Marisa Galvany (no confondre amb Maria Galvany, la juràssica, i 
estratosfèrica soprano espanyola), va ser una estupenda soprano dramàtica d’agilitat que no va tenir la sort que es mereixia.
Ja sabem que les carreres operístiques no és fan tan sols amb la veu, les facultats i el temperament. Ella de tot això en tenia molt, però problemes familiars, suposo que entre d’altres de tipus tècnic, com acostuma a succeir a aquests prodigis de la natura, que basen tota la seva carrera en les facultats, deixant de banda altres aspectes fonamentals; varen fer que la seva carrera es centres a Amèrica, amb ailladíssimes actuacions a Europa.
Una d’elles va ser al Liceu, quan va venir a cantar un Macbeth (gener de 1975), que els privilegiats que la varen veure no han oblidat. Degut a l’èxit assolit, el Pamias la va contractar per la següent temporada, havia de fer el Poliuto de Donizzetti, però no va venir i en el seu lloc varem tenir la sort que cantés la llegendària Leyla Gencer, però això ja és un altre post.
No passeu per alt aquests vídeos. Els podreu discutir, però en qualsevol cas val la pena escoltar aquesta veu. Malauradament no estem acostumats a las sopranos dramàtiques, moltes fan veure que ho son , però res de res, aquesta si. Ha acabat la seva carrera cantant de mezzo. Fàcil recurs per moltes dramàtiques o spintos, per allargar la seva carrera (Suliotis, Dernesch, Plowright, …)
He descobert tres coses molt interessants d’aquest fenomen de la natura.
La confrontació de les reines a la Maria Stuarda (aquest magnífic duet i posterior concertant, s’ha convertit en habitual en aquest blog), provinent d’unes actuacions a la NYCO a l’any 1981, on canta amb l’ Ashley Putmann i on “ni curtes ni mandroses” ambdues acaben amb un sobreagut esplendorós.
Un fragment del duo del Nabucco de Verdi amb el baríton John Broechler a la NYCO (que no cantés gaire al MET i molt a la NYCO no treu importància a aquesta sorprenent veu), no us perdeu el sobreagut abans de la conclusió.
i finalment l’ària del segon acte de la Lady Macbeth, la luce langue, el rol que va fer en el Liceu i que va fer embogir al públic.
IN FERNEM LAND 
L’impacta de la seva presencia escènica era increïble. La veu fabulosa de volum, color e intensitat. Una grandíssima artista de cap a peus, però l’addicció a la droga de la seva filla i la tremenda entrega en cada funció varen mermar les extraordinàries qualitats d’aquesta rara avis de la corda de dramàtiques d’agilitat. Potser va esser un epígon de Maria Callas però jo no vaig notar en absolut que en aquell extraordinari “Macbeth” amb Guillermo Sarabia i Pedro Lavirgen, que intentés imitar-la. El seus greus eren quadrats i el sobreagut del final del primer acte encara ara en ressona a la orella. Clar que això no té massa valor perquè disposo de la gravació que varen transmetre per la radio.
No sabeu pas el que us vareu perdre.
En aquets clips teniu mostres.
M'agradaM'agrada
Colbran, res de diferent al que li va succeir a la Suliotis, a la Sass o a totes aquelles que es varen llençar a fer de Callas sense ser-ho. Malgrat això la Galvany fins fa poc encara cantava de mezzo, però amb resultats molt discutibles. Aquests temperaments torrencials són molt difícils de portar, avui estan meravelloses i demà no n’encerten ni una.
M'agradaM'agrada
M’agrada quan m’expliqueu coses d’aquest Liceu d’abans de què el conegués…
A més de reivindicar compositors també cal reivindicar els cantants que no van tenir la sort de ser gravats per les grans discogràfiques…
Els nostres blocs fan aquesta feina… Gràcies, Ximo.
M'agradaM'agrada
Jo per un any no la vaig veure. L’hagués vist en el Poliuto si hagués vingut, però la desgràcia, va fer que veiés la Gencer, com diuen els castellans, “no hay mal que por bien no venga”.
M'agradaM'agrada