Salutació final del West Side Story al Gran Teatre del Liceu, 29 de juliol de 2025. Fotografia IFL
Ara fa exactament un any no estava gaire entusiasmat amb la temporada 2024/2025 del Gran Teatre del Liceu que avui ha presentat el darrer i enlluernador programa, el West Side Story farcit de figures i amb Gustavo Dudamel al podi. També ara tinc la incògnita de la temporada que ve, però ja puc dir que aquesta que ara acaba quasi la podria qualificar de perfecta, amb molts més grans moments que altres no tan reeixits i algun francament penós, però el conjunt i ja en parlaré en un apunt en els dies vinents, m’ha semblat veritablement de nivell i per cloure-la, la direcció artística del Liceu es va treure de la màniga una versió concertant del famós i mític musical de Leonard Bernstein, Stephen Sondheim i Arthur Laurents, estrenat a Broadway el 26 de setembre de 1957 i posteriorment dut al cinema en dues ocasions de manera brillantíssima, la primera i inoblidable estrenada l’any 1963, dirigida per Jerome Robbins i Robert Wise i la segona, del 2021, dirigida per Steven Spielberg i la banda sonora per Gustavo Dudamel, i a la qual ningú apostava ni un cèntim d’euro i va resultar ser una altra obra mestra del cinema.
L’aposta liceista era brillant, tot i que arriscada perquè els cantants d’òpera i el musical no acaben d’encaixar mai, encara i tot en aquells casos que els rols tinguin un component líric en la partitura, són dos llenguatges diferents que pocs i poques saben alternar de manera correcta, ja que la impostació lírica acostuma a desvirtuar l’essència del teatre musical, que utilitza un combinat mix només apte per a experts.
El cast anunciat era i és, de disc: Nadine Sierra, Juan Diego Flórez, Isabel Leonard i Jarrett Ort, amb uns secundaris de solvència, en rols més anecdòtics, però imprescindibles, varen fer, juntament amb la direcció de Gustavo Dudamel, que s’esgotessin totes les localitats pels dos únics dies que es va programar l’esdeveniment, i això que el director artístic del Liceu es va guardar una sorpresa majúscula. En el programa no s’anunciava qui cantaria el bellíssim “Somewhre” que a Broadway cantava la que després va ser una diva de l’òpera, la soprano Reri Grist i en la famosa gravació que va fer Bernstein en disc, amb Te Kanawa, Carreras i la Troyanos, cantava ni més ni menys que la gran Marilyn Horne, doncs bé, Victor Garcia de Gomar va cridar a una altra diva de la casa, l’estimadíssima soprano Sondra Radvanovsky per cantar aquest bellíssim i colpidor moment. Que no figurés en el programa qui es faria càrrec d’aquesta part em va fer pensar que hi hauria una sorpresa, però més aviat creia que ho cantaria alguna jove cantant del país, i quan he vist sortir a la Radvanovsky he pensat allò de “Olé tu”. Un veritable as a la màniga.
Que Gustavo Dudamel era una prova segura, penso que ningú en tenia cap dubte. Si hagués hagut de dirigir la vuitena de Mahler hauria estat una altra cosa, però aquesta música la domina i la porta a les venes i ja la banda sonora de la segona versió pel cinema en va ser la prova fefaent. Calia saber com respondria l’orquestra del Liceu al repte, ara que està en un estat esplèndid i cal dir sense embuts que han estat espectaculars. Jo he trobat a faltar una mica més de corda, descompensada en comparació amb la fusta, el metall i la percussió, però el conjunt ha respost de manera entusiasta i brillant. La partitura es presta a l’exhibició sonora i a Dudamel això li va com anell al dit, l’orquestra del Liceu no ha fallat i ha mostrat una ductilitat i adaptació a les dinàmiques i intensitats, perfectes i de Dudamel no cal dir res més que a banda de no tenir gaire en compta l’acústica complicada de la sala del Liceu, no ha mostrat fissures. L’orquestra ha signat un final de temporada espectacular i això que ha tingut importants reptes la immensa majoria resolts de manera admirable.
El Cor, no tenint un repte tan gran com la formació orquestral, ha mostrat també equilibri i implicació absoluta. Gran treball.
El cast era talment per fer un nou enregistrament, ja que els noms reunits són una garantia.
