Ahir, sense anar més lluny vaig trobar-me una foto meva de fa uns 25 anys i renoi, cualquier parecido con la realidad (la d’avui), és pura coincidència. El canvi físic és espectacular, no és que em deprimeixi, però és evidenciar un fet que no hi ha manera d’amagar-ho.
Doncs be, el Matt Damon que interpreta el Edward Wilson a The Good Shepherd, fa absolutament la mateixa pinta quan s’inicia la pel·lícula a l’any 1939 i quan finalitza al any 1961, 22 anys més tard. Tan sols li canvien les ulleres. M’agradaria que tots vosaltres féssiu la prova, agafeu una foto de fa vint anys, tots aquells que en tingueu menys de 20 quedeu exclosos, i us en aneu davant d’un mirall. Un cop feta la prova entendreu la meva frustració.

En aquesta pel·lícula que pretén tenir un toc de qualitat, de pel·lícula important, que amb una cosa relativament fàcil de fer, cau estrepitosament en aquesta errada monumental, no pot esdevenir una bona pel·lícula. S’ha de dir que el pas del temps tampoc es nota en el compays de la Cia, mentre que l’estupenda Angelina Jolie, condemnada darrerament a papers de mare, pateix un cert treball de maquillatge, que fa una mica més creïble aquest pas important del temps, però res extraordinari. Tampoc és el desastre del maquillatge de Gigante, però quasi.

La segona pel·lícula del Robert de Niro, no m’ha agradat tant com l’estupenda Una Historia del Bronx. No tenia tantes pretensions i era molt més sincera. Aquesta tenint un embolcall luxós, un guió difícil de seguir (com darrerament és moda), un pressupost de treure la respiració i un repartiment plegat de boníssims actors i actrius, et deixa aquell regust de, per on me l’estant fotent.

Això de que els americans ens expliquin les seves pròpies misèries i que al final, malgrat tot, quedi allò de per la pàtria, tot per la pàtria, doncs no calien els 167 minuts que et mantens assegudet a la butaca, sense respirar, fa anys ja ho llegíem a les parets de les casernes militars.
Això si que ho te, no m’ha cansat gens, me l’he anant empassant, fins que amb la mateixa cara impertèrrita del Damon, he llegit els crèdits finals.

El paper del Damon penso que és el més fàcil de la història del cine, o el Damon el fa fàcil, al no fer res. La Jolie cada dia m’agrada més, te presència, figura, força, i cara, i una actriu amb cara és molt important. El Aldwin, el Hurt, el mateix De Niro, la Blanchard, el Turturro o el Pesci, per citar-ne tan sols uns quants estan magnífics.

Una bona pel·lícula?, poder si, però una mica decebut si que m’he quedat.