Salutació final de la representació de La Corona d’Espines al TNC el divendres 14 de novembre de 2025. Foto IFL

Nosaltres no tenim un Shakespeare, un Molière, un Calderón, un Schiller, un Goldoni o un Gogol, tenim altres coses, però aquests grans i universals dramaturgs no els tenim. En tenim de grans autors teatrals “clàssics”? Sí, locals amb transcendència internacional, pocs, però podríem dir que Guimerà, Ferrater, Iglesias i sense cap mena de dubte de Sagarra, van assolir el reconeixement de crítica i sobretot de públic.

Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 5 de març de 1894 – 27 de setembre de 1961) va escriure a banda de magnífiques novel·les, una reconeguda obra poètica i grans traduccions dels clàssics, més d’una cinquantena d’obres teatrals que el van fer gran i  popular, entre elles: Rondalla d’esparvers (1918), L’estudiant i la pubilla (1921), El jardinet de l’amor (1922), Dijous Sant (1923), El foc de les ginesteres (1923), Fidelitat (1925), La Llúcia i la Ramoneta (1928), Les llàgrimes de l’Angelina (1928), La Rambla de les floristes (1935), Judit (1929), Marçal Prior (1926), La filla del Carmesí (1929), La corona d’espines (1930), L’Hostal de la Glòria (1931), El cafè de la Marina (1933), La Plaça de Sant Joan (1934), Reina (1935), El prestigi dels morts (1946), La fortuna de Sílvia (1947), Galatea (1948), L’hereu i la forastera (1949), Les vinyes del Priorat (1950), L’alcova vermella (1952), La ferida lluminosa (1954), La paraula de foc (1955) i Soparem a casa (1959), la majoria d’elles estrenades al Teatre Romea de Barcelona i referents absoluts del teatre català.

La Corona d’espines es va estrenar el 17 d’octubre de 1930 al Teatre Novetats de Barcelona amb Maria Morera en el rol de Marta. Amb aquesta exitosa estrena s’inicia l’esclat Sagarra, gràcies a una utilització excelsa del vers amb un català ric i esplendorós, una més que eficaç, jo diria que mestrívola construcció dramàtica per posar sobre l’escenari situacions colpidores en boca de personatges propers, fàcilment identificables i és clar, fruit del seu temps. Són vigents aquestes situacions quasi cent anys després de la seva estrena? Doncs tot depèn de com es vulguin fer arribar al públic actual, perquè les emocions són universals i el teatre de Sagarra és molt emocional, aquí rau el seu gran èxit popular.

La injustícia, l’amor, l’opressió de la dona, les convencions socials, són temes que no tenen caducitat i a La Corona d’espines són l’eix vertebrador dels tres actes que passen volant en aquest nou muntatge dirigit magníficament per Xavier Albertí.

Albertí dona tota la rellevància a la companyia i en la manera de fer lluir aquest magnífic text en vers sense que per això la narració quedi emfàtica i decididament passada de moda. El vers vola amb naturalitat, s’admira i es frueix perquè les actrius i quasi tots els actors frasegen amb claredat, sense presses i sobretot projectant les veus, que arriben també a la platea afavorides per una escenografia que ho fa possible gràcies a un mur que projecta i evita que la immensitat de l’escenari se les empassi com sovint succeeix en el temple faraònic de l’arquitecte Bofill.

Saber dir el bellíssim text és fonamental perquè avui sigui el gran atractiu de repescar el teatre de Sagarra, un goig per a sibarites del vers i del català exquisit d’un aristòcrata refinat, més que a hores d’ara, per a les i els amants de la llàgrima fàcil, que Sagarra sabia acontentar tant i que ahir, refredats a banda, també es van fer notar en el Nacional en aquells moments que l’autor apunta sense contemplacions directament a les emocions més primàries i agraïdes.

