D’ençà que el Teatro alla Scala de Milà va fer públic que aplicarà un codi de vestimenta per assistir a les seves representacions i concerts, les xarxes no han parat de publicar opinions amb els corresponents comentaris de seguidors, la majoria aplaudint la mesura.
Difícilment em veureu a una representació operística o a un concert de clàssica, amb samarreta, bermudes i xancles, si bé fa uns dies vaig assistir a un recital del cantant argentí Leonardo Pastore al Teatre Goya de Barcelona, amb bermudes, provocant la corresponent estranyesa del meu marit, ja que crec que mai fins aleshores ho havia fet en un espectacle tancat, però la calorada em va fer creure que no feia cap trencadissa dels meus principis, ni ofendria als artistes o a la resta de públic, part del qual va optar pel mateix tipus de peça per assistir-hi.
El primer que em ve al cap després de llegir la notícia del teatre milanès és si l’òpera i la clàssica han de tenir un codi de respecte especial o això s’ha de fer extensiu a qualsevol espectacle de teatre, a qualsevol recital de música de qualsevol mena d’estil o fins i tot al cinema. Se’m fa estrany pensar que en un recital o concert d’un grup on els intèrprets van fets uns trinxeraires jo hagi de complir un cert codi a l’hora de vestir-me.
Puc anar amb bermudes a veure un Shakespeare i no puc anar-hi si el que es representa a dalt de l’escenari és un Wagner? Mereix més respecte, si és que es tracta de respecte, Arcadi Volodos que Clara Peya? Puc anar amb bermudes i xancles a escoltar un concert de l’OBC a la fresca i quan el fan a l’auditori, no?.
El respecte es deu als artistes que actuen o al marc incomparable on actuen? Si al Liceu, a l’Auditori o al Palau hi actuen els Morancos, la Pantoja o el Bruce puc entrar amb bermudes i xancles i si els qui actuen són Flórez, Kissin o Petrenko, he de canviar?
Si la qüestió és de respecte, no caldria abans imposar un codi referent a la utilització dels mòbils, per exemple, o a la manera de comportar-se durant una representació o concert, sense utilitzar ventalls contra la pitrera amb polseres incorporades, per apaivagar els fogots en llocs ja condicionats climàticament, o desembolicar caramels per evitar-los o fins i tot comentar amb els del costat qualsevol fotesa, per no parlar d’estossecs molestíssims i persistents o aquells que fins i tot entren a la sala amb criatures que al cap de cinc minuts mostren amb sàvia inquietud el seu enuig davant la situació? No són aquestes conegudes i molestes actituds molt més enutjoses que algú amb bermudes, samarreta i xancles?
Algú que és enemic de l’aigua i el sabó o que no porta la roba neta, però va amb vestit i corbata, o fins i tot amb glamurós esmòquing, però fa una pudor que tomba d’esquena pot entrar i seure a una butaca i el modernet de torn disfressat del Primavera Sound, no? Com hi van els Under35?
No paro de donar-hi voltes, ja se sap que qui no té feina el gat pentina i l’estiu és propens a polèmiques estèrils, ara bé, no es tracta del que a mi m’agradi o no, més aviat es tracta de com jo crec que he d’anar (això és important), no els altres, es tracta de respecte i el respecte no ha d’anar associat tant a la manera de vestir, tot i que tingui la meva opinió personal que segurament mai em farà anar fora d’aquesta norma establerta ara a Milà, malgrat que si m’obliguen a posar-me corbata, que seria el següent pas, aleshores ho veuria com una imposició intolerable.
El dia de la prima scaligera (7 de desembre) el públic que paga fortunes per assistir-hi fa una ostentació de suposada elegància, que arriba a provocar enuig social, com succeeix a les fastuoses representacions estiuenques del Festival de Salzburg. És obvi que per anar a una representació operística o a un concert simfònic no cal tot això i que aquestes mostres d’ostentació social són una pura provocació allunyada de l’art per a marcar distanciament classista, així ho veig jo, ho prohibiria? Mai, que cadascú vagi com cregui més convenient i segons com i la localitat que s’ocupa i la durada de l’espectacle, de la manera més còmode possible.
Potser si un influencer o VIP admirat gossa portar bermudes de Versace, samarreta de Dior i xancles de Ferragamo, l’Scala el deixarà passar i fins i tot el fotografiarà a la catifa vermella de torn?
Un altre dubte. La prohibició dependrà de la localitat que s’ocupi? És igual una poltrona de la platea que una butaca a l’extrem lateral d’un loggione sense visió al darrer pis?
Qüestions i més qüestions.
