Per la seva bellesa conceptual, per la seva íntima profunditat, per les coses que es diuen i com es diuen, per la cuidadíssima i luxosa posada en escena, pel sarcasme, la ironia, la mala llet refinada, l’elegància intrínseca d’un país que adoro, immillorablement fotografiada per Dario D’Antonio, per les pauses, els silencis, els diàlegs curts i la lentitud de la proposta, per les interpretacions de tots i la magistral de Toni Servillo, pel guió i per la direcció de Paolo Sorrentino, algú que és capaç de fer-nos aturar, pensar i gaudir.

No és estrany que en acabar, una part considerable del públic l’hagi aplaudit.

No us la perdeu perquè serà difícil que amb el que queda d’any, una pel·lícula m’agradi tant.