L’obra se situa a la Solsona de finals del segle XVIII i Albertí amb encert ho respecta potser perquè el text de Sagarra seria difícil de dirigir amb llums de florescent i amb l’Eudald i la Mariagneta en texans. Un espai escenogràfic únic, obra Max Glaenzel, amb alguna preciosa variació quan s’obre la immensa porta que presideix el mur esmentat, una taula, dues cadires i un pianoforte, són els únics i essencials elements per envoltar als personatges vestits amb elegància per Sílvia Delagneau i Marc Udina, sota un evocador disseny de llums de Juan Gómez-Cornejo. Tot plegat quasi una proposta diria que minimalista en comparació amb els muntatges que es proposen al TNC per a acontentar a un públic amant de les costoses produccions. Tot el protagonisme pels actors i el vers. Gran treball d’Albertí que separa els actes amb uns preludis musicals al pianoforte, del tot evocadors. L’obra es representa, per tant, sense intervals.

Jo creia que després de Rosa Maria Sardà (ningú com ella per dir a Sagarra) cap actriu em podria agradar recitant-lo. Àngels Gonyalons me la va fer oblidar. Ella porta molta experiència a les seves espatlles i ara està en aquell moment majestuós de les grans dames del teatre i des de la seva entrada en escena es fa la mestressa, malgrat ser la minyona, de la representació, i ha de ser així perquè així ho diu Sagarra i no hi ha, malgrat el talent interpretatiu que es reuneix a l’escenari del Nacional, ningú que li fa ombra. Domini escènic, austeritat gestual, presència i dicció majúscula fan que la seva Marta sigui de tot el que li he vist fins ara, el millor sense cap mena de dubte. Té tres grans àries, per dir-ho de manera operística, una per a cada acte, però si en totes elles està esplèndida, en el monòleg del tercer acte està de reclinatori.

Abel Folk té la presència i una veu meravellosa, és un bon actor, però per a mi el seu Senyor de Bellpuig no imposa, ni em fa patir, ni em neguiteja, perquè més aviat el converteix en un personatge caricaturesc en alguna escena que voreja la farsa i o bé Albertí i ell ho entenen així i jo no ho comparteixo, o s’ha o s’han equivocat.

Inicia amb prudència, però Sagarra al personatge de Mariagneta li regala un monòleg de la nit d’amor amb Eudald, que Júlia Roch fa lluir de manera colpidora i que en altres temps hagués merescut una ovació que malgrat trencar la continuïtat dramàtica de la narració, de la mateixa manera que succeeix a l’òpera belcantista quan es fa difícil defugir-la si l’actuació és excelsa, com ho va ser ahir la que ens va oferir l’actriu. Em va agradar moltíssim.

L’Eudald de Jan D. Casablancas és una mica aturadet en moments que no ho hauria de ser. Sap dir sense cridar, cosa que particularment agraeixo i vesteix bé a l’hereu, però que es quedi massa palplantat sense la més petita reacció davant de monòlegs que l’interpel·len em va decebre una mica.

Grans, molt grans, Manel Barceló (Riverol) i Oriol Genís com a deliciós Senyor del Miracle. Són grans i reconeguts actors ara en rols secundaris, però imprescindibles i que ells fan que esdevinguin principals. Bravo!

Rosa Vila sobretot i Laia Valls, Salvadora del Miracle i Aurora respectivament, aprofiten les seves escenes amb autoritat, com ho fa Jordi Domènech com a Senyor de Salelles. Roger Vilà és un histriònic (potser massa) Boscall i a Pau Oliver he trobat que una mica més de fatxenderia malintencionada li escauria millor per fer més morbós i odiós el personatge de Sebastià (un futur Bellpuig, sense cap mena de dubte).

El conjunt és esplèndid i mereix esgotar cada sessió totes les localitats. Ahir divendres hi havia tres quarts d’entrada, però suposo que el boca-orella i les bones crítiques faran que la sala gran s’ompli cada dia malgrat que a molts “teatreros” de l’actualitat els grinyoli o faci mandra el gran Sagarra, i encara que les tietes de l’Eixample i la “comarca nos visita”, ben segur que ja tenen llogats els autocars per no perdre un dels èxits de la temporada, tot i no pertànyer a cap d’aquests dos col·lectius que tenen entrades de fa dies, si podeu, no hi deixeu d’anar, Ja m’ho sabreu dir.