No tinc clar si anar vestit com si anés a banyar-me a la platja és una manca de respecte al teatre, als artistes, al públic que m’envolta o a tots plegats. Són convencions socials, és clar, però també d’educació? L’educació hi té a veure en això? Anar “ben vestit” em fa ser més educat? Què és anar ben vestit?
Podríem exigir aquest decòrum en vestir als intèrprets d’un concert? Hi ha un reconegut baix, jove i ben plantat que no porta mai camisa sota l’americana cenyida, per marcar uns pectorals de somni i de més hores de gimnàs que de conservatori. També hi ha una pianista oriental que quan surt a tocar, porta uns vestits i unes sabates que ni els millors moments de Carmen del Lirio podrien igualar i que desconcentren a més d’un i una del públic amb un pet de cames que treu el singlot. Igualment hi ha qui surt a cantar disfressat com si anés a un bodorrio d’allò més vulgar. Ells i elles poden anar com vulguin i el públic no?
I el respecte de certes posades en escena declaradament provocadores i oposades a l’obra original que inciten a part del públic? Ai!, m’estic embolicant… però, parlem de respecte, oi?
De la mateixa manera que em molesta que quan vaig en tren, qui tinc al costat posi els peus al seient del davant no deixant seure a algú que està dret o sense que hi hagi algú dret, també em molesta que qui tinc al costat al teatre no em deixi gaudir, em distregui o m’enutgi amb la seva manera de comportar-se. Ja us dic que sí, que algú amb una samarreta sense mànigues, xancles i pantalonet curt em neguiteja una mica, no és la primera vegada que ho dic, però molt pitjor és que soni insistentment un mòbil en els compassos inicials del “Mild und leise” i de moment no sé de cap teatre que hagi pres mesures contra aquest, sí, greu atemptat contra l’obra, els artistes, el públic i la institució.
IN FERNEM LAND 
Coincido mucho; es verdad que me gusta una vestimenta “ad hoc” aunque ese vestuario depende de la persona que (con esos criterios que señalas) elige a su manera y (desde mi punto de vista) en un justo medio. Vaya, hablo directamente por mí: a veces he ido muy arreglada (de punta en blanco) y otras veces, no tanto pero (espero), sin causar molestia pues esa es “mi manera”.
Qué duda cabe que limpieza, educación (asunto móviles o hablar durante la obra) son señales que vemos en teatros porque cierta gente las traslada de su vida cotidiana y muchas veces deja mucho que desear.
A mí no me gusta imponer nada a nadie (salvo en mi trabajo y porque es mi obligación); me gusta el justo medio en todo.
Y desde luego , la prima escalígera no es buen modelo para nadie, en mi opinión.
Un saludo , infernems.
Leonor
M'agradaM'agrada
La vestimenta es algo muy personal y depende que como se vaya, puedes llegar a ofender, cierto, pero no debería ser el prioncipal problema para la Scala o cualquier teatro. Entrar de cualquier manera a un teatro, museo o logocamente una iglesia, no debería ser posible, pero si hay alguna ofensa, no si es a gusto de unos u otros. La elegancia o el decoro no depende de como se vaya vestido. Con prendas sencillas uno o una puede ser el colmo de la elegancia, miemtras que con trajes millonarios y de fiormas de alta costura se puede ser estrafalario, ordinario e incluso ofensivo. Me sorprende tanto que alguien asista a una representación en la Scala con chanclas, como que se dejen entrar niños de teta a una representación, o que no se haga absolutamente nada por parte de los teatros para evitar día si, día también, que suene el momento más incordiante un teléfono móvil, incluso puede ser que un exceso de perfume carísimo haga pasar un mal rato a alguien alérgico, hay patologías al respecto.
Repito, no se me ocurriría nunca ir a la opera en pantalón corto y camiseta imperio, pero antes, pongamos remedio a todo aquello que entorpece, molesta e interrumpe una interpretación, todo lo otro es pura estética y por lo tanto queda en un segundo plano. Así lo veo yo.
M'agradaLiked by 1 person
De acuerdo .
M'agradaM'agrada
Completament d’acord. Em molesta molt més els mòbils encesos o sonant, els sorolls fora de lloc que si algú duu pantalons curts samarreta. Haig de dir que prop del meu seient hi ha un Sr que va en pantalons curts, samarreta o camisa i no em molesta gens, fins i tot, en ocasions ho trobo elegant.
M'agradaLiked by 1 person
L’elegància, benvolgut la té qui la té, fins i tot en una platja nudista hi ha persones que es mostren elegants en saber estar.
M'agradaM'agrada
Bravo!
M'agradaM'agrada
Gracias, Rui.
M'agradaM'agrada
Dress code absolutament necessari a l’scala i a tot arreu: apagar els mòbils, evitar els caramels amb paper de celofan i a l’estiu no utilitzar els ventalls estil Lola Flores com l’últim que vaig anar al Liceu!!!
M'agradaM'agrada
Aquestes són prioritàries, absolutament si.
Gràcies per comentar
M'agradaM'agrada
Del tot d’acord amb les teves reflexions i plantejament de fons. Els dubtes i sorpreses ja fa anys que els hem tingut tots. Em ve al cap un Mozart al ROH de fa ja 15 anys amb un assistent amb xancletes, pantalons curts, camisa rebregada i menjant un gelat a la mitja part (però clar, en això Londres és de sempre una altra història). I per cert, també han canviat molt en els ultimíssims anys les indumentàries a Bayreuth en ple agost. En fi, que el que importa és, sobretot, la dignitat de no molestar a ningú.
M'agradaM'agrada
Potser Bayreuth és on m’han fet sentir més vergonya aliena amb els vestits, suposadament elegants, d’alguns i algunes fantasmes que hi assitien. On vas a parar!, millor bermudes i xancles, a banda que amb la calor que hi acostuma a fer, és l’uniforme ideal, sense oblidar la samarreta imperi, per descomptat ;-). Quina millor manera d’estar ben còmode a una representació “curteta” de Götterdämmerung o Meistersinger.
M'agradaM'agrada
Més valdria que buscaren formes d’inhibir la senyal dels mòbils dins dels teatres. No pot ser que que hi haja gent, amb traje o sense, que estiga més pendent del whatsapp que de la música.
M'agradaM'agrada
A la funció de Russalka que vaig anar jo va sonar un mòbil enmig del duo soprano i tenor això si que em sembla una falta de respecte cap als cantants i el públic que no la indumentària que puguin portar els assistents jo mateix en un Wherter que cantava l’ Alfredo Kraus no em van deixar entrar a platea perquè portava un vestit d’ home sense corbata però elegant sort que un cambrer del cafè de l’ òpera em va deixar un corbatí per poder entrar en aquelles funcions de gala que feia el Liceu i la veritat ho trobo una mica ridícul tornar a les coses d’ abans i que cadascú vagi com vulgui
M'agradaM'agrada
En un lloc provat, com el Circulo que exigeixin la corbata als homes, sempre m’ha semblat ridícul, però és un club privat i si vols anar ja saps el que et toca, ara bé, en un teatre públic com la Scala o el Liceu i la majoria dels teatres que coneixem, un codi de vestuari em sembla un atemptat contra la llibertat de l’espectador. Si volen fer una funció de gala a preus estratosfèrics, només per a qui s’ho pugui pagar, allà ells, però que en una representació per a tothom o d’abonament, vulguin imposar un codi de vestuari, em sembla una vergonya.
M'agradaM'agrada
Aquest és, benvolgut amic, l’objectiu fonamental de qualsevol director general d’un equipament cultural. La manera d’anar vestits és una cosa personal dels assistents.
Gràcies per ser-hi
M'agradaM'agrada
És un debat interessant però alhora bastant estèril. Evidentment jo prefereixo que la gent no porti ni bermudes ni xancles, és una forma de demostrar un cert respecte i dóna una certa singularitat a una representació artística. Mai no serà el mateix, per a mi, vestir-se per anar al supermercat que per anar a l’òpera o un concert o al teatre. De totes maneres la relaxació dels darrers temps ve guiada pel fet que les institucions no volen deixar-se perdre cap tipus de “client” i inclús deuen pensar que és una manera d’apropar-les a un suposat públic més jove…Tampoc em sembla de rebut demanar que els homes vagin en americana i corbata o com sigui que volen a la Scala. En fi, tens tota la raó que en qualsevol cas molesta més un mòbil o un estossec, o una falta d’educació o de civisme. Però donar massa voltes a aquest tema tampoc ens porta a res en concret perquè no està en la nostra mà, els temps canvien i allò que abans ens sorprenia ara és cada cop més habitual. Moltes gràcies per la reflexió!
M'agradaM'agrada
Però estaràs d’acord amb mi que això de vestir-se d’una manera o altra per anar al teatre, a un concert, a sopar o a un museu ha de ser una elecció individual de l’espectador i no una imposició, oi?
La resta és clar, segur que ens posem d’acord, però imposar un codi de vestit no deixa de ser una mesura que després elitisme, penso jo.
M'agradaM'agrada
I tant que estic d’acord, totalment! En un teatre públic no es pot obligar a un dress code, per descomptat, altra cosa és que llavors cadascú vagi com vulgui però amb educació.
M'agradaM'agrada
El però és problemàtic, però t’entenc.
M'agradaM'agrada
Tema per al debat! Personalment crec que, associar bermudes amb platja, és un error. Personalment, utilitzo bermudes des de juny a setembre, amb comptades excepcions. I vaig a la feina, al Liceu, i a on calgui. I algunes vegades, algun client que feia poc que ens coneixiem m’ha comentat: “Caram, que elegant”. I sí, jo anava amb bermudes, i no Versace. Així que, anar vestit per anar a l Liceu o anar a la platja, depèn de més factors que les bermudes. En aquestes últimes funcions he vist algunes persones de les que he pensat: aquest creu que va a la platja. I no era per les bermudes, que jo en duia tambe. Es un conjunt i una actitud de tot plegat.
Ara be, que cadascu faci com vulgui, sempre que no destorbi als demes. I aqui arribem al tema dels mobils, ventalls, comentaris, caramels. Essent els primers els mes greus per que molesten tot el teatre, no nomes els del voltant. No entenc com els teatres no implementen sistemes d’inhibició de la cobertura un cop la funció en marxa. Es un tema mes que inventat! Seria una bona inversio, per “al gaudi de l’òpera” que diuen en la gravacio inicial del Liceu que insta a apagar els dispositius.
En fi, debat per a l’estiu!
J,
PS: M’ha encantat això: “amb un pet de cames que treu el singlot.” Fantàstica Yuja Wang!!!!
M'agradaM'agrada
Vaig pensar tant en tu mentre escrivia l’apunt! Esperava el teu comentari.
Gràcies per dir-hi la teva i per anar sempre distingidament elegant i diferent de la uniformitat establerta.
M'agradaM'agrada
Molt d’acord Joaquim, no puc estar més d’acord i com ho expressa. El liceu n’és un bon exemple d’aquesta diversitat que hauria de ser present arreu. Veiem Les senyores de llotges i platea ben guarnides de tot allò que les pot diferenciar i fer públic el seu estatus social, senyors amb bermudes o camises sortint a mitges dels seus pantalons i etc. Per contra, el fenomen de les tos cada cop més estès al Liceu que em fa pensar no hi hagi alguna mena d’al·lèrgia als seients del teatre i tot això que vostè ha enumerat magistralment.
A parer meu, és que aquesta mida que imposa l’Scala de Milà, obeeix clarament al moment polític que viu Itàlia, governada per la ultradreta, la qual, ja sabem qui la dirigeix.
Moltes gràcies, Joaquim, per la seva sempre expertíssima visió de tot el que ens comenta i ens fa partícips.
M'agradaM'agrada
Gràcies Susanna, sembla que hi ha força unanimitat entre els lectors del blog.
M'agradaM'agrada
Jo mateix recordo que alguns menbres de la fura dels baus tiraven ous a les senyores amb abrics de pells i els senyors que anaven de frac al final dels anys setanta quan entraven al Liceu, per fer una acció de protesta contra aquell públic que assistia llavors a les representacions d’ òpera, de fet hi havia un dragstore de dues plantes al costat del Liceu, sortien senyores amb vestits llargs i abrics de pell i senyors de frac que anaven a les llotges d’ anfiteatre, 2on i 3r pis, 4rt i 5è pis s’ entrava pel carrer Sant Pau
M'agradaM'agrada
Membres de la Fura dels Baus als anys 70!!!
M'agradaM'agrada
Molt ben defensat. Trobo que sovint es confonen respecte, elegància i classisme.
Per a mi, el respecte bàsic consisteix a saber estar al teatre i a estar pendent del que se’ns mostra a l’escenari, sense molestar amb estossecs innecessaris (d’aquells “preventius” per escurar la gola), sorollets de caramels, comentaris en veu alta, sorolls o llums del telèfon, i un llarg etcètera.
M’he criat i m’he desenvolupat en un entorn on ningú no era jutjat mai pel seu aspecte ni per la seva manera de vestir, i em sembla de mal gust que el tall es posi en aquest aspecte, en lloc d’en d’altres molt més evidents i que sí que poden impedir a la resta del públic gaudir de la representació.
Allò de “aunque la mona se vista de seda…” s’aplica a la perfecció en aquest cas.
Salut!
M'agradaM'agrada
elegància, classisme i si hi poses “eduació” aleshores ja tens l’embolic organitzat.
Gràcies per dir-hi la teva, que òbviament, comparteixo
M'agradaLiked by 1 person