Els Huguenots de Giacomo Meyerbeer és una òpera que durant el S.XIX i fins el primer quart de S. XX va ser d’absolut repertori.

Avui pràcticament és una raresa.

Es va estrenar el 29 de febrer de 1836 a l’Òpera de Paris.

És potser el màxim exponent de la “Grand Opéra” francesa, gènere que es caracteritza pels temes històrics i la llargada de les òperes adscrites en aquest subgènere, normalment 5 actes.

Les Huguenots, ha estat menyspreada durant molt de temps. El  mateix Meyerbeer ha estat considerat un music menor i artificiós. Què equivocats estàvem tots aquells que seguint les bíblies dels lletraferits, donàvem suport a aquestes teories. Quan s’analitza i sobretot s’escolten les seves òperes, ens adonem de la importància de la seva música, del tractament extraordinari de les veus i de  les orquestracions treballadíssimes i riques, que ja les haguessin volgut els belcantistes italians, per les seves òperes.

Tot escoltant la seva inspirada partitura, també ens adonem que va ser “font” d’inspiració pel mateix Verdi. En el gran duo del IV acte de Les Huguenots, veiem estructures melòdiques molt similars a les que utilitzarà Verdi, 23 anys més tard, per el seu Un Ballo in Maschera.

Durant el S.XIX, en el Liceu es va representar des de l’any de la seva estrena (17 de gener de 1855), en 28 temporades. En el s.XX tan sols en una temporada, la 1971-72 i els seus intèrprets varen ser Christine Eda-Pierre, Enriqueta Tarrés, Ángeles Chamorro, Angelo Loforese, Justino Díaz i Manfred Schenk, va dirigir l’orquestra Ino Savini i aquestes darreres representacions fins avui d’aquesta òpera a Barcelona, tenen l’afegitó d’una anècdota molt “Liceista”, sobretot del Liceu d’aquells anys. La Eda-Pierre es va posar malalta i con que no tenien cover per el paper de la Reina Marguerite, en la tercera representació, varen tallar part del rol de la Reina (que no és poc) i en molts moments la seva part va ser ballada per la bailarina del teatre, Asumpte Aguadé.

D’aquesta òpera existeixen varis enregistraments pirates i un oficial dels anys 60, amb la Sutherland, però la resta del repartiment més aviat és de jutjat de guàrdia, tret de la magnífica i gèlida Martina Arroyo que fa la Valentine.

La Sutherland va protagonitzar una sonades representacions a la Scala l’any 1962, cantades en italià i acompanyada espectacularment, però no sempre ajustant-se al estil que requereix la partitura, per una magnífica (la millor pel meu gust de tot el repartiment) Giulietta Simionato, fent un paper per soprano Falcon, és a dir, entre mezzo aguda o soprano dramàtica, la joveníssima i feridora Firorenza Cossoto, l’estentori i fora de tot estil francès Franco Corelli, l’impressionant Nicolai Ghiaurov i el sempre eficient Giorgio Tozzi, Tots ells dirigits per Gianandrea Gavazzeni.

Aquestes representacions de la Scala passant per ser el paradigma del Huguenots, però sota el meu punt de vista, si es volen escoltar uns Huguenots com cal, tot i alguna debilitat, heu d’escoltar la versió que es va fer a Montpellier l’any 1988 amb la Ghylaine Raphanel (la més fluixa de tots),  la magnífica Valentine de Françoise Pollet, el esplendorós Raoul de Richard Leech en el seu llançament, la correcta Danielle Borst i els magnífics Nicolai Chiuselev i Boris Martinovich, tots ells dirigits per un inspirat Cyril Diederich que fa saltar al públic de les seves cadires.

Un recent enregistrament fet en directa a Martina Franca, no aporta res de nou, tal sols una extraordinària Desirée Rancatore fent la Reina Margarita, mereix una atenta audició, està senzillament meravellosa.

Altres suggeriments auditius: les representacions de Viena amb un esplèndid Nicolai Gedda i l’Enriqueta Tarrés o unes altres amb un duet de luxe, Angeles Gulín i la Beverly Sills, però amb un Ponset fent de Raoul, molt mediocre i estentori.

En DVD-Vídeo tan sols hi ha dues versions, una de Berlín, que a part d’estar bastant tallada te un repartiment molt germànic, però on també hi trobem a Richard Leech i un altre de Sydney, amb la Sutherland i una colla de correctes cantants, però que no fan honor a la partitura. Estem pendents d’una reposició amb cara i ulls, de l’òpera de Paris potser?. Tipus el que han fet aquest any amb La Juive, i potser aleshores seria el moment de treure un DVD com cal i és mereix aquesta OPERA.

De moment us hauríeu de conformar amb un dels moments més extraordinaris de la partitura, el ja esmentat duo entre Valentina i Raoul del 4 acte, on podreu notar les influències que us he parlat en el Ballo verdià. El paper de Valentina el canta l’enyoradíssima Pilar Lorengar, en un paper que sobrepassa el seu registre, tot i que el va fer en escena a Berlín, i el omnipresent Richard Leech, en un estat vocal esplèndid, abans de que es perdés en la més absoluta de les rutines.

i ara la famosa Reina Marguerite de la Joan Sutherland