El Teatro de la Zarzuela ha programat per aquesta temporada 2024/2025, quinze representacions de l’opereta bíblica en un acte i cinc cuadres, La Corte de Faraón, amb música de Vicente Lleó i llibret de Guillermo Perrín i Miguel de Palacios, estrenada al Teatro Eslava de Madrid el 21 de gener de 1910.

Per l’ocasió s’ha reposat la producció que es va estrenar l’any 2013 en coproducció amb el Teatro Arriaga de Bilbao, el Teatro Campoamor d’Oviedo i els Teatros del Canal de Madrid, deguda a Emilio Sagi i que va aixecar en el seu moment una allau de bones crítiques i que en aquesta reposició ha motivat que s’esgotessin totes les localitats per a totes les funcions, un èxit rotund.

Que les grans produccions del Teatro de la Zarzuela no es programin a Barcelona és una vergonya. Ens hem de remuntar al llunyaníssim desembre de 1995 quan el fabulós muntatge d’Emilio Sagi per a “La del Manojo de Rosas” va aterrar al Teatre Victoria del Paral·lel del 21 de desembre de 1995 fins al 14 de gener de 1996, després d’aquell miracle que va causar sensació, res de res. Les causes les sabem, com sabem que la sarsuela muntada amb la categoria que ho fan a Madrid, ompliria cada representació també a Barcelona, però ai las! La sarsuela és considerada un gènere espanyol i això en certs sectors de la Catalunya cultureta, no es pot acceptar i ni els empresaris privats (ja no en queden gaires) volen apostar pel gènere, ni els responsables artístics de les institucions públiques tenen la valentia de programar-la a risc que els destitueixin o els acusin de botiflers. El Liceu, que potser no és el teatre més idoni per representar-la, només s’atreveix amb “La Francisquita” de Vives una vegada i una altra, com si Amadeu Vives només tingués aquesta sarsuela o com si Catalunya només tingués a Vives com a compositor que va dedicar el seu talent al gènere. Tot és així de trist, gris i província a casa nostre, que abans programarien una mediocritat de Gilbert & Sullivan o d’Offenbach, que no pas un Chapí, un Bretón, un Barbieri o un Marqués, per no parlar de Sorozabal o Moreno Torroba, més moderns, però molt ben acceptats pel públic. I si ens posem seriosos de veritat i molt nostrats per no desmerèixer la Creu de Sant Jordi, recordaria que Granados, Morera, Manent, Pedrell o Pahissa, entre d’altres, varen deixar títols de sarsuela amb textos en català que no estaria malament programar i d’aquesta manera recuperar el nostre patrimoni musical, un dels objectius que haurien de tenir tots els nostres gestors musicals, però no, això ha quedat enterrat per sempre i la desolació que produeix aquest oblit res té a veure amb la festa que ha suposat veure la darrera de les representacions d’aquesta opereta bíblica, en el darrer dia d’estada a Madrid.

Certament, no estem davant d’una obra mestra, de cap de les maneres, el llibret és una poca-soltada, l’exigència vocal és mínima i això sí, les melodies són tant delicioses com encomanadisses. A hores d’ara el text d’algunes peces és tan discutible, que en aquesta producció han decidit que el famós tercet de les vídues no es podia cantar com Perrín i de Palacios varen escriure i l’escrit pel mateix Sagi no millora res, i, en canvi, si que li treu les connotacions submises i per tant, anti feminista que són evidents, però també el deixa sense la picardia eròtica original, quedant amb un vols i dols, que li resta la gràcia que es pretenia. S’hauria pogut esforçar una mica més el Sr. Sagi.

Ara bé, tenint en compte que el gran encert d’aquest muntatge és Emilio Sagi, li perdonaré el que he dit, perquè per a mi, estem davant d’una de les produccions més brillants, elegants, sensuals i provocatives que em podia imaginar d’aquesta obra. És fàcil caure en l’astracanada o la grolleria del broc gros amb les permanents insinuacions del problema de Putifar, els efectes i efluvis que provoca “el casto José” a Lota, la Reina, Sul i tota la població masculina d’aquest Egipte passat per Chueca. Sagí no les evita, però les revesteix d’una elegància estètica admirable, de molt “brilli brilli”, tant, que esdevé una exaltació gai sense cap mena de miraments, que fa les delícies del públic habitual del Teatro de la Zarzuela, que més aviat el situaríem als antípodes de la “disbauxa” però que ha participat sense complexos en el joc, gràcies també al fenomen Viana del que parlaré aviat.

