IN FERNEM LAND

ZARAH LEANDER


Zara Leander 

Ja que la Sumac ha agradat tan, continuaré amb les proeses vocals. Aquest cop anirem al altre extrem. Zarah Leander, que ja va triomfar quan, amb motiu del post dedicat a Send in the Clowns, vaig penjar cinc versions d’aquest veritable lied modern, en els meus vídeos. La seva versió va ser la més vista i un dels vídeos més visitats de tota la col·lecció, fins avui.

Zarah Leander va ser amb, Eva Braun, Magda Goebbels, Winifred Wagner i Leni Riefenstahl, una de les sis dones que Hitler idolatrava, la sisena va ser Marleene Dietrich, però degut a que aquesta sempre és va posicionar com a radical enemiga del règim nazi, no va poder fer ostentació de la seva veritable idolatria.

Zarah Leander va néixer a Karlstad (Suécia), el 15 de març de 1907 i va morir a Estocolm, el 23 de juny de 1981. El seu nom real era Sara Stina Hedberg. De ben petita ja va començar els estudis de piano amb un professor alemany, que va anant introduint-li la cultura alemanya, de la que era originària una besàvia paterna. A l’escola secundaria va perfeccionar el seu alemany. També va estudiar violí.

A l’any 1929 va esdevenir l’estrella de les revistes-operetes del compositor suec Ernst Rolf. La seva veu greu, pràcticament masculina i particular, la va fer aviat una estrella de la revista i va signar un contracta amb la casa discogràfica Odeon per la que va gravar, fins al any 1936 més de 80 cançons.

A l’any 1929 és va casar amb l’agent artístic Nils Leander del que es va separar a l’any 1932, després de tenir dos fills.  Es va tornar a casar a l’any 1932 amb el periodista Vidar Forsell del que es va divorciar al any 1948. Forsell era el fill del director de l’òpera de Estocolm.

A l’any 1936 va debutar en un opereta a Viena i això va significar el seu llançament en el món germànic. Va signar un contracta fabulós amb la UFA. Ella escollia els guions i cobraria 53%  dels seus honoraris amb corones sueques. Va fer totes les pel·lícules predestinades a la Greta Garbo i a la Marlene Dietrich, quan aquestes dues van emigrar.

La seva relació amb el III Reich va ser de col·laboració, però mai s’ha pogut demostrar que actués per la propaganda nazi, diguem que ella es va deixar estimar i ells la utilitzaven com l’estrella del moment. Mai es va nacionalitzar alemanya, cosa que la va salvar en molt moments crítics i al any 1943 va tornar a Suècia, a viure en la espectacular casa i finca que es va poder comprar a l’any 1939. Diguem que inicialment, després de que Alemanya perdés la guerra, a Suècia la simpatia cap a ella i l’adoració que tenien per les seves pel·lícules alemanyes, va mínbar bastant. A partir de 1947 va reiniciar la seva segona carrera a Suècia. Va començar a fer gires de concerts. A l’any 1956 es va tornar a casar, aquest cop amb el director d’orquestra Arne Hülphers. Va tornar a filmar pel·lícules a l’any 1950 i va iniciar una llarga etapa fent concerts i teatre musical a Alemanya i Àustria, on va ser rebuda com una gran estrella. A l’any 1975 va estrenar la versió alemanya de A little Night Music de Sondheim a Viena.

A l’any 1979 va anunciar la seva retirada de la vida artística i a l’any 1981 va morir d’una embòlia cerebral.Va ser una figura mítica en el seu moment. Odiada i estimada per que va decidir quedar-se a Alemanya en el moment en que altres emigraven de la barbàrie. Potser ella en un afany mercantilista es va fer la sueca, mai millor dit, i es va aprofitar de la situació. Desprès va demostrar que el seu art tornaria a imposar-se amb més força si cal. La seva veu també crea una divisió d’opinions, però segur que no deixa indiferent a ningú. Espero que als que no la coneixeu, tampoc.

La seva primera pel·lícula a Àustria, Première (1936):

Com més gran es va fer, la veu es va convertir encara més baritonal. Aquest clip és d’una actuació a la TV sueca a l’any 1966.

Finalment un repàs de tota la seva carrera en imatges. La cançò és Adieu i la gravació és del any 1972.

Quan no la veus i tan sols escoltes la seva veu, costa creure que sigui una glamorosa diva, més aviat sembla el mestre de cerimònies del Cabaret de Kander & Webb. La cançó és Cabaret Paris.
La Leander em fa por, com tot el que es relaciona amb aquest període tan terrible del segle XX, però la seva veu em captiva i em feria fer un post inacabable.