Nadine Sierra signa amb el Liceu una temporada perfecta, idíl·lica i difícil de superar, amb dos títols operístics que trigarem a oblidar; Taviata i Sonnambula, un concert que retenim a la memòria i per acabar-ho d’arrodonir aquesta Maria del West Side Story en un estat pletòric de veu, però també amb una deliciosa adequació al rol. Quina manera tan fàcil de transmetre emocions i bellesa, quina manera tan mestrívola de controlar la veu i d’emetre el so, amb un cant legato i un fiato que enamoren, amb un control de l’emissió i el fraseig, senzillament perfecte. La tècnica al servei de la bellesa i l’emotivitat. El Liceu, una vegada més, l’ha ovacionat i aclamat amb bogeria. lA 2024/2025 és i serà per sempre més la temporada de Sierra al Liceu.
Juan Diego Flórez és un dels millors cantants que he sentit mai en directe. La bellesa del seu cant ja és històrica i no descobreixo res de nou. Per a ell s’ha utilitzat una lleugera amplificació del so, que per a la resta no calia tot i que se n’han beneficiat, però que per a ell ha estat fonamental per no perdre’ns res del seu magnífic Tony. De no ver estat amplificat el seu cant no hauria traspassat les primeres files de platea. Així hi tot cal dir que les notes baixes de la partitura de Tony li quedaven sordes (tots els tonight, per exemple), però a favor seu he de dir que no ha “tenorejat” quasi mai, i amb “tenorejar” vull dir que no ha utilitzat una tècnica operística tot i impostar la veu de cantant líric, s’ha adequat molt bé a la partitura i ha tingut moments d’una delicadesa i bellesa sonora, absolutament definitius, ja des del deliciós “Something’s Coming” inicial, a la seva esperadíssima “Maria” que ha provocat una sonora ovació perquè s’ho mereixia i molt.
La celebrada mezzosoprano Isabel Leonard ha debutat al Liceu amb aquesta Anita i la veritat és que no esperava que m’agradés tant, ja que sempre que l’he vist amb streamings del MET m’ha semblat magnífica, però més aviat gèlida i distant i aquest rol d’Anita no pot ser de cap de les maneres distant. M’ha agradat molt la veu, el color i l’entrega, ja que tot i mancar l’escena, ha fet viure el rol, tant en l’espectacular “America” com en el dramàtic duet amb Maria “A Boy Like That/I Have a Love”. Tant de bo torni per cantar rols més compromesos. Hauria estat una magnífica Charlotte pel Werther, penso jo.
Encertadíssim el jove baríton nord-americà Jarrett Ort pel rol de Riff. Ott també debutava al Liceu i esperem veure’l amb rols més compromesos ben aviat.
Ja us he avançat que quan he vist sortir a la Sondra Radvanovsky per cantar el “Somewhere” m’ha entrat un calfred. Ha estat un cop de teatre genial, però és que quan ha començat a cantar i com ho ha cantat, aleshores l’emoció ha estat immediata. Sensibilitat, contenció vocal, emotivitat a flor de pell i recolliment expressiu concentrats amb prou feines tres minuts. De la sorpresa inicial a la gratitud infinita per a un regal d’aquesta categoria.
Tots els altres rols, malgrat que els personatges puguin ser més importants en escena, no tenen tant protagonisme vocal, però el grup reunit per embolcallar a l’estol d’estels, ha estat a l’altura del repte i ha complert amb molta professionalitat i entusiasme.
Milan Perisic ja havia cantat rols petits al Liceu, en aquesta ocasió ha interpretat el rol de Bernardo, molt important a la trama, però poc rellevant a la partitura. Cristofol Romaguera (Baby John), Pau Camero (A-Rab), Guillem Batllori (Action), Nauzet Valeron (Big Deal) i Dimitir Darlev (Diesel) ha excel·lit sobretot en el “Gee, Officer Krupke” mentre que Montserrat Seró, Laura Brasó i Tanit Bono per la seva part han deixat el llistó ben alt a “America” i a “I Feel Pretty”, acompanyant a una pletòrica Nadine Sierra.
La festa liceista ha estat total. El teatre ha exhaurit les localitats i això que els preus eren veritablement escandalosos i el públic ha connectat immediatament perquè s’ha creat una comunió sincera entre l’escenari i la sala. Dudamel és el gran artífex i ell ha comptat amb uns cantants de somni, el resultat ha estat un triomf absolut per a tots i totes elles, però just és dir-ho, també pel Gran Teatre del Liceu que s’ha anotat en el seu haver amb un vespre històric que espero que es torni a repetir el dijous vinent.
No us dic que no us ho perdeu perquè si no teniu entrada no en trobareu. Si el Liceu acaba traient una gravació comercial d’aquests concerts, farà negoci perquè d’aquests concerts ben segur que se’n parlarà arreu i molt bé.
Bravo i gràcies!
IN FERNEM LAND 
Ai, doncs em sap molt greu perquè jo no jo he gaudit gens, i mira que anava motivat (West Side Story m’encanta). Crec que part d’això ha estat pel fet que estava al lateral del cinquè pis. Em feia la sensació que la microfonació (que m’ha descolocat molt) no arribava per igual a tots els punts de la sala, i el so era molt extrany. Per exemple, sentia quan cantava el cor una massa sonora indefinida, i no el puc ni valorar.
Cal dir que la orquestra ha estat pletòrica, i la Nadine i la Isabel Leonard fantàstiques, però Flórez, cantant que sempre he estimat moltíssim (em vaig aficionar a l’òpera per ell) l’he trobat fora el rol, inaudible i molt irregular.
M’he endut una alegria en veure el debut d’en Cristòfor Romaguera, molt bon baríton i amb una veu molt maca, company del conservatori. Veure cantants joves solvents que aconsegueixen debutar a Barcelona, ni que sigui fent papers secundaris a l’espera de tenir quelcom millor em posa la pell de gallina.
M’alegro que ho hagis gaudit, tan de bo haver pogut tenir una visió des d’un altre lloc de la sala.
M'agradaM'agrada
Gracias por sus palabras. Solo un inciso. Jarrett Ott debutó en Liceu en Manon de Massenet al lado de Pati y Edris. Saludos y buenas vacaciones.
M'agradaM'agrada
Temporada 22/23 🙂
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, Helena.
Saps què ha passat? Doncs que jo no ho he comprovat al blog i m’he deixat endur per la que hauria de ser la font més fiable, la pàgina web del Liceu i aquesta, una vegada més, erra. Diu que debuta al teatre. Ara ho esmeno.
Molt bones vacances també per a tu, us les mereixeu.
M'agradaM'agrada
¡Qué maravilla!
No sabes cuánto me alegro por vosotros pues se veía venir que sería un gran éxito.
Gracias por la crónica: es como si hubiera estado ahí.
Hay que mantener siempre la esperanza: sorpresas te da la temporada.
¡Felices vacaciones, infernems!
Leonor
M'agradaM'agrada
Si, fue una sesión de aquellas que todos los astros se confabulan para mostrar un cielo estrellado.
Gracias por estar siempre ahí y no faltar a ningún post.
M'agradaLiked by 1 person
En verano, es más fácil .
Gracias a ti, siempre.
M'agradaM'agrada
Llegir venint de tu Joaquim ,tan entès com exigent , una critica tan bona només fa mes grand el desitg d’ assistir demà a la funcio i esperar saber identificar les meravelles que expliques. Gràcies!
M'agradaM'agrada
Gràcies.
Espero que demà es repeteixi la màgia.
Deixat endur i ho gaudiràs, n’estic segur.
M'agradaM'agrada
Cadascú veiem i sentim les coses a la nostra manera. No pel fet de veure-ho diferent de com ho veig jo vol dir que la teva manera sigui pitjor o menys valuosa o entesa.
A mi m’agradaria que tu avui la gaudeixis, com a mínim, com la vaig gaudir jo.
M'agradaM'agrada
Subscric les teves paraules, Joaquim. Ahir vam gaudir d’una gran vetllada al Liceu. Tan sols comentar que a mi em va agradar més na Nadine Sierra que en Juan Diego Flórez, ja que a causa de l’amplificació d’aquest últim s’escoltava “rar” (almenys des de la meva butaca). Una llàstima no poder repetir dijous per la manca d’entrades. Salutacions
M'agradaM'agrada
Gràcies Eduard.
L’amplificació també afectaba a la Sierra quan cantaven tots dos com a mínim, tot i que a ella, com a la resta, no els hi calia.
M'agradaM'agrada
En vaig sortir francament satisfet: va ser un la cirereta del pastís d’un final de temporada espectacular. Molt bé tot: orquestra, direcció, veus… Sí que feia estrany l’amplificació, que semblava que només estava de vegades, especialment quan hi havia diàlegs amb música però no cantats. La veritat, no vaig reconèixer la veu de la Radvanovsky (el resultat de la primera prova del concurs d’enguany serà, en el meu cas, desastrós: no em queda gairebé cap veu al cap) però vaig pensar “Oh, que bonic!” i, en mirar amb binoculars, ja hi vaig caure. Flórez va sonar molt natural, però és cert que no té un volum, ni amplificat, per a poder lluir amb una orquestra tan densa. Canta tan bé, però…
I és que, a més, és una obra esplèndida des d’un punt de vista musical i dramàtic: llàstima que no fos representada, encara que no se’n fes la part parlada completa. En fi, que va ser una nit rodona de debò.
M'agradaM'agrada
L’amplificació, certament va sonar a tongades i no sempre de manera congruent, si bé era evident que es va utilitzar per afavorir a Flórez, ja que a la resta, tot i el volum emprat en els moments més àlgids i la contundència sonora de la direcció de Dudamel, no els calia.
Però un fet tan poc usual a l’escenari del Liceu, no va enterbolir una funció rodona, no debades el teatre musical des de fa més seixanta-cinc anys se serveix arreu, amplificat.
M'agradaM'agrada
mañana jueves estaremos en el Liceu, con entradas por supuesto tambien agotadas.
Tengo entendido, Joaquim que al parecer, la L. Bernstein Foundation que aún tiene los derechos del WSS, no ha autorizado a que estas 2 funciones se emitan ni por tv.ni por radio, ni siquiera de graben comercialmente. Es una pena si ello es cierto.
Como dice Joaquim, una pena que la Leonard no venga para la Charlotte. Mezzo lírica, algo asopranada que canta poco por Europa, pero de una clase y elegancia excelentes.
M'agradaM'agrada
Pues si, es una pena o quizás la exigencia económica que exigen es inasumible incluso para una gran discográfica como pudiera ser la DECCA o DG donde Flórez debe tener la exclusiva.
Espero que disfrutéis tanto como la inmensa mayoría del público que asistimos el primer día.
M'agradaM'agrada
Disfruté muchísimo con la orquesta y se notaba que los músicos se lo estaban pasando en grande con la música de Bernstein y la dirección de Dudamel. ¡Mis felicitaciones! En cuánto a las voces, a mí sí me convenció Flórez porque, amplificado o no, hacía de Tony y no del gran tenor que da un recital. La espléndida voz de Nadine Sierra no me hizo creíble el personaje de María más que en algunos momentos. El vestuario de algunos de los cantantes tampoco ayudaba mucho a entrar en el texto… Supongo que es lo que tiene ir al Liceo a escuchar un musical.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Ángeles per comentar.
Efectivament, el vestuari triat per la majoria del cast va ser un error, sí, calia anar més “casual” no d’acord amb un concert simfònic, i sí d’acord amb el caràcter dels personatges, ja que si Flórez van fer un intent d’expressivitat dramàtica amb un vestuari allunyat de l’etiqueta concertística la resta, tant nois com noies, el que duien no s’adeia gens ni amb els personatges i les situacions. Anaven totes i tots, de “bodorrrio” tret, a banda del tenor peruà, de Radvanovsky.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies per l’apunt! Tot just surto de la segona representació i la veritat és que ha estat una gran nit. Pel que fa a l’amplificació, per un moment he pensat que només la feien sonar als diálegs, per no haver de forçar el volum dels cantants en els passatges més dolços… la veritat és que, des de la meva localitat, les parts cantades no se sentien gens fora del normal.
Creus que hi podria haver algun altre musical que fos compatible amb aquest format?
Gràcies!!
M'agradaM'agrada
Me n’alegro que s’hagi repetit l’èxit de dimarts.
El format per a un musical no és el més apropiat, penso jo, de fet en aquest cas mancava tota la part del ball que és fonamental i torno a repetir que en la immensa majoria de vegades els cantants lírics no saben adaptar-se al gènere del teatre musical, tot ui que la partitura hagi estat escrita per a veus líriques. En qualsevol cas, es poden fer versions en concert de molts musicals, efectivament, als PROMS de Londres o el Avery Fischer Hall de NY, per exemple, se n’han fet i transmès moltes, també des del Carnegie Hall. Una altra cosa seria si tindrien la mateixa acceptació a casa nostra que el West Side Story, molt més conegut. Però South Pacific, estrenada per Ezio Pinza i que tants baixos operístics han interpretat, seria una bona alternativa, per no parlar del Sweeney Todd, és clar.
M'agradaM'agrada
No estic d’ acord que cantants d’ òpera no pugin fer musicals ja que el mateix Berstein va triar el Carreras, Te Kanawa, Troyanos i Horne per fer la gravació, tret de Flórez que la veu la trobo massa lleugera per aquest rol, tot i cantar molt be, va ser una nit esplendida, Sierra fanstàstica i tots altres excel.lents així com la direcció de Dudamel( després de l’ ensarronada del Fidelio), molt be l’ orquestra feia temps que no veia els músics vestits de frac, es una llàstima que el l’ orquestra del Liceu tingui una secció de corda tant minsa, Luissioti en la força del destí va fer que contractessin més músics violins i violes, la secciò de vent ahir es va menjar la secció de cordes.
M'agradaM'agrada
No dic que no ho puguin fer, dic que en general no ho fan bé, la majoria que ho intenten col·loquen la veu i la impostació com si anessin a cantar òpera i no, res a veure. El mateix Carreras no és un bon exemple, sempre canta òpera, molt bonic, però de manera més emfàtica, operística. Una cosa és que Bernstein tries per aquella gravació cantants mediàtics d’òpera, però quan va estrenar l’obra i sempre que s’ha fet en teatre, els protagonistes han estat actors i actrius de musical, que encara que en alguns rols necessitin veus líriques, no és imprescindible que es dediquin a l’òpera, jo diria que fins i tot no és recomanable. L’èxit de la versió liceista ha estat l’adequació dels cantants al gènere i no a la inversa, no han fet del WSS una òpera, perquè no ho és.
Pel que fa a l’orquestra del Liceu, si t’he de ser sincer no ser quants músics té perquè depenen del programa hi ha més o menys músics i no sé si quan n’hi ha més són tots de reforç o son de plantilla, de la mateixa manera que quan són pocs no sé si n’hi ha que descansen, com penso que va ser el cas.
A la web ens diu que:
violins I: 14
violins II: 13
violes: 8
violoncels: 7
contrabaixos: 5
En el WSS tots aquests no hi eren ni de bon tros
https://www.liceubarcelona.cat/ca/el-liceu/orquestra
M'agradaM'agrada
No crec que l’equilibri orquestral depengués de la magnitud de la secció de corda de l’Orquestra. Consten entre els titulars 27 violinistes, 7 violoncel·listes i 5 contrabaixos. Només tocava la meitat. Diria que aquesta és la voluntat de Bernstein, que Dudamel va respectar.
De West Side Story han existit partitures una mica diferents: ens recordava el Liceu que Bernstein va fer uns ajusts en preparar el seu enregistrament de 1984. Entenc que la partitura que Boosey & Hawkes ofereix des de 1994 incorpora aquestes revisions. Suposo que serà la que es va fer servir al Liceu. Si més no, els orquestrals a l’escenari semblaven coincidir amb els d’aquesta partitura.
Hi ha cinc parts de vents, però a cadascuna corresponen instruments força diferents, i no crec que en una orquestra simfònica els toqui la mateixa persona. La divisió professional clàssica correspon als 12 orquestrals que hi havien, tot i que no vaig enfocar-me en els seus instruments.
Metalls: 2 trompes, 3 trompetes i 2 trombons.
Equivalent de la rhythm section: 1 pianista (piano / celesta), 1 guitarrista (guitarres/mandolina), 5 percussionistes.
Cordes: 7 violins ahir duplicats, 4 violoncels, 1 contrabaix ahir triplicat.
Mirant el documentari (que amb ordinària injustícia no posa els orquestrals als crèdits) diria que aquestes 21 cordes eren exactament les que havia portat el mateix Bernstein a l’estudi de gravació al 1984.
A Broadway al 1957, segur que hi havia només la dotzena mínima de cordes. La llegenda és que el teatre tenia contractats també dues violistes, però Bernstein els considerava dolents i va orquestrar per excloure’ls, dada la impossibilitat sindical de substituir-los.
Amb l’orgànic de l’Orquestra n’hi hauria hagut prou per triplicar els violins i multiplicar els violoncels també. Però s’hauria arribat a l’orquestra de Rimski-Kórsakov, en lloc de la de Bernstein.
A mi també m’agraden no tan sols l’orquestra de Rimski-Kórsakov sinó també els seus Principis d’orquestració. Em colpeixen per la seva intuïció visionària sobre la pobretat infantil en la qual es recau per menysprear les cordes. M’agrada talment que posaré la citació sencera a baix. Nogensmenys, l’orgànic de West Side Story ha de ser un compromís entre una orquestra simfònica i una big band, on les cordes ni estan.
Per tant, crec que engrossir la secció de cordes hauria sigut un error. Al mateix temps, d’acord que en un equilibri ideal les altres seccions i sobre tot els metalls haurien hagut de moderar-se una mica més. Potser és això que implica en Joaquim quan diu que Dudamel no va tenir gaire en compte l’acústica complicada de la sala. Potser també es podria intervenir sobre la configuració de l’escenari quan hi puja l’orquestra.
M'agradaM'agrada
No recordo la filmació del WSS, bé la recordo, però no la quantitat de corda que hi havia a l’orquestra. Potser mateixa que el Liceu? Potser, però ai las! A la taula de l’enginyer de so es fan veritables filigranes. Potser la resta de famílies eren les que volia Bernstein? Per a Broadway ho dubto i si el que s’ha fet al teatre és seguir l’orquestració de la gravació que va voler Bernstein, calia tenir en compte que a banda de l’acústica aquí no es podria equilibrar amb posterioritat.
M'agradaM'agrada
Les consideracions introductives de Rimski-Kórsakov (1891) sobre l’equilibri orquestral.
“L’estudiant probablement passarà a través de les fases següents:
Quan l’estudiant treballa sol, ha d’intentar evitar el perill de les tres primeres fases.”
A la música popular la passió predominant no és per l’arpa sinó per la guitarra, però …
M'agradaM'agrada
Els marges de dubte existeixen sempre, però en aquest cas no em semblen molts. No tinc accés a partitures històriques, però totes les mencions es refereixen al mateix orgànic. Fins i tot, Wikipedia en anglès ho posa entre els exemples de la configuració de una pit orchestra pels musicals de Broadway.
West Side Story es feia (i potser encara es fa) amb 31 músics. Els 7 metalls, 5 percussionistes, 1 pianista i 1 guitarrista que hi havien al Liceu. Les 12 cordes necessàries en lloc de les 21 que vam tenir. Un màxim de 5 instruments de vent de fusta alhora, que a Broadway toquen només 5 músics, amb un total de 23 instruments al seu abast.
Al Liceu els orquestrals per aquests 35 instruments de fusta eren 12, però la partitura de 1994 segueix posant el màxim de 5 instruments alhora. Em sembla improbable, tot i que no impossible, que s’hagin fet duplicacions.
És que a Broadway amplifiquen selectivament els instruments, com sense dubte es fa a l’estudi de gravació? No ho sé. Però també podria ser que el públic de Broadway està acostumat a una orquestra on les cordes són menys rellevants que en la tradició clàssica. O senzillament que al fossar tots aquests vents i percussions queden sota l’escenari i ja no sonen tan potents.
M'agradaM'agrada
Més aviat que perdre’m en un excés de consideracions sobre l’orgànic orquestral, hauria volgut agrair-te com sempre l’apunt i registrar que un cop més coincidim totalment o quasi. Aquest final de luxe ha complert amb les expectatives. No crec que s’hauria pogut fer millor.
Destacaré la cirereta de Radvanovsky. Al dijous la seva entrada ja estava anunciada, però tanmateix em va sorprendre perquè la seva ària és la que més em va impressionar de la vetllada, malgrat que estigui notòriament encisat per Sierra i que la seva Maria hagi estat el goig que esperava.
Havent tingut el regal d’un concert amb quatre de les estrelles més estimades pels liceistes, qualsevol queixa sembla una ingratitud. Tot i així, no puc evitar la conclusió que West Side Story no és el títol més adient per un teatre d’òpera.
Els cantants van tenir un equilibri d’estil que em va convèncer, i que no havien assolit els grans Carreras i Te Kanawa. La direcció de Dudamel (que no sempre m’agrada) va ser magistral. Però queda un musical mutilat de components fonamentals: els diàlegs i sobre tot els ballets. I queden tots els enutjosos problemes de enginyeria del so.
Ja he escrit massa sobre l’equilibri orquestral. Escriuré el mínim sobre la amplificació dels cantants. La de Flórez i Leonard era massa evident: una molèstia tolerable, d’acord, però una molèstia. No tan sols per la qualitat del so, sinó també pel posicionament dels altaveus. Massa sovint les seves veus no m’arribaven de l’escenari com les de Radvanovsky i Sierra, sinó d’una altura superior al tercer pis on estava (suposo que al teu seient, ja que vam fer la mateixa fotografia final).
Ho resoldria tot la tecnologia? No seria millor quedar-nos amb l’immens repertori pel qual no cal, deixant la enginyeria del so a altres recintes especialitzats?
M'agradaM'agrada