No és habitual en mi començar parlant de la producció, però és que en la proposta del que he vist, és el que realment funciona i ja que la resta, tot hi està, a diferents nivells dignament representada, es situa entre la discreció vocal i una direcció musical anodina amb une spretensions de refinament, poc adients.

El mestre Carlos Aragón penso que hagués estat millor si hagués donat més picardia a la seva direcció, massa lenta, potser amb la intenció de donar sensualitat, però per a mi ha esgarrat el tret. L’orquestra només ha sonat correcte i el cor, aquest si, magnífic.

Pel que fa a l’equip vocal, els homes molt millor que les dones. Molt sobrat de mitjans vocals Enric Martínez Castignani com el Gran Faraó, en un rol on ha lluït vis còmica sense gaires més maldecaps, pura diversió. El casto José de Jorge Rodríguez-Norton, tot un encert vocal i molt bé com a actor lluint un tipet notable, com cal per posar a tota la cort cap per avall. Notable, malgrat les poques intervencions que la partitura li ofereix, el Putifar de Ramon Maturana i tant José Manuel Díaz (El Gran Sacerdot9, com Jesús García Gallera (Selbá) i Rafael Lobeto (Setí) han donat prestància als rols més secundaris.

Pel que fa a les senyores: la Lota de Maria Rey-Joly és insuficient vocalment, segurament perquè ella no té la veu necessària per omplir el registre més aviat central que requereix el rol i que l’obliga a canviar de color per poder col·locar la veu en un registre per a ella incòmode. Com a actriu està esplèndida, però no n’hi ha prou.

La Reina de María Rodríguez també assoleix bé la part d’actriu, però la veu sona gastada i ha perdut aquella projecció que tenia anys enrere. La Raquel d’Annya Pinto és suficient i Amparo Navarro (Ra), Amelia Font (Sel) i Leticia Rodríguez (Ta), és a dir, les tres vídues, ha resolt amb nota el seu moment, malgrat el canvi de text.

Enrique Viana menja a banda. A ell li van encarregar la part de Sul i, per tant, ha de fer front al famós “Ay Ba…! Ay Ba… Ay Babilomio que mareo” i en aquest moment la representació s’atura i comença un festival divertidíssim i també discutible, però que fa les delícies del públic, amb una interactuació de l’esplèndid tenor, que recorda la revista i allò que ja forma part del passat de les vedets, la passarel·la i el diàleg amb el públic, que ens remuntaria als espectacles d’El gloriós Paral·lel (que jo no vaig viure per edat) amb Alady (Carles Saldanya Beut) i posteriorment Escamillo (Josep Pons Ortiz). Viana es planta al bell mig de l’escenari, amb un vestit lluent, ajustat i amb una cua que fa goig i ho atura tot. Canta els cuplets amb un text nou escrit per ell mateix, i fa un repàs a l’actualitat, posant les “morcilles” que calgui, fent cantar al públic i posant-se’l a la butxaca de manera espectacular. Ell és el triomfador de la vetllada i fa durar l’escena una eternitat. No és res nou, ja ho havia fet en altres espectacles del mateix teatre, com en el número “Las Bananes del Perú” de la revista musical “Veinticuatro horas mintiendo”. Per què dic que és discutible aquesta genialitat?, perquè és una manera d’empetitir a la resta de la companyia, el Faraó d’aquesta Corte és ell, i a banda que canta molt bé i té molta gràcia, la resta desapareixen literalment del record. Potser si el nivell de la companyia fos més alt encara seria més discutible, però el que és innegable, és que ell per molta Lota i molta Reina excel·lents que hi hagués, continuaria emportant-se l’èxit de la representació, cosa que no és dolenta, però fins a fer oblidar a la resta, penso que sí.

Sagi ja ho vol així i el públic encantat, participa, riu i aplaudeix a rabiar..

Pel que fa a la producció i a banda del que ja he dit, compte amb una escenografia simple, però molt efectiva, de Daniel Blanco, un vestuari de Gabriela Salaverri, lluent, molt lluent i molt ad hoc per lluir les excel·lències masculines d’un cos de ball exclusivament d’homes sota les sinuoses coreografies de Nuria castejón i un disseny de llums molt suggeridor i adient d’Eduardo Bravo, que ho embolcalla tot en una pàtina de producte luxós, quan l’obra no ho és, ni ho requereix en principi.

Un encert total.