11 comments

  1. colbran

    Avui no més una aclariment per que aquesta senyora es un altra de les meves grans icones de sempre (tinc pràcticament tota la seva discografia i filmografia) i vull allargar-me de valent. L’aclariment es que “Adieu” es ni més ni menys que “Ayer 20 años cumplí” de Mari Trini, però traduïda al alemany. La recordeu?

    M'agrada

  2. colbran

    No creo yo que a Zarah Leander la controlaran tánto. Tenía cogido a Goebbels por los mismísimos.Veréis, la Dietrich se les había ido que era la auténtica alemana. La otra alemana, Erna Sack(la voz más aguda de todos los tiempos, llegaba al do sobre sobreagudo, do4), con la excusa de las tournèes sólo hizo dos films en Alemania y, cuando pudo, junto con su marido se nacionalizó brasileña y finalmente se estableció en el Canadá. Sack es ota debilidad mía.
    Bien, las estrellas de Alemania eran todas extranjeras: Ilse Werner, la dulce Deanna Durbin del Tercer Reich (hizo la versión germánica de “Loca por la música”), era holandesa y no tenía mucha categoría. Pola Negri que era polaca, provenía del mudo y no cuajó demasiado en el sonoro, al final emigró a USA. Hilde Krahl, “La Dunia eterna”, era austriaca y demasiado ingenua. Quedaban Kristina Söderbaum, que era sueca y absolutamente nazi (protagonizó el terrorífico “Judío Suss”) y la utilizaron para filmes de propaganda velada o patente; Marika Rökk, la más famosa vedette musical que ha tenido Alemania (otro ícono mío), que era húngara aunque nacida en Egipto y que a unas dotes correctas como cantante (pude disfrutarla en “Hello, Dolly!” en Hamburgo) unía unas espectaculares de bailarina por su precisión y vertiginosidad. Fue la que más películas y teatro hizo y luego TV. Nadie le reprochó nada políticamente, pero junto con la Leander fueron las primeras extranjeras que actuaron en París después de la invasión alemana. A Rökk se le puede reprochar un poco de vulgaridad, comparada con la elegancia de la Leander, pero sigue siendo recordada y admirada por muchos y muchas, por méritos propios. Por cierto Marika y Zarah coincidieron en la biografía “sui generis” que los nazis hicieron de Tchaikovsky: “Es war eine Rauschende Ballnacht”.
    Recopilando, la única “rival” podía ser Rökk, pero no lo fue. Gracias a esta posición en el cine alemán reclamó pagos en moneda sueca, una villa de lujo, doblarse a sí misma, tanto en palabra como en canto, en inglés, francés e italiano porque textualmente le dijo a Goebbels “a mí no me dobla nadie, para éso soy políglota”. Nunca se hizo del partido nazi, nunca tomó la nacionalidad alemana, nunca permitió que su hijo entrara en las juventudes hitlerianas, cosa que Goebbels quería y, aprovechando que su finca alemana había sido bombardeada, regresó a su país dos meses después de su aparición en París. Eso ocurría en 1943. Los nazis prohibieron sus films, sólo se escuchaban sus discos por radio porque daba moral a los soldados. Los ingleses llegaron a decir que la habían fusilado, cosa que hubiera podido ocurrir ya que sus abuelos eran judíos y fueron enviados a un campo de concentración.
    Su regreso a Suecia no fue fácil. La abucheaban al salir a escena. Y puede decirse que su imagen fue de nuevo mundialmente aceptada cuando el canciller alemán Willy Brandt se fotografió con ella.
    Mi debilidad por esta señora es total y tiene que ver con el extraordinario registro de su voz de autentica contralto, la voz que prefiero por encima de todas.
    Tengo, afortunadamente todas sus películas menos tres, pero no descarto poder conseguir éstas también. De niño sólo pude ver “El gran amor” y es una de las que no tengo.
    Una de las cosas que menos agradaba a los nazis era que siempre iba rodeada de gays y, probablemte sea, junto con Carmen Miranda, la estrella más imitada por los transformistas alemanes.
    Escucharla crea admiración y hábito, os lo aseguro.

    M'agrada

  3. M’encanta aquest post, per què això és un post per si mateix i no un comentari.
    Gràcies per tota la informació.
    Diguem que, utilitzant la cita teatral de, be està el que be acaba, no posaré en dubte la “gran lluita clandestina” i la gran fortuna personal, que varen fer aquestes senyores, cobrant del règim, mentre succeïa el que succeïa, mentre s’empresonava, és matava, es reprimia i s’atacava la dignitat humana.
    La Leander va aterrar a Viena al any 1936 (tres anys després de la pujada democràtica de Hitler al poder) i va romandre a la zona alemanya, fins el 1943, dos anys abans d’acabar la segona guerra mundial. El 1939, quan la guerra esclata, ella quedant-se al bàndol germànic, deixa bastant clar a que juga. La Leander al any 1939 es va comprar el castell de Suècia, podia marxar, què la retenia a Berlín?. L’obligaven?. Cantava sota coaccions i amenaces?, podria ser, però si va marxar al 1943, crec que també ho hagués pogut fer abans i segurament de manera més fàcil.
    Elles, cegues i mudes, anaven cantant i ballant i sobretot estalviant i acumulant fortuna. Quan les coses es varen posar difícils del tot i va arribar l’hora final, varen dir no, ara ja no m’interessa.
    Trobo que els hi va sortir prou be la jugada i després, un cop passat el higiènic període de quarantena, tothom xiulant i mirant cap a l’altre banda.
    Artísticament, res a dir. El prodigi vocal és el que és, independentment de les ideologies.

    M'agrada

  4. Mei

    I què va passar amb Imperio Argentina? Una altra que també va encaterinar al führer…

    Es veu que va a ser arran de la pel·lícula Carmen, la de Triana de Florián Rey del 1938, però finalment no va fer cap pel·lícula a Alemanya…

    M'agrada

  5. Mei, Colbran ens donarà més detalls, segur!!!, és un dels seus temes i terrenys més estimats. Jo crec que quan va anar a Alemanya era per rodar una pel·lícula que no es va fer, sobre la vida de Lola Montes. Aprofitant que la tenien allà, va fer, efectivament, la Carmen, però quan les SS varen portar endavant l’horrorosa acció anomenada la nit dels vidres trencats (9 de novembre de 1938), per molts el inici del holocaust, va abandonar el país.
    El que va fer Trueba a La niña de tus ojos, amb la PEEEEEEEEEEEEEEEEEDROOOOOOOOOOOOOOO, és una aproximació.
    En qualsevol cas no crec que sigui comparable, però també es va aprofitar de la situació. No li hagués costat res denegar l’oferiment si no li hagués agradat l’ambient que es respirava en aquell moment.

    M'agrada

  6. colbran

    Imperio Argentina no fue tan importante como se cuenta para el cine alemán. Rodó tres films allí: “Carmen la de Triana”, “Die Andalusische Nächte” (que era la versión alemana de la anterior con diferentes director y actores, para lo cual estudió intensamente el alemán durante seis meses) y “La canción de Aixa”. En Alemanía sólo completó la segunda y las otras dos se concluyeron en España. Por cierto, el figurinista Rafael Bohorque, que intervino en las escenas rodadas en España, me dijo por los años sesenta que en la figuración estaban dos niñas de 15 años: Nati Mistral y Sara Montiel…, con otros nombres claro.
    Lo que yo no sabía es que el equipo español se había desplazado con Imperio para rodar “Lola Montes”, film que interpretó en 1944 la recientemete desaparecida Conchita Montenegro (la primera estrella española que, después de sus éxitos en Francia, interpretaría en USA unas veinte películas con Ramon Novarro, Leslie Howard, Robert Montgomery, Warner Baxter, Charles Boyer y Victor Maclaglen, entre otros). “Lola Montes” fue su último film, pues se casó con un diplomático franquista y abandonó el cine.
    Más importante para el cine alemán fue la inglesa Lilian Harvey, cuyos films más carísmáticos son “Los tres de la bencina” y “El congreso se divierte”, películas realizadas antes de la subida de Hitler al poder.
    La Harvey no le caía bien a Goebbels y esto era peligro de muerte, por lo que abandonó Alemania en 1938, no sin antes haber ayudado a escapar a muchos perseguidos por los nazis. Rodó una película en Italia con Vittoio de Sica (“Castillos en el aire”) y abandonó el cine emigrando a USA donde se dedicó a labores de enfermería.

    M'agrada

  7. colbran

    Al releer mi último comentario veo que no aclaro en cuál película de las dos concluídas en España figuraban Nati y Sara, si he de creer lo que Rafa Bohorque me dijo. Se trata de “Carmen la de Triana”, comenzada en 1938 y concluída en 1939.

    M'agrada

  8. pilar

    hoy me dan las uvas en el blog, el post de Zara Leander me tiene subyugadita, esa época ejerce en mi una especie de atracción fatal ni que decir tiene de los pintores malditos… Gross, que describe un Berlín que hubiera querido callejear. Colbran please cuentanos más cosas. Más saludos

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: