Joan Salvat Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924)
Altre cop la casa en silenci, no he acabat encara la jornada, malgrat que avui torna a ser demà.
En prou feines he pogut veure i llegir els e-mails i els comentaris del blog. Està clar que ara, en aquesta hora tardana, no puc començar el post que tenia pensat per avui i em sap greu, m’agradava, bé m’agrada doncs no tinc pas la intenció de no editar-lo, però se’m ferien quarts de quinze i no crec que aguanti gaire estona més. Estic cansat però no tinc gaire son, mentre espero que m’arribi us deixaré una cançó.
Veta aquí que avui mentre anava amb el cotxe cap a la feina, he escoltat això:
Res no és mesquí,
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s’ullprèn
i té delit del bany:
que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern – Primavera d’estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla, verda eternament.
Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l’heu demanada.
I si l’heu demanada us dissimula un clo
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.
Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui, demà i ahir
s’esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
El poema de Joan Salvat Papasseit és magnífic i la versió musicada d’en Serrat, que és el que he escoltat per la ràdio, l’embolcalla de manera admirable. És tendre, suau, interioritzada, s’adapta com un guant a la mètrica dels poemes i sobretot no els hi fa mal, no els fereix o maltracta.
Ara us deixo el corresponent Youtube, aquest cop gentilesa de jaumequalsevol, malgrat que l’acabament és abrupte, però correspon a una actuació en directa d’en Serrat al programa d’Àngel Casas a la TV3 de 1988 i un directe sempre és millor que l’excel·lent àudio extret del disc.
Joan Manuel Serrat va editar un àlbum l’any 1977 per el segell EDIGSA, musicant poemes de Salvat Papasseit, amb el títol de Res no és mesquí, doncs aquest poema, és el que encapçalava la cara A.
El disc amb una dotzena de poemes del poeta català i un tretzè del mateix Serrat dedicat al poeta proletari, va comptar amb col·laboracions dels compositors Rafael Subirachs (Si jo fos pescador), Martí Llauradó (pantalons llargs) i per Visca l’Amor, de la Guillermina Motta (algú sap que se’n ha fet de la gran entrevistadora perduda?).
Prement aquí, podreu accedir a les lletres dels poemes del àlbum.
Que tingueu un bon dissabte.
IN FERNEM LAND 
M´agrada, m´agrada molt. Gràcies Joaquim i bon cap de setmana, ple de música i de somnis bonics.
“Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant. “
M'agradaM'agrada
Gràcies, Joaquim! El disc que va fer l’Ovidi amb en Toti Soler sobre Salvat-Papaseit també és una meravella.
M'agradaM'agrada
En Salvat-Papasseit está al Top-ten dels meus poetes preferits, te una frescor i una capacitat de “toucher” ben endintre, que a d’altres més academicament perfectes els hi manca. L’altre dia vaig escriure al bloc de l’Assur que, en espanyol, em pasa el mateix amb el Miguel Hernández.
I aquest poema, que Serrat posa en relevància, és molt més que un conjunt de paraules ven triades i ordenades: és una cant a la vida, més enllà de totes les petites morts quotidiones.
M'agradaM'agrada
L’Assur va tenir la gentilesa de copiar-me en cd aquest disc preciós.
Els poemes de Salvat-Papsseït i, en especial, els d’amor, poden ser dels més bonics que he llegit mai. “Res no és mesquí” és un superb cant a la vida i, tal i com dius, en Serrat li va posar la música idònia. El poema que el cantautor dedica al poeta: “Cançó per a Joan Salvat-Papasseït” és també molt bonic i tota una declaració de principis.
Crec que la Guillermina s’ha retirat. Joaquim, escolta que t’ho dic en veu baixa: Jo no la trobo a faltar gens gens gens.
…i l’onada del mar sempre riu mentre espera el teu proper post, un alicient diari.
M'agradaM'agrada
Estimada Olympia, a mi entrevistant, ja fos a la ràdio o a la TV, m’agradava molt. Ves quines coses.
En aquesta feina, no desafinava gens
M'agradaM'agrada
Ho sento, els poemes son molt bons, pero a mi l’estil de’n serrat no me va, i encara no me ha passat amb ell lo que me va succeir amb J Kaufmann, a lo millor mes endavant……
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim,
a mi tampoc no em van gaire ni aquest poeta ni qui el canta, però en aquestes coses, com en tot el que té a veure amb l’expressió artística, el que importa són les emocions que genera en cadascú.
Jo, ara mateix, estic escoltant el segon moviment del concert núm 1 de Chopin i estic a punt de plorar com una bleda. Qui no és capaç de sentir aquestes coses ja té prou desgràcia. Crec que tots els que circulem per aquí som -en aquest aspecte- molt afortunats.
Una abraçada i endavant!
M'agradaM'agrada
Jo tenia una cinta amb aquesta cançó i la vaig perdre, justament esta era la que mes m’agradava. Quin goig tornar-la a escoltar. Una salutacio
M'agradaM'agrada
Primavera d´hivern- Primavera déstiu
i tot és Primavera
i tota fulla, verda eternament
M'agradaM'agrada
Gràcies pel post, Joaquim. Jo no seria qui sóc ni com sóc si en la meua adolescència i joventut no haguera sentit Serrat, Raimon, Ovidi Montllor, Llach, Pi de la Serra, Mª del Mar Bonet, Al Tall… Per a mi han estat uns mestres que m’han fet endinsar-me en la poesia i en la música i que han contribuït a formar la meua sensibilitat i personalitat.
Gaudir d’un concert, d’una simfonia o d’una òpera no és incompatible, en absolut, amb emocionar-se amb aquest artistes, depén del moment.
No fa molt li van fer un homenatge a Raimon en la Universitat de València pels 50 anys d’ Al vent. Cançons del xativí com “He mirat aquesta terra” o “Veles e vents” m’emocionen tant com els “Quatre últims lieder” d’Strauss o el “Mild und leise” del Tristan und Isolde de Wagner.
Salutacions des del País Valencià.
Rex.
M'agradaM'agrada
Em deixes que em faci el “fanfa”?… (Prenc el teu silenci com una afirmació. Gràcies!):
Doncs bé, quan jo encara no tenia vint anys (a finals dels 60 del segle passat), vaig escriure un poema que acabava dient: “Primavera d’estiu, / d’allò que no fou, / tendra enyorança.”
Vaig llegir aquell poema a un company cec, un home molt més gran que no pas jo, un home que sabia de tot, un home a qui jo admirava moltíssim i amb qui hi tenia una gran confiança. Quan vaig acabar de llegir-li aquell poema del que tan orgullós em sentia em va dir (era d’Aitona, una població del Segrià): “Xiquet, ho sento, però lo Salvat se’t va avançar fa molts anys.”
Jo, naturalment, no sabia de què em parlava fins que m’ho va aclarir i, en lloc de sentir-me decebut, aquella coincident “primavera d’estiu” va afalagar-me i a fer-me creure que tenia fusta de poeta… Fins que vaig començar a conèixer Salvat Papasseit no només de nom! 😉
M'agradaM'agrada