Encara sense acabar d’oblidar els darrers acords del liebestod de la immensa Davidsen, Richard Wagner torna a Barcelona de la mà de Teodor Currentzis i l’orquestra MusicAeterna dins la temporada d’Ibercamera, que ha afegit en la seva programació aquest concert que inaugura aquest “bolo” luxós de la formació, a L’Auditori, viatjant després a Zaragoza, Madrid i Sevilla, per posteriorment anar cap a Itàlia.

Aquesta suite simfònica que recull els principals temes de la Tetralogia wagneriana, va ser idea de Lorin Maazel i impulsada per a la Berliner Philharmoniker amb la idea de donar a conèixer la Tetralogia wagneriana en un format només simfònic d’una durada aproximada de 80 minuts i en forma de suite, presentar els principals temes de les tres jornades i el pròleg en el mateix ordre que l’anell creant transicions harmòniques entre elles, triant seccions instrumentals i, en el cas dels apunts de les parts cantades, substituir la veu per instruments. La música s’interpreta sense interrupció ni moviments aïllats, complint d’aquesta manera aquell precepte wagnerià de la melodia infinita, de manera estricta.

Els instruments musicals que s’erigeixen en representants dels protagonistes del relat. Identificables només per aquells que siguin coneixedors del Ring, són:
Trompa per a Siegfried, Trompeta i metalls per a Brünnhilde, Tuba wagneriana i trombó baix per a Wottan, clarinet per a Loge, trombó per a Alberich, tuba i contrafagot pels gegants Fasolt i Fafner, el corn anglès per a Erda, corn anglès i oboè per a Sieglinde, viola o violí per a Siegmund, trompetes i trompes per a les vuit valquíries, flautes i clarinet per a les filles del Rin, el fagot per a Mime, mentre que els temes de l’anell i l’or tot i no ser personatges, però sí símbols omnipresents i conductors, estan representats per les arpes, el Walhalla per les trompes i els metalls, com també seran aquests els encarregats de presentar el leitmotiv de l’espasa.

Els temes escollits per Maazel recullen un extracte que deixa fora massa coses imprescindibles i que a l’hora de la veritat no poden explicar tot l’entrellat, però si coneixes i només si coneixes tot el Ring, explica el fonamental, amb les parts simfòniques originals, com a principals protagonistes i desenvolupades quasi en la seva integritat, preludi del Rheingold, cavalcada de les valquíries, el viatge de Siegfried pel Rin i la marxa fúnebre del Capvespre com a parts més significatives, però és clar, s’apunten més coses.

Jo no soc gaire partidari, ho confesso, d’aquest Reader’s Digest que resumeix més de setze hores en una mica menys d’hora mitja, presentant els temes més lluïts extrets del context i, per tant, sense el mateix impacte dramàtic de què va abans i després de les peces escollides, aquesta selecta selecció triada pel mestre Maazel no m’ha motivat una escolta i difícilment l’he sovintejat, allà està, a la prestatgeria i en l’ampli racó wagnerià, acumulant pols.

Els fragments triats són:

L’anell sense paraules
Das Rheingold (L’or del Rin)
I. Vorspiel. Auf dem Grunde des Rheins (Preludi. A les profunditats del Rin)
II. Einzug der Götter in Walhall (L’entrada dels déus al Valhalla)
III. Nibelheim (La llar dels nibelungs)
IV. Donners Hammerschlag (El cop de martell de Donner)
Die Walküre (La Valquíria)
I. Siegmund und Sieglinde (Sigmund i Sieglinde)
II. Der beiden Flucht (La fugida d’ambdós)
III. Wotans Zorn (La fúria de Wotan)
IV. Walkürenritt (La cavalcada de les valquíries)
V. Wotans schmerzlichen Abschied von Brünnhilde und Feuerzauber (L’adeu de Wotan i música del foc màgic)
Siegfried (Sigfrid)
I. Mimes angsterfülltes Zittern (Mime atemorit)
II. Siegfried schmiedet sein Schwert (Sigfrid forja l’espasa màgica)
III. Waldweden (Murmuris del bosc)
IV. Siegfried erschlägt den Drachen Fafner (Sigfrid mata el drac Fafner)
V. Fafner Klagelied (El lament de Fafner)
Götterdämmerung (El capvespre dels déus)
I. Morgenröte. Siegfrieds und Brünnhildes Leidenschaft (L’alba. La passió de Sigfrid i Brunilda)
II. Siegfrieds Rheinfahrt (El viatge de Sigfrid pel Rin)
III. Hagen ruft auf dem Stierhorn seine Mannen herbei (Hagen convoca els seus homes amb el corn de bou)
IV. Siegfried und die Rheintöchter (Sigfrid i les filles del Rin)
V. Siegfrieds Tod und Trauermarsch (Mort de Sigfrid i marxa fúnebre)
VI. Brünnhildes Opfer und Erlösung (La immolació de Brunilda)

L’esdeviment Currentzis

A L’Auditori pràcticament es van exhaurir les localitats, feia molt de goig. L’orquestra MusicAeterna omplia l’hemicicle i quan el mestre Currentzis va entrar per atacar quasi immediatament els primers acords dels contrabaixos de l’inici de Das Rheingold, amb uns pantalons negres ajustats a l’estil Mike Jager i una samarreta negra sense mànigues em va fer l’efecte que pretenia una provocació estètica que tindria continuïtat en la seva direcció. La provocació es va acabar o no, això depèn de l’oïdor i potser aquells wagnerians de pedra picada els haurà semblat una heretgia, però per a mi poc m’ha importat que semblés que anava al gimnàs, perquè el mestre greco-rus ha desfet el malefici ideat per Maazel i ha fet una cosa grandiosa, que continua sent una fragmentació impossible, però amb una genialitat que possiblement traeix moltes de les indicacions de la partitura, a jutjar per la versió del director nord-americà i la seva, però que ha sacsejat adoctrinaments i consciències, donant una continuïtat dramàtica-sensorial al relat extraordinària, des d’aquell Mi bemoll greu que inicia el Rheingold amb aquella harmonia estàtica que ens transporta a l’origen, fins a l’èxtasi sublim de la redempció i aquella cadència exultant que tanca l’arc imponent amb un Re♭ major de Götterdämmerung, no hi va haver respir. Mai, quasi vuitanta minuts se m’havien fet tan curts amb tanta intensitat i emoció concentrada.

Currentzis, amb una poderossíssima formació orquestral, d’una calidesa i brillantor admirables, però sobretot amb una ductilitat vertiginosa de les dinàmiques, per passar de moments de quasi estaticisme flotant, com el comiat de Wotan i el Feuerzauber al final de Die Walküre, al vertigen de la forja de l’espasa, però també de les intensitats cambrístiques dels murmuris del bosc a la contundència aclaparadora de la Trauermarsch de Siegfried que ens ha deixat a tots agarrotats a les butaques. Un tractament de l’equilibri de les seccions, de la nitidesa del so, de l’explosió luxuriosa de l’orquestració wagneriana amb una claredat tímbrica del millor Karajan, i un gruix del Thielemann més intens i dramàtic. Currentzis balla, abraça, acarona, nodreix d’ànima als músics als que s’apropa a tocar, ja que no dirigeix sobre cap tarima, és l’antítesi del viscut els darrers dies al Liceu, i és clar, els seus músics responen d’igual manera, és a dir, de manera enlluernadora. Unes fustes de somni, uns metalls esclatants que mai sonen feridors, una corda greu sumptuosa que equilibra uns violins de sonoritats etèries i renoi, quina percussió que ens ha deixat atemorits en la baixada al Nibelheim.

No hi ha hagut ni mig segons de descans, ha estat veritablement la melodia infinita amb les transicions ideades per Maazel perfectament enllaçades que han ofert una emoció, no tant per la narració que lògicament fragmentada costa atorgar a la dramatúrgia original, però Currentzis vesteix i converteix en una allau de sensacions i estats d’ànim que no donen peu al respir fins al silenci posterior al darrer acord.

Un concert memorable que òbviament ens fa desitjar amb inquietud una Tetralogia escenificada i dirigida per Currentzis a Bayreuth o on calgui. Segur que faria saltar guspires i els fonaments del Turó Verd trontollarien, però és una experiència que tot wagnerià caldria que experimentés. Els dogmes hi són per posar-los de panxa enlaire i ahir a L’Auditori va quedar ben palès. Sensacional.