El Teatre Lliure ha estrenat el 20 de febrer de 2025 l’Herència de Matthew Lòpez una obra que d’ençà de la seva estrena al Young Vic de Londres el 2 de març de 2018 la primera part i set dies més tard la segona, no ha parat d’aixecar aclamacions, que van fer que mig any més tard es traslladés al West End i un any més tard saltés l’Atlàntic per arribar a l’Ethel Barrymore Theatre de Nova York, assolint tots els grans premis (Olivier a Londres i Tony a Nova York) entre molts altres, com a millor obra teatral i sent considerada per molts crítics com la millor obra teatral del segle XXI. Fins ara que ha arribat la versió catalana deguda a Joan Sallent, l’imponent text s’ha traduït a l’alemany, suec, danès, portuguès (Brasil) i també s’ha estrenat al Canadà i Austràlia.
L’obra basada lliurement en la novel·la d’E.M.Foster, Howards End (portada al cinema per James Ivory l’any 1992), està estructurada en dues parts de tres actes cadascuna i una durada que passa les sis hores. A la sala Fabià Puigserver de Montjuïc s’han proposat dues formes diferents de veure l’obra, o les parts per separat que es representen els dijous la primera part i els divendres la segona, o tota seguida, amb les pauses de 10 minuts entre actes, com els dies que es fan les parts separades, i una pausa d’una hora entre la primera i segona part, els dissabtes i diumenges. És a dir, s’entra a les 4 de la tarda i surts passades les onze de la nit.
Jo us parlaré de l’experiència d’haver-la vist en dos dies consecutius, però malgrat que no és possible perquè s’han exhaurit totes les localitats fins al 16 de març (darrere funció), hagués volgut repetir per veure-la tota seguida. Esperem que a causa de l’èxit es torni a representar aviat a Barcelona.
L’autor, Matthew López, és un dramaturg, director i guionista nord-americà, nascut a Panama City (Florida), fill de professors de l’escola pública i primer escriptor llatí en rebre un premi Tony ) per L’herència) i ser nominat per segona vegada l’any 2023 per la nova adaptació teatral del musical Some Like it Hot (la primera va ser Sugar el musical de Jule Styne, Bob Merrill i llibre de Peter Stone estrenat l’any1974). Tant com escritor, director o guionista ha rebut prestigiosos premis i reconeixements i, per tant, l’expectació per aquesta adaptació al català de The Inheritance, dins la temporada del Lliure, sota la direcció de Josep Maria Mestres i amb un reguitzell d’actors (només hi ha un rol per a una actriu, a qui es reserva un dels moments més emotius de les sis hores de durada) que inclouen els mediàtics Carlos Cuevas, Albert Salazar, Dafnis Balduz o Francesc Cuèllar, al costat dels veterans Albert Folk i Carles Martínez i de la il·lustre octogenària Teresa Lozano, han fet que les entrades s’esgotessin pràcticament abans de l’estrena.
El primer que em va meravellar el primer dia, mes que en la segona part, va ser el plantejament dramàtic del petit pròleg que inicia l’obra i les escenes posteriors, tot tan vertiginós i aparentment confós que em va motivar una certa angoixa, temorós que no fos capaç de treure l’entrellat de qui seria qui en una història tan llarga. Aviat la destresa de López fa que el joc dels estudiants que esdevenen actors, com del narrador extern a la trama (el mateix Foster) o els narradors ocasionals que ens diuen el que pensen els personatges i el que després diuen, és d’una enlluernadora eficàcia teatral, que fa que l’espectador estigui permanentment en tensió, sense donar peu a cap mena de relaxació aburgesada de l’espectacle. Tota l’extensa trama està magníficament plantejada, amb cops d’efecte en els moments oportuns i on cada final d’acte suposa sempre un sotrac emocional i n’hi ha sis!
López trasllada l’acció original del relat de Foster a la Nova York pràcticament dels nostres dies, amb algun retrocés ocasional per evidenciar situacions dels personatges grans en els seus inicis i tenint com a protagonistes a un grup de gais, quasi tots benestants o milionaris, per posar sobre l’escenari tot un ventall de sentiments, anhels, pors, traïcions, enveges, lluites, mentides, dolor, malaltia, mort i esperances, de la societat gai nord-americana (però no només) després dels terribles efectes de la pandèmia de la SIDA de finals del segle XX. Potser per això molts han parlat que aquesta Herència és la continuació natural d’aquells Angels in America de Tony Kushner, estrenada l’any 1992 i que va trasbalsar el món teatral i encara més els fonaments del TNC a l’estrena a Catalunya de la mà de Flotats i motivà el trencament de “l’idil·li” Flotats Ferrussola en l’apogeu de la Catalunya convergent.
Sigui com sigui i malgrat que el món gai hi té molta importància, l’obra ens parla de coses que ens interpel·len a tots, siguem o no gais i només aquelles persones que estiguin ancorades en la intransigència i cotilles morals castradores, es podran sentir més que molestos en sentir i veure diàlegs i escenes, a vegades estereotipades del món gai, però que són un fidel reflex del nostre món, de la nostra vida. Una reivindicació de les lluites i la militància gai, dels drets assolits i les amenaces del Trumpisme (mai s’anomena a Trump, però hi és molt present el del primer mandat).
Com s’embasten els personatges i les situacions de la societat eduardiana de l’Aglaterra del XIX a la comunitat gai del segle XXI a Nova York i amb les conseqüències de la SIDA pel mig, és un altre dels encerts de López, perquè és obvi que la importància de la casa que s’hereta en tot el relat és evident, és un personatge més que al final del tercer acte de la segona part, pren una importància colpidora, però l’herència del títol no només és la casa, l’herència que desenvolupa López molt més que Foster, és la generacional, el llegat que ens passem els uns als altres i que ens fa o ens hauria de fer millors.
Es diuen grans coses i coses molt fortes, coses que trasbalsen, neguitegen i ens fan reflexionar, coses que ens remouen i ens fan pensar en les nostres vides i de múltiples maneres, utilitzant diàlegs hilarants i vertiginosos o punyents fins al dolor. L’obra podria ser un exercici melodramàtic que jugués amb els sentiments, era la moneda més fàcil, segurament, però López ho evita de manera magistral i només deixa que se’ns escapi les descàrregues per l’espinada o ens vessi el llagrimall en comptadíssimes ocasions, final de la primera part i segurament quasi tot el darrer acte de la segona part, la resta pren distància perquè l’ús dels sentiments amb una temàtica tan extraordinàriament sensible, podria ser fins i tot una obscenitat. Un text sensacional que demà mateix començaré a llegir amb fruïció gràcies a l’edició del text en català posada a la venda pel mateix Teatre Lliure.
Davant d’aquest monument teatral el repte per a Josep Maria Mestres i tot l’equip que fa possible l’èxit assolit, és enorme. Mestres atorga a tota la representació, una vertiginosa naturalitat evitant que els intèrprets emfatitzin o caiguin en ridículs amaneraments i estereotips, tan fàcils d’associar al món gai, però malgrat ser obvi que hi ha d’haver ploma en alguns personatges perquè a la vida hi ha de tot, qui en llença i qui no, no se n’abusa gens i ho agraeixo. Mestres treballa minuciosament tots els personatges, quan són a escena i quan no hi són físicament, treballa de manera més que curosa la disposició escènica, els pocs, essencials i imprescindibles elements escenogràfics per crear mil i un espais sense que l’immens escenari pràcticament canvií i quan ho fa al final, enlluerni i la bellesa o envaeixi tot i Mestres segueix fil per randa la voluntat de López per no caure en els sentimentalismes i alhora emocionar-nos quan cal i com cal. Una direcció mestrívola que no lluiria si al darrere no hi hagués el bo i millor (o quasi) dels joves actors del teatre català i dos veterans amb solvència contrastada per donar la rèplica genial d’una parella inquietant i adorable (Folk i especialment Carles Martínez un Morgan i sobretot un Walter Poole encisador). El cas de l’aparició estel·lar de Teresa Lozano, tan lligada al Lliure, en una interpretació miraculosa a vuitanta anys, d’una sensibilitat i serenor exemplars és com la cirereta d’un pastís saborós i exquisit que honora una vegada més la institució que novament ha fet possible un dels esdeveniments de la història del teatre a Catalunya.
És clar que molta jovenalla ha anat al teatre per a veure a Carlos Cuevas, que està esplèndid en un paper que sembla escrit per a ell, però és que Albert Salazar l’Eric protagonista fa tota una creació d’un rol molt més polièdric i ple de matisos o Marc Soler, vulnerable i encisador en el doble rol d’Adam i Leo tot i que a vegades la seva dicció li jugui alguna mala passada. Cal dir que l’espectacle està lleugerament amplificat, cosa que no m’agrada gens i que ja s’ha convertit en una obligació, quasi sempre deguda al fet que els joves actors s’han format al voltant de les sèries televisives i no en l’escenari de les sales de teatre on és o era, bàsic, saber projectar sense que el públic perdés paraula. Ara això esdevé quasi impossible. Cal dir que Mestres ha aconseguit que per a aquesta Herència, les projeccions de tots els actors joves fossin excel·lents també des de les darreres files de la immensa sala no es perdés paraula.
També molt bé en rols més petits pèrò amb intervencions per lluïr-se, Dafnis Balduz l’esquerrà que posa contra les cordes al republicà, Ricard Boyle, el metge negre i seropositiu que ss’estima més marxar al Canadà que romanadra als Estats Units de Trump, com Eudald Font, Victor G. Casademunt, Lluis Marqués, i Ferran Vilajosana, tots en el seu lloc, segurs i donant rèpliques i vida a unes escenes corals sempre impactants.
No vull fer-ho més llarg, a tot plegat cal sumar una escenografia “reciclada” d’altres espectacles de la casa, tan essencial com magnífica i repeteixo, d’una bellesa final, difícil d’oblidar. Mai una escenografia ha estat en tan perfecta comunió amb el text com en aquest cas. Emoció visual i elegància estètica en vena. Magistral Lluc Castell, també gràcies al disseny de llums de Toni Santos i un vestuari menys inspirat de Nidia Tusal (impossibles vestits de nuvis al casori, ja em perdonarà)
Feu el que no van poder fer ells. Viure! Així acaba l’obra i no és un espòiler. Quan tornin, si no teniu entrades, no us la perdeu.
IN FERNEM LAND 
Gràcies per l’apunt, m’agrada que de tant en tant hi hagi apunts no específicament operístics, que sense dubte són grans recomanacions. En aquest cas no podré veure-la, hauré d’esperar alguna reposició, m’has fet agafar moltes ganes. Potser em consolaré tornant a llegir Howards End, una novel·la que m’encanta. Una abraçada.
M'agradaM'agrada
La intenció és parlar de tot allò que m’interessi, també podrà ser un llibre, una pel·lícula, una ruta senderista, una vivència o una opinió sobre un fet concret, què sé jo! Vull compartir amb vosaltres trossets de la meva vida, a poder ser tots magnífics, és clar.
M'agradaM'agrada
He asistido con Joaquim, no faltaría más, a estas representaciones y mi opinión difiere algo de la suya, pues si bien su contenido es interesantísimo y seguro que su lectura será un placer, teatralmente me ha convencido en escasas ocasiones. Lo mejor es la impresionante escena final. Quedé sorprendido de la velocidad del primer acto que incluso me impedia comprender las réplicas y algunas intervenciones de los jóvenes participantes se montaban vocalmente una encima de la otra, impidiéndome comprender el texto en su integridad. Al acabar la primera parte llegué a la conclusión de que esa rapidez escénica y vocal era o exigida por el autor o por el director. Cuando compramos el libretto ayer, antes de entrar a presenciar la segunda parte, leí el prólogo y encontré la explicación. El autor manda que la escena sea rapidísima y los sentimientos y emociones no se exterioricen. Mientras que en la segunda parte exige que esa celeridad ha de amirorarse, pero evitando que los sentimientos sigan sin ser demasiado manifiestos, cosa que el director traiciona en el sexto y último acto, pues las emociones son algo expresadas y los sentimientos son más patentes y este acto sí que me ha entusiasmado.
L’Herencia es un título con los significados que manifiesta Joaquim, pero también puede decirse que como pieza teatral, es en cierto modo herencia de “The boys in the band”, estrenada igualmente “off”, en este caso en Nueva York para pasar a Broadway con gran éxito en 1968, consiguiendo más permanencia en cartel tanto en Broadway como en Londres (donde yo la vi en 1970) que la que ha conseguido “The Inheritance” en ambos estrenos en Londres y Nueva York. Las posibles reposiciones pueden variar la situación, pero incluso la reposicion de “The boys in the band” en abril de 2018 ha superado en permanencia en cartel al estreno tanto en Londres como en Nueva York a “The Inheritance”, aún cuando esta obra ha sido mucho más premiada que la anterior (que también fue premiada como mejor reposición con un Tony). Entre las dos obras hay una diferencia importante. “The boys in the band” presenta a un grupo de gays reunidos en el domicilio de uno de ellos para celebrar un cunpleaños en la época pre-Sida y es un argumento que no se basa en ninguna obra anterior sino en el comportamiento gay de aquella época. En “The Inheritance” existe un antecedente literario en “Howard’s End” y el comportamiento de los personajes es el propio de gays de dos generaciones posteriores y, digamos, post-Sida, ya que en la actualidad hay unas famosas píldoras pre y post actos sexuales super utilizadas por los gays para asegurar el no contagio del VHI. Con lo cual aqui se nos habla de un “gangbang” y de unas orgías, encuentros múltiples, Grindr, cruising, matrimonios y parejas abiertas, etc. que en la otra obra no aparecían, si bien tambié se hacía incidencia en la promiscuidad y la infidelidad, aunque en “The inheritance” esta está, digamos, más aceptada y yo diría que aconsejable.
En cuanto a la interpretación, esperaba más de Carlos Cuevas, que es de los pocos actores del elenco al que se le entiende todo, pues sabe proyectar la voz y vocaliza perfectamente, como es el caso de los dos personajes maduros, espléndidamente interpretados. Pero Cuevas no es el intérprete principal sino el segundo y el más importante es el Eric interpretado correctamente por Albert Salazar, pero vocalmente con inferior calidad que Cuevas. Se ajusta perfectamente a lo exigido por el autor, contiene todas las emociones y sentimientos y solicita f….constantemente como si pidiera un vaso de agua. Demasiada frialdad. Y no es culpa suya, sino de la para mi discutible dirección de actores. El resto del elenco es de correcto a discreto, con la excepción de la magnífica y estimada Teresa Lozano en una preciosa escena del acto final que en el West End corría a cargo de Vanessa Redgrave.
Es una obra que debiéramos ver todos y que cada uno extraiga su opinión. La crítica de su estreno tanto en Londres como en Nueva York no ha sido unánime, pero sí mucho más favorable que disconforme. Aquí en Barcelona el público aplaudió a rabiar y se alzó del asiento. Es decir aquí es un éxito total, a pesar de que haya algunos como yo que le pone reparos, no a la obra sino a la representación teatral.
M'agradaM'agrada
Gràcies Fede, Discrepem bastantr, no passa res.
M'agradaM'agrada
Ostres, l’altre dia me’n van parlar a la feina, pero no és clar, amb aquest entusiasme. Era més pel tema de la durada i l’obra en dos dies, com a curiositat.
Ja m’has posat la mel a la boca, com sempre!!!
Estrarem atents a la reposició, si n’hi ha.
J.
M'agradaM'agrada
Hola,
Doncs jo sóc dels que es va animar a les dues funcions seguides, amb cinquanta minuts de descans al mig, ahir mateix. No es fa llarga: són tres horetes, descans i tres horetes més i, tot plegat, és com uns Meistersinger completets amb descansos. Però trobo que no calia que fos tan llarga, la veritat. L’obra està bé però no sóc tan entusiasta amb el text. El plantejament d’obra que es va creant sobre la marxa, amb aquesta primera escena dinàmica (no van tan ràpid, penso, i se segueix bé) i la intervenció del personatge de Forster com intervenint en la creació és, d’entrada, encertat. Però s’abusa, sobretot en algunes parts, d’aquesta “dramatúrgia narrativa” (on alguns actors, sobretot el magnífic Carles Martínez, narren el que passa a escena o el que pensa un personatge o el que fa) acaba essent contraproduent, allargant escenes innecessàriament i “novel·litzant” el que hauria de ser un drama on aquests pensaments o situacions s’haurien de veure o sentir directament dels actors, no pas d’un narrador. Li treu immediatesa i, per a mi, acaba essent un llast.
Al costat d’escenes molt ben resoltes i que tenen aquesta tensió que comentes, trobo que en altres no se’n surt tan bé i es fa excessivament discursiva i amb massa pretensions didàctiques. Potser vol tocar massa tecles i explicar massa coses alhora o potser l’autor és conscient que molts referents no són del domini del públic jove al que s’adreça i cal explicar-los més, entrant en diàlegs massa extensos sobre context, història i memòria que es podrien abreviar o, simplement, ometre. No sé… quan Shakespeare fa Henry V, no ens fa quatre escenes per a explicar els precedents de la Guerra dels Cent Anys, per què l’exèrcit francès està en hores baixes ni per a raonar com el rei ha accedit al tron, tot i que podria ser molt interessant i didàctic, però molestaria al desenvolupament àgil del drama. Tot plegat, tot i que funciona com a espectacle teatral, de vegades sembla més una obra per a ser llegida que vista i aquest excés de text juga en contra de la intensitat que podria transmetre.
I cert que té moments emocionats i commovedors (potser el final de la primera part, el que més i gairebé sense paraules, il·lustrant el magnífic monòleg que havia fet el personatge de Walter poc abans, que seria un altres dels moments sublims; en canvi, el final de l’obra… el vaig trobar bastant convencional: bonic, sí, però poca cosa més), però, en general, no hi vaig connectar gaire amb el text. Ja sé que es diu sempre de qualsevol estrena una mica destacable que ens porten de fora, però allò de presentar-la com “la millor obra de teatre del segle XXI”… no, no la veig, ni cenyint-nos al teatre dels EUA.
Potser, i que no se’m mal interpreti, l’espectador LGTBI s’hi senti molt més “interpel·lat” (com es diu ara) per l’obra, ja que pot identificar-se de seguida amb situacions i fets que s’hi presenten que, probablement, conegui de primera mà. Pot haver-hi una “comunió” més directa amb el que vol transmetre M. Lopez, aquest missatge de continuïtat i de memòria que vol mantenir en tots aquells que en diu, ell mateix, de “la comunitat”. No vol dir que un heterosexual no pugui entendre, compartir o patir amb l’obra, però hi ha uns matisos, una complicitat… coses que s’escaparan, de ben segur.
Això pel que fa al text, a l’obra en si. La versió oferta al Lliure? Magnífica. Unes interpretacions excel·lents (n’hi ha de tot, entre els tretze protagonistes, però el nivell general és alt) on llueixen els intèrprets de Walter (un paper preciós, potser el millor escrit de tota l’obra), un Carles Martínez corprenedor des d’una senzillesa i una naturalitat esbalaïdores, o de Henry, un Abel Folk que va creixent i fa una lliçó de teatre als joves. I, certament, Cuevas i Salazar ho fan molt bé i, com dius, Salazar té un personatge molt més ric i sap canviar-ne la manera de fer-lo. I l’escenografia, tan simple com efectiva, és igualment magnífica, com també la il·luminació i el moviment d’actors. La visió del jardí, al final, després d’hores d’espais tancats, és gairebé beatífica i d’una gran bellesa.
En fi, que, al contrari que Colbran, les objeccions no les poso tant a la representació com a l’obra en si, que no he acabat de trobar rodona. Ara, que val la pena veure-la, sí, sens dubte i se’n pot treure molt de suc.
M'agradaM'agrada
Gràcies per la teva opinió, Bocachete. Resumint, l’autor és més wagnerià que Shakesperià, segons tu. Tal com va el món i el consum ràpid de continguts, pot semblar, efectivament, què és excessivament pedagògica, però si no es fa aquest mínim exercici, al final tot quedarà, penso jo, amb un fast food d’oblit immediat.
Que passin de pressa les sis hores deu ser, doncs, mèrit d’una direcció àgil, aspecte indispensable. L’estic llegint i és contraproduent fer-ho tan a prop d’haver-la vist al teatre, perquè és impossible intentar crear uns personatges i situacions sense visualitzar immediatament el que hem vist sobre l’escenari.
M'agradaM'agrada