no és l’adequat, per distorsió. Això no és una provocació de les meves, això és una evidència, i malgrat que pel Palau passen les millors orquestres del món, les condicions no són les òptimes,

Així i tot Ludovic Morlot que coneix bé “la seva orquestra”, ha dirigit amb cura intentant que el so orquestral no s’ho menges tot, malgrat que moltes vegades m’ha semblat que l’equilibri entre les diferents seccions era millorable.

Com ja és prou conegut el narrador del poema de Byron havia de ser l’actriu Sharon Stone i això va crear una expectació lògica i la presència d’un públic no habitual dels concerts simfònics, com tampoc ho acostumen a ser els seguidors del Rufus Wainwright pop, que també es van deixar veure pel Palau, al costat de famosos, influenciadores i altres membres de les catifes vermelles locals, més o menys recognoscibles en mig dels habituals de Palau 100, tot i que el concert era fora d’abonament. El cas és que la famosa protagonista de Basic Instinct va cancel·lar la seva participació arran dels incendis terribles de Los Angeles i en el seu lloc ha estat el mateix Wainwright qui ens ha recitat el Darkness, degudament amplificat. El text es projectava en català per a millor comprensió de tots els assistents que omplien el Palau de goma gom.

Jo tinc ganes de tornar a escoltar aquesta obra, espero que en unes altres condicions més favorables i amb una soprano solista molt millor, però per a la major part del públic assistent, m’ha semblat que els havia agradat tot, si he de fer cas a les mostres entusiastes d’un amb reaccions poc habituals als concerts d’abonament del